Zarra: Ruta del Arte

1-Inici/Final

2-Panell Informatiu

3-Mural de La Maja vestida, Francisco José de Goya i Lucientes.

La Maja vestida, Francisco José de Goya i Lucientes. 1800-1807. Oli sobre tela, 94,7 x 188 cm, Museu Nacional del Prado, Madrid. L'època en què va viure i va pintar Goya s'estén des de 1765 fins als anys posteriors a la Guerra de la Independència. Bona part d'aqueix període es correspon a Espanya amb el desenvolupament de la Il·lustració, moviment intel·lectual originat a França a mitjan segle XVII, que culmina amb la Revolució Francesa (1789). És l'època del triomf de la raó humana i el progrés científic. L'obra de Goya és difícil de classificar en un sol moviment artístic, va ser un artista innovador que va avançar els grans moviments pictòrics que arribarien segles després. Per aquesta raó, molts crítics d'art i historiadors el consideren el pare de l'art contemporani. La Maja vestida està vinculat a la Maja nua, es retrata a la mateixa dona recolzada en un llit i mirant directament a l'observador. No se sap, amb certesa, qui és la retratada. Pot ser la tretzena duquessa d'Alba o la llavors amant, i després esposa de Godoy, Pepita Tudó. Tots dos quadres suposen el punt de partida d'una nova manera de concebre la imatge femenina: amb els braços darrere del cap, que es mostra sense vergonya i sense cautela, com reptant a l'espectador. Destaca la llibertat pictòrica amb pinzellades soltes i pastoses i les veladures i transparències del teixit blanc que cobreix el cos.

4-Mural de La Llibertat guiant al poble, Eugène Delacroix.

La Llibertat guiant al poble, Eugène Delacroix. 1830, Oli sobre tela. 260 x 325 cm. Museu del Louvre, París. Simbolitza la Revolució del dia 28 de juliol de 1830, en la qual el poble de París s'alça en armes contra el rei Carles X. Després de la caiguda de Napoleó Bonaparte, es restaura la monarquia francesa i, en un intent per tornar a l'absolutisme monàrquic es publiquen tres ordenances per les quals s'elimina la Cambra de diputats, es modifica el sistema electoral per a beneficiar al bloc conservador i es restringeix la llibertat de premsa. Això desperta una sèrie de disturbis, que prompte es van convertir en un alçament popular. El quadre no va ser un en- càrrec, sinó una iniciativa del pintor per convicció política. Testimoni dels esdeveniments va voler expressar l'àmplia participació de tots els sectors socials. És una al·legoria de la Llibertat, representada com una dona, enarborant la bandera Francesa, a la qual segueix el poble en defensa dels seus drets. La dona és la "Marianne", un símbol nacional de la República francesa creat després de la Revolució de 1789. El seu cap porta un capell frigi, símbol dels sans-culottes, de la Revolució Francesa. La resta de personatges representen els diferents sectors i classes socials, el poble, en el seu concepte ciutadà: la burgesia, la classe treballadora, els xiquets de París, els estudiants, la guàrdia Suïssa i els cora ceros, . L'estructura piramidal els aglutina sota la bandera de França, que jerarquitza tota l'escena, il·luminada per una llum irreal i al·legòrica. Eugene Delacroix va ser al costat de Gericault el gran pintor romàntic francés. Potser l'artista més emblemàtic del moviment aparegut en el primer terç del S. XIX. La influència del seu estil es nota en el posterior impressionisme, sobretot per la seua audàcia i mestratge en la utilització del color i pel desig de plasmar la realitat després de les aparences.

5-Panell Informatiu

6-Girem a la dreta

7-Girem a l'esquerra

8-Mural de Retrat de Lisa Gherardini, Leonardo di Ser Piero da Vinci.

Retrat de Lisa Gherardini, Leonardo di Ser Piero da Vinci. 1503-1519, Oli sobre taula d'àlber. 79 x 53 cm. Museu del Louvre, París. Leonardo da Vinci va anar l'artista més polifacètic del Renaixement Italià. Un humanista renaixentista, destacat en múltiples disciplines (polímata), pintor, anatomista, arquitecte, paleontòleg, botànic, científic, escriptor, escultor, filòsof, enginyer, inventor, musique, poeta i urbanista. Considerada el retrat més famós del món és, a més, l'última obra de Da Vinci. Estudis històrics han establert innombrables hipòtesis sobre la identitat de la model: segons Vasari és Lisa Gherardini, esposa del comerciant Francesco del Giocondo; però altres autors afirmen què podria ser Isabel d'Aragó, Isabella Gualanda, una amiga o amant de Julià II de Médicis; una amant del mateix Leonardo; un autoretrat de l'autor en versió femenina; Gian Giacomo Caprotti, conegut com Il Salai, deixeble i ajudant de Leonardo o fins i tot la mare de Leonardo, Caterina. Va ser retocada diverses vegades per l'autor en els seus últims anys de vida, i es considera l'exemple més assolit de sfumato. Aquesta tècnica consisteix a prescindir dels contorns nets i precisos, embolicant la figura en una espècie de boira que difumina els perfils i produeix una impressió d'immersió total en l'atmosfera i sensació de profunditat, plasmant la grossària transparent de l'aire a base de nombroses capes de veladura. Leonardo da Vinci va ser el primer autor a definir la perspectiva aèria o atmosfèrica, en un intent de representació més naturalista que la perspectiva lineal, coneguda fins al moment.

9-Girem a la dreta

10-Mural de Passeig a la vora de la mar, Joaquín Sorolla Bastida.

Passeig a la vora de la mar, Joaquín Sorolla Bastida. 1909, Oli sobre tela, 205 x 200 cm. Museu Sorolla, Madrid. Pintat durant l'estiu de 1909 a la platja de València, després d'haver collit grans triomfs als Estats Units és, sens dubte, una de les obres més representatives de *Sorolla. Pertany al postimpressionisme, concretament al Luminisme Valencià, també conegut com a Instantinisme, perquè el seu objectiu és el de captar l'instant lumínic. Sorolla és el màxim representant d'aquest corrent de principis del segle XX. Apareix representada la seua dona, Clotilde Garcia, que sosté una ombrel·la, al costat de la seua filla major, Maria, caminant al capvespre per la platja de València mentre la brisa fa onejar les seues robes. Amb Sorolla sentim la brisa en l'ondular dels vestits i gases, la llum i el sol llevantí en els rostres, el so de les ones i l'aroma del Mediterrani. Es dona especial importància a l'entorn, en aquest cas la platja. Sorolla tala de manera intencionada el barret de la seua dona i, no obstant això, deixa un gran espai arran de mar, que ocupa la meitat inferior del quadre. L'aigua i l'arena de la riba, resolts en llargues pinzellades blaves, malves i turquesa, es converteixen, no sols en un abstracte teló de fons per a les refinades figures, sinó en subjecte actiu de la composició. La suggestió de la brisa en l'ondular dels vestits intensifica la impressió de fugacitat momentània, al que contribueix també l'ús d'enquadrament eminentment fotogràfic. Ha romàs en l'estudi del pintor a Madrid des de l'any 1911, convertit en Museu Sorolla.

11-Art ceramic(el bitxo bola)

12-Panell Informatiu

13-Girem a l'esquerra

14-Girem a la dreta

15-Mural de El Judici de Paris, Peter Paul Rubens.

El Judici de Paris, Peter Paul Rubens. Cap a 1630. Oléo sobre llenç, 199 x 381 cm. Museu Nacional del Prado, Madrid. Eris, deessa de la discòrdia, molesta per no haver sigut convidada a les noces de Tetis i Baralle, es presenta en la celebració, i deixa una poma daurada amb la frase per a la més bella. Tres de les deesses presents, Minerva, Venus i Juno barallen per la poma, per la qual cosa Zeus tria com a jutge al princep pastor de Troia, Paris. Envia al déu missatger, Mercuri, a buscar-lo amb l'encàrrec de triar a la més bella i entregarli la poma. Les tres deesses intenten subornar-ho oferint-li diferents dons. Minerva deessa de la guerra i de la saviesa, simbolitzada per l'òbila i armadura, ofereix al jove la victòria en qualsevol guerra si accedia a nomenar-la la més bella; Venus, deessa de l'amor, acompanyada de Cupido, li ofereix l'amor de la dona més bella del món; Juno, representada pel paó, i deessa de la llar, li ofereix innombrables riqueses. Rubens es delecta amb l'ideal de bellesa femení de l'època barroca, se centra en les tres dones nues, els cossos de les quals es construeixen mitjançant línies sinuoses, cridant l'atenció de les mateixes de manera individual. Aquest tipus de pintura és característic de les últimes obres de l'artista, fruit de la seua admiració per la tècnica veneciana. L'obra va ser un encàrrec personal del rei Felip IV a Rubens i va originar un gran renou en la cort per l'excessiva sensualitat i nuesa de les tres dones.

16-Mural de La Família de Felip IV o Les Menines, Diego Rodríguez de Silva i Velázquez.

La Família de Felip IV o Les Menines, Diego Rodríguez de Silva i Velázquez. 1656. Oli sobre tela, 320,5 x 281,3 cm, Museu Nacional del Prado, Madrid. Gràcies a Palomino sabem que es va pintar en 1656 a l'Habitació del Príncep de l'Alcázar de Madrid. És un retrat de grup el personatge central del qual és la infanta Margarita d'Àustria, col·locada en primer pla, envoltada pels seus servents, «meninas»; en el costat esquerre s'observa part d'un gran llenç i, darrere d'aquest, el mateix Velázquez s'autoretrata treballant en ell; al fons, Felip IV i la seua esposa Mariana d'Àustria, reflectits en un espill. L'escenari és un dels espais més creïbles que ens ha deixat la pintura occidental; la seua composició conjumina detalls innovadors i altres d'extraordinària bellesa, fent un pas decisiu en el camí cap a l'il·lusionisme, que va ser una de les metes de la pintura europea de l'Edat Moderna. Va més enllà de la transmissió de la semblança buscant, amb èxit, la representació de la vida i la realitat, recreada en l'instant en què la que la infanta i els servidors interrompen el treball del pintor, que es troba retratant als reis. A més, existeixen nombrosos significats i referències importants de caràcter polític i historicoartístic, que s'encarnen en el mateix pintor, la figura de la infanta o en els quadres que pengen de la paret del fons. La presència de l'espill converteix el quadre en una reflexió sobre l'acte de veure i fa que l'espectador es pregunte sobre les lleis de la representacio, sobre els límits entre pintura i realitat i sobre el seu propi paper dins del quadre. Palomino la va definir com la més vaig il·lustrar obra de el senyor Diego Velázquez.

17-Mural de Lluita de Sant Jordi i el drac, Peter Paul Rubens.

Lluita de Sant Jordi i el drac, Peter Paul Rubens. 1606-1608. Oli sobre tela, 309 x 257 cm. Museu Nacional del Prado, Madrid. La història de Sant Jordi i el Drac compta com Sant Jordi va arribar a Silca, ciutat de Líbia, on hi havia un gran llac habitat per un drac. El poble, per a aplacar la ira del monstre, llançava dues ovelles diàries com a aliment. En acabar-se les ovelles, van començar a sacrificar als habitants del poble, triats per sorteig. Així, li va arribar el torn a la filla del rei qui, en el seu camí, es va trobar amb Sant Jordi que la va salvar. Finalment es diu que el poble es va convertir al cristianisme per la gesta aconseguida. Representa el moment en el qual Sant Jordi amenaça amb la seua espasa al drac, que apareix amb la forma d'un monstre amb els ulls desencaixats, subjectant la llança amb la qual el sant li ha travessat la boca. Al fons veiem a la princesa, ricament vestida, que subjecta l'ovella amb la qual anava a ser sacrificada. Datada en els seus anys italians, mostra l'estudi de l'estatuària clàssica i de les figures miquelangesques amb personatges rotunds, majestuosos i forts. Sant Jordi reflecteix aquestes característiques, representat quasi com un general romà al comandament dels seus exèrcits. Un dels elements més destacats és el cavall, que ocupa gran part de la composició i l'articula generant una gran diagonal que dona moviment a l'escena. És un exemple de la connexió entre Rubens i l'antiguitat clàssica, en la qual ha usat una tipologia provinent del món clàssic per a representar un episodi religiós. Aquesta obra va ser adquirida, per Felip IV, després de la mort de Rubens, el juny de 1640, quan la seua família va posar a la venda