Valencia.Ruta LLuís Vives.Les lleis del joc

LES LLEIS DEL JOC

El casco antiguo de Valencia descrito en 'Les lleis del joc', que el humanista publicó en el siglo XVI, sirve de guía para conocer la ciudad
Cuando Luis Vives escribió 'Les lleis del joc' llevaba 25 años sin poner un pie en Valencia. Pero en aquel diálogo trazaba, prácticamente de memoria, un camino que recorría muchas de las calles que, a día de hoy, componen el casco antiguo de la ciudad.

LA RUTA

El origen. El recorrido propuesto es el que traza Luis Vives en su diálogo 'Les lleis del joc'
Protagonistas. Cavanilles, Borja y Centelles son los tres personajes principales del texto.
El libro. Francesc J. Hernández recupera en su obra la ruta de Vives y añade apuntes históricos propios para contextualizar.

Dos décadas, en cambio, son las que el profesor de la Universitat de Valencia, Francesc J. Martínez, lleva dedicadas a seguir los pasos que el humanista valenciano plasmó en un texto casi desconocido en la actualidad. Martínez decidió recuperar aquella ruta, cuando publicó 'Passeig per València de la mà de Lluís Vives' (Carena), una obra en la que intercala fragmentos del diálogo que escribió el filósofo del siglo XVI con acotaciones históricas que ponen en contexto al lector.

La primera recomendación de este profesor es, de hecho, empezar la ruta con el texto de Vives entre las manos, y echar a andar desde el punto exacto en el que arranca la obra, la plaza de Nápoles y Sicilia.

Los protagonistas del diálogo son tres personajes que retratan a personalidades reales del siglo XVI. Uno de ellos es Borja, que se inspira en el hijo de Juan II de Borja, tercer duque de Gandía. En la plaza de Ciutat Vella charla con Cavanilles, reflejo de un acaudalado francés que alojó en su casa al mismísimo rey galo (por aquel entonces, Francisco I), cuando ambos se topan con Centelles, que recuerda a un noble valenciano de la época, 'El conde letrado'.

El grupo enfila entonces la calle Trinquete de Caballeros, conocida en la época precisamente por estar destinada a practicar este deporte, y comienza a deambular por la Valencia del siglo XVI.
Palabra tras palabra, Borja, Cavanilles y Centelles llegan a la calle del Mar, que albergaba parte del barrio judío. Martínez remarca la importancia de la parada por los orígenes del humanista, nacido en una familia de conversos en 1493.

El camino continúa por la calle que hoy lleva el nombre del propio Vives y sigue por la plaza de Margarida Valldaura, esposa del filósofo. Aunque el autor especula con el lugar en el que se ubicaría la casa de la familia, se desconoce el punto exacto de la residencia.
Los tres personajes recorren la actual calle Poeta Querol, la plaza Mariano Benlliure, la calle Manyans y la calle Trench hasta adentrarse en la zona comercial de la ciudad en aquella época.

Entre calles bulliciosas del siglo XVI, Borja, Cavanilles y Centelles andan por la plaza del Mercado, la calle Bolseria y la calle Caballeros hasta desembocar en el final de la ruta: la plaza de la Virgen.
Las 'leyes del juego' de las que habla Vives a través de sus tres personajes cobran entonces sentido. Según explica Martínez, en el siglo XVI la plaza abrazaba las principales instituciones de gobierno, pero también era escenario de las ejecuciones de la Inquisición, entre ellas, la del propio padre del filósofo, que finalmente acabaría en la hoguera. Una crítica que el humanista vela de una manera tan sutil que casi pasa desapercibida.

Vives moriría en Brujas en 1540, sin poder volver a una ciudad que él mismo definiría como «de una vitalidad exuberante y segura», de la que sólo le quedaron los elogios y el recuerdo de 'Les lleis del joc'.

1. PLAÇA DE NÀPOLS I SICÍLIA

Borja.- D’on arribes vers nosaltres, estimadíssim Centelles?

Centelles.- De Lutècia.

Borja.- De quina Lutècia?

Centelles.- Com si n’hi hagués moltes?

Borja.- Encara que siga l’única, ignore on és i on està situada.

Centelles.- La Lutècia dels parisencs.

Borja.- Havia oït anomenar París moltes vegades, però Lutècia mai. De manera que Lutècia és París?
Vet aquí per què fa tant de temps no se’t veia per València i especialment pel trinquet de la noblesa.

Centelles.- A París n’he vist de trinquets i de gimnasos docents, més útils i més nobles que els vostres jocs.

Borja.- De quins estudis o gimnasos parles?
Centelles.- D’uns trenta que n’hi ha en aquella acadèmia plena d’erudició i de ciència, on es troben molts savis doctors, joves, estudiosíssims i de molt bons costums.

Borja.- Allò que s’entén per classe vulgar.

Centelles.- De què en dius vulgar?

Borja.- L’escòria del poble: fills de sabaters, de teixidors, de barbers, de bugaders i altres menestrals o jornalers.

Centelles.- Vosaltres, segons veig, de la vostra ciutat estant, preneu la mida del món i penseu que per tot Europa regnen els mateixos costums d’ací. Doncs jo et dic que el jovent del qual et parle es composa de molts fills de prínceps, cavallers, nobles i grans senyors, no solament de França, sinó també d’Alemanya, Itàlia, de l’Anglaterra, d’Espanya i Flandes, molt aplicats i dòcils per allò que els mestres disposen amb paraula amistosa o amb serioses reprensions i que, fins i tot en ser castigats rigorosament amb les vergues, si de cas esdevé necessari, ho suporten amb paciència i posat modestíssim.

Cavanilles.- Ho he oït contar moltes vegades, quan jo era a França ambaixador del rei Ferran. Mes deixem per ara eixa conversa, la tornarem a reprendre més tard. No veus que som prop del trinquet del Miracle, pròxim al dels Carrossos? Parlem, doncs, del joc de la pilota per passar alegrement l’estona.

Centelles.- No ens asseguem, enraonem d’allò que ens semble, tot passejant. On vols que anem?
Passem per Sant Esteve o pel portal del Real, i de camí podem fer visita, a palau, al duc
Ferran de Calàbria.

Cavanilles.- No, potser interrompríem els estudis d’eixe doctíssim príncep.

Borja.- Més valdria fer-nos portar les mules i enraonar tot cavalcant.

Cavanilles.- Cal no perdre el costum de servir-se de peus i cames. El temps és bell i seré, l’aire fresquet,
val més anar a peu que no pas a cavall.

Borja.- Llavors, prenem per Sant Joan de l’Hospital cap al carrer del Mar.

Cavanilles.- De passada, veurem cares boniques.

Borja.- A peu! Seria molt ordinari.

Centelles.- Més ho és, al meu parer, exposar-nos a les burleries de donzelles nècies i indiscretes.

2. CARRER DEL MAR

Cavanilles.- Vols que anem dret per la plaça de la Figuera i Santa Tecla?

Centelles.- No, pel carrer de la Taverna del Gall, perquè vull veure la casa on és nat el meu amic Vives;
una casa que, segons diuen, es troba davallant, al cap del carrer, a mà esquerra, i al mateix temps visitaré les seues germanes.

Borja.- Deixa’t avui d’eixes visites femenines. Si vols parlar amb una senyora, anem primer a casa l’Àngela Sabata, amb qui podrem enraonar de matèries literàries.

Cavanilles.- Tant de bo, si ho desitgés, que la marquesa del Cenet hi fos.

Centelles.- Si és veritat allò que n’he oït contar trobant- me a França, sembla que és una senyora molt entesa i amb la qual s’ha de tractar de certes matèries amb gran cura.

3. PLAÇA DE MARGARIDA VALLDAURA

Borja.- Pugem fins a Sant Martí o pel carrer de Vallés davallem a la plaça de Vila-rasa?

Cavanilles.- Anem per ací al trinquet d’en Bàrcia o, si prefereixes, al dels Mascons.

4. CARRER AMBAIXADOR VICH CANTÓ AMB CARRER GASCONS

Borja.- Que n’hi ha a França de jocs públics, com els nostres?

Centelles.- De tota França no en puc parlar. A París, de jocs públics, no n’hi ha cap; de privats, n’hi ha
molts: els del raval de Sant Jaume, de Sant Marçal, de Sant Germà...

Cavanilles.- I a la pròpia cité, el famosíssim de la Braca.

Borja.- Juguen igual que per ací?

Centelles.- No hi ha gaire diferència, sinó que allí l’amo del joc us dóna calçat i bonets per a fer el partit.

Borja.- Com són?

Centelles.- El calçat és de feltre.

Borja.- Ací no serviria.

Centelles.- Per mor de l’empedrat. A França i a Bèlgica juguen sobre paviments enrajolats, plans i llisos.

Centelles.- Els bonets, a l’estiu, són més lleugers, i a l’hivern gruixuts i fondos, amb una corretgeta que passa sota el mentó perquè no caiguen del cap o no llisquen sobre els ulls.

Borja.- Ací no ens en posem mai de corretgeta sinó quan fa molt d’aire. Amb quina mena de pilotes
es juga?

Centelles.- Quasi mai amb pilotes de vent, com ací, sinó amb unes pilotes una mica més petites i molt més dures, de cuiro blanc. La borra no és com en les vostres de pelussa de drap; és de pèl de gos, i per tal motiu, juguen rarament amb el palmell de la mà.

Borja.- Doncs, com percudeixen la pilota? Amb el puny, com en les de vent?

Centelles.- No, amb una pala.

Borja.- Feta de fil?

Centelles.- Teixida amb cordes de budells, com són ordinàriament les sis cordes de la guitarra. Limiten el camp de joc per mitjà d’una corda tensa, i per tot el demés juguen com ací. Tirar la pilota més ençà de la corda, és falta; els bàndols són dos; els nombres quatre: quinze, trenta i quarantacinc, i són avantatges les d’igualar-se a dos o a tres punts. La victòria pot ser doble, guanyant la ratlla i el joc. La pilota es torna de volada o del primer bot, i com de rebot ja no porta força, es fa una ratlla on s’és tornada.

Borja.- No hi ha altres jocs més que els de pilota?

Centelles.- A la ciutat, tants com ací i més, però, entre els estudiants, els mestres no en permeten d’altre,
si bé, d’amagat, es juga a cartes i els infantons a ossets, els més crescuts als daus. Nosaltres teníem un mestre anomenat Aneus, que per carnestoltes ens deixava jugar a cartes, però d’aquest joc i de tots en general havia escrit sis regles en una tauleta penjada en la seua
cambra.

Borja.- Quines eren eixes regles, digues si et plau, ja que ens has contat tot el demés.

Centelles.- Anem a passeig, tinc un increïble desig de reveure la meua ciutat nadiua, que fa tant
de temps que no he vista.

Borja.- Prenem les mules per a passejar amb major comoditat i amb més senyoratge.

Centelles.- Un senyoratge que no val un petar dels dits.

Borja.- Jo tampoc, si vols que et siga franc, mouria la mà pel senyoratge de què parles, i no sé per
quin motiu l’hem de voler donar a les nostres persones.

Cavanilles.- Tens raó, som tres, i en els carrers estrets, amb la gentada, ens separaríem els uns dels altres,
i per aquest motiu hauríem d’interrompre la nostra conversa, o que un de nosaltres no entengués moltes coses.

Borja.- Està bé, m’hi conforme; anem a peu, entrem per aquest carreró a la plaça de Penya-roges.

5. CARRER SANT VICENT CANTÓ AMB CARRER MANYANS

Centelles.- Molt bé, i d’allí, pel carrer de Manyans al de Pastissers i al mercat, o plaça de les Fruites.

Borja.- Per què no de les verdures?

Centelles.- Tot és u: qui és amador de cols, en diu de les cols; qui de la fruita, de les fruites. Quina plaça més gran! Quina distribució de marxants i exposició de coses per vendre! Quina fragància dels fruits! Quina varietat, bellesa i pulcritud!
Impossible imaginar uns horts semblants a eixa plaça, i quanta cura dels nostres edils i de llurs dependents perquè el comprador no sigui burlat! Aquell que veieu en la seua mula, no és Honorat Joan?

Cavanilles.- No ho crec pas. Un dels meus minyons, que fa poc li ha parlat, l’ha deixat retirant-se a la seua biblioteca. Si ell sabés que som ací nosaltres dos, no dubte hauria vingut preferint les nostres facècies als seus estudis seriosos.

6. ESCALES DE LA LLOTJA

Borja.- Bé, acaba d’explicar aquelles regles.

Centelles.- Fugim d’eixa gernació i per la plaça de la Mare de Déu de la Mercé anem al carrer del Fumeral i al de Sant Agustí, on hi ha menor freqüentació.

Cavanilles.- No convé allunyar-nos tant del cos de la ciutat.
Pugem més aviat pel carrer de la Bosseria cap al Tossal i d’allí al carrer de Cavallers, on veurem el vostre palau de Centelles, les parets del qual deuen plorar encara l’heroic comte d’Oliva.

Borja.- O bé havent ja plorat el seu dol, es gauben que un jove distingit com tu haja heretat un tant il•lustre ancià.

7. PLAÇA DE LA MARE DE DÉU

Centelles.- Quin goig el meu de veure la cort, i els quatretribunals, el del governador de la ciutat, que sembla ser patrimoni dels Cavanilles, el civil, el criminal i el dels tres-cents sous! Quins edificis! Quina faç de la ciutat!

Borja.- Enlloc es poden comentar millor les lleis com al fòrum i a la cúria. Conta doncs. Ja se’ns presentarà millor ocasió de fer l’elogi de la nostra ciutat.

Centelles.- La primera regla, quan es vol jugar, és tenir present que l’home ha sigut creat per coses sèries i no per jocs i facècies. Els jocs s’inventaren com esbarjo de l’esperit fatigat per treballs greus. És doncs permès jugar, però s’ha de prendre el divertiment com es pren el somni, el menjar, el beure i altres coses que renoven les forces; sinó, el joc és un vici, o siga una cosa fora de lloc.

Segona regla: Veure amb qui es juga. Així com en emprendre un viatge o en anar a un convit es considera atentament qui són els companys, igualment s’ha de veure amb qui es juga, tractant que siga amb persones conegudes, car en els desconeguts hi ha perill, essent vertader l’aforisme de Plaute: «L’home és un llop per qui no el coneix». S’ha de veure també que els companys siguen graciosos, jovials i de bona criança, persones amb qui no hi haja perill de discutir i barallar-se o que forcen a fer o dir coses blasmables, evitant els blasfems i juradors, els que diguen paraules lletges, perquè d’eixes pestes se te’n podria encomanar algun vici o mal costum. En una paraula, no jugar més que amb persones que, en jugar, es proposen allò que tu et proposes: passar l’estona com solaç de l’esperit.

Tercera regla: Saber allò que jugues i conéixer el joc, perquè si l’ignores no pot haver-hi divertiment, ni per a tu, ni pels teus companys, ni, fins i tot, pels qui miren, i que el joc siga tal que, tot i divertint-te, exercites el cos si el temps i la teua salut ho permeten, i que, a més, no siga tot ell d’atzar, sinó que permeta cert enginy per a corregir les errades.

Quarta regla: Considerar allò que es juga, car no s’ha de jugar sense arriscar qualque cosa, el que seria cosa de criatures, ni s’ha d'apostar tant que la mateixa quantia et preocupe, ja que en aquest cas el joc no seria joc, sinó turment.

Quinta regla: La manera de jugar, la qual cosa vol dir que abans de començar no et proposes més que esplaiar-te, exposant qualque moneda o siga comprant amb ella el solaç d’una fatiga. No oblidar que la sort és vària, incerta i mudable, i que perdre no és rebre cap injúria, de consegüent has d’aguantar la pèrdua amb paciència, no posant mala cara, no dient injúries, no llençant malediccions a l’adversari o als qui miren com jugueu. Tenint ben en compte, si guanyes, de no burlar-te del company; i finalment, que mentre dure la partida has de ser enraonat, alegre, graciós, plaent sense berganteria ni desvergonyiment, sense donar la més lleu mostra de trapelleria, de vilesa o d’avarícia, sense engallar-te en discutir una jugada i sense jurar; recordant que tot allò que jugueu és de mínima importància i no mereix que siga necessari invocar el nom de Déu, posant-lo com a testimoni.

També has de ser ben parlat amb els qui comenten les jugades, que hauràs d’escoltar donant proves de què no t’ofenen. D’eixa manera, el joc és delectació i escola de cortesia per a un jove ben educat.

Sisena regla: Considerar la durada de la partida, fent de mode que et siga lícit deixar-lo en semblar-te que ja t’has distret prou i et sentes apte per al treball seriós.

Qui no observe eixes regles, fa malament; vulgueu seguir-les i alegrar-vos, cavallers.

Borja i Cavanilles: Així serà fet.