Un tomb per Ronda (Málaga)

Si et posiciones sobre " Veure més " (color blau) que es troba al final de la descripció del recorregut, podràs veure tot el àlbum de fotografies d'aquesta sortida...

Vàrem visitar Ronda a mitjans d’Abril, en un dia molt fred, tant, que inclús al passar per la Serra de les Neus (i fent honor al seu nom), ens va nevar.
Degut a aquesta fred, la visita fou un xic més escarida del que avia planejat, tot i que vàrem visitar quasi tot, jo us deixo el que es pot veure dins aquesta meravellosa població...
Ronda és una ciutat espanyola pertanyent a la comunitat autònoma d'Andalusia, situada al nord-oest de la província de Màlaga, a uns 100 quilòmetres de la ciutat de Màlaga. És el cap del partit judicial homònim i la capital de la comarca de la Serranía de Ronda.
Ronda té l'origen en la Arunda romana que es constituiria a partir d'assentaments ibèrics existents. Els visigots li van donar continuïtat fins a l'arribada dels musulmans, els qui van consolidar el seu paper de capçalera comarcal i la seva entitat urbana. El seu emplaçament va facilitar la defensa de la ciutat i la va posar en una situació estratègica per a dominar els passos i camins cap a la Baixa Andalusia. Això i la disponibilitat de terres aptes per a l'agricultura li van concedir finalment una importància històrica notable.
La ciutat s'assenta sobre un altiplà tallat per un profund tall excavat pel riu Guadalevín, afluent del riu Guadiaro, al qual treuen el cap els edificis del seu centre històric, el que confereix a la ciutat una panoràmica pintoresca que, unida a la varietat de monuments que posseeix, al seu entorn natural i a la seva proximitat als grans centres del turisme de masses de la Costa del Sol, ha convertit a Ronda en un centre turístic notable. La cornisa del tall i el pont que el salva són la imatge per antonomàsia de la ciutat.
Ronda compta amb un gran patrimoni arquitectònic i tradicions de gran valor històric, com la Real Fira de Maig de Ronda, la segona més antiga d'Andalusia.
Es coneix a Ronda com 'la ciutat somiada ", ja que en descobrir la seva situació extraordinària i sorprenent paisatge, el poeta Rainer Maria Rilke va escriure:" He buscat per tot arreu la ciutat somiada, i per fi l'he trobat a Ronda "....." No hi ha res més inesperat a Espanya que aquesta ciutat salvatge i muntanyenca ".
La visita a Ronda sol realitzar-se a partir de la plaça d'Espanya, al barri del Mercat, on està situat el Parador Nacional de Turisme, antic Ajuntament. D'aquí es creua a la Ciutat, és a dir, el barri més antic, pel Pont Nou, sens dubte la construcció més coneguda de Ronda, que va sorgir de la necessitat de comunicar directament la zona més antiga de la ciutat amb la qual ja en al segle XVIII s'havia convertit en la nova Ronda. El pont va ser obert en 1735, però sis anys més tard ho va esfondrar una crescuda del riu Guadalevín. L'ensorrament del pont va causar 50 morts. El segon projecte, que és el que avui coneixem, va ser encarregat a Juan Martín d'Aldehuela. Les obres van començar en 1751 i van finalitzar en 1793. L'autor va rebre tota mena d'elogis a l'haver aconseguit que la imponent fàbrica, de 98 metres d'altura, entronqués perfectament amb l'abrupta gola del Tajo. El tauler del pont està sostingut per tres arcs de mig punt, i sobre el central es va habilitar un espai que en altres temps va servir de presó i avui és centre d'interpretació de la gran obra d'Aldehuela.
Un cop creuat el pont, a l'esquerra, se situa el Convent de Sant Francesc, fundat en l'època dels Reis Catòlics i seu del Tribunal de la Inquisició durant anys. Al carrer de Tenorio, a la dreta, es troba la casa de Sant Joan Bosco, d'estil modernista, des del qual capritxosos jardins poden contemplar unes magnífiques vistes. Molt a prop hi ha el carrer Beat Fra Diego José de Cadis, on s'alça l'església de la Mare de Déu de la Pau, patrona de Ronda, una imatge del segle XVII.
La visita continua a la Casa del Gegant, un habitatge de l'època islàmica perfectament conservada,
El Palau de Mondragón, actual seu del Museu de Ronda i la Serrania, va ser habitat al segle XIV, segons resa la llegenda, pel rei Abomelic, fill del sultà de Fes, i posteriorment pel governador nassarita Hamed el Zegrí.
La plaça major de Ronda se situava durant l'època musulmana a la zona més alta de la ciutat, en un espai que avui coneixem com a plaça de la Duquessa de Parcent. Construïda sobre l'antiga mesquita major, l'Església Major de Santa Maria de l'Encarnació va ser erigit entre els segles XVI i XVIII, de manera que ofereix diferents solucions arquitectòniques corresponents a altres tants estils, cosa que pot observar-se amb tot detall a l'interior del temple . De la mesquita àrab conserva part del mihrab, el arc d'entrada està decorat amb guixeries dels segles XIII i XIV. L'església va ser iniciada el 1508 en gòtic tardà, i de les seves tres naus, la central tenia una coberta mudèjar que va ser substituïda per voltes semiesfèriques després del terratrèmol de 1580, que va danyar l'estructura del temple. La capçalera, amb set capelles, està realitzada en estil renaixentista i molts detalls són ja clarament barrocs.
Al costat del campanar hi ha la Caseta de la Torre, un succint oratori d'estil mudèjar en la decoració s'observen arcs de ferradura encegats.
On ara hi ha el col·legi salesià del Sagrat Cor, a la mateixa plaça de l'Església de Santa Maria de l'Encarnació, s'aixecava el Castell del Llorer, una fortalesa manada construir al segle II a.C. per Escipión Emiliano.
L'antic Quarter de Milícies, avui Ajuntament, ocupa un dels frontals d'aquesta plaça. Es tracta d'un gran edifici els dos pisos superiors estan oberts a arcades. Va ser construït entre els segles XVII i XVIII, i al seu interior destaquen el cassetonat mudèjar de l'escala i el saló de plens. Dos edificis religiosos s'alineen en aquesta plaça: l'Església de la Caritat i el Convent de Santa Isabel dels Àngels, ambdós construïts al segle XVI.
De la plaça Duquessa de Parcent s'accedeix al carrer Escalona i d'aquesta a la de Armiñán, que connecta amb la Costa de les Imatges, on es troba l'Església de l'Esperit Sant, aixecada al lloc que ocupava una torre defensiva almohade destruïda durant el setge de les tropes cristianes.
A la zona sud d'aquesta església hi ha la Porta de Almocábar, nom que fa referència a l'antiga necròpolis que hi havia en aquesta zona (almaqàbir en àrab vol dir cementiri). La seva construcció se situa entre finals del segle XIII i principis del XIV. La seva estructura, molt sòlida, està flanquejada per dues torrasses semicirculars entre els quals s'obren tres arcs de ferradura. En el seu lateral esquerre va ser col·locada en 1965 la Porta de Carles V, de factura renaixentista i remata per l'escut dels Àustria. Pel carrer de Sant Francesc s'arriba al convent del mateix nom,
A la confluència dels carrers Armiñán i Marquès de Salvatierra, surt al pas el minaret de Sant Sebastià, integrat en una mesquita del segle XIV que va ser convertida en església cristiana sota l'advocació d'aquest sant, però el temple ja no existeix. El minaret és de planta quadrada i en el seu cos inferior conserva un arc de ferradura sota una llinda amb dovelles.
A l'est del barri de la Ciutat s'aixeca el Palau del Marqués de Salvatierra, l'actual arquitectura és fruit de les reformes efectuades a l'antic casalot durant els segles XVII i XVIII. A la portada criden poderosament l'atenció les columnes corínties i l'esplèndid balcó de forja, mentre que a l'interior són d'admirar els jardins, la capella, el mobiliari i el brocal del pou que hi ha al pati.
Al carrer de Sant Domingo, al costat del Palau de Salvatierra i el convent que li dóna nom al carrer, es troba la Casa del Rei Moro, el nom es deu a un taulell a la portada que representa un rei musulmà. La seva fàbrica és del segle XVIII, però l'aspecte que ofereix avui és el resultat de la reforma realitzada per la Duquessa de Parcent a principis del XX. Els seus magnífics jardins van ser dissenyats per Jean Claude Forestier.
Una escala de 60 metres excavada a la roca connecta aquests jardins amb la deu de la Mina, que aboca les seves aigües al riu Guadalevín i del que els musulmans van saber treure un bon rendiment, tenint en compte la manca d'aigua que hi havia a la ciutat a causa de l'altitud a la qual es troba. Aquesta obra àrab va resultar de capital importància durant el setge de Ronda per part de les tropes cristianes.
Pel Pont Vell, construït el 1616 i reformat al 1961, s'accedeix al carrer Real, i des d'ella s'arriba al nucli antic del barri del Mercat
Al carrer Reial hi ha la Font dels “Vuit Caños”, aixecada al mateix temps que la Porta de Felip V. Es tracta d'una senzilla i ben equilibrada construcció en pedra que llueix l'escut de la ciutat en un frontó. Consta de dos fronts, un amb els vuit canelles i un altre que serveix d'abeurador. Al costat de la font s'aixeca la torre de l'Església del Pare Jesús, amb una bella espadanya renaixentista.
Si des d'aquest punt ascendim pel carrer Santa Cecília, ens trobem amb el Templet de la Mare de Déu dels Dolors, a la cantonada del carrer del mateix nom. És una curiosa i artística obra de 1734 que alberga un retaule amb una pintura de la imatge de la Verge. En dues de les seves columnes hi ha representades quatre figures penjades, relacionades, sens dubte, amb les execucions públiques que es realitzaven segles enrere.
A la plaça dels Descalços, a la qual s'arriba pel carrer dels Dolors, s'aixeca l'Església de Santa Cecília, construïda en el XVII, si bé la seva cridanera portada barroca correspon al XVIII. Pel carrer Cursa de Espinel arribem a l'Església del Socors, de grans dimensions i realitzada en estil neobarroc.

La Real Maestranza de Cavalleria de Ronda, la primera de les que va fundar Felip II per a l'ensinistrament militar i eqüestre dels nobles. Un ensinistrament que també incloïa festejos taurins, va tenir la seva primera seu a la plaça Major, i dos segles després procedeix a la construcció de la Plaça de Bous, segons un projecte de Martín d'Aldehuela, que també va dissenyar el Pont Nou. En la seva portada, neoclàssica, destaquen dues poderoses columnes toscanes que suporten un frontó partit en el qual apareix l'escut reial. Tot això emmarca un estilitzat balcó de forja adornat amb elements taurins.
La graderia té capacitat per a 5.000 persones i compta amb la particularitat d'estar totalment cobert. En els baixos de la plaça se situa el Museu Taurí, dedicat principalment a les dues grans dinasties de toreros rondeños: els Romero i els Ordóñez. La Plaça de Bous rondeña és el segon monument més visitat de la província de Màlaga (més de 400.000 persones a l'any), després de la Cova de Nerja.

Just al costat de la Plaça de Bous s'estenen els Jardins de Blas Infante. Aquest espai verd es perllonga per un passeig de cornisa que voreja l'altiplà a gairebé 200 metres d'altura sobre la Vall del Guadalevín, amb unes immillorables vistes de bona part de la comarca de Ronda. El passeig continua per la Alameda del Tajo, on s'alça l'Església de la Mercè, que guarda el braç de Santa Teresa, tan estimat pel dictador Francisco Franco que el va incloure en la seva particular reliquiari.
Pel seu interès històric i artístic he deixat per al final de l'itinerari els Banys Àrabs, situats a la zona de l'antic call, van ser construïts a finals del segle XIII o principis del XIV. Malgrat el seu extraordinari interès arquitectònic, van ser abandonats, la moral cristiana no permetia certes pràctiques, i les crescudes del riu Guadalevín van acabar sepultant-los. A l'encarregar la Duquessa de Parcent la construcció d'uns jardins en aquesta zona, van aparèixer les primeres restes dels banys, però tampoc es van tenir en compte, fins que el 1935 el jaciment va ser adquirit per l'Estat.
Les excavacions realitzades fins ara han permès rescatar les tres sales de bany (freda, temperada i calenta) i les cobertes amb voltes de canó, que es comuniquen per arcs de mig punt. Les voltes dels banys estan perforades per lluernes en forma d'estrella, que tamisen la llum i creen a l'interior una penombra molt a propòsit per al descans. Es conserven part de les calderes i dels sistemes de conducció d'aigua, i els experts coincideixen a assenyalar que es tracta d'un dels banys d'aquesta època millor conservats de tot Espanya.