matimecres esquerra del Baix Llobregat

Introducció.- Els pobles veïns del Baix Llobregat amaguen moltes sorpreses darrera dels grans blocs de pisos fets per l’especulació urbanística. Un espai, bàsicament agrícola, amb grans masies dedicades a la vinya i als fruiters, va passar a ser invàlid per polígons industrials que ocupaven empreses que marxaven de la ciutat. Això també va portar el creixement dels pobles de forma ràpida i desordenada, quelcom que encara no ha acabat. Si bé és cert que s’hi ha posat una mica d’ordre creant espais enjardinats aprofitant les poques finques agrícoles que han quedat. Avui anirem des d’Esplugues de Llobregat fins a Cornellà creuant Sant Joan Despí i tocant una mica Sant Feliu. Hi trobarem parcs moderns, parcs clàssics i romàntics, masies edificis modernistes i fins i tot un castell medieval. Haurem de fer un gran esforç, però, per imaginar-nos tot aquest entorn lliure d’edificacions i ple de fruiters.
Parc del Pou d’en Fèlix.- Està situat al barri del Centre d’Esplugues de Llobregat on hi havia hagut uns camps de vinya. És per això que, al mig d’alguns parterres, hi trobem alguns ceps de diferents espècies. També hi veurem una escultura de Xavier Corberó anomenada “El Samurai”. Hi ha espais arbrats per el descans i zones infantils.
Parc de la Fontsanta.- És el resultat de l’enjardinament de la riera que separa els barris de la TV3 i el de Les Planes de Sant Joan Despí. Aquesta riera s’inicia als contraforts de Sant Pere Màrtir i desemboca al Llobregat. El seu entorn hi havia vinyes, garrofers i oliveres i s’hi practicava la caça, sobretot de conills. La riera es va canalitzar per evitar riuades enmig del creixement urbanístic desmesurat de la zona i l’espai es va convertir en un abocador. A partir del 1991, la zona es va anar sanejant i es va convertir en parc. L’última fase va ser al 1995. El parc actual vertebra els barris del sud d’Esplugues amb els del nord de Sant Joan Despí però delimita clarament el límit dels municipis. Dins del parc hi trobem vegetació variada, bàsicament mediterrània, zones de jocs, i la torre d’aigües del Ter-Llobregat. És destacable el conjunt escultòric “El mico, la família de l’home” de Xavier Medina que interpreta l’evolució de les espècies.
Parc de la Torreblanca.- Aquest parc de 12 hectàrees, està a cavall de 3 municipis, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat i Sant Joan Despí. Aquest parc remodelat al 1983 és d’estil romàntic i està mancat del palau i la capella neogòtics enderrocats degut al seu mal estat. Tot i això podem contemplar un gran estany amb coves i embarcador rematat amb un templet d’inspiració grega. On havia estat el palau, ara hi veiem un laberint fet amb xiprers. El fet d’haver estat un jardí botànic, manté moltes especies diferents de vegetació destacant-ne els camps de cultiu de roses. A la part baixa de la finca hi veiem un altre estany arranjat amb la remodelació amb un mirador. Aquestes zones humides fan que no sigui estrany veure-hi aus migratòries que les aprofiten per descansar. La finca havia estat propietat dels Marquesos de Monistrol.
Sant Joan Despí.- És precisament al voltant de la Torreblanca on es troben els primers indicis de població de la zona amb cabanes i tombes neolítiques. A l’època ibera forma part de la ruta d’unió del port natural del delta del Llobregat, amb el poblament de la Penya del Moro situat a la falda de Collserola. També hi creuava la Via Augusta que sortia de Bàrcino cap a Tàrraco. És però al segle X quan el nucli habitat s’anomena per primer cop Sant Joan de Vicomicià, Sant Joan de Llobregat i finalment, Sant Joan Despí. Al centre de la població hi trobem l’ermita del Bon Viatge que testimonia la seva importància com a nus de comunicacions. Al voltant de l’església de Sant Joan Baptista hi veiem restes d’una important vila romana del segle I. Al segle XIX, gent benestant de Barcelona crea un barri nou, sobretot paral·lel a la via del ferrocarril, on s’hi construeixen grans mansions d’estil neogòtic, eclèctic o modernista que tant de moda estava en aquells moments. Al 1926, Josep Maria Jujol, planeja un barri a la zona del Samontà, a la part baixa de la Fontsanta, però te la mateixa mala sort que Gaudí amb el Parc Güell, el projecte fracassa i al 1953 és requalifica com a zona industrial. L’imponent edifici de la Gallina Blanca n’és el principal exponent. Tot i això, la població conserva importants mostres de l’arquitectura del finals del XIX i principis del XX com la Vil·la Elena i la Torre de la Creu. Cal destacar que al 1985, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ubica els seus estudis a la part alta de la Fontsanta. Això fa que al voltant s’hi formi un barri nou amb el nom de barri de TV3.
Can Negre.- És una masia transformada per Josep Maria Jujol entre 1915 i 1930. Aquesta casa en forma de comte de fades, esta formada per elements de forja, fusta, esgrafiat, trencadís i guix. En destaca el balcó cobert en forma de carruatge. És difícil descriure tot el que veiem en unes poques línies, cal contemplar l’obra en detall, amb les seves formes ondulades, els medallons, els esgrafiats de colors amb motius de la natura... No ens cansarem de trobar-hi nous detalls a cada mirada. La seva historia es remunta a una masia de 1680 propietat de l’advocat, Pere Negre i Jover que conegué a Jujol a través de la seva esposa, Engràcia Balet, emparentada amb la propietària de la Torre de la Creu. Pere Negre, entusiasmat amb l’obra de Jujol, li va encarregar la reforma de la casa. Es va anar fent per etapes adaptant-se al pressupost del propietari. Així doncs, es va començar al 1915 i va acabar-se al 1926. Al 1966, la casa molt deteriorada, és donada a l’Ajuntament per la família Negre. Es restaura completament però es perden alguns elements externs amb la reordenació de la plaça Catalunya.
Vil·la Elena.- Forma part de dues cases adossades obra de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell al 1911. D’estil eclèctic hi destaquen els trencadissos i les reixes de forja de la tanca del jardí, els embigats lliures dels terrats i les finestres de diferents estils amb totxo i rajola d’aire morisc. El conjunt de les dues cases s’anomena cases Auriga.
Torre de la Creu.- D’estil modernista, obra de Josep Maria Jujol al 1916. També és coneguda com Torre dels Ous o Torre Parellada, tot i que el seu nom original era Torre Gibert. Està formada per cinc cilindres de diferents tamanys i alçades, sent els mes petits les escales de distribució dels dos habitatges de que es composava la torre. El més destacable és l’acabament d’aquests cilindres amb cúpules que li donen el nom popular d’ous. Tot l’edifici és d’un blanc immaculat amb sanefes blaves. Els mosaics policroms del teulat fan referència al mon animal i floral. Es va projectar com a torre d’estiueig de la família Gibert, que va deixar llibertat a l’arquitecte per la seva creació. L’única condició era fer dos estances parelles, una per cada fill de la família. Al 1966, l’arquitecte Lluís Bonet, va reformar l’edifici fent una sola vivenda i canviant el trencadís de les cúpules, molt malmès, per un de gresite. Actualment, l’edifici, és la seu del Col·legi d’Arquitectes del Baix Llobregat, que de nou l’ha reformat retornant-lo a l’aspecte original perdut al 1966.
Parròquia de Sant Joan Baptista.- El seu origen és del segle XI. Presenta una planta de creu llatina i tres absis. Ha estat enderrocada i reconstruïda diverses vegades i el seu primer campanar és del segle XVI. Al segle XIX es fa una nova façana neoclàssica i un nou campanar. És enderrocada al 1936 i reconstruïda de nou sota la direcció artística de Josep Maria Jujol.
Parc del Canal de la Infanta.- Ja dins de Cornellà, aquest parc és el resultat de l’adquisició de dues finques, la Constructora Almacenista i la Societat General d’Aigües de Barcelona, per fer-hi un barri nou. El projecte inclouria un centre comercial, edificis de pisos de baixa alçada i grans zones verdes. Es va inaugurar el 1995 i deu el seu nom al fet de que per sota hi transcorre el canal de l’esquerra del Llobregat o Canal de l’Infanta. Dins del parc hi veiem la casa Camprubí, una altre obra de Jujol. Amb l’arribada del tramvia, aquest nou barri ha crescut i el parc també creen el Parc de les Aigües, col·lindant i que es mereix una visita apart, doncs integra el Museu de les Aigües amb informació exhaustiva de la Conca del Llobregat i el seu aprofitament. https://www.fundacioagbar.org/ca/museu/activitats.
Església de Santa Maria de Cornellà.- Parteix d’una església paleocristiana del segle VI. Al segle XI es crea un temple de nova planta. Als segles XV i XVI es reforma i s’hi creen capelles laterals, però no és fins al segle XVIII que es converteix en parròquia de la població Al 1936 es destruïda i al 1948 es construeix una de nova amb maó vist, obra d’Enric Mora i Guasch.
Castell de Cornellà.- Data del 1067, però el que veiem actualment és un gran casal d’estil gòtic reformat en diverses èpoques. Està situat dalt d’un turó des d’on s’albira tot el Delta del Llobregat. El primer castell, com a tal, data del 1308 i pertanyia a Berenguer de Mallol. A la guerra civil catalana va sofrí importants danys i fou de nou restaurat al segle XV. Durant èpoques va passar per mans de diferents famílies nobles catalanes fins que al 1889 es creà el Marquès de Cornellà, títol que recaigué en el jurista Melcior Ferrer i de Bruguera. Al 1992, és adquirit per l’Ajuntament de Cornellà que el rehabilita. Actualment hi veiem un edifici de planta quadrada amb quatre torres, també quadrades, als ses vèrtexs. Entre el castell i l’església s’hi han trobat restes de l’època romana i medieval que es consideren l’origen del municipi.