Caminada a la Posta de Sol i concert de la Coral l'Amarant

Can Badell

Can Badell és coneguda com la Casa de Bigues del segle XII fin el segle XVIII. A partir del segle XVIII amb l’arribada de la família Badell, la casa adopta el nom d’aquesta família fins a l’actualitat. Al segle XII el mas Vedell era un mas fortificat En aquest moment els germans Pere i Ponç de Bigues van fer donació de la terra on es va construir l’església de Sant Pere i Sant Pau, tal i com consta a l’acta de consagració del temple. Un altre personatge de la nissaga de Bigues va ser Huguet de Bigues que al segle XIII fou considerat com a l’home més pèrfid del Vallès. Tot i ser noble va ser jutjat i condemnat a mort pels seus assalts i abusos sobre la població del Baix Vallès i Maresme. Can Badell es troba davant de l’Escola El Turó. La masia actual és la suma de diverses ampliacions i construccions adjacents com la casa del Sagrat Cor. De la masia En destaca una finestra coronella que es pot veure des de l’exterior.

Els Trencaments

Restes d'un mur de pedres de petites i mitjanes dimensions, unides amb morter de calç. És d'aparença medieval - moderna ubicat a la cruïlla de camins anomenada popularment "Els Trencaments". La vegetació impedeix deduir la resta de la construcció.

Can Sidret de Baix

Habitatge de dos cossos adossats situat al Turó, al camí antic de Sant Pere, just a sota de l’Escola Bressol la Puput. A principis del segle XX el cos més baix, de planta baixa i unes petites golfes, situat a migdia fou una Sala d’Actes. Posteriorment es va reformar com habitatge, ús que avui encara manté. El cos que ve a continuació de planta baixa, pis i golfes ha estat sempre un habitatge. La planta baixa va actuar de botiga i carnisseria dels anys 50 als anys 70 del segle XX. D’aquesta casa en destaca el capcer de línies sinuoses amb reminiscències modernistes.

Ca l'Adzet

Masia situada al barri del Turó de Bigues. Es pot documentar des del segle XII a l’acta de consagració de l’església de Sant Pere i Sant Pau de Bigues. En aquell moment s’anomenava mas Felip. No és fins el segle XVIII que ja la trobem documentada com Adzet, adoptant el nom de la nissaga Adzet establerta al mas ja des del segle XVI. Ca l’Adzet durant molts anys va ser un punt neuràlgic del poble. Allà s’hi trobava l’estanc, la fonda, la barberia, la botiga, … ubicat al costat de l’església. En definitiva, era un dels punts de reunió del poble D’aquí, l’expressió “pujar a dalt a Bigues”, en una època en què ca l’Adzet representava el centre del poble, un centre si voleu mínim, però important en un hàbitat dispers.

Salt de Núvia

La llegenda del Salt de Núvia. Heus aquí que un dia una donzella pujava cap a l'ermita de Puiggraciós per donar la seva mà a un ric comte que de desconegudes terres havia vingut. Ella s'havia promès a Maria Santíssima i no volia trencar la seva promesa; però tant els seus pares com els seus parents ho volien, i ella havia d'obeir-los. Amb ella hi anava una comitiva, i amb el comte una altra. Ambdues es van trobar en un dels revolts; eren moltes les ganes del jove comte de trobar-se amb la seva promesa. Però tan bon punt es van trobar, el cavall que duia la donzella va donar un bot i, tot girant en rodó, arrencà a córrer semblant a un llamp i va llançar-se costa avall. En un principi tots es van quedar parats per la sorpresa, més tot seguit es llançaren a tota brida per aconseguir aturar el cavall de la donzella; més l'intent fou en va. El cavall continuà corrent fins arribar al damunt d'un torrent que gairebé per l'indret de l'església de Bigues passa. La timba, que no se li veia fons, era dreta i espantosa. El cavall es va aturar només el temps necessari per a donar una més forta embranzida i, de cop, llençar-se per damunt de tot allò, fins a ésser al jaç de l'aigua. En aquell moment del salt, els perseguidors tot just arribaven. Es van posar a diferents punts damunt de la timba, però ja havien fet tard. Descavalcaren dels cavalls i van anar al fons del torrent a cercar el cavall i la donzella, però no van trobar res. Sols allí on havia caigut el cavall, damunt d'una roca, van veure assenyalades les seves potes, que encara avui es poden veure. Des d'aquell dia el lloc va ser conegut, com encara ho és avui en dia, el Salt de la Núvia. Francesc Maspons i Labrós. Tradicions del Vallès, 1876.

Olivera de can Bori

Olivera (Olea europaea var. europaea) monumental situada prop de can Roca, als marges dels camps del camí de can Bori. Consta de dos troncs de grans dimensions que, si bé poden semblar dos individus diferents, per la seva proximitat i estructura sembla que sigui un sol individu que s'ha ramificat a nivell de terra.

Can Roca

Edifici de planta semisoterrani, planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal. A principis del segle XIX va conèixer importants reformes, i s'hi va afegir un cos a l'extrem oest, amb una galeria al primer pis. Segurament també es va modificar el portal de la seva ubicació anterior i es va col·locar a la façana est, igual que la finestra. Tant el portal, d'arc de mig punt amb dovelles, com les finestres, emmarcades amb pedra arenisca ben treballada, poden ser del s. XVII. En la clau de l'arc del portal hi podem veure la inscripció: "Pera Carreras 1848". Just al trencall del camí de can Roca, a les feixes que hi ha en un nivell inferior a mà esquerra hi ha un exemplar antiquíssim i monumental d’olivera, coneguda com l’Olivera de can Roca o de can Bori.

Posta de sol i concert de la Coral l'Amarant

Mentre es ponia el sol, la coral l'Amarant va cantar Hymne à la nuit, de la banda sonora de Les choristes, aquí coneguda com Los chicos del coro; Amor particular, de Lluís Llach; Erile, cançó tradicional zulú; Hallellujah, de Leonard Cohen i que també es troba inclosa a la pel·lícula Shrek; Joan del Riu, canço tradicional del Rosselló; i L'Estaca, també de Lluís Llach.

Font de l'Esquirol

Font ubicada en mig d'un xaragall, arran de terral. Per on raja s'ha fet un petit pericó d'obra i pedres, on es llegeix el nom de la font (Font de l'esquirol). Es troba semi coberta per sedimentacions successives a causa de pluges, erosió, etc. Emplaçada enmig d'un bosc de pi, que era l'hàbitat predilecte dels esquirols, que eren vistos per la gent del veïnat de cases que hi havia al voltant de can Riera quan baixaven a buscar aigua a la font. La visió freqüent d'esquirols va portar a batejar la font com a font de l'Esquirol.

Ca l'Isidret de Dalt

Casa situada al camí de Puiggraciós a la cruïlla de camins que porten al Cementiri o a Sant Bartomeu. És una casa de pagès, en origen, que ha estat reformada en diverses ocasions per a un ús residencial. La casa consta de planta baixa i pis, amb coberta de doble vessant paral.lel a la façana principal. La planta és complexa a partir de la unió de diferents habitatges preexistents de planta baixa i pis. Moltes de les obertures són de llinda plana amb els brancals de pedra treballada. Hi ha portals adovellats amb arcs de mig punt i una finestra conopial, amb una floreta central. Aquests elements han estat afegits en successives reformes en un intent d’ennoblir un grup de cases que, en origen, havien estat de petits propietaris agrícoles.

Torre de l'Aigua i les Torretes

Les Torretes són també conegudes com les Torretes de les Senyoretes Abad,en record de les seves antigues propietàries que tenien aquest cognom. Es troben al Turó, en concret al Camí de Puiggraciós, molt a prop de can Pastor i davant del Repartidor o Torre de l’Aigua de la Quintana de ca l’Adzet. Les Torretes són dues cases aparellades de planta baixa amb unes petites golfes. Són de planta rectangular i coberta de quatre vessants amb teula àrab. Hí destaca el treball amb obra de maó del ràfec de la coberta, amb petites mènsules d'obra i els coronaments del carener, amb elements ceràmics. Les dues cases tenen una composició simètrica de les obertures.

Plaça Miquel Bosch (Centre Cívic)