Lagoa das furnas. Jardi selvàtic do Mata-Jardim José do Canto i salto do Rosal. (Açores-Sao Miguel)

CATALÀ I PORTUGUÈS

Es un passeig per entre una selva frondosa, on podem veure moltes especies no gaire conegudes per les nostres terres.
Arbres d'unes dimensions colossals, com una Sequoia d'uns dos metres de diàmetre. Cryptomeries també enormes, Araucaries, Sequoies, Palmeres, falgueres de 4 h5 m d'alçada, bambús, eucaliptus. D'origen Austràlia, sud Americà, Japonès, Hawaià, etc
Però lo més impressionant es que totes les especies d'arbres les anem trobant agrupades en boscos. Jo no havia estat mai en un bosc d'arbres de falgueres, o de palmeres, per no dir de Cryptomeries. I menys encara caminant per un camí cobert per molsa.
Aquesta selva, va ser projectada com a jardí a arquitectes paisatgistes del s. XIX i encarregada per José do Canto, que també va fer construir la capella de Nossa Sra. das Vitorias, a la vora del llac.
Al final del recorregut, per la banda esquerra, sorgeix la sorpresa. S'arriba al salto do Rosal. Es un salt d'aigua en un lloc una mica complicat en el seu últim tram, però que val la pena. Preciós, per el salt, per l'aigua, però també per el lloc i la selva que l'envolta.
En definitiva: passeig agradable, molta humitat, millor fer-ho amb sol (que mai arriba a penetrar, però dona colors), sense presses. I reservar un altre dia per donar la volta al llac.
Ah. !!! Entrada 3€.

Aquest espai Jardí - selva - bosc - plantació d'espècies, es molt diferent al concepte de jardí. bàsicament perquè fa ja uns dos-cents anys que van estar plantats, i s'han assilvestrat. Tinc la impressió que no sempre els han estat cuidant i per tant s'ha desenvolupat amb naturalitat. No es un Jardí. no es un exposició d'arbres. Ho va ser, però ara, es quasi naturalesa en el seu mes ampli sentit. Inclús al fons de tot, al salt del Rosal, podem dir que es selva.
Personalment, no m'acaba d'agradar quan es domestica tant la natura. Ja no es una muntanya, ja no es l'espontaneïtat de la natura i la seva supervivència, ja no es el desordre natural.
Jo prefereixo el bosc, penetrar a la seva soledat únicament uns quants metres, i no sabria definir la impressió que fa. Com una por, com una fragilitat. Aquell silenci, l'alçada descomunal dels arbres, la falsa sensació de soledat. Saps que no estàs sol, allí hi ha vida, molta vida, es ple d'animals que segurament estan observant-te, però no els veus, ni els sents. La mica de boira ancorada allí dins, en el seu entorn, acompanya i incrementa el silenci i crea noves sensacions, encara més difícils de definir, encara més desconegudes. Es això, es aquí on sento la natura, sento les seves intencions, intencions de comunicar-nos alguna cosa, com de dir-nos que allò no es el nostre lloc, que el que allí ens acull, ens envolta, ens penetra i sentim, ha precisat el pas del temps en harmonia, en silenci, i ha estat tot creat en col·laboració amb la pau, la solitud, la pluja, el sol. Ens diu que allò no es casa nostre, que únicament es casa dels que hi col·laboren i formen part de bosc. I si vols formar part t'has de comportar com els seus habitants.
No destruint, no trencant, sobretot no habilitant per tal de que a tu et sigui mes confortable, no deixant rastre d'haver passat.
El bosc t'invita a conèixer casa seva, el seu interior. Però ets un foraster. Has estat invitat tant sols una estona. Has de ser digne d'un meravellós, educat, sensible i generós amfitrió.
uuff m'he passat, com sempre!!
Salut

PORTUGUÈS

E um passeio por uma selva exuberante, onde podemos ver muitas espécies pouco conhecidas em nossas terras. Árvores de dimensões colossais, como uma sequóia com cerca de dois metros de diâmetro. Também enormes criptomérias, araucárias, sequóias, palmeiras, samambaias de 4 h5 m de altura, bambus, eucaliptos. Originalmente da Austrália, América do Sul, Japão, Havaí, etc. Mas o mais impressionante é que todas as espécies de árvores são encontradas agrupadas em florestas. Eu nunca tinha estado em uma floresta de samambaias ou palmeiras, muito menos Criptomérias. E menos ainda andando por uma estrada coberta de musgo. Esta selva foi concebida como um jardim para os arquitectos paisagistas do s. XIX e encomendada por José do Canto, que também teve a capela de Nossa Sra. das Vitórias, à beira do lago. No final do percurso, do lado esquerdo, surge a surpresa. Você vem para o salto Rosal. É uma cachoeira em um lugar um pouco complicado em seu último trecho, mas vale a pena. Bonito, pelo salto, pela água, mas também pelo lugar e pela selva que o cerca. Resumindo: passeio agradável, muita umidade, melhor fazer no sol (que nunca chega a penetrar, mas dá cores), sem pressa. E reserve outro dia para passear ao redor do lago. Ah. !!! Entrada 3€.