Palma Modernista

El XIX va ser un segle molt inestable políticament parlant ja que van ser uns anys de molta alternança de governs i de guerres com ara la guerra civil entre Carlistes i Liberals o la guerra del Francès. Aquesta última va donar inici al segle, entre el 1808-1814, Napoleó va ocupar la majoria dels territoris espanyols, però les Balears van un dels pocs territoris que es van resistir. Aquest fet animà a milers de refugiats, sobretot catalans, a fugir a Mallorca i s’establiren principalment en la seua capital, Palma.
Durant aquest segle Palma també va ser víctima d’una política de castellanització que entre altres coses va prohibir el català a l’Institut Palmesà i va suprimir la Universitat Iuliana. No obstant això, a partir dels anys 40 va aparèixer la renaixença, un moviment que lluitava per recuperar la llengua i la història Catalana.
Entre els anys 1800 i 1896 Palma va experimentar un creixement demogràfic important: de 33.500 habitants va passar a 61.200. Aquest fet va fer que es començara a construir en la perifèria degut a que intramurs no quedaven més espais. Amb aquesta problemàtica s’inicià el projecte d’enderrocament de les murades, que una vegada més es va veure endarrerit per els pocs recursos econòmics que no podien cobrir totes les reformes que s’estaven portant a terme durant aquests anys com ara la inauguració del passeig del Born (1833) o l’enderrocament de l’edifici de la inquisició i construcció de la Plaça Major en el mateix lloc (1823). També cal assenyalar que amb l’aparició dels nous corrents artístics que anaven expandint-se per Europa, sobretot el neoclàssic, romanticisme i neogòtic, els arquitectes mallorquins es van inspirar per a realitzar importants intervencions com és el cas de la restauració de la Seu, del portal major de Santa Eulàlia i les remodelacions de la llotja i l’ajuntament entre altres. Però no tot van ser remodelacions o restauracions, també es van construir edificis de nova planta com el Teatre Principal, la Misericòrdia i la Seu de la Diputació Provincial.
Un dels principals problemes de la ciutat en aquests moments va ser la seua murada. La ciutat necessitava créixer desprès del important augment demogràfic i les murades eren un obstacle molt gran, ja que pertanyien a l’estat i aquest sols permetia edificar a una distància d’un quilòmetre aproximadament, des de l’exterior de les portes, cosa que va afavorir la urbanització de les perifèries. Però per fi, el 1895, el ministre de guerra cedeix la propietat de les murades a la ciutat i començaran els tràmits per al seu enderrocament, que s’inicià finalment el 1903 i es realitzà per fases al llarg de 10 anys sota la direcció de l’arquitecte Gaspar Bennàssar. Una de les condicions que va establir el ministre de guerra al cedir les murades va ser que al finalitzar, s’havia d’establir una ronda, seguint el traçat de les murades, per diferenciar el casc antic dels barris nous. Serà en aquest moment quan naix el Pla Calvet.
Aquest pla va ser un projecte d’eixample que es va aprovar en el 1901. Adoptava una forma circular que envoltava el centre històric i que el deixava dividit en dues parts per el torrent de Sa Riera. A diferència d’altres projectes d’eixample que es van portar a terme en el territori espanyol, com el de Barcelona, València o Madrid, aquest no va consistir en un traçat de carrers en quadricula, sinó que era un traçat radiocèntric inspirat en el Pla Haussman de París.
A partir dels anys 40 del segle XIX, podem observar dues tendències en l’arquitectura de la ciutat: per una banda es continuarà amb les tendències neoclassicistes i per altra banda trobarem una tendència derivada del romanticisme europeu com és el neogòtic.