Sant Martí Sarroca, La Guardia, L´Artiga, Sant Martí, 30-12-12

Castell de Sant Martí Sarroca

Castell de Sant Martí Sarroca Documentat: 966 Construït: segles xii-xiii Estil: Romànic, gòtic, historicisme Bé Cultural d'Interès Nacional Monument històric El Castell de Sant Martí Sarroca, anomenat també Castell dels Santmartí, és un castell del segle X situat al cim del turó de la Roca, a Sant Martí Sarroca, l'Alt Penedès. Conjuntament amb l'església de Santa Maria formen l'anomenat Conjunt monumental de la Roca. Ambdós edificis estan catalogats com monument històric artístic d'interès nacional i formen part del museu municipal.[1] Història Façana del castell El seu fill Guillem, ja al segle XI, va iniciar l'ampliació del castell. Guillem es casà amb Adelaida de la família vescomtal de Barcelona. En morir aquesta i el seu fill Bernat, tot el patrimoni passà a la seva filla Dispòsia, muller de Mir Geribert d'Olèrdola.[2] Va ser reforçat com a fortificació militar per Mir Geribert, auto-nomenat Príncep d'Olèrdola, i emparentat amb els Santmartí. L'any 1023, el castell, "castri Sancti Martini", limitava amb el terme de Castellví de la Marca. Mir Geribert morí el 1060, deixant com usufructuària a la seva segona muller Guilla de Besora i llegant els castells de Sant Martí i d'Olèrdola al seu fill Gombau.[2] El castell va ser heretat per Arnau Mir, que rebria el sobrenom “de Sant Martí” i era el germà menor de Gombau. Entre 1076 i 1082, Arnau Mir jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer II pels castells d'Olèrdola i Eramprunyà,[2] i fou governador del Penedès.[3] En el segle XII es construí l'església del castell, Santa Maria, després parroquial,[3] damunt d'un edifici religiós anterior del segle X, i al castell es van fer altes muralles i s'hi van construir estances nobles. Arnau va ser succeït pel seu fill Jordà de Santmartí que reedificà part del castell i que alhora fou succeït pel seu fill Guillem.[2] Els Santmartí van viure l'època de màxima esplendor a principis del segle XIII, quan posseïen també els castells de Subirats, Olèrdola, Eramprunyà, Falset i Móra.[4] L'any 1247, el senyor del castell era Ferrer de Sant Martí, que el va constituir en feu. A mitjan segle XIII, amb l'extinció de la línia dels Santmartí,[2] el castell passà per unió matrimonial als Entença.[5] L'any 1339, n'era senyor Berenguer de Vilaragut i l'any 1343 n’era senyor Bernat Guillem d'Entença. Deu anys més tard el castell era venut als senyors de Font-rubí.[2] En temps de Pere el Cerimoniós (1360), va pertànyer a la Casa de Barcelona,[3] i l'any 1376 n'era senyor l'infant Martí d'Aragó, futur rei Martí l'Humà i fill de la reina Elionor. El 1381 va vendre el castell i el seu terme a Bernat de Fortià,[2] germà de Sibil·la de Fortià, quarta dona de Pere el Cerimoniós.[6] L'ascens de Sibil·la fins convertir-se en muller del rei Pere li causà moltes enemistats. Amb el rei malalt de mort (1386-87), Sibil·la va témer la represàlia dels seus fillastres Joan I i Martí, i de Violant de Bar, esposa del primer, i va optar per abandonar la cort per anar a Sitges i després es refugià al castell de Sant Martí Sarroca. Aquests ordenaren la seva persecució i aconseguiren assetjar-la al mateix castell. Sense resistència, la reina vídua s'entregà a les forces de l'infant Martí i de la nova parella reial el 7 de gener de 1387, i va salvar la seva vida a canvi de retirar-se de la cort.[6] Posteriorment el castell passà al llinatge dels Cervelló, senyors de Montagut i de Querol (després de la Llacuna), i fou heretat per Guerau de Rocabertí. Vers el 1481, per pagar uns deutes,[3] va ser adquirit en subhasta pública per la Pia Almoina de la catedral de Barcelona,[2] que hi tenia drets des del segle anterior i que en tingué el mer i mixt imperi i que el va senyorejar fins al 1837. A principis del segle XVIII el castell tornà a tenir ús militar durant la Guerra de Successió i fou un dels últims nuclis de resistència a les tropes de Felip V d'Espanya, juntament amb el Castell de Cardona.[4] Es va rendir el 18 de setembre de 1714, una setmana després que Barcelona i els seus defensors van ser perseguits fins a Sant Quintí de Mediona i morts en ser trobats allà.[3] El 1782, el castell va tornar a fortificar-se.[4] Castell de Sant Martí Sarroca (octubre 2009) El 1831 apareix com a senyor el marquès de Dosaigües.[cal citació] Amb la desamortització es va accelerar la degradació de l'edifici, que sovint va ser utilitzat com a proveïdor de materials per a la construcció de noves cases del poble.[3] Durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840) i la guerra civil de 1872 el poble fou fortificat i l'església destinada a caserna, maltractada i profanada i el castell fou incendiat i quedà convertit en un munt de ruïnes.[2] L'any 1933, les seves pedres van servir per construir el pont de can Rabell.[2] La decadència del castell continuà fins a mitjan segle XX, quan una iniciativa popular va promoure la rehabilitació del conjunt.[3] El 1963 Pepet Teixidor i Lluís Pujadó iniciaren la reconstrucció del castell[2] sota la direcció del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. S'ha enderrocat una part del Castell per recuperar una de les façanes. De l'estructura del castell s'ha reedificat la part formada per les estances nobles, que formen un pati interior amb forma trapezoïdal.[6] A la planta baixa hi ha les Quadres, sala que manté l'estructura original del segle XI. Les antigues cuines del castell ocupen tres sales de la planta baixa. La sala gòtica evoca l'antic menjador, originàriament romànic. La sala de ponent està restaurada amb estil renaixement. A l'ala sud, la primera planta antigament allotjava les habitacions o dormitoris i les finestres conserven seients festejadors. La planta baixa hi havia l'antic celler de vi, d'estil romànic.[6] Museu El castell acull actualment varies col·leccions arqueològiques i etnològiques. A les sales de la Cuina, hi destaca un monument funerari ibèric (segles III-II aC), conegut com a Venus del Penedès, un cap de dona de pedra (segle I aC), i unes làpides sepulcrals romanes.[7] Cal mencionar una sopera morisca de ceràmica de Manises del segle XIV, decorada per fora i per dins, peça considerada única, que fou trobada durant la restauració de l'església feta el 1906. També es pot veure una taula anomenada El Cavaller Lleó, de tècnica de grisalla renaixentista.[7] Des de l'any 1988 inclou una col·lecció d'eines del camp, fruit de donacions de famílies del poble, exposades a les antigues quadres del recinte

Diposits ´d´aigua nou

GIR DRETA

Al veure el senyal girém a la dreta.

Bassa d´helicòpters ADF Sant Martí

Cova de la Pedrera

En el nostre municipi podríem anomenar uns quants sectors que havien estat pedreres i actualment són simples indrets despullats i contemplatius de la història. Un d’aquests indrets és la Cova de la Pedrera, situada al costat del dipòsit “de la pedrera” que és com es coneix popularment al camí que va de Font de Mallol i es dirigeix remuntant la muntanya cap a l’est, les torres d’alta tensió i l’Artiga. El camí en trams està fet malbé, i en altres millor, fins que, a uns 50 metres abans d’arribar a la cova, un pendent ascendent del 20% ens duria fins a una figuera de grans dimensions que ens camufla l’entrada principal. Desgraciadament, l’empresa encarregada del manteniment de les torres d’alta tensió va fer una pista forestal ascendent que travessa de ple un sector de la cova, cosa que en el seu dia es podria haver evitat. És una mostra més de l’agressivitat i arrogància amb la qual una potent empresa mensyprea l’ètica i el protocol, d’haver enginyat un pas pel voltant de la cova. Davant de la cova hi ha un replà on es va construir als anys setanta un dipòsit circular. Es va construir també un abeurador pel ramat, subministrat pel mateix dipòsit del costat. D’aquesta manera el punt de referència és més clar. Ens plantem davant de la figuera i ens endinsem a una cavitat profunda d’un 8 a 10% de rampa descendent. Descriurem, però, per ordre aquest indret. La façana de la cova deuria de tenir uns 25 metres de llargada durant les etapes decadents de la seva explotació. De direcció sud-oest a nord-est presenta sectors més treballats uns que altres. La roca exposada al sol durant tants anys presenta clapes rostides i deteriorades a la superfície. S’ha desprès rocalla de grans dimensions en alguns sectors i petits volums manejables en altres. En el sector més al nord-est hi ha ubicat un indret ple de residus des de la mida de la mà a gruixos d’una pilota de futbol. També aquest sector és més profund, la qual cosa ens duria a pensar que l’explotació de la cova hauria d’haver-se iniciat aquí. Aquestes suposicions avui en dia són molt confuses. Baixant uns metres, a punt d’endinsar-nos al sector principal de la façana, ja veiem el treball del punxó del picapedrer que manifesta de forma vertical tota la part superior de la boca d’entrada. El sostre de la cova s’inicia en forma de dent de serra i es deixa entreveure com extreien els blocs rectangulars. Aquests tenen unes dimensions de 40 a 60 cm de llargada per una alçada d’entre 18 i 25 cm. A continuació del bloc dibuixat a la roca, hi ha unes perforacions verticals de 7 a 10 cm de buit entre bloc i bloc, per tal d’ubicar-hi unes estelles de fusta d’alzina. Aquestes es col·locaven en forma de falca durant la tardor, aprofitant que el sostre de la cova era humit, i a mida que la fusta anava absorbint l’aigua, havia d’eixamplar-se i forçar un trencament de la pedra. Com a mínim, el bloc hauria de notar la força de la fusta i alleugerir l’extracció d’aquest. Tot el sostre de la cova presenta l’esglaonament per fases d’extracció de pedra. És molt interessant observar les direccions del punxó i escarpes utilitzades en el seu moment. En la totalitat de la superfície interior de tota la cavitat és d’admirar la mà del picapedrer. Ens ubiquem en el fons de la cova i observem la perspectiva ascendent de l’esglaonament del sostre. Existeix encara avui un ordre de treball que revela el mètode d’extracció dels blocs que demostra la paciència i constància de la feina. El temps sembla aturar-se en aquest indret. Per mediació d’un aficionat a l’arqueologia que va visitar la cova de la Pedrera a mitjans dels anys quaranta, es va determinar que l’extracció de pedra s’inicia en el neolític, segueix ininterrompudament durant les èpoques ibera i romana, i restaria un temps en abandó fins a l’època de l’alt medieval. Es documenta també l’evacuació i ports de pedra per a la construcció del Castell de la Roca de Sant Martí. Quan els blocs s’evacuaven a l’exterior de la cova, s’incorporava la mà del picapedrer que els desbastava i confeccionava les mides concertades. Així doncs, no és difícil pensar que en un sector proper o al costat a la cova hi hagi l’assentament dels picapedrers que confeccionaven els brancals, empits i diversos encàrrecs concertats des del Castell de la Roca. Els ports de la pedra es deurien de dur a l’esquena de rucs i matxos aportats per alleugerir els ports i entrega. Ni tan sols la mà d’obra aportada per presidiaris i personal delictiu divers van poder alleugerir l’empresa d’extracció a la pedrera. Fins i tot tenint en compte les inclemències meteorològiques i els períodes de fam i guerres alternes que hi hagueren en èpoques successives, el seguiment d’extracció va seguir fins a principis del segle XX. Es documenta que entre els anys 1901 i 1903 es van extreure la pedra concertada per a la rehabilitació d’un trull d’oli ubicat a la masia de Samuntà, abans de l'abandonament definitiu de la Pedrera. A l’actualitat, un altre dipòsit d’aigua pel subministrament del cos forestal, de proporció quadrangular de set per set metres aproximadament, es troba en el revolt que hi ha abans d’iniciar-se la rampa ascendent a la cova. Cal recordar que al mes d’abril de l’any 1994 hi hagué un incendi en el sector de la cova i la part del costat que va deixar entreveure l’edificació de barraques de pedra seca, marges i residus de pedra que amb seguretat deurien portar-se des de la cova. Intel·ligentment l’indret de la cova es troba arrecerat del vent de dalt. La seva ubicació havia de contemplar els canvis climàtics que sempre portaven mal de caps a causa del fangueig pel fet de ser un indret polsegós. La humitat que es concentrava a la superfície exterior del sostre de la cova és la causant que unes esquerdes que s’endinsen per la façana produïssin dilatació i trencaments en època de glaceres. Un racó tan important com la “nostra cova de la Pedrera” no s’hauria de deixar de visitar i hauríem de prendre nota de l’impacte visual que representa. Però és clar que això no ven. Agustí Salvà i Fiona Ellis