Ruta de l'Escanyapobres: L'Espluga, les Masies, Poblet i el Bosc de Poblet

Estació del ferrocarril (1865)

Lectura: "El carril, aquell carril tan desitjat, que, a so de campanes i terrabastall de músiques, el 15 de juny del 65 s’inaugurà a Pratbell,acabà arreu amb els antics mercats. Les feixugues galeres de l’Urgell i de l’Aragó no hi comparegueren més; el bestiar de Verdú tampoc; els bladers hagueren de tancar els magatzems; els ramblers emigraren; aquell brogit d’invasions forasteres no trencà ja periòdicament el repòs dels carrers de Pratbell. Un somni etern semblà apoderar-se de la vila, el somni que pesa damunt les poblacions pageses. Enmig d’aquella quietud, ressonava amb certa tristesa l’espinguet potent de la locomotora, crit d’alerta d’una nova civilització sorollosa i atrafegada."

Vista sobre el Parc del Francolí, prop de les Hortes i les Parades de Dalt

Lectura: El notari Xirinac pregunta a l'Escanyapobres si no ha pensat a casar-se: "—Comprenc que no hi penséssiu mentre féieu el fonament de la vostra casa; però avui que teniu la Coma, l’Hort dels Mínims, les Parades de Dalt, en una paraula, el ronyó cobert; avui que heu de plegar la botiga, que us n’aneu a la quarantena i voleu ésser pagès, heu de pensar-hi."

Aparcament

Parc del Francolí

Vista sobre l'antiga Horta d'Avall i el Francolí

L’arribada del ferrocarril, diu la novel·la, arruïna els magatzems de gra. Amb els beneficis que ha fet durant els anys de bonança, l’Escanyapobres adquireix unes propietats que li poden continuar reportant beneficis sucosos malgrat el canvi d’orientació de l’economia local. Són l’Hort dels Mínims, les Parades de Dalt i la Coma. És l’època en què se subhasten diversos lots provinents de la desamortització, primer de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, després de Poblet. L’Horta d’Amunt i l’Horta d’Avall són al nord de l’Espluga i alhora afronten amb les Parades del Pont (les Parades de Dalt, a la novel·la), que van ser dels hospitalers.

La Font Baixa (les Disset Fonts)

Des d'aquest indret es veu el Camí de l'Estació. Som al peu de les antigues muralles de la vila. Lectura: "El camí era solitari, cobert d’un fang roig envidreït que cruixia sota el calçat. Al capdamunt, la vila destacava la seva foradada silueta, amb el seu castell emmerletat i el seu campanar romànic, sobre un cel roent de tardor que anava esblaimant-se per moments."

Carrer dels Ametllers. Antiga torre del castell

El carrer dels Ametllers encinta l'antic reducte del castell. El castell tenia sis torres quadrades que defensaven un gran pati d’armes central, rodejat per les estances.

Costa del castell

Lectura: "Així travessaren mitja vila, fins a arribar a les darreres casetes del carreró miserable d’on partia la costa del castell. Aquesta era una dreta graonada, empedrada de palets i faixes de llicorella esmolada que feien arriscada l’ascensió. La molsa i l’herba rana que circuïen els bombats palets els deixaven sols clapejar com pelats caps de mort mal enterrats. Sort que l’esgarrifosa impressió era arreu substituïda per l’esment continuat que l’esperit de conservació reclamava. L’animal, no obstant, entre relliscades i caigudes, es resistia amb tal força a trepitjar aquell solatge, que no hi bastaven crits ni cops. Encabritat, arrufant el nas, eixordant el món amb els seus brams anguniosos, aquí queia i allà s’aixecava, traient foc de les pedres, tot esfereït, com si fos més impressionable que les persones. No cal dir que, davant de les seves bogeries, el notari i la seva muller van donar-se brasa a fugir costa amunt, enganxats l’un amb l’altre i arrambant-se a les vores del camí, fins a arribar al peu del clos."

Plaça del Castell (antic castell)

El castell de l’Espluga de Francolí pertanyia a l’orde dels cavallers hospi- talers, conegut també com l’orde de Sant Joan de Jerusalem, que durant els segles XIV i XV hi havien celebrat Capítols Provincials. Els seus béns van patir la desamortització de Mendizábal de l’any 1836, i durant les guerres carlines es va volar una part de la fortalesa. Finalment, el castell i la resta de les antigues propietats hospitaleres es van vendre per lots o es van subhastar. La novel·la, en canvi, atribueix la propietat del castell de Pratbell a un noble arruïnat, i, quan aquest no pot satisfer els seus deutes, l’edifici passa a mans del notari don Magí Xirinac. Ja és curiós com a la novel·la el castell va a parar a mans del notari, mentre que a la realitat també és un dels dos notaris de la població el que intervé per portar a terme el procés d’urbanització que suposà la fi del castell. La descripció de la plaça que precedeix el castell és molt detallada a la novel·la: "Una plaça empedrada amb grans carreus desnivellats per la força increïble dels escardots i fonolls que hi creixien entre els junts. Un cop allí, podia un asseure’s en el llarg pedrís de l’esquerra i contemplar el castell. Aquest era un bastiment del segle XIV, que s’aixecava alterós encara amb les seves torres emmerletades, sos finestrals trilobats, partits pel corresponent mainell, la seva pedrera esqueixalada avançant al mig de l’ex- tens davanter ja terrós, esquerdat i ple de pedaços de diferents temps i gust. Fins els més llecs en arqueologia se sentien domi- nats de misteriós respecte davant d’aquell ferreny monument, que ressaltava sobre el blau del cel amb imposant majestat. I en recórrer amb la vista la grandiositat dels seus massissos, la variada distribució i grandària de les seves obertures, els perfils i atrevits trepats de la pedra tallada, hom se sentia embadalit i corprès de punyent curiositat." A la Ruta dels Templers i els Hospitalers es pot veure la reconstrucció del castell en realitat virtual.

Fonda del Comercio (Hostal de Sant Roc)

A la plaça de la Vila, davant per davant de l’Ajuntament, s’alça l’antiga Fonda del Comercio, que a la novel·la es coneix com l’hostal de Sant Roc. És un edifici del segle XIX fotografiat per Àngel Toldrà Viazo i reproduït en una postal de principis del segle XX. L’Escanyapobres hi va a dinar i hi troba dropos i malfeiners a qui fa de prestamista. Lectura: "Per al dinar [l’Escanyapobres] estava aconduït a l’hostal de Sant Roc. Allí concorrien els pagesos més endarrerits, els carreters més jugadors; i l’Oleguer hi anava per bestreure’ls diners a ral per duro [...] L’Oleguer ja no podia passar pel carrer de la Roca sense que li trenqués el cor la vista del seu antic magatzem amb la porta tancada; anava a l’hostal de Sant Roc, i endebades hi cercava tot aquell eixam de carreters, sempre mancats d’una hora, d’un pam de corda i de diners, que ell bestreia amb tant de profit." L’autor aclareix el sentit de l’expressió que aplica als carreters, “mancats d’una hora, d’un pam de corda,” en una nota a peu de pàgina. Diu que és una “Locució corrent entre ells per a pintar la peresa i xerrameca amb què passen el temps.” També conta el llegendari que, allà on va sant Roc, sempre el segueix el gos i és per això que la iconografia el represen- ta amb aquest animal. A l’hostal de Sant Roc de la novel·la, doncs, i sense eufemismes, hi acudeixen els ganduls, gent que, en un llenguatge col·loquial, fan el gos. Com a la imatge del sant que el protagonista veu cada dia quan hi passa per sota, camí de la fonda.

Carrer Major (Oficina de les 'Carboníferes de Malgual')

Lectura" "Aprofitant l’entusiasme, el senyor de la bossa obrí una suscripció per accions. En Vives invocà el patriotisme i la necessitat de ressuscitar la vila. Llavors començaren a veure cares llargues i gent que dissimuladament girava cua. Els uns escarmentats pel carril, d’altres entrampats fins a la nou del coll, molt pocs foren els que s’assentaren a la llista. Això no obstant, s’arreplegaren uns deu mil duros. Al cap de pocs dies s’obrí una oficina al carrer Major, amb un rètol que deia: “Carboníferes de Malgual”; i un centenar d’homes, manats per míster Groc, començaren de valent, dalt d’aquell botjar, un casalot, un camí, un pou, i més avall una mina."

Antiga capella de Sant Roc (a l'antic carrer de Sant Roc)

Actualment només queda la fornícula de l'antiga capella i el nom del carrer, ara de Mossèn Muntanyola, també ha canciat

Antic Carrer de la Pedrera (avui carrer de Sant Vicenç de Paül)

L'antic carrer de la Pedrera feia una S i s'allargava pel que avui són els carrers de Sant Vicenç de Paül i de Sr Mercè Farré. Aquí situem els dos grans magatzems de la novel·la, el de l'Escanyapobres i el que anomena el "Pallol", que era més gran.

Antic magatzem de Cal Borràs (magatzem de l'Escanyapobres)

Lectura: "Un dels magatzems que cridà l’atenció des de primera hora fou el que al carrer de la Roca, vora el Portal Gran i a vint passes del Pallol, obrí l'Oleguer. [...] Tota la seva habitació era l’estreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem, aclarida només per un celobert esquifit i romàtic, ple de trastos vells, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven llur existència un parell de rates com a conills. Cada dissabte, a la tarda, omplia de fum aquell celo- bert. Els veïns esbrinaren que, llavors, bullia una calderada de farinetes, que l’endemà les escudellava en set plats de terrissa, i que en consumia un cada vespre. —Es menja les sopes fredes —deien. I aquest era l’únic sopar de l’Oleguer."

Antic magatzem de cal Civit (el Pallol)

Avui dia, en desús

Inici de l'antiga pedrera de la vila, 'Les Roques del Guineu'

Al capdamunt del carrer de la Pedrera hi ha l’antiga pedrera de l’Espluga, coneguda com les Roques del Guineu (o de la Guineu), cosa que justifica que a la novel·la se l’anomeni carrer de la Roca. Precisament el nom de Roques del Guineu ens fa parar atenció al malnom de l’Oleguer: l’Escanyapobres. És el que li va venir a cridar un dia un vailet a la porta mateix del seu magatzem del carrer de la Roca i el que aviat va ser el crit de tot el poble. Lectura: "Quan l’Oleguer, havent barrat la porta, es ficava magatzem en- dins a la feble claror d’una candela que duia estenallada entre dos dits, un xicot del carrer cridà pel forat del pany: —Escanyapobres! I aquest crit, que retrunyí amb veu aspra i desvergonyida per les tenebroses voltes del magatzem, glaçà les sangs de l’avar. —Escanyapobres! Renom que li aplicaren feia un quant temps, que anava popularitzant-se, i que duia en si tots els aires d’una persecució rabiosa, que era un estigma amb què li escopia a la cara tot un poble."

Possible ubicació de l'antic Portal de Poblet

A finals del segle XIX encara es mantenien diversos portals a l’Espluga. El circuit emmurallat envoltava els nuclis de l’Espluga Sobirana i la Jussana,seguint l’actual carrer Major (amb el portal Salvat, que comunicava amb la placeta d’en Canós), anava fins a la plaça de la Vila (amb el portal d’Anguera, que portava a la Trinitat) i continuava pel carrer de l’Hospital, tancant l’hospital i el cementiri, actual plaça de l’Església (on s’obria el portal de Poblet). La muralla girava cap al nord i enllaçava amb el carrer de les Parres (amb un portal a cada punta), continuava per l’actual carrer de la Muralla (portal del Temple), seguia pel carrer de Bonavista i acabava als murs del castell. A la novel·la se’ns diu que el magatzem de l’Escanyapobres era vora el portal Gran, que ha de ser el portal de Poblet.

Antiga Notaria

El notari Xirinac i la seva dona, la Tuies, junt amb l'Escanyapobres, formen el triangle d'avars de la novel·la. Cal destacar que la figura de la dona avara és del tot singular en la tradició literària. A finals del segle XIX hi havia dos notaris a l’Espluga. L'un era en Joan Oromí i Torrent, que hi va exercir entre 1856 i 1884 i que va tenir un paper important en el devenir del castell, ja que va promoure el procés d’urbanització dels patis de l’antic castell. Curiosament, el notari Magí Xirinac és qui adquireix el castell en el relat. L’Escanyapobres passava les tardes dels diumenges a cal notari, sens dubte tornant de dinar i de camí cap al carrer de la Roca, on tenia el magatzem. Per indicació d’en Josep M. Vallès, situem la notaria de l’Espluga al carrer Nou, núm. 5 (ara núm. 3). Lectura: "L’única casa que freqüentava [l’Oleguer] era la del notari Xirinac [...] Durant molts anys passà l’Oleguer les tardes dels diumenges en aquell despatx folrat per una doble paret de protocols i pergamins polsosos."

Església vella de Sant Miquel

A L’Escanyapobres es defineix el perfil de vila per dos edificis emblemàtics: el castell i el campanar de l’església. A l’Espluga hi va haver una primera església romànica, documentada des de l’any 1152, que és l’església vella de Sant Miquel, però l’edifici actual és d’estil gòtic primerenc i va ser construïda entre 1297 i 1324. La torre del campanar, quadrada i massissa, amb obertures de mig punt per a les cam- panes (que poden fer pensar en l’estil romànic), és força moderna. Es tracta, doncs, d’un edifici situat a la ficció també de manera ucrònica, o sigui fora del seu temps real.

Església nova

Al segle XIX l’església de Sant Miquel va quedar petita i es va decidir construir-ne una de nova al davant, amb les pedres provinents del castell que s’anava enderrocant des de 1860. La nova església va ser consagrada l’any 1871, època que coincideix amb la datació aproximada del mapa antic que assenyala l’explotació de les mines.

Aparcament (les Masies)

Alberg Jaume I (antiga Estació Balneària de 'Villa Engràcia')

L’Espluga de Francolí és coneguda des de mitjan segle XVIII per les seves aigües ferruginoses i magnèsiques, de qualitats salutíferes, especialment indi- cades per a persones anèmiques o amb problemes digestius. La seva fama es popularitzà a mitjan segle XIX i amb l’arribada del ferrocarril a la població (1865) l’afluència de visitants no va parar de créixer. Van ser moltes les per- sones notables i les famílies que, en un moment o altre, van anar a l’Espluga a “prendre les aigües.” De primer s’allotjaven en masies i finques particulars, com ho van ser les de Simon, Garbé, Cadet, Blanca, Capella, i altres, unes masies que oferien hostatge i disposaven de fonts particulars en les seves propietats. Antoni Rovira i Virgili, per exemple, s’estava al Mas del Miquelet. Més endavant, en Pere Antoni Torres Jordi hi va donar una empenta definitiva amb el seu projecte de construir-hi un balneari. Al voltant de la torre que inicialment s'anomenà Villa Engràcia, hi edificà un balneari. Al llarg de L’Escanyapobres es parla en diverses ocasions dels projectes a l’entorn de l’aprofitament de les aigües medicinals. Al final de la novel·la s’anomena el que serà el projecte de les Masies, al voltant de l’estació balneària. Lectura: "Es parlava ja de bonics xalets que projectaven fer-s’hi alguns barcelonins per passar-hi l’estiu."

Antiga Font de Ferro

Hi ha un total d’una dotzena de fonts naturals a l’indret de les Masies de l’Espluga de Francolí. En el recinte de la font del Ferro, tancat amb una reixa que va fer construir Torres Jordi després de l’adquisició de la finca de la Masia de l’Aigua, també hi brollava la coneguda com a font de Sant Magí, nom que ben probablement li atribuí Torres Jordi en honor del patró de Tarragona, la seva ciutat nadiua, però hi era conduïda des d’una mina i fa anys que no raja. L’aigua de les fonts arribava mitjançant canonades als dos indrets que encara trobem avui: la cascada artificial dels jardins del Parc de Vil·la Engràcia —on es recull en una closca d’ostra gegantina— i a l’edifici dels banys. D’aquesta construcció en queda el perímetre i alguna banyera que utilitzaven els visitants per prendre banys de fang ferruginós. Avui dia es conserva un gran pati porxat (Alberg Jaume I), que corresponia a les habitacions on es prenien els banys

Font de l'Abat Siscar (Font de Ferro i Font de la Magnèsia)

Monestir de Poblet

L’abadia cistercenca de Poblet ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Tal com consta a la descripció que en fa aquesta Institució i recull la web del monestir, «Situada a Catalunya, aquesta abadia cistercenca, una de les més grans i més completes del món, envolta la seva església, construïda al segle XII. Unida a una residència reial fortificada, guardiana del panteó dels reis de Catalunya i Aragó, impressiona per la seva majestuosa severitat.» Encara que una part molt important de l’acció de la novel·la L’Escanyapobres transcorre al Bosc de Poblet, mai no s’anomena directament el monestir. De tota manera se’ns donen les claus perquè descobrim sense massa esforç que la trama argumental es desenvolupa en el marc històric en què es posen a subhasta els béns dels Hospitalers i els de Poblet, que havien sofert la Desamortització de Mendizábal, que rematava les mesures preses durant el Trienni Liberal. En poc temps, els qui tenen fortuna suficient han accedit a la possessió de les terres. La fil·loxera encara no hi ha aparegut. I en aquest marc es pot entendre com els vilatants de Pratbell qualifiquen un dels personatges acabalats, en Vives, com “el vanitós de la Granja.” En aquells mateixos anys el monestir estava abandonat i nombrosos desaprensius en desmuntaven parets i estances, buscant-hi tresors. Actualment el monestir està habitat i, per tant, és un bon moment per visitar-lo.

La Granja Mitjana (La Coma)

La Granja Mitjana és una de les antigues Granges medievals del monestir de Poblet. Sembla que l'edifici té origen romà. Conserva un atri interior. A la novel·la se l'anomena "la Coma", perquè la propietat està situada en una fondalada, que va de Poblet a Riudabella. L’Escanyapobres es refugia a la Coma, la seva propietat més gran, quan el seu magatzem de grans del carrer de la Roca s’arruïna. En realitat li agafa por des del moment que comencen a córrer aquells crits que l’acusen d’escanya- pobres, i tem que qualsevol dia li entraran a casa i li robaran totes les mone- des que ha atresorat durant anys. Imagina que si el perden de vista potser no pensaran en ell ni les seves riqueses. Lectura: "S’esqueia la Coma a sol ponent, dins d’una fondalada tranquil·la i apacible, encara que un xic tristoia pel to negrós que donava als vessants l’espès alzinar que els coronava. Pel galze dels vessants corria una riera sense nom que regava l’horta de la hisenda i alguns pollancres d’extremada alçària. El vessant de ponent, abans d’arribar a l’aigua, s’aplanava, formant dalt de la riera com un graó esgaiat que tindria ben bé una trentena de jornals. Al mig hi havia la masia, una casa de pagès, de teulada a dos vessants; l’era als seus peus, dins del barri, que una esber- lada fusta tancava. Un balcó tan llarg com el davanter donava esbarjo al primer pis, i, sense ordre ni concert, unes quantes construccions miserables s’arrapaven a l’entorn de l’edifici per a l’allotjament de les bèsties i per a altres serveis secundaris. El primer pis era ben bé l’allotjament del senyor: per la part del davant dominava tota l’horta, estesa als seus peus com un esplèndid tapís moradenc, llistat de verd en oposats sentits; més amunt, els camps, i, més amunt encara, la vinya, cobrint amb aire desmaiat els primers geps de la muntanya. Per la part del darrere, la costa s’accentuava ràpidament, i, de la carena a baix, l’amo podia albirar les ombrívoles interioritats d’aquell bosc ferreny que semblava lliscar a pleret i cautelós cap a la plana. Als seus peus, i ben bé als seus peus, tenia l’amo el servei, el bestiar i l’aviram, que escatainava tot el dia pels pallers, arreus i llenya de dins del barri."

Antic camí miner (documentat el 1871/72)

En un mapa sense data, però atribuït als anys 1871 o 1872, hi ha traçats diversos trams de l’antic camí miner que portava a l’explotació minera de les Avernades, on hi havia la mina Atrevida, al barranc de l’Argentada.

la Mata de Riudabella (alzinar)

La Mata és un alzinar molt antic que recorre una bona extensió entre Riudabella i el monestir de Poblet; pertany a Riudabella. Té un gran interès botànic i ecològic i posseeix la singularitat de ser dels pocs alzinars que es troben en un terreny planer. Des de la seva finca, mirant a l’oest, l’Escanyapobres podia veure l’espessedat de la tofa arbrada. Lectura: "S’esqueia la Coma a sol ponent, dins d’una fondalada tranquil·la i apacible, encara que un xic tristoia pel to negrós que donava als vessants l’espès alzinar que els coronava."

Castell de Milmanda (antiga Granja de Poblet)

Milmanda és una de les antigues granges medievals del monestir de Poblet

Vimbodí (Malgual)

Malgual és el nom que es dóna a la novel·la a la població de Vimbodí i, per extensió, a les terres del seu terme municipal, com les mines, que s’escauen en l’àmbit de les antigues possessions del monestir de Poblet. Hi ha dos elements que expliquen la localització de Vimbodí. D’una ban- da, la situació de la població, que s’erigeix sobre el gual del riu Milans (mal gual). La segona, el túnel del ferrocarril, l’únic en aquella extensió de línia. Lectura: "De sota terra, del túnel de Malgual, apareixia, embolcallat en fum, el tren, indecís, negre, empetitit com joguina de fira per la distància i per la magnitud de les muntanyes que li servien de fons."

Mines (la mina Atrevida del barranc de l'Argentada)

Les Carboníferes de Malgual tenen el seu referent en la mina Atrevida, un jaciment de barita del qual, al llarg de la història, s’han extret diversos minerals. La mina Atrevida va ser la primera explotació de barita registrada a Espanya l’any 1870, en una concessió que figurava a nom de Manuel Abelló Pascual, de la família Abelló de Montblanc. A L’Escanyapobres, l’actuació a les mines també té dues etapes. En una primera etapa, els promotors busquen accionistes en un procés que se’ns presentarà com un antecedent del procés especulatiu que veurem a la seva novel·la "La febre d’or". Lectura: "Un centenar d’homes, manats per míster Groc, començaren de valent, dalt d’aquell botjar, un casalot, un camí, un pou, i més avall una mina. Aquí un terraplè; allí un desmunt; a dalt, una gran plaça; pertot arreu carrilets amb trucs que corren sols, carregats de terres o rocs, i ells mateixos es buiden i allarguen aquells caminals pen- jats sobre la timba. Dalt de la plaça hi veureu les habitacions, un casalot com mig carrer Major, fet amb massís de maó fins a uns vint pams d’alçària, i, damunt, pel cap baix, metre i mig d’engraellada, també de maons en ziga-zaga, per a la ventilació dels aires. Hi ha establia, la forja, una gran quadra on dormen els treballadors, i altre cop cambres per a míster Groc i els capatassos. Us dic que és obra de gegants i que sorprèn trobar-la en aquell tou de muntanyes plenes de bosc." Després d'aquesta primera embranzina, s'abandona el projecte i les instal·lacions comencen a degradar-se. És el moment que el segrestador hi porta l'Escanyapobres per amagar-lo mentre demana un rescat. Allà el troben vuit mesos més tard... Lectura: "El casalot amb tanta fanfàrria anomenat “Habitacions” estava malmès, sense vidres, sense portes, ple de goteres; la forja, mig enrunada; els carrilets, rovellats; els terraplens, ja coberts d’herba; el pou gran, tapat amb taulons i feixines; i allà al fons de l’abisme es veien encara alguns trucs i carretons trabucats, i la carcanada d’un mul amb les morralles i el bast i tot. El botjar, en canvi, rebrotava pertot arreu; grans mates de ginesteres salpicaven de flors d’or aquell camp de batalla amb l’imposant indiferentisme que té la Naturalesa per les obres de l’home. Els enginyers feren destapar el pou i recorregueren la mina, entrant-hi per la boca, proveïts dels corresponents fanals. En arribar a la unió de la mina i el pou, un dels enginyers, aixecant el cap..." Haureu de llegir el llibre per saber com acaba.

Mirador dels Frares Encantats

La visió de la Conca des dels indrets elevats del Bosc de Poblet és extraor- dinària. Tant, que l’autor no es va saber estar de fer ascendir el seu personatge muntanya amunt, des de la seva granja de la Coma. D’aquesta manera tenim accés alhora a la grandiositat del paisatge i a la mesquinesa del seu esperit. Lectura: "Enmig de les seves tristeses, un jorn rúfol i ventós, defugint la presència dels seus companys, se’n pujà serra amunt, internant-se per la garriga. Pels seus peus, pel seu cap, tot eren cruixits de fusta. “Gràcies a Déu, la terra, doncs, també donava alguna cosa, en aquells dies curts.” I sentí pessigolleig de goig; i desafiant el vent, que xiulava i tallava la cara, passà tot el matí arreplegant llenya com un desaforat. Muntant, muntant, arribà al cim que dominava la conca. Ni mai que ho hagués fet. Allà, entre la negror d’arbres que clapejaven la rogenca plana, veié destacar la grisa silueta de la vila, amb el seu castell i campanar. El cel de plom que damunt d’ella pesava cobria-la d’un vel melangiós que tocà el cor de l’Escanyapobres."