Monestir Aula de Natura (amb fotografies)

1. Al davant del refugi

1. Al davant del refugi

Al davant teu tens el MONTSEC. Veus un gran penya segat o tall a dalt de tot de la muntanya, que forma grans cingleres que són aprofitades pels amants del vol lliure Ala delta i Parapent. Aquests es llancen des de sant Alís i aterren a la vall d'Àger. El Montsec té 45 km de longitud: • MONTSEC DE RÚBIES, 15 km. • MONTSEC D'ARES, 20 km • MONTSEC D'ESTALL, 10 km. El congost de TERRADETS i el de MONT-REBEI són els dos límits del Montsec d'Ares. Precaucions: • Cal que segueixis el camí sense apartar-te'n. • Tot el camí està indicat, així com les 12 parades. • Recull només el material que et demani la guia. • No llencis deixalles de cap mena.

2. L'alzinar de carrasca

L'alzina carrasca (Quercus rotundifolia o Quercus ilex rotundifolia) és un arbre de la família de les fagàcies, molt semblant a l'alzina (Quercus ilex). Fins fa pocs anys es considerava que la carrasca i l'alzina eren subespècies de la mateixa espècie però actualment es consideren espècies separades tot i que també hi ha amb freqüència híbrids espontanis entre les dues espècies. La seva capçada és densa i el seu port acostuma a ser menor que l'alzina. Les fulles són curtes i amplament ovato-el·líptiques verdes a grisenques a l'anvers més o menys pubescent i gris tomentós al revers amb de 5 a 8 parells de nervis laterals. Com l'alzina és una planta monoica, les flors masculines formen aments i les femenines són menudes i aïllades. L'aglà sovint és dolça i comestible (el gust un cop extreta la pell marró que és amargant recorda lleugerament al de la castanya).

3. La garriga

La degradació de l'alzinar de carrasca ha donat lloc a una comunitat vegetal en què predomina el garric (Quercus coccifera). El següent pas degradatiu és la brolla de romaní. Abans, el garric es trobava sobretot en el rocam molt sec on l'alzina carrasca no hi arribava. El conill es refugia sota el garric. Se'n veuen pocs a causa d ela mixomatosi, malaltia greu d'origen víric. L'any 1950 hom la introduí a Austràlia per tal de controlar l'enorme quantitat de conills que hi havia; hom aconseguí la mort del 99% de la població. L'any 1952 entrà a Europa. Trobaràs pel camí l’espígol, del qual es fa colònia, i farigola o timó, que es fa servir als cuinats i estofats.

4. El pi blanc

El 1945 es va repoblar amb pi blanc (Pinus halepensis) tot el que envoltava el monestir, el pi blanc s'adapta bé als substrats i al clima d'aquesta zona. Recorda que el pi blanc viu on primitivament hi havia l'alzina carrasca o el garric. Els problemes greus del pi blanc són primer de tot les processionàries, larves de papallones, cuques, que es traslladen d'un lloc a un altre en llargues files, tot emetent cadascuna un fil de seda que serveix de guia a les altres; poden provocar plagues; i segon, el perill de foc, ja que l'arbre és molt combustible. Les fulles són de color verd clar. Pi blanc, de fulles molt primes i blanes, i les pinyes amb peduncle corbat que les inclina vers la branca on van inserides.

5. La roureda amb boix

L'arbre més abundant en aquesta comunitat vegetal és el roure de fulla petita (Quercus valentina). Les fulles, molt lobulades, són verdes a l'estiu, es marceixen a la tardor i es mantenen tot l'hivern seques a l'arbre. Sol estar orientat al nord o al nord-oest. La roureda de fulla petita és una infiltració de la vegetació extramediterrània de la muntanya mitjana que pertany a la regió eurosiberiana (vegetació centreeuropea). Som a l'obaga, és a dir, la part menys assolellada. Ja fa uns set segles que els monjos del monestir van construir un pou per al gel a l'obaga, hi abocaven aigua que es gelava i, d'aquesta manera, tenien gel per a ells i per a tota la rodalia. Avui és un oratori, lloc per a fer pregària. En l'obaga hi trobaràs també, entre d'altres plantes, ginebre i boix; aquest darrer té fulles oposades i enteres, tot l'any verdes.

5. Pou de gel

Pou del gel o Poua de glaç Els pous de gel, es construïren i obtingueren la seva major rendibilitat en el decurs dels segles XVII, XVIII i part del XIX, quan la fabricació i comercialització del gel representava una bona font d'ingressos. Això no obstant, durant la primera meitat del segle XX alguns pous continuaren funcionant, malgrat que l'aparició del gel artificial - amb l'arribada de l'electricitat i els transports moderns- fes desaparèixer aquest tipus d'indústria. Els últims pous en funcionament ja no comercialitzaven amb els hospitals, mercats... , sinó que eren d'ús propi. Les condicions necessàries per a la construcció d'un pou de glaç són: la proximitat a les vies de comunicació, amb llocs de consum no gaire allunyats i la seva instal·lació en llocs de fortes glaçades i bones aigües. El gel es recollia a l'hivern a les basses o rieres properes al pou. Es tallava en blocs i s'emmagatzemava per capes recobertes de palla, vegetació i gel trossejat dins els pous, fins que a l'estiu, segons la demanda, s'anava extraient i transportant dins de sàrries també cobertes de palla i boll.

6. La jonquera

Som al fons de Barranc d'Aguilar o "Vall de les estisores". El sòl és humit, hi trobem plantes que necessiten humitat, com el jonc i el canyís. A prop d'aquest lloc hi ha arbres que, a la tardor, perden les fulles i són molt frondosos a l'estiu: són els pollancres. Pots observar altres plantes, entre elles la jonça i la botja d'escombres. Aquí tens un camí una mica llarg, tot és pel fons de la vall. A la dreta, al solell, hi ha una plantació d'ICONA de pi blanc de l'any 1967; a l'esquerra, l'obaga, amb roures, alzines, boix...

7. La vora de la roureda

Al fons de la vall d'Aguilar, a la vora de la roureda, pots observar, entre d'altres plantes, l'esbarzer, el galzeran, l'arç blanc, l'esparreguera boscana i la rogeta. Aquí l’esbarzer es presenta aïllat, però en altres indrets forma part d’una comunitat sovint espessa i impenetrable, la bardissa. Els fruits sucosos i aglomerats constitueixen l’anomenada móra, comestible. El galzeran té tiges de dues menes: unes cilíndriques -les tiges normals- i unes altres de planes, en forma de fulla. Les fulles veritables, delicades i menudes, es desprenen molt aviat de la planta. La rogeta és una petita liana, planta enfiladissa, aspra al tacte, enganxosa. És freqüent als alzinars.

8. El rocam

Ja hem acabat la vall d'Aguilar; al davant veuràs una masia. Al fons de la vall hi ha conreu de cereal. Pots observar també terrasses esglaonades amb cultiu d'ametllers. Des d'aquí es pot veure un rocam grisenc: són roques calcàries. Es tracta d'un material sedimentari dipositat durant l'Era Secundària. El relleu que es pot apreciar en aquest indret s'anomena càrstic i és propi de les zones calcàries on l'acció erosiva de les aigües s'exerceix fonamentalment per la dissolució superficial o subterrània de les roques calcàries. Les coves apareixen en aquest lloc en són una manifestació. Seguint el camí de l'esquerra, trobarem unes roques anomenades "calcàries taulejades" a causa de la seva típica estratificació. A prop del mateix camí hi ha coves; de la més gran en diem "Cova del Got", aprofitada per pastors en temps de tempesta. Els corbs, les cornelles, els aguilots… aprofiten els forats del rocam per tal de fer-hi niuades.

La Cova del Got

La "Cova del Got", aprofitada per pastors en temps de tempesta.

9. La degradació del bosc per l'home

Des del camí pots observar, entre altres comunitats vegetals, una garriga i una brolla de romaní. La comunitat primitiva que predominaria en aquest vessant seria l'alzinar de carrasca, la comunitat clímax del territori, segons la terminologia dels botànics. Com hem indicar en la parada 3, la degradació de l'alzinar de carrasca ha donat lloc a la garriga, en què predomina el garric. La brolla de romaní és el següent pas degradatiu. En aquesta comunitat podràs observar, a part del romaní, l'herba de les set dagnies, el pinzell, l'argelaga, la farigola, el garric, el càdec, la porrassa i el llistó, entre d'altres espècies. Si la brolla de romaní es degradés, seria substituïda per un prat sec en què predominaria el llistó.

10. El pi pinyer

En aquesta zona podràs observar uns exemplars de pi pinyer o pinyoner. No és tant abundant en aquest itinerari, i en general a Catalunya, com el pi blanc. La capçada és ampla, en forma de para-sol. Es considera aquí una de les formes humanitzades més corrents, en què les branques inferiors del pi estan tallades. Les fulles tenen un gruix de 1,5-2 mil·límetres. Les pinyes són grosses, amplament ovoides, amb pinyons comestibles, de closca molt dura. El pi creix per després obrir-se mitjançant branques de similar grossor en una copa arrodonida i aplatada, en forma d’ombrel·la. La superfície del tronc es caracteritza per disposar de plaques de color grisenc, separades per esquerdes vermelloses. Prefereix els sòls sorrencs.

11. Conreus i vinya

El conreu és fer al sòl i a les plantes les tasques necessàries perquè fruitin. En un sentit més general, és l’explotació i cria d’éssers vius amb finalitats científiques, de subsistència o per negoci. El conreu inclou, com a més principals, les labors d’adobar el sòl, sembrar, esporgar, collir el fruits, cavar, llaurar, regar... El 2013 a Catalunya hi havia 570.876 hectàrees de conreu de secà i 265.864 de regadiu. Camí enllà pots veure romaní, farigola, garric... L’ametller, l’olivera, el raïm, el cereal... són la riquesa d’aquesta terra.