Brussel·les, volta a l'estany de Robinsoneiland

Passeig per el Ter Kamerenbos, gran zona verda molt a prop del centre de Brusseles, fent la volta a l'estany de Robinsoneiland.
El parc va ser establert el 1861 per Edouard Keilig, un arquitecte alemany. S'explica que el 17 de juny de 1815, poc abans de la batalla de Waterloo soldats anglesos van jugar un torneig de cricket en un terreny situat a l'àrea actualment coberta pel Parc. Des de llavors la zona també és anomenada la "Pelouse des Anglais", encara que pocs coneixen el nom. El 1965, el llavors ambaixador britànic a Bèlgica va plantar un roure i va descobrir una placa de bronze per commemorar el 150 aniversari d'aquest esdeveniment esportiu i històric. Avui en dia, el Bois de la Cambre és un pulmó verd a Brussel·les i un dels parcs preferits per a les activitats d'oci.
El desnivell que surt està equivocat perquè gairebé no n'hi ha.

"La ciutat ja era coneguda des del final del segle VII, però no adquirí veritable importància fins que, al segle XI, els comtes de Lovaina en feren llur residència. Per la seva situació a la ruta Bruges-Colònia, al segle XII es convertí en un gran centre comercial, de manera que en el segle XIII ingressà a la Hansa. La ciutat obtingué el 1229 una carta d'autonomia del duc de Brabant Enric I de Brabant.
Una sèrie de revoltes de menestrals obligaren a modificar la carta el 1425; la nova carta, que precisava els poders del patriciat i de les corporacions, estigué en vigor fins el 1795. Al segle XV fou capital del Brabant i, després de la seva annexió a la casa de Borgonya, dels Països Baixos. També fou capital del domini espanyol i acollí Guillem d'Orange (1577), però l'any següent es convertí en seu dels partidaris de la unió amb la corona espanyola. Fou capital dels Països Baixos austríacs del 1714 al 1789, i del regne de Bèlgica des del 1830. També fou ocupada per les tropes alemanyes durant la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial.
Poc temps abans de la independència, Brusseŀles era una ciutat demogràficament de parla flamenca (la noblesa i els funcionaris francoparlants constituïen només una tercera part de la població), però culturalment era francoparlant, ja que el flamenc era la parla de les classes populars. Al final del segle XX, però, més de 85-90% dels habitants eren francoparlants i menys d'un 10-15%, flamencs."(http://ca.wikipedia.org/wiki/Brusse%C5%80les)