Horta-Guinardó

Can Fargues

És la masia que dóna identitat al barri de la Font d'en Fargues, perquè n'és l'origen. La torre romànica de defensa (part central de l'edifici) a l'entorn de la qual va anar creixent la casa, data del segle XII. Al segle XVIII s'anomenava Mas Pujol perquè hi vivia la família Pujol, importants especiers i adroguers que s'havien enriquit. L'última hereva dels Pujol es va casar (a meitat segle XIX) amb Antoni de Casanovas, família propietària d'un extens territori que arribava fins a l'Hospital de Sant Pau.

Torrent de la Carabassa

Aquest torrent és un dels pocs vestigis que queden dels espais per on corria l'aigua que s'escorre des dels turons. Estava format per l'aigua que baixava del torrent del Carmel i del torrent del Paradís. Recorria les terres de Can Carabassa i els conferia gran fertilitat. Queda encara un tram que passava per sota el pont de la carretera d'Horta (passeig Maragall), al costat del carrer Peris Mencheta.

Torre Maria, casa d'Antoni Rovira i Virgili

En una de les vuit torres dels periodistes del grup de la Font de la Mulassa, al carrer Marquès de Foronda, hi va viure en estades estiuenques i permanentment fins a marxar a l'exili, l'insigne polític i periodista Antoni Rovira i Virgili, diputat i vicepresident primer del Parlament de Catalunya en temps de la Generalitat republicana, als anys trenta. Quan van marxar a l'exili i li van requisar la casa es van endur tota la documentació, que va anar a parar a l'Arxiu de Salamanca, com tanta documentació política i privada d'aquella època, requisada com a botí de guerra. En el moment en què Rovira i Virgili va marxar amb la seva família a exili, van cremar tot el que hi havia a la casa i va quedar en mans de forans (policies, marins...) del 1939 al 1985 aproximadament. Gràcies a la previsió de Rovira i Virgili a partir de 1985 la família va poder recuperar la casa i la va rehabilitar. Per fora ha recuperat gairebé tot l'antic encant; per dins ho van haver de fer tot de nou. Actualment a la casa hi viuen els descendents de Rovira i Virgili.

Cases dels Periodistes (sector de la Mulassa)

Es van construir vuit xalets entre el carrer Peris Mencheta (llavors passeig Font de la Mulassa) i el carrer Maryland, que als anys vint li fou canviat el nom pel de Marquès de Foronda, president de la Companyia de Tramvies de Barcelona i que havia concedit bitllets de lliure circulació als periodistes perquè es poguessin traslladar de les redaccions dels diaris, a casa seva. Es van inaugurar el 1917. Encara podem veure en peu i rehabilitades dues torres a Peris Mencheta, amb una antiga torre d'aigua. L'abastament d'aigua va ser un maldecap constant per als habitants de les torres. Per això es va optar per fer un pou i una torre d'aigua que subministrés a les vuit cases.

Cases dels Periodistes (sector de la Mulassa)

Casa de Joan Salvat-Papasseit

A la torreta del carrer de Can Pujolet, 51, durant una temporada de 1922 hi ha viure el poeta Joan Salvat-Papasseit per refer-se de la tuberculosi. Poeta català que va néixer a Barcelona el 1894, és autor també d'articles, manifestos, i altres proses de caire polític i social. La seva vida va ser intensa i marcada per una tuberculosi que el conduiria precoçment a la mort (1924). En llibre Els nens de la meva escala, deixaria escrit: «Oh, com fa bo! De l'hort de casa s'albira el Montseny. Tant com és clar i quiet el dia, i retallat, el Parc de Catalunya apareix ple de neu!». Una visió que ara resulta com una evocació literària, ja que els blocs de pisos fa anys que han fet malbé les bones vistes.

Cases dels Periodistes (grup Font d'en Fargues)

La Cooperativa de Periodistes es va acollir a la llei de las ‘Casas Baratas' de 1911 i van fer un projecte per construir 70 xalets entre els sectors de la Salut (a Gràcia), de Fargues i de la Mulassa. El salari que es fixava per poder-se acollir a la llei de les Cases Barates de 1911 era massa baix pels periodistes. La pressió política i social que van fer va aconseguir modificar la llei. El nou reglament fixava 5.000 pessetes anuals com a sou màxim per accedir als beneficis de la llei. Malgrat tot, el grup de la Salut no van aconseguir la qualificació adequada. Els periodistes justificaven que tan digne de protegir era l'obrer de brusa i espardenya com ells que eren obrers que calia que vestissin millor i necessitaven vivendes en consonància. El de Fargues va ser el segon grup a construir entre 1918 i 1919 (el primer va ser el de la Mulassa). Es van fer sis xalets: -al carrer Verdi (Pedrell): casa Altimis (existent), casa Garcia-Anné (existent), casa Eduard Solà (ara és una casa de pisos); -i al carrer Frederic Rahola: la casa Almerich (existent, però deteriorada), la casa Manuel Miralles (ara és una casa de pisos) i la casa Pérez-Carrasco (és l'escola Petit Príncep).

Casal Font d'en Fargues

Abans dels anys vint del segle passat, amb l'empenta dels periodistes que es van instal·lar al barri i d'altres veïns, es va crear l'Asociación de Propietarios de Fargas, Mulassa y sus entornos, per poder resoldre col·lectivament problemàtiques del barri (urbanització dels carrers, subministrament d'aigua, enllumenat, etc.) i alhora organitzar-se en l'aspecte social i lúdic. Amb aquesta idea, i després d'haver-se ubicat en diversos llocs provisionals, es va tirar endavant la forma de finançament i la construcció d'una seu social: el Casino. El terreny es va aconseguir amb una escriptura d'establiment pel propietari que tenia la casa al costat, a Pedrell, la família del qual encara hi resideix. Es va inaugurar el 1928 i l'arquitecte va ser Adolf Florensa, que tenia una casa d'estiueig al barri.

Església de Sant Antoni de Pàdua

Pel mateix afany de dotar de serveis el barri, els veïns van voler tenir una parròquia més a prop, ja que els feligresos havien d'anar a l'església del Carmel o d'Horta. Montserrat de Casanovas els va cedir un terreny al carrer Verdi i Adolf Florensa es va encarregar també del projecte i la construcció d'una església. Es va inaugurar el 1927. Tenia l'aspecte d'església marinera, segons deien aquells veïns. Els primers dies de la guerra civil va resultar cremada i quasi totalment destruïda i posteriorment va ser reconstruïda pel mateix Florensa.

La font d'en Fargues

El 1900 Montserrat de Casanovas i Pere Fargas van decidir construir una petita cova a la font que tenien a les seves terres del turó de la Rovira. També s'hi va construir un berenador amb un quiosc modernista. L'aigua tenia gran prestigi perquè segons deien tenia propietats oligometàl·liques i lítiques i durant uns anys es va comercialitzar. Va ser un indret de gran afluència per fer-hi fontades i aplecs fins ben entrats els anys setanta. A meitat dels anys setanta va ser quan s'hi va construir un restaurant i es va malmetre tot l'encant del lloc, a més a més de gran part del quiosc modernista. Actualment s'està a l'espera de la remodelació i dignificació de tot aquell espai amb la font ara amagada i sense l'ús lúdic del temps de les fontades.

Entrada al Parc del Guinardó

L'entrada pel carrer Maurici Vilomara és una de les portes del Parc del Guinardó. Després d'annexionats la major part dels pobles del Pla de Barcelona, l'Ajuntament de Barcelona es va plantejar la necessitat d'articular i unificar el creixement urbà i va convocar un concurs d'avantprojectes per a la zona d'enllaç de l'eixample i els pobles agregats. El va guanyar el 1905 l'arquitecte francès Léon Jaussely. L'origen d'aquest parc es troba a finals del segle XIX, al 1894, quan Salvador Riera va comprar els camps del mas Guinardó. A part de la zona urbanitzable, la propietat incloïa dues peces de terra situades a la obaga de la font del Cuento, lloc on naixia el torrent de la Guineu. La primera peça, de 23.900 m2, formava part de l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar; la segona, d'un tamany similar, corresponia a Sant Martí de Provençals. Per les dues peces Riera va pagar 25.000 pessetes. Quatre anys més tard, adquirí dues parcel·les de la urbanització de can Sors, del tamany de 592 m2 pel valor de 1.385 pessetes. El 1900 va fer el mateix amb un tros de terra pertanyent a l'antiga Torre dels Pardals, de 394 m2, per la quantitat de 1.250 pessetes. Aquestes dues compres donaven accessos a la part principal des dels nous carrers oberts al Guinardó: Grècia i Horta (avui Garriga i Roca).

Panoràmica

Aquest territori durant molts segles va ser agrícola, dedicat principalment al cultiu de la vinya. La plaga de la fil·loxera, que arribà a la zona el 1881, va arruinar els cultius i les terres quedaren mig abandonades, ermes i pelades. Tan sols es mantingueren alguns garrofers i roures a la part més obaga. Durant la guerra civil molts arbres foren tallats per obtenir llenya com a combustible familiar. Cap als anys seixanta s'inicià la repoblació forestal a base de pins, cedres i eucaliptus. El parc és important pels ocells que hi fan estada a diverses èpoques de l'any. Un grup ornitològic hi va observar quasi cinquanta espècies l'any 1983.

Panoràmica

Panoràmica

El Pla Comarcal de 1953 i el Pla General Metropolità de 1976 van preveure la creació del Parc dels Tres Turons, d'una extensió de 150 hectàrees, que havia d'incloure la Rovira, el Carmel, el Coll, el Parc Güell i el Putxet. Fins el 2005 poca cosa es va fer, a part de plantar arbres i obrir algun camí.

Casa Córdoba-Planàs. c. Doctor Cadevall, 6

Claudi Planàs i Armet era un ric industrial dedicat a l'ampliació de la xarxa de ferrocarrils el darrer terç del segle XIX. Era el propietari de la finca de Can Mélic, actual Centre Cívic del Guinardó, que anava del darrera de l'Hospital de Sant Pau fins a la muntanya. L'any 1910 edificà una magnífica torre a la part alta de la seva propietat, sobre el turó de Mèlic, on hi morí l'any 1914. Aquest edifici a finals dels anys vint es convertí en l'Institut psicopedagògic del Dr. Córdoba, encara en funcionament.

Punt d'interès

Torrent de Mèlic / Bogatell A la fondalada situada al capdamunt del carrer Gènova hi naixia el torrent de Mèlic, que baixava en direcció al Centre Cívic i s'anava a trobar al carrer Rogent amb el torrent del Bogatell, que desembocava al mar.

Punt d'interès