Rodoreda a Romanyà, 16-ABR-16
near Romanyà de la Selva, Catalunya (España)
Viewed 950 times, downloaded 41 times
Trail photos
Itinerary description
Mercè Rodoreda va passar els darrers anys de la seva vida a Romanyà de la Selva, lloc on va escriure obres d’importància cabdal: "Quanta, quanta guerra...", "Mirall Trencat" i alguns relats de "Viatges i flors" entre d’altres, i és en el seu cementiri on fou enterrada. Resseguint aquestes obres trobem detalls del poble de Romanyà, les sensacions que van despertar en ella la muntanya, el bosc, els arbres, el jardí... i a partir d’aquests fragments s’ha elaborat un itinerari que reflecteix perfectament la relació entre aquests dos subjectes: Mercè Rodoreda i Romanyà de la Selva. L’itinerari literari permet recórrer el poble de Romanyà de la Selva, els seus monuments, les vistes, els paisatges, la natura... i el mirador de Les Mirandes, "on es pot veure amb un girar d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus", en paraules de l’autora.
El nom de debò de Romanyà de la Selva apareix dues vegades a Mirall trencat, a l'esmentat pròleg, i a la nota del final de la novel•la: “Començada a Ginebra l’any 1968, acabada a Romanyà de la Selva el 1974.” La menció és ben explícita. Al pròleg de Quanta, quanta guerra hi llegim: “Vaig començar a escriure “Quanta, quanta guerra…” al cap d’un any d’haver sortit al carrer “Mirall trencat”.” Així, l’any 1975, a Romanyà, sense que n’esmenti el nom, Rodoreda començà l’altra novel•la que apareixerà publicada l’any 1980.
L’Espai Rodoreda es troba en l’antic Hostal Les Gavarres, una antiga masia molt gran, on Rodoreda va sojornar uns dies amb la seva amiga Carme Manrubia, mentre aquesta es feia construir un xalet, El Senyal Vell. Rodoreda menjava molt sovint al restaurant, sola, amb Carme Manrubia i també amb els amics que la visitaven. Els textos de Rodoreda reflecteixen un Romanyà de fa trenta anys, que es pot comparar amb el de les fotografies antigues del lloc.
En aquesta casa de Carme Manrubia, Rodoreda hi va passar llargues temporades des de 1972, quan va acabar de ser construïda, fins a 1979, que la casa porta el nom del senyal del protagonista de la novel•la de Hermann Hesse, Demian, que és el senyal de Caïm i de l’Adrià protagonista de Quanta, quanta guerra… En aquesta casa és on Rodoreda va acabar Mirall trencat, s'hi refelecteix el jardí i té molts elements de la torre dels Valldaura. Per això hi podem escenificar fragments de la novel•la. Aquesta és la casa literària de Romanyà i de Rodoreda.
Rodoreda va dir al seu editor Joan Sales que en aquesta casa hi vivia “com el peix a l’aigua”. I afegia: “Moltes nits, ja us ho vaig dir, si m’adormo tard, llegint, abans de ficar-me al llit surto a l’esplanada i m’hi passejo. Si fos jove, saltaria i correria a la claror de la lluna.” De tot el voltant del que seria l’edifici, Rodoreda va fer tallar quasi tots els suros i arboços i va crear-hi el jardí, amb l’esplanada a davant, abans mateix que la casa fos acabada. El va omplir de flors, arbusts i arbres de jardí. Va crear un oasi florit entorn de l’habitacle i va deixar el bosquet d’alzines sureres i arbocers al pendís de la part de darrera, lluny de la casa, d’aquesta manera s’assegurava una vista esplèndida sobre la vall i molt més enllà. El xalet, però, era petit: una sola habitació per a ella i prou. Perquè Rodoreda va triar Romanyà per escriure. I escriure és estar sol, que deia ella.
Waypoints
4 Entrada al poble
“El poble l’havien bastit en un gran pla a dalt d’una muntanya solitària que s’alçava al mig d’una estesa de camps de blat. Era petit: dotze cases i un hostal. Mercè Rodoreda, “Viatge al poble de les dues roses” de Viatges i flors. “El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d’una muntanya d’alçada lleugera des d’on es pot veure amb una girada d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus.” Mercè Rodoreda,
2 Plaça de la Rectoria
“Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat “Mirall trencat”. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats.” Mercè Rodoreda, Mirall trencat, pròleg.
5 El Refugi i Restaurant les Gavarres
“El sol queia de ple a la fatxada adornada amb un rellotge de sol de rajoles grogues i blaves amb dibuixos de branques i fulles. Era just migdia.” Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra…
6 El bosc a la vora del camí
“El bosc era espès d’arbres de fulla petita i atapeït de roques llises cobertes de molsa groga les unes damunt les altres fent muntanya. Estirat a la vora de les pedres no tenia ni esma de pensar. Un escorpí s’acostava amb el fibló enlaire; caminava a poc a poc però recte cap a mi. Un ocellot gros i negre se li va tirar al damunt al temps de dir amén i se’l va endur.” Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra…
7 El Senyal Vell
“Finestres i balcons s’obren al jardí. Un jardí de cent mil metres. […] Una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. S’hi acumulen […] tres pins que aombren migradament la barbacoa, dotze cirerers del Japó que floreixen espès i rosa.” Mercè Rodoreda, “Viatge al poble de la por” de Viatges i flors. Més enllà, l’aigua de la bassa era verda, gairebé negra, plena de cap-grossos que nedaven amunt i avall. […] Abans d’arribar-hi hi havia una clariana amb tres cedres, molt junts, molt vells. Els cedres que duien sort.” Mercè Rodoreda, Mirall trencat. “La torre, la teulada, […], són uns quants elements d’una certa importància, entre molts, en “Mirall trencat”. I naturalment, el llorer.” Mercè Rodoreda, Mirall trencat, pròleg. “El llorer, amb les branques que el vent feia gemegar, era més fosc: ple de braços, ple de veus, amb una esgarrifança de llum a cada fulla. […] ‘Les fulles del llorer ens miren’”. Mercè Rodoreda, Mirall trencat.
10 Casa Rodoreda
Em preocupa el meu jardí. Ja hi floreixen els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa coral. S’aixeca la tramuntana i me’ls castigarà. Vaig a veure què passa amb el vent i les flors.” Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, pròleg
9 El bosc i la por
“Em va semblar que no era jo qui caminava sinó els arbres, tot el bosc. ¿Vaig entrar en el bosc o ell havia entrat en mi? I em vaig trobar en una clariana que vaig travessar xisclant i amb els braços estesos com les ales d’aquells ocells que havien passat. La por ja era d’una altra mena: tenia por de mi.” Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra…
8 Mirador de les Mirandes
“Fins que el camí es va eixamplar per desembocar en una placeta voltada per una barana de ferro. La vall que des d’allà es veia era una estesa de terra apedaçada de colors que morien al peu de la muntanya arbrada. […] Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus. La pau de la terra respirava al meu voltant.” Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra…
3 Plaça de l’església
“Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya. Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.” Mercè Rodoreda, “Romanyà”.
11 Senyal Vell, Cova d'en Daina
“Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tonelada, de dues tonelades, de tres tonelades, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves, druida vol dir Home d’alzina, el camí és curt. […] Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer còrrer les boires i a adquirir saviesa... no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancres, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.” Mercè Rodoreda, “Romanyà”.
You can add a comment or review this trail
Comments