Sortida interpretació a Talamanca amb el curs monitors muntanya de la feec amb Ecam

Plaça raval

La plaça del Raval , antigament va ser lloc de parada de traginers i on hi havia hagut una bassa.

Esglèsia de santa Maria de Talamanca

l’Església de Santa Maria de Talamanca, va lligada al naixement del municipi. Per primer cop s’hi va fer menció l’any 1038, però als anys fou substituïda per l’actual església romànica. Acull el sarcòfag gòtic Berenguer de Talamanca, senyor del Castell, que va fer erigir la seva esposa Blanca l’any 1325. Destacar l’escala de cargol i el campanar d’espadanya a torre quadrada.

les Modificacions de l'Edglèsia de Santa Maria de Talamanca

Construcció del segle XVIII quant es va reformar el edifici per fora i per dins, les vistes desde dalt el campanar permetien contemplar l'horitzo talamanquí 360º.

Lloc religiós

A la plaça de l'esglèsia hi ha un mirador de Montserrat. Tenim uns plafons informatius de l'esglèsia on ens explica les diferents modificacions i detalls interessants.

Origen de l'escut

A uns plafons s'explica l'origen dels rombes de l'escut talamanquí. datats des del segle XII.

informació

Diferents rutes per fer a cavall o a peu pels voltants de Talamanca

Castell de Talamanca

memòria a la batalla de Talamanca (darrera victòria de l’exèrcit català a la guerra de successió), de l’any 1714, i on es pot observar diferents punts estratègics que es van dur en la batalla. Monument memorial 1714 un mirador extraordinari que ofereix una visió panoràmica completa dels terrenys on es va produir la batalla. Al 2008 es va fer la única excavació científica del camp de batalla de Catalunya a Talamanca per la universitat de Barcelona, la qual va usar tècniques modernes per analitzar les decisions tàctiques ordenades pel marquès. Al castell del poble. Edificat al segle X. Aquest castell va ser part de l’origen del poble, acompanyat de l’església, i habitat molt temps ( del segle XII al XVIII) per la família Talamanca, que van donar nom tant al castell com al municipi. Tot i això, la construcció actual és del segle XVIII a causa de situacions de la batalla de Talamanca. Va ser des del Castell que el marquès de Poal o el coronel Antoni Desvalls va dirigir la batalla de Talamanca, la darrera victòria de l’exèrcit català durant la Guerra de Successió. Durant la guerra de successió el Castell va deixar les seves funcions d’explotació agrícola i administradora del terme per recuperar la seva funció militar. El Castell es va convertir en el centre de comandament de l’exèrcit català i va ser part important de la victòria catalana. A més, dins del castell a la sala gòtica coneguda com a sala d’armes, hi ha el Centre d’Interpretació de la Batalla de Talamanca. Aquest espai obté un recull de materials audiovisuals i interactius per explicar els fets passats trobats a les excavacions fetes al camp de batalla. Al moment actual l’estant acondicionant i rehabilitant per fer-hi visites. Així conegut el castell, a la vora hi ha el pla dels tres pins, on podràs gaudir d’unes impressionants vistes del poble.

Alzinar carrasca (Quercus rotundifolia)

La carrasca és un arbre de la família de les fagàcies, molt semblant a l'alzina (Quercus ilex). Fins fa pocs anys es considerava que la carrasca i l'alzina eren subespècies de la mateixa espècie però actualment es consideren espècies separades tot i que també hi ha amb freqüència híbrids espontanis entre les dues espècies. La seva capçada és densa i el seu port acostuma a ser menor que l'alzina. Les fulles són curtes i amplament ovato-el·líptiques verdes a grisenques a l'anvers més o menys pubescent i gris tomentós al revers amb de 5 a 8 parells de nervis laterals. Com l'alzina és una planta monoica, les flors masculines formen aments i les femenines són menudes i aïllades. L'aglà sovint és dolça i comestible (el gust, un cop extreta la pell marró que és amargant, recorda lleugerament el de la castanya)

Timo / falguera

Descripció Falguera: Rizoma profund, llarg (fins a un metre) i gruixut, de color bru negrós; fulles coriàcies, de contorn amplament triangular, fulla pinnatisecta amb llargs pecíols. Fa de 40 cm a 2 m d'alt i emet espores de juny a setembre. Els sorus ressegueixen la vora dels segments. És una espècie cosmopolita, que a Catalunya se situa preferentment sobre sòls silicis o descalcificats de la muntanya mitjana.

Lleterola

De la familia de les Euphorbias.

Pi blanc (Pinus halepensis)

El pi blanc (Pinus halepensis) és una espècie de conífera de la família Pinaceae originari de la regió mediterrània, tant del nord com del sud. El nom científic de l'espècie prové del nom la ciutat siriana d'Alep. Les grans repoblacions forestals ajuden a la conservació del sòl enfront de l'erosió. La fusta es fa servir només per a la producció de cel·lulosa o per a fer caixes de fusta, perquè la soca no acostuma a ser gaire recta i no es pot fer servir per a altres utilitats.

Alzina (Quercus rotundifolia)

La carrasca és un arbre de la família de les fagàcies, molt semblant a l'alzina (Quercus ilex). Fins fa pocs anys es considerava que la carrasca i l'alzina eren subespècies de la mateixa espècie però actualment es consideren espècies separades tot i que també hi ha amb freqüència híbrids espontanis entre les dues espècies.

Orenga comuna (Origanum vulgare)

És molt similar al marduix, però a diferència d'aquest normalment creix de forma silvestre. És autòctona d'Europa, i és present a la regió mediterrània i al sud i centre d'Àsia. A la península Ibèrica rareja al País Valencià i manca a les Illes Balears, en canvi, a Catalunya l'orenga és freqüent a les vorades eixutes del bosc caducifoli, a la muntanya mitjana, des dels Pirineus al Baix Llobregat, i als Ports de Beseit.

Roure de fulla petita (Quercus faginea)

El roure de fulla petita, galer, roure garriguenc, o roure valencià (Quercus faginea) és un arbre marcescent de grandària mitjana, de fins a 20 metres d'altura, típic de les zones de clima mediterrani del nord d'Àfrica i la península Ibèrica. Espècie autòctona del bosc mediterrani. Florix entre abril o maig, quasi sempre abans que l'alzina; les glans maduren i es disseminen cap a setembre o octubre. Es cria en tota mena de sòls, tant en els pobres com en els rics en calç, aguantant molt bé climes de forts contrastos (continentals); pot ascendir en les muntanyes del sud fins a 1.900 m i requerix unes condicions semblants a la de l'alzina, encara que necessita sòls un poc més frescos i profunds, s'associa ben sovint o es posa en contacte amb alzines, roures martinencs i sureres. Sol viure en sòls bàsics més que en àcids, encara que en aquests últims també es troben. És un arbre que forma híbrids fàcilment, amb altres roures xicotets (Quercus canariensis) i roures (Quercus pubescens), que dificulten la seua identificació.

Romaní (Sàlvia rosmarinus)

Descripció: és una planta amb flors del gènere Salvia dins la família de les lamiàcies. És un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. El romer posseeix en les seves fulles glàndules que contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot quan es trituren. És un condiment tradicional de la cuina mediterrània. Addicionalment pot rebre els noms de beneit, beneït, romanill, romer blanc, romer de flor blanca, romer femella, romer mascle, romer sant, romer ver, romera i romeret. També s'han recollit les variants lingüístiques romanell, romanyí, romarí, romera, romero, romí, rosmarinus i rumaní.

Excrements de guineu a sobre farigola

Rastres

Aritjol (Smilax aspera)

És una planta enfiladissa amb tija flexible i molt espinosa, d'1 a 15 metres de llargada, verda tot l'any i que s'enfila en altres plantes gràcies als circells que li surten de dos en dos a la base del pecíol. L'arítjol té les fulles esparses, coriàcies i lluents. No són gaire denses i fan entre 4 i 10 cm. Al marge del limbe i a l'anvers normalment hi té petites espines. La tija és voluble, ja que es manté dempeus aferrada a alguna superfície gràcies als circells. Floreix entre els mesos d'agost i novembre. Les flors són de color crema, amb el periant constituït per sis tèpals només soldats per la base i agrupades en raïms de 5 a 30. Hi ha flors masculines, amb sis estams, i flors femenines en peus diferents i formen inflorescències axials. Es feia coca-cola

Llentiscle (Pistacia lentiscus)

És un arbust perenne, de fulles compostes. Els fruits primer són verds, després vermells i finalment —quan maduren— es tornen negres. És força comú al sotabosc de les pinedes i els alzinars. El fruit és una petita drupa arrodonida d'uns 5 mm de diàmetre. Quan és verda és de color roig i a mesura que va madurant es torna negra. La llavor és idèntica als festucs, però massa petita per a ser consumida. Decoració nadal

Pinya menjada per esquirol

Esquirol

Cireretes d'arbos (Arbutus unedo)

Sense fruit

Intersecció

Cartells

Heura (Hedera helix)

L'heura, hedra, hedrera, heurera, gedra, heura (fruit) o heures[2] (Hedera helix L. del llatí haerere, adossat) és una planta enfiladissa de la família de les araliàcies que pot arribar a viure fins a 500 anys.[3] Creix en llocs d'ambient humit i és originària d'Europa. A part de ser una planta amb aplicacions farmacològiques també s'utilitza per ornamentar i decorar jardins, per aquest motiu, hi ha un gran ventall de varietats domèstiques.

Càdec (Juniperus oxycedrus)

Com el ginebre comú, aquest arbret resta gairebé sempre poc desenvolupat, baix com un arbust, per bé que pot arribar a fer 9 metres d'alçada. Les seves fulles, repartides en grups de tres, punxants i amb forma d'agulla, tenen dues línies blanques a l'anvers. Les branques joves sovint pengen donant-li a la planta un aspecte despentinat. Els fruits són gàlbuls de 6 a 12 mm de diàmetre, són semblants als del ginebre però lluents i de color rogenc a partir del segon any. Els fruits maduren en 2 anys i d'ells se n'extreu l'oli de càdec, dit oli ronyer al Rosselló. Floreix a la primavera, entre els mesos d'abril i maig.

Intersecció

Cartells

Sajolida (Satureja)

La sajolida silvestre o de bosc o herba de les olives, o senyorida (Satureja montana) és una planta de la família de les labiades. És una petita mata de 20 a 40 cm que només és llenyosa a la base. Les flors són blanques o violàcies i floreix d'agost a setembre. En les seves petites fulles hi ha glàndules amb essència. El seu sabor és una mica picant. Satureja montana presenta diverses subespècies (ssp. montana, ssp. innota), aquestes dues principalment a l'interior de Catalunya i nord del País Valencià, i la subespècie obovata. Aquesta darrera és pròpiament "l'herba de les olives", i només es troba al centre i sud del País Valencià en contrades poc plujoses. Viu des del nivell de la mar fins als 1.000 metres, aproximadament. De distribució mundial exclusiva del nord del Mediterrani (no es troba a l'Àfrica.) Desinfectant i digestiu

Rupicola

Sedum rupestre

Pla dels fòssils

El Pla dels fòssils, és un estrat de margues blaves fossilíferes Hi trobem rastres d’equinoderms (eriçons, estrelles) i mol·luscos.

Amanita

Mas el Molí del Menut

Entre elles el Mas el Molí del Menut, un mas construït quan es repoblava durant el segle XI. Aquest mas és un exemple dels petits masos que es van edificar al massís durant la repoblació del segle XIII, després de la retirada dels sarraïns. Destaca el rellotge de sol de la façana, realitzat amb la tècnica de l'esgrafiat per l'artista Ferdinandus (Ferran Serra i Sala), l'any 1969.

Pi blanc i pi pinyoner d'esquerra a dreta

Vegetació típica ribera

Escolopendra (Scolopendra)

En climes temperats es troben espècies relativament petites mentre que les espècies dels tròpics poden superar els 30 cm de longitud.

Tenebriònids.

Escaravat

runes de la Sínia de cal mariano

Hi ha jonc tires llargues

Bauma de gubians

La Balma o bauma dels Gubians El torrent dels Gubians és un dels escenaris més importants de la Batalla de Talamanca i un dels espais on més restes s’han trobat d’aquest episodi bèl·lic. En aquest paratge boscós i pedregós que conforma la serra de la Mussarra, hi ha la balma dels Gubians. Per damunt , la balma forma una gran esplanada de roca sobre la qual podem caminar.

Bruc hivern (Erica)

La majoria de brucs són arbusts de 0,2-1,5 m d'alçada, encara que alguns com Erica arborea o Erica scoparia poden arribar a 6-7 m d'altura. Totes les espècies són de fulla perenne, amb fulles aciculars, molt primes i en forma de petites agulles de 2–15 mm de longitud. Es diferencien de la bruguerola (Calluna vulgaris) perquè aquesta té les fulles més petites, de 2–3 mm de longitud, i la corol·la més dividida, en pètals diferenciats.

Cabana de vinya mirant cap a sud est

Les Barraques de vinya del Pla de santa Cecília, es troben en aquest espai unes barraques de pedra seca. La primera és una construcció del 1798, tal com indica la inscripció gravada al bloc central, de planta rectangular i amb singularitat que es tanca amb volta de canó, cosa excepcional al territori. També destaca pel fet que hi ha grans Carreus (Pedra tallada forma paralelelepiptide rectangulars, per murs, pilars, grans blocs etc) a l’entrada i cantonades, alguns d’ells molt ben escairats, que segurament pertanyien a l’antiga Ermita de Santa Cecília. La segona és una barraca de planta circular on hi ha també carreus que podrien pertànyer a l’antiga capella. Aquesta sembla que està situada just al lloc on hi havia hagut l’ermita de Santa Cecília. Aquestes barraques són una mostra de la gran quantitat de construccions d’aquesta mena que va proliferar a partir del segle XVIII durant l’auge de la vinya al Bages. Servien per aixoplugar-se i guardar les eines i els protegien del temps pels materials impermeables (capa de terra i pedruscall al damunt). De pedra seca 1 ratlla ginebró

Sínia de Can Valls

La Sínia de Can Valls És una construcció molt senzilla del segle XIX, que és el moment en què proliferen les sínies per poder regar horts i conreus. Aquesta sínia conserva tot l’aparell mecànic, amb les dues rodes i els respectius eixos. A l'exterior hi ha un complex sistema de canals amb un aqüeducte i dos dipòsits. L’aigua s’obtenia d’una surgència natural i s’elevava fins a un safareig connectat amb el sistema de canals que , per gravetat, la repartia pels horts del marge de la riera. Aquesta és del tipus sínia de rosari, inventades XVII a Anglaterra, a Catalunya arriba XIX. Al segle XX es va substituir per bombes d’aigua amb motor d’explosió. Una sínia és un giny que serveix per elevar l’aigua i en aquest cas per aprofitar per regar. De tipus rosari

Rastres llebre

Figuera,olivera i esparreguera

Jonc (Scirpoides holoschoenus)

El jonc, jun] o jonc boval (Scirpoides holoschoenus) és una planta de l'ordre dels poals present a zones humides. L'adjectiu «junciforme», fa referència a les herbes que s'assemblen al jonc, de manera que algunes incorporen aquest adjectiu en el nom popular que reben: per exemple, Allium schoenoprasum, rep el nom popular d'all junciforme a més del de cibulet. Les tiges són toves i es poden esclafar entre els dits, les inflorescències tenen una forma esfèrica de color marró, es fan a sobre de peduncles cada un de diferent mida. Pot arribar a assolir altures de fins a 2 m. Viu a llocs embassats i prop de cursos d'aigua, fins als 2.000 metres d'altitud. Les tiges de jonc han estat emprades, juntament amb les canyes o els vímets, per a fer cistells.

Fornot

És el forn d’obra del poble, conegut com el fornot. És fet d’obra i compta amb una planta quadrangular de grans dimensions: costats de 600cm x 550 i alçada de 330 cm. Es divideix en dos espais, un a la fogaina o cambra de combustió, que està soterrada i compta amb dues portes al frontal per introduir el combustible. A sobre hi ha la cambra de cocció, que era un espai obert on es col·locaven les peces d’argila modelades pel forner. Les dues parts del forn estaven separades per la grella, una superfície plana amb unes obertures, que s’anomenaven xemeneies i permetien la cocció de les peces. Explicacions a la solana

Vidalba (Clematis vitalba)

Les tiges poden arribar a fer 10 metres de llarg i 5 centímetres de diàmetre. Té les fulles compostes amb els folíols dentats, aspecte que la diferencia de la vidiella (Clematis flammula), que té les fulles bicompostes (o sigui, els folíols són al seu torn compostos per folíols més petit), i de marge enter. Aquests folíols serveixen per enganxar-se a les plantes que té al voltant, i d'aquesta manera s'enfila cap amunt, buscant la llum del Sol. En enfilar-se sobre els arbres pot ser un perill pels joves, perquè el seu pes els arriba a doblegar, i també els pot ofegar, per manca d'il·luminació. Floreix a l'estiu amb flors blanques, les quals a la tardor donaran uns fruits proveïts de llargs plomalls, recordant així a les aranyes, una estructura perquè aquests fruits siguin dispersats mitjançant el vent. És una planta que pot créixer ràpidament i de forma abundant. Altres caràcters que permeten la diferenciació de la vidalba respecte a la vidiella són la mida i el tipus de fulla, essent la vidiella més petita i de fulles perennes, mentre que les fulles de la vidalba són caduques.

Galzeran (Ruscus aculeatus)

El galzeran o cirerer de Betlem és un petit arbust perennifoli de la família de les Asparagàcies, establerta per Antoine-Laurent de Jussieu, que es caracteritza perquè les tiges tenen forma de fulla, però no són fulles. Fa unes flors solitàries poc aparents de color verdós o lila. Els fruits són arrodonits i vermells, i destaquen força sobre el color verd de la planta. Floreix a l'hivern i la primavera. També rep el nom de boix marí, boix mascle, brusc, rusc, cireretes de Betlem, cireretes o guingues del bon pastor, galleran, (gallera(n)c, galleri(n)c) i llorer bord

Forats picot verd al Acer Negundo a la font de Talamanca

La Font de Talamanca. Aquesta font, construïda l’any 1683 i remodelada el 1707, va ser un dels punts principals de trobada del poble, on els seus habitants anaven a buscar aigua a diari i a rentar la roba. Es tracta d’un espai envoltat de natura, a tocar del poble . A més, a l’espai hi ha un Acer Negundo, un arbre centenari declarar Bé Cultural d’Interès Local. És una especie americana, que en els anys que es va plantar, a principis segle XX, era molt estranya de trobar fora del seu hàbitat originari.

Galceran

Arbust

Excrements

Ratoli de bosc