Ruta literària: J.V. Foix

Punt 1

Fragment: Les irreals omegues: poema X Nus despullats, larves de sol —oh noies!—, Pels ports arcaics i les cales obertes Als corsaris del son —peresa de les flors!— Illes errants amb les parpelles closes I selves de corall a les sines de pòrfir, Cossos vernals en llurs dòcils conquilles, Ulls vagabunds en caldes aquarel·les. (Un fons antic amb estels imprecisos, Llinda de foc als vestíbuls eteris.) I tu, natura i llum; i jo, ombra i fretura, Voltats de palmes d’or i tamarius diàfans —Quan passen les d’ulls clars i vesta negra Amb llurs estranys paners d’ocelles mortes, O els pescadors dorments en carrosses de xarxa Com un trofeu guanyat en batalla perduda—, Ens mirem fit a fit, i hem abolit els segles. (Emmurats de cristall serem somni diürn, El Pur Present entre garberes d’aigua.) ¿Saps els topants de l’espluga gatosa Amb llet i mel latents en fonts furtives On peixen als ocells nodrisses forasteres? ¿I els canarons dels horts amb remoreigs de lluna I passos riallers per les palanques Quan veus d’enlloc en canyars invisibles Imiten les tonades tropicals? (Quan dia i nit són uns, i el mar batega Sota el mantell cremós de delirants meduses.) Pintarem de vermell les fecundes barcasses: T’he dibuixat la boca en pergamins polsosos; Baixarem pels barrancs que porten a les cales —Negra com ets!— vestits d’escata i molses: He besat la teva ombra en oasis de fulla Quan s’obren els camins abadals de les boires I el Temple d’or flameja a mig serrat. (Quan el navili blanc per rutes aparents S’emporta grana i flor, cossos i ombratges.) I al Migdia Absolut, persignats i colpits Els cristalls radiants dels nostres cossos —Llum en la llum d’unes denes de sal En l’avara preguera a l’ara submarina—, Tu i jo, pastors de sol en espais litogràfics, Obrirem als ramats les cledes onejants I petjarem, ullats, aigües i mars intàctils. (Omplin els brolls gelius de les clares cisternes Els dolls bicorns, els cossis corallers!) Data i lloc: El Port de la Selva, juny 1932 Context: Es queda contemplant un joc de cossos i figures abstractes a la sorra, damunt la sorra, mentre portaven unes gavines mortes. Perquè aquí: Les pedres representen les figures abstractes en la sorra, mentre que l’aigua del riu representa el mar.

Punt 2

Fragment: Les irreals omegues: poema XI En faula i son conec aquell qui escampa Vora la mar, pels rocs antics, oberta, Falsos estels, marcits, coberts amb fulls impresos. Torxa en mà l’he seguit entre avions bipètals Quan, d’amagat, n’ungeix els engranatges En el·líptics hangars i garites sagrades. L’he vist, reial, en cova marinera, Com si vestís draperies de molsa A sol colgant —quan les ombres palmades S’ajoquen pels torrents i espien les naixences—, O en clos murat —quan les hores ancoren Als ports mentals— brogent i voltat d’eines, Mesurant els avencs estel·lars i llur fronda. És el menhir de l’alba selvatana Remorós de flors d’aigua i llum flairosa, El muscle adolescent i sangós del migdia, L’ocella de la tarda, exiliada Entre hèlices romeves, moridores, I evanescents motors, a la pista captiva, L’androgin de la nit, generós de semences, Ombrant les solituds de prades primitives, Present pertot on cobegem els cossos, Flama perenne als merlets de les calmes, Brisca cantaire a les blavors boscoses, Forma ancestral als nocturns de les cales, Claror de freixe en el congost del somni. És l’Etern Inconcret que vaga per les dunes —Llum en ta faç quan em mires i calles— O forada els penyals amb punxons impalpables: —Obre esguards infinits damunt la mar vermella Quan surten fora port les barques de l’encesa I modulen llurs cants veus pregones i humides—. Invoca déus novells per les platges abstractes: —El teu nom exaltat per gaies tramuntanes Quan grana el goig, defalleixes i pregues—. Crema brossa immortal en els barrancs maresos: —Floreix ton cos amb fulla i flor ignorades—. Cova obscurs animals en imminents boscatges: —Quan l’ombra de tots dos és la Sola Ombra—. Data i lloc: 1935 (lloc no especificat) Context: L’home de la granota blava el mirava, mentre ell es feia el distret mirant el mar. Perquè aquí: És al sot de les granotes, llavors la granota blava. La piscina representa el mar al que ell mira.

Punt 3

Fragment: Les Irreals Omegues: poema II (A la vaga pineda ofegàvem el goig, Matinaven els folcs a l’esblaimada coma; I fórem U, Alba i Nit en un crit: Oh immortals defallences!) Adéu, trofeus d’Aiax i els peristils airívols Que esbossa en ulls recents el Migdia Suprem; Els àugurs emergents entre signes i símbols A l’arxipèlag càlid de les Formes —Llum enumerativa als elisis florents A la faç secular dels navegants immòbils—. Adéu el roc cabdal; i l’ogiva frondosa Dels temples freturants al peu de les cascades Amb déus dements als altars dissidents; El Crist Imperial coronat de gaubances A l’àpex fulgurant del sínode dels cors; Els clams guerrers, a mig coll, a toc d’alba, Els crits vesprals darrere les muralles, L’aiguabarreig dels mars a l’ultrason, adéu! Hora foscant t’acostes, oh deessa!, Amb fressa d’aigua als clots dels horts desemparats I clarors indulgents de murta, rosa i heura Als ulls seglars, a la ment eviterna. ¿A quin mar primicer i aurora inicial —Pures blavors, esbós del pur atzur— Alga i corall junyidors, i l’escuma Reflectint, insegura, els secrets submarins, Van ordenar ta Immortal Estructura? (¿Quin fals iniciat, entre espadats i gruta, Cremava focs pertot i t’ullprenia? —Oh dia advers, ginestes del crepuscle!—) ¿Quin mòrbid beduí camacurt i pelós, Ment sense esment amb els cinc senys en flama, Exaltà el Cos Perfet més enllà de la idea I en son grosser petjà l’àcid llindar On, delirant, abolia els epílegs? (¿A quina vella jungla omples els ulls De llum elemental i oratges primitius, Pluges i rous i sediments lacustres?) Oh dia exclòs, oh recs brogents! Palmira: ¿Hem de cedir tots dos al plor de la Sibil·la? Pengem llunes als tells! Besem polsim de boques! Amaguem pels erols dels masos embruixats Els olius i els fumalls, les brees delatores! Esbaldim cos i vesta al broll de les salines, Plantem llitera i tenda als planells petrolífers! (Desem al sostremort les doctes partitures, Escoltem, moridors, les daurades remors Dels antics oceans a les fràgils conquilles, Salpem dels ports extrems cap al Nocturn Triangle!) Petjarem els sorrals dins les amples parpelles D’un son confús, darrere els farallons On l’ombrívol ponent projecta amb falsa llum pèrfides fites, Sense flors, ni botí, ni motors bategants en màquines alades. Oh impur perfet! Únic mancat! Falsa Diana!: A l’encís conjugat dels astres infal·libles Despullem, conjurats, la pròpia nuesa. Data i lloc: Setembre, 1934 Context: Tornant en moto a casa, una dona bella surt de la plaça i se l’emporta al ball. Perquè aquí: El carrer és ón ell anava en moto, i la plaça/parc és d’ón surt la dona.

Punt 4

Fragment: Les Irreals Omegues: poema V No tinguis por, les ombres són de pedra; Llindes endins remoregen fontanes I el vent fullós, virolai dels espectres, Per cambra i clasta sento veus i passos, I cants de nit en llargues foradades Sota els vinyars amb clarors europees. A les parets, als batents de finestra I als horts murats veig les cares pintades Dels qui van viure, vidents, en els segles, Dels qui vindran —franques lluors futures!— Hi som tu i jo, la testa decantada, Amb colors crues de ratlla extremosa. Pertot, ah las!, els veires delectables: Escrits antics camperols i purpuris, Naus boreals a la lloia votiva, Voris vexats amb empremtes divines, Calcs d’En Miró amb alfabets rupestres —Verds i grocs lents en naufragi de tintes—. Sota el pont vell amagàvem les armes, I riu avall se’n van les salzeredes I llur embruix, les corol·les nocturnes, Pàl·lids icons i confuses roselles. —Oh missatger, núvol alat, oratge: Aombra el mar amb àcides parpelles!—. Al bardissar hi ha una toia esfullada Amb rous secrets i ceres clandestines, De quan olfacte i ull eren dolls d’aigua Cascadejant en un verger de laques I l’home era home en una selva d’homes: Marfils en creu coberts amb gases rosa! —Aixeca el braç, sangosos els estigmes, I toca el cel, oh blancors deslligades!— Nacres solars del Diví Simulacre, Amb gels ocults que delaten el pòrfir I sots pregons amb sidèries polpes: —Venci el blau pur i brolli la semença!— Al celler musc amb frescors molineres Sentim —oh hisops pasquals!— música nova I balls d’avui, complantes enyorades (Aspres besars en ponents adriàtics, Do de tots dos en albergs albanesos). Però els hostes no hi són i els llibres ens fan nosa! Caminarem descalços per les pedres, Flairós el pit dels èxodes herbosos, El llavi clos a les pairals rondalles, El front marcat amb sang de les senyeres, I els ulls perduts als brulls de falses Medes Amb fars i freus a les cales adverses. Veiem el mar entre parets calentes, Ceps cimejants i arbòries fumeres. —Dem-nos les mans i desxifrem els signes!— El cercle pur prolonga llums sonores Al pur desert, hivernacle de perles; Ens parlem baix en una llengua estranya. Heus ací el bar i allà la barberia. Al Pla de Dalt, amb farigoles tendres, El dolmen, nu, gravat amb els horòscops. I, al peu del mas, a l’ombrosa comella, Testes de sants entre bidons i rodes. Oh voluntat de foc que empeny la brisa! Tornarem sols, per la isarda drecera Que no sé on duu, darrere la duana, Coberts de pells, corbats pels incunables I els cossos balbs: —No miris endarrere!— Una barca s’emporta les campanes I hem escampat els vidres per la platja! Data i lloc: Portbou, octubre 1934 Context: Es trova en un poble on no hi havia ningú. Una presència els esgarrifa. Perquè aquí: La plaça és buida, i hi ha un bar, que menciona en el poema.

Punt 5

Fragment: Les Irreals Omegues: poema I Quan a sol baix —oh cendres fumejants Al vent brancut amb sentors marineres!— Porteu els llops sedejants a fontanes En murs extrems i fosques en prat fosc; O desbosqueu, irosos i remots, A l’ombradís on sestegen les noies Quan ve l’estiu, apètal, i les aures, I el que és sagrat colpiu conflent ençà, Saben els déus per quins senyals i còdols El ritu vell mudeu pel taure ibèric. Si en cau secret, cavadís, o en quintà Rústic i herbat descobriu el fetitxe I l’invoqueu, policrom, mans obertes; O precinteu tractors i, taciturns, Erreu, nocturns, pel ribatge arenós Entre els cavalls que les platges captiven —L’ull estelat amb reflexos celestes— I el crim negueu, drapats com un etrusc, No us cal l’engany si us sobtaven, adversos, Còdols i llops en els somnis aquosos. Però vinc jo —que el rec tèrbol i estret Guanyava a braç, alejant per passeres Fins a la vall solellosa i cantaire—, I als quiosquers fiats aturo i dic: —Guardeu, sabents, aquests llibres, són meus—; I els en don tres, i d’allí vaig al Temple, Tot mal vestit, a pregar pels qui dormen De son diürn, tocant l’altar major, I, als dalts, llegeixo novella pancarta: «Callen els déus els llurs somnis terrestres.» I obro els vitralls pintats per gent d’avui —Blaus i vermells defallents—; i, entre runes, Cerco l’Incert. Mes, d’un bot, salto el claustre, Àgil i pur com el Dia Primer. I alapintat me’n vaig pel call florit Tot dolçament, com si petgés les aigües I Ella vingués, sota una ombrel·la etíop, Entre endevins amb capell mexicà. (¿On sou, llibrers? ¿I vosaltres, soldats? ¿I els vells astuts amb fusells amb sordina?) Els troncs solars són llum del Sant Misteri: Net i distint, em veig com transparent. I, plaça enllà, a la intrusa vitrina, Miro els gravats d’un diari danès. Enfosqueïts us veig a l’altra vall, Darrere els joncs, escoltant els oracles O tatuant al cos nu les consignes, Voltats de nans i cans, amb gran remor. En murs de nit calqueu testa i segell, I, amb daus plomats, en bars sense sortida, Jugueu, amb urc, en taulers invisibles, Muntanya i cos, dofí, arbre i ocell! Ni el mite, doncs, no us val, iniciats Pel hierofant disfressat de botànic; ¿Colpiu l’anyell? No anul·leu el Signe; ¿Cremeu papers i tints? La ment reneix. Exiliat a la pairal contrada, Rems i destral ressonin, solitaris! Data i lloc: Setembre, 1936 Context: Es troba devant d’un “temple” desconegut, en una plaça on tothom és un desconegut. Perquè aquí: La esglèsia representa el temple en la plaça desconeguda.

Punt 6

Fragment: Les Irreals Omegues: poema XII A quin mar fosc naufragà una goleta Amb ocells delirants damunt les vergues I veles defallents sota les molses —Esfullàvem lilàs entre les cendres. A quina balma cega hi ha conquilles On amaguem tresors d’arrels i aigua Enyorosos del ball i armats amb canyes —Fora poblat calcigàvem les ombres. A quin pati ignorat d’una llar closa Sentíem cants amb angoixa celeste Els insectes alats als palmells càlids —A mig congost apagàvem les llànties. A quin fons de taverna enllà dels segles Tastàvem mosts novells i ens embruixaven Sons de marbres arcaics en orgues fòssils —Ens fèiem por amb espectrals carotes. A quin barranc antic vitals ballàvem Al plany nocturn de bressolants arbredes Eco lunar de veus i cants maresos —Amagàvem el cos sota les xarxes. A quin carrer sentíem fressa d’algues Quan ens dèiem adéu sense paraules A la claror d’espurnejants pronòstics —Amb uns guants nous examinàvem perles. A quin hangar d’una plana vetusta Vestits de nit i coronats de roses Amoixàvem ocells amb mà tremosa —Engegàvem motors sense esperança. A quina font de l’obaga perduda Un estiu despullat en nit desclosa Ploraven les vestals als déus de pedra —Ulls embenats cantàvem infortunis. Damunt quin mur en una nit sense hores Inscrivíem uns noms que no enteníem I dibuixàvem púdics ratlles mortes —Entelàvem xarols la boca intacta. A quin tombant de la pàl·lida pista S’estimbaven les noies en bicicle En cingles clars en espadats aeris —Ens senyàvem amb aigua sortillera. A quins calaixos abismals cercava Poemes mai escrits i que memoro En papers arrugats i lletra falsa —Encaixo mans de porcellana i vori. Data i lloc: Cadaqués, setembre 1930 Context: Trobava una pila de poemes vells que ni ell mateix s’enrecordava que havia escrit. Era un vespre fullejós. Perquè aquí: El espai obert amb els arbres i totes les fulles representen el vespre fullejós, que ell veu fora.

Punt 7

Fragment: Les Irreals Omegues: poema XIII Mar vital quan floreja l’aurora; i obscura En els horts cirerers de l’ocellós crepuscle Quan tornen els velers, vetusts, i el port llumeja. Oh mar de tots, sense dofins reials Amb creus senyorejants i els quatre pals Damunt l’or secular d’una estirp d’homes lliures. Tancada; i secreta en els fraterns refugis Del dolç país esquiu, a la riba querosa On ments florals ronden el cos perfet, Bell —absolut, immutable—, total! Astre pur esfullat en els torsos de sílex, Els paisatges antics amb llavors amagades I els ullastres amb brancs pel qui venç i el qui dansa. Púdic mirall del donzell remorós Que petja el temps i ombreja olimps, alat; De meduses llisquents en peixeres celestes Portadores de cors amb esquema i consignes, Del cometa precís, de les ombres proscrites. Pèlag fullat per atlas tardorals, Amb focs pregons i plomissols extrems. Llit d’herois destructors de les vides descloses En els olis, els vins i les fruites melades A la claror dels pins, a l’aurora ametllera. (Corsaris i croats en negre i blanc: Papers desats als calaixos goluts.) Per platja i ports, esquerps, els savis i els profetes Cavalquen l’unicorn; i els pelegrins erístics que esbranquen els llorers i consagren la pítia Quan nega els déus, i la llar, i el qui és, I en foc advers crema flors ancestrals. Nosaltres, ull novell, per alzinar i fageda Invoquem noms terrals i llur bròfega fronda, Les franqueses i els furs, les llibertats alades I el que és per a qui és, i allò que és just, Davant les creus que brollen dels sembrats. Ungeixin cabells d’or becs aquàtics benignes! Una fosa d’esguards fa tremir les salines: —¿Quina pedra vital s’escalfa i s’estructura En el mòbil desert de les fosses estèrils? ¿On són els murs paterns, perns i mandrons, I el més enllà diürn amb sals intactes? ¿Quin joc ens fa vidents, sideral, i balbuços Quan vinyars i olivars, i el mas, es purifiquen Al vesprejar joncós de l’hora conjurada? ¿Què hi fan, jacents, en tos penyals extrems Els èfors embruixats amb litúrgics plomalls?— La teva claredat, jaç de guerrers ullpresos (Ni quan l’alba boscana crema, i castanyera, Amb la flama dels dits difícils papallones), Ens amaga la llum. Data i lloc: No especificat Context: Foix estava banyant-se en el bell mar, quan contempla reis antics amb amples capes tenint una assemblea al serrat de cap gros (un far al cim d’una montanya) Perquè aquí: Respresenta que l’aigua de la imatge és el mar, mentre que el edifici que es veu a dalt representa l’estructura que admirava des de abaix.

Punt 8

Fragment: Les Irreals Omegues: poema III Si el braç ens arribés a l’altra riba! Els burgesos hi tenen llurs tendres amants Dalt d’un vaixell, vestides d’uniforme, Entre llargues estibes de saques captives Amb passius antillans i balanços bosníacs. Llurs cossos de quinze anys, docents i dehiscents, Intemperants, i purs amb clarors d’hemisferi, Són manolls defallents de violes silvestres I ens fan senyals estranys de codis diferits. (L’illot és un escull, no puc aparellar; Veig armes radiants i, ençà de la ribera, Les cuirasses solars de la host punitiva. La llum m’aombra i puny; ¿qui gosa forçar el pas?) Erren els muls pel sorral i el canyís, I un vol d’ocells de mar per l’eixut de les dunes. Hissem a tots tres pals reials senyeres! Percudim les timbales per les coves! ¿Quin tors de déu antic, enllà les Roques Altes, Ens ullprèn com un far en nit coberta? ¿Quina brasa fumera ens embriaga, Purifica la ment i abat el cos? S’esquerden els cristalls de les mars primitives, Es fon la sal de tantes mans obertes Pels garrofers frescals i els gira-sols dels fars; És tot tan clar que ni sabem parlar-nos. Escrivim versos nous amb signes fòssils! Pintem en fulls arcaics nueses immatures! Brolls de sang i vinagre fan florir els estigmes: Els soldats, peu descalç, se’n van per la carena Amb noies per trofeu i flèbil cantadissa, Sense dir-nos adéu, les banderes plegades, L’ull enyorat d’un món sense capvespres. Del Temps lliberts i jerarques del Nombre, Mercaders delinqüents d’astrals manufactures, Amb els braços en creu, a les maternes vinyes, Som fantasmes marçals i saó d’atzavares. Data i lloc: Sitges, 1922 Context: Quan encara era jove, foix intenta atrapar unes gavines que volaven pel cel. Perquè aquí: El cel ampli en el descampat representa ón volaven les gavines.

Punt 9

Fragment: Les Irreals Omegues: poema VIII Al vesprejar d’invisibles palmeres, Entre llaguts i veles desmaiades S’obren, secrets, els esguards i les timbes Escumejants a l’encís dels aiguatges. Claregen cels llunyans a les alcoves, Els ors ocults als paviments pirates, Els coralls somnolents de les mestisses, Els ventres púbers als miralls murals. Tu i jo passem per l’estranya sendera —Aquesta nit i l’altra nit i l’altra— Arran de falls ferejants i cingleres, Nous i florents, a flocs tardans desclosos, Els ulls tancats per no perdre la ruta, El peu descalç a l’encalç del silenci, El nom balder pintat damunt la vesta, I compromès, amb lletres malforjades. Callen els cors, i tot d’arbres s’esfullen Als sorramolls amb remoreigs salobres; Calla la ment, i defalleix un astre. Al call pedrós, a les amples porxades, A les negrors d’immarcescibles malles —En fer-nos nit en nit profunda oberta A l’albaneix de la Nit Immutable— Som espiats per cares ignorades —Ahir i avui, en aquest segle i l’altre—. I, quan el son desclou la flor exclusiva En prats trements i espurnejants pinedes, En empordans i en ordals i llurs nèctars —Blats regalats i ermites solelloses—, A l’arenell braceja la basarda. Dolços gemecs germinen a la broixa I el cel s’encén amb guspireigs d’escata: Càlides mans, manyagues, ens acotxen Amb tremolors de pol·len sense antera, Rou i sement de delirants captaires. Tu i jo ens perdem, en irresolta escorça, Entre ombra i murs travats, a la drecera Del carrer clos que cercàvem sense esma. Data i lloc: Cadaqués, 1931 Context: Foix hi era amb una noia en un punt alçat, on es veien “gratacels de mentida”. Una mà imaginària els hi tapava les boques i no es podien dir adéu. Perquè aquí: En la cim on s’ha fet la foto es veu tot el temple, que representa el punt alçat on es trobaven.

Ruta literària: J.V. Foix

Trail photos

Author

Trail stats