Ruta de Parcs de Cornellá i L'Hospitalet. Can Mercader. Can Buxeres. Les Planes.

Parc de Can Mercader

En el límit entre la plana i la muntanya o Samuntà, el Parc és situat sobre terrenys deltaics del marge esquerre del Llobregat, a la meitat sud d'una finca pública travessada per dues importants infraestructures, el canal de la Infanta i la línia del ferrocarril. A la part més baixa hi ha la gran esplanada de jocs amb el trenet; més amunt, el llac, els jardins amb glorietes i miradors, els camins, les zones d'estada i la piscina ocupen l'espai de les antigues feixes de conreu. A la part central s'ha mantingut l'estructura de terrasses i jardins que inclou les dues peces emblemàtiques del parc, el palau i la plataneda. Inauguració: 1989 Superfície: 10,5 ha Adreça: Carretera Hospitalet, 137. Cornellà de Llobregat

Can Mercader

Hisenda agrícola, palau noble, parc públic El parc de Can Mercader prové d'una antiga i pròspera hisenda agrícola, corresponent a la masia anomenada Mas Oriol de l'Empedrat, de la qual tenim notícies documentals des de finals de l'edat mitjana. L'any 1748 la família Sadurní va comprar el mas Oriol i les 48 hectàrees que en aquell moment formaven el conjunt de l'explotació. Pocs anys després, el 1764, se celebrà el matrimoni entre Maria Sadurní i Cànoves i Felip de Mercader i Saleta. A la mort de Maria Sadurní la finca passà a formar part del patrimoni dels Mercader, una família burgesa de Barcelona, amb el privilegi de ciutadans honrats. De l'any 1771 estan documentades unes importants reformes a la masia, fetes per encàrrec de Maria Sadurní, de cara a habilitar el primer pis per a residència pròpia, com a torre d'esbarjo. L'any 1814, Josep Ignasi de Mercader, per motius de salut, va fixar la seva residència a la casa de Cornellà. En aquest moment es construïren els primers jardins en terres fins aleshores de conreu. Segons narra el cronista de la família, (. son al salir por la parte de detrás de la casa actual, dos grupos de bosque, en el centro de éstos un caminal ancho a cada extremo y en el centro una plazuela. En medio de ésta un surtidor, un caminal recto a los lados exteriores de dichos bosquecillos, siguiendo a éstos dos túneles de hiedra, un gran estanque oval entre estos y sobre de aquel dos estanquitas con sus juegos de agua en el centro.) El seu fill, Ramon Mercader i Novell, es va casar l'any 1824 amb Maria Mercè de Belloch i Portell, hereva d'un llinatge aristocràtic, el dels comtes de Belloch, que es remunta al segle XI.

Torre de la Miranda

La Torre de la Miranda es un edificio emblemático de Cornellá de Llobregat, Barcelona, España. Fue hecha construir por Arnau Mercader en el siglo xix1​cerca de su palacio en el Parque de Can Mercader. Fue construida para ser utilizada como mirador de pájaros y observatorio astronómico. Está en la avenida de Salvador Allende en el barrio de San Ildefonso (Cornellá de Llobregat). Tiene planta hexagonal y está construida en estilo neomudéjar.

Torre de la Miranda

Arnau Mercader (1852-1932), hijo y heredero de Joaquín, fue un hombre, igual que su padre, muy culto, aficionado a la meteorología, astronomía y temas culturales en general. Hacia 1900 reformó el palacio y allí trasladó la residencia familiar. Además mandó construir en la parte más alta de la posesión la hoy llamada Torre de la Miranda con el fin de que sirviera de mirador de las aves migratorias y como observatorio astronómico. La torre es de planta hexagonal, tiene 3 metros de lado y 27 de altura. Es de estilo ecléctico, con elementos neomudéjares que le dan un aspecto medieval, igual que el palacio.

Torre de la Miranda

Hoy la torre queda fuera del parque, situada junto a los altos edificios del barrio de San Ildefonso, pero desde el palacio aún se puede ver su cúpula tras los árboles. Antes de la construcción de esos edificios, los últimos a finales de los años 70 del pasado siglo XX, la torre se divisaba desde casi todos los puntos de la ciudad. Hace años, aún en medio del campo, parecía estar muy lejos para los habitantes de Cornellá, era destino de excursiones infantiles y estaba rodeada de leyendas y cuentos protagonizados por princesas. Una curiosidad: por entonces sus terrenos sin urbanizar fueron escenario de la película Libertad provisional (Roberto Bodegas, 1976). Aunque la foto que vemos a continuación aparece en el catálogo Así es Madrid en el cine, no se trata de Madrid, la torre es inconfundible, es la Torre de la Miranda. La película, con guión del escritor Juan Marsé, de hecho describe ambientes de la periferia barcelonesa.

Entrada a Parc Can Mercader

La familia Sadurní en 1748 compró la masía junto con las 48 hectáreas de campos que la rodeaban. María Sadurní se casó con Felipe Mercader, pasando la posesión a manos de esta última familia. Como veremos uno de sus descendientes se trasladó allí a vivir y construyó los bellos jardines. Joaquín Mercader y Belloch (1824-1904), hijo de Ramón Mercader y María Mercedes Belloch, conde de Belloch, fue arqueólogo y propietario del Museo zoológico conde de Belloch fundado por su padre. La colección arqueológica la guardaba en su casa del elegante Paseo de Gracia en Barcelona.

Acacia de les tres puntes

Whasingtonianas

Horts urbans

Palau de Can Mercader

La recuperació de Can Mercader com a parc públic L'any 1961, la fundació Belloch-Pozzali decideix finalment tirar endavant el projecte de centre d'acollida d'estudiants; les negociacions entre l'Ajuntament i la Fundació s'intensifiquen i les tensions s'agreugen; alhora, la reivindicació col·lectiva dels veïns d'Almeda de la totalitat dels terrenys de Can Mercader com a zona verda, es fa sentir de forma contundent. El projecte queda aturat. A la mort d'Albert Bonet, el 1973, la Fundació s'incorpora alSeminari de Barcelona i els seus béns són venuts a institucions públiques i privades. L'any 1974, la Comissió d'Urbanisme adquireix el palau "Belloch-Pozzali" i el que serà el futur Parc i els cedeix poc després gratuïtament a l'Ajuntament de Cornellà que els inclou en el Catàleg d'Edificacions Històriques; dos anys després la Generalitat els declara monument històrico-artístic. En aquells moments, la finca es trobava en un estat d'abandonament total, i no serà incorporada a la vida municipal com a espai verd d'ús públic fins el 1984. Entre 1984 i 1985, es redacta el projecte de restauració. Les obres s'inicien a finals de 1986, finançades per la desapareguda Corporació Metropolitana de Barcelona i posteriorment per la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. L'onze de setembre de 1989, les portes de Can Mercader, el primer parc públic de Cornellà, s'obren definitivament als ciutadans. La seva visita constitueix un passeig per la història.

Palau de Can Mercader

Hacia 1865 construyó el palacio que hoy se conserva. El autor del proyecto fue el arquitecto José Domínguez y Valls. La fachada es simétrica, con un balcón central y el escudo familiar. Los adornos son sencillos, cornisas sobre las ventanas, un dentellón en el cuerpo superior y almenas. El edificio está situado al final del Paseo de los Plátanos al que se accede desde la Carretera de Hospitalet. A su alrededor se organiza todo el parque, los caminos, las terrazas del jardín… Además de los plátanos destacan las palmeras y una gran variedad de árboles singulares. La construcción de estilo ecléctico tiene planta cuadrada, organizada alrededor de un patio central cubierto, con cuatro torres octogonales en cada esquina que evocan las fortalezas medievales.

Llac de Can Mercader

A ponent del palau, el llac és tancat dins l'anell arbori que formen el jardí romàntic, els plàtans i les palmeres. Es pot recórrer el llac per la xarxa de camins del voltant i descobrir com es van dibuixant els diferents espais del parc. Al costat de l'aigua hi trobarem desmais i àlbers, que li acaben de donar l'aspecte característic de l'època romàntica.

Árbol Casuarina

Masia Museu Serra

El Museu Taller dels Serra és una antiga casa de l’any 1672, i es localitza a la comarca del Baix Llobregat, on antigament existia una tradició ceràmica, atesa la qualitat dels seus dipòsits d’argila. Els Serra, que cercaven establir el taller familiar, la van adquirir per utilitzar-la com a obrador a principis del s. XX. L’edifici és un exemple típic i ben conservat de masia catalana, l’ estructura de la qual s’ha conservat intacta fins avui. Al jardí s’hi van instal·lar els forns, la planta baixa es va utilitzar com a taller, la planta noble o primer pis com a habitatge i, finalment, la tercera planta, les golfes, amb el pas del temps també s’ha ocupat per a tasques de manufactura. En l’espai actual d’exposició, la planta baixa s’ha destinat a explicar l’aportació de les tres generacions. A cada generació li correspon una sala diferent. Entrant a l’ala esquerra, se situa l’obra d’Antoni Serra i Fiter, iniciador del llinatge. La nau dreta està destinada als seus fills: Antoni, Josep i Enric Serra i Abella; la part central es reserva a Jordi Serra i Moragas i com a espai d’exposicions temporals. La sala noble, a la primera planta, conserva gairebé intactes les referències de l’habitatge original.

Parc de Can Buxeres

Situat entre l'avinguda de Josep Tarradellas, la carretera d'Esplugues i el camí de la Fonteta uneix els barris de Sanfeliu, el Centre i Can Serra. Inauguració: 1972 Superfície: 68.686 m2 El jardí de l'antiga casa pairal constitueix avui dia el parc de Can Buxeres, urbanitzat el 1911, no va ser declarat parc públic fins el 1972. Al parc hi ha aproximadament mil arbres corresponents a 48 espècies diferents. Els més abundants són els plàtans d'ombra amb gairebé el 22% dels exemplars, que seguit del xiprer (10%), l'arbre de la vida (9%) i el pi pinyoner (8%), formen el gruix dels arbres del parc.

Esculturas La Noia del Colom i La Familia

Dins del parc hi ha gran variació d'elements com arbres, plantacions de flors, escultures, fonts... Dues escultures destacades són La família, d'Hèctor Cesena, i La noia del colom, nu de Rafael Solanic. La família és una escultura en marbre blanc d'uns dos metres d'alçada amb la peanya, que representa un home que agafa per l'espatlla a una dona que porta un nen de bolquers als braços. Les figures són de mida natural. L'estil és realista però esquematitzat, insinuant les línies de composició i de les figures però defugint els detalls, tret dels rostres. La noia del colom és una escultura en marbre blanc d'uns 80 centímetres d'alçada més 20 centímetres de peanya que representa una noia nua, de mida natural que, en posició ajupida, sosté un colom a les mans. L'estil és clarament noucentista, recollint influències d'Aristides Maillol i sobretot d'Esteve Monegal, principal mestre de l'autor de l'escultura. La peanya de formigó és un afegit posterior.

Can Buxeres

Història del parc La primera notícia que es té de la masia i la finca agrícola del comte d'Alemany és del 1770, tot i que l'edificació se sospita que ha de ser anterior. El 1854 la línia de ferrocarril va delimitar la finca per la zona baixa pel que es van produir les primeres grans modificacions quan el 1875 es va ampliar la finca i es va rectificar el camí principal per fer-lo coincidir amb l'ull central dels tres que tenia el pont del ferrocarril i amb l'entrada principal de la masia. El primer canvi de propietari es va produir el 1875 quan Josefina Casanovas la va adquirir i va fer construir una torre neomudéjar, que va ser emprada com a molí d'aigua. Dos anys més tard Lluís Buxeres i Abad va comprar la finca i la va transformar d'una vella masia en el palauet i finca residencial corresponents a la seva posició social. Les modificacions més importants van acabar el 1911. Alguns d'aquests canvis van ser l'anivellament de l'antiga masia i la modificació del perímetre, l'afegiment de galeries laterals i de terrasses de la façana posterior i l'acondicionament del jardí que coneixem avui dia. L'edifici finalment tindria dues plantes, amb un porxo circular flanquejat per quatre columnes dòriques i rematat per una balustrada. Les estances interiors conserven elements decoratius d'estil neoclàssic. Avui dia, només les dues sales del pis inferior conserven la decoració i els elements decoratius originals.

Templet modernista

Hi ha un templet modernista, de planta circular, cobert amb cúpula sostinguda per sis columnes. La cúpula, que té tambor, està decorada amb mosaic de ceràmica vidriada. Les columnes són de formigó, tenen petits capitells i estan decorades amb mosaic blanc la part superior i en mosaic fosc la part inferior. Un ferro forjat fa de barrera del templet. Hi ha uns esglaons per accedir a la construcció.

Casa dels masovers

Adjacent al palauet es va construir la casa dels masovers, un edifici de planta baixa i pis, que utilitza elements barrocs. Més tard es van construir dues ampliacions laterals i una cotxera.

Jardins a Can Buxeres

L'any 1936 Enric Buxeres va ser assassinat i la finca va passar a ser la nova seu de l'Escola Ferrer i Guàrdia. En finalitzar la Guerra Civil retornà als Buixeres que la feien servir com a finca d'estiueig fins el 1968 que passà a mans de l'Ajuntament. Després de restaurar els edificis i condicionar el jardí, el va convertir el parc urbà el 1972.

Parc de les Planes

El parc de les Planes constitueix un enclavament de natura i de pau, on la vegetació creix ufanosa i ens convida al passeig tranquil. És també una agradable sorpresa i un petit tresor, enmig de la trama urbana densa i desordenada del seu entorn. Amb el Parc, barris abans totalment aïllats es retroben i poden disposar conjuntament d'aquest valuós patrimoni. Inauguració: 1986 Superfície: 67.548,02 m2 Una riera divideix el parc en dues àrees ben diferents: la primera va de la riera del Cementiri a l'avinguda d' Isabel la Catòlica, i la segona de la riera del Cementiri al carrer del Teide. La primera és la zona arbrada més frondosa del parc, amb petits i relaxants racons habilitats per al repòs i un turonet artificial que fa de mirador. La segona és el sector est del parc, on se situen els pendents més forts que pugen cap al turó de les Planes.

Xemeneia de bòbila

El camp, la indústria i de nou el verd Fins a mitjan segle XVIII, aquest sector de l'Hospitalet, situat al samontà, era ocupat per algunes masies disperses entre les terres de conreu de vinyes i cereals. Durant el segle XIX es produïren importants canvis en l'agricultura i la indústria, deguts bàsicament al creixement de la població, a la construcció del canal de la Infanta, i a la industrialització del pla de Barcelona. Per altra banda, la plaga de la fil·loxera (la primera notícia que se'n té a la zona és del 1892, en una finca de les Planes), va destruir en dos anys la major part de les vinyes. Es van replantar garrofers, camps de blat, oliveres i vinyes, però amb menys intensitat. La creixent i veïna ciutat de Barcelona tenia una gran necessitat de materials de construcció. Alguns propietaris agrícoles van vendre les seves terres, riques en argiles, en les quals es van instal·lar les primeres bòbiles. Les de l'Hospitalet van tenir gran importància en la producció de maons, maons refractaris, terracota fina per a decoració, rajola fina i teules, fins al punt que l'Hospitalet era anomenat "la bòbila de Barcelona". Malgrat això, el paisatge agrari va continuar dominant fins a la primera meitat del segle XX. A partir de 1950 i principalment en la dècada del 60 al 70, els camps de Pubilla Cases, Can Serra, la Florida i les Planes desapareixen sota l'onada constructiva de blocs i polígons, que convertiran la zona en una ciutat dormitori destinada a allotjar, sobretot, immigrants atrets per l'oferta de llocs de treball. L'especulació del sòl i la manca de planificació són les grans protagonistes d'aquest moment històric tant nefast, en el qual la identitat de la majoria de pobles i ciutats de l'entorn de Barcelona, va quedar totalment desfigurada. L'espai del Parc era ocupat darrerament per les bòbiles (Cerámica Barcelonesa para la Construcción, S.A. i Cerámica Goyta y Oliveros), i també per la fàbrica de productes químics Cardoner. Les dues esveltes xemeneies que destaquen entre els pins recorden aquest passat industrial recent. L'any 1976 s'aprova el Pla General Metropolità, que intenta posar fre al creixement indiscriminat i a l'especulació. Els espais buits existents són escassos i reduïts, però el Pla els reserva per a equipaments i zones verdes.

Parc de les Planes

L'antiga Corporació Metropolitana va expropiar els terrenys necessaris i, redactat el projecte, va emprendre les obres de construcció de la primera fase del Parc, 3,6 ha, acabades l'any 1986. La Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona l'ha succeït en aquestes tasques; el 1992 es va inaugurar la segona fase de 2 ha, i el 1995 es van acabar les obres de la tercera fins a completar una total de 7 ha, que fan del parc de les Planes el pulmó verd més important de tot l'Hospitalet.

Friendly space

Sortida del Parc de les Planes