Argelaguer: Rutes d'en Garrell i del riu

Ajuntament d'Argelaguer

Morató

Es tracta d'un gran casal de planta rectangular i ampli teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes principals. Disposa de baixos i dos pisos superiors. Es destaca la façana de ponent amb dos pisos d'arcades; cada un d'ells té cinc obertures de punt rodó. Les altres tres façanes de la masia de Morató disposen de petites obertures distribuïdes asimètricament; el casal va ésser bastit amb pedra poc escairada del país, llevat dels carreus ben tallats que s'empraren per fer les cantonades. No es disposa de dades històriques sobre el mas Morató però per la seva estructura arquitectònica es tracta d'una obra realitzada al segle XVIII, amb una ampliació pel costat oest feta en el decurs de la centúria següent

Font de Morató

Passem dues vegades per aquí. La primera seguim pel camí que a la dreta torna enrere en baixada; a la segona vegada seguim pel camí de terra que se'n va de front.

Cabanes d'en Garrell

Josep Pujiula i Vila (Argelaguer, 31 de maig 1937 - Argelaguer, 2 de juny de 2016), també conegut com el Garrell, l'home de les cabanes o el Tarzan d'Argelaguer, fou un torner retirat que va dedicar 45 anys a construir i reconstruir el parc de Can Sis Rals o les Cabanes d'Argelaguer, que eren unes construccions de fusta formant torres, casetes i un laberint, a més d'un sistema d'estancs i escultures. És un exemple destacat del que es coneix com a paisatgisme visionari, una de les formes que revesteix l'art brut. Algunes de les construccions d'en Garrell han estat reconegudes com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) L’Ajuntament d’Argelaguer fa tasques de manteniment a l’entorn i de neteja a les construccions perdurables. Ens deviem a la dreta.

Fonts de la Riera de can Sis Rals

La font és un espai que ressegueix un desnivell de la Riera de Can Sis Rals. L’autor va canalitzar l’aigua amb una sèrie de petites basses interconnectades i de fonts que va a parar a una petita presa. Tot el conjunt es troba decorat amb monòlits i estàtues construïts en formigó, ferro i tota mena de materials reciclats.

Casa d'en Garrell

El cementiri del 4L és una construcció feta sobre el vehicle. El seu autor va moure tones de pals, pedres, formigó i altres materials que hi havia per construir les Cabanes d’Argelaguer. Es tracta d’una mena de cementiri simbòlic, per aquest mític utilitari.

Tomba faraònica d'en Garrell

També coneguda com la Cova de Tossut, és una cova artificial de 15 metres de longitud construïda pel seu autor a base de martell i escarpa. A l’entrada i al llarg del recorregut hi ha esculpides sobre la roca algunes cares i símbols diversos, a més d’algunes sorpreses.

Hort d'en Garrell

Abans va ser la Cova-Museu: es tractava d’un aixopluc natural sota una roca de la llera del riu Fluvià, que l’autor va aprofitar per construir-hi un enreixat, darrere del qual es mostraven algunes de les eines utilitzades. També s’hi podien llegir algunes de les seves frases típiques, a mode de proclama. A l’exterior, unes petites basses interconnectades recullen l’aigua de pluja, que serveix per regar una horta ecològica, disposada en petites terrasses construïdes amb pedra del riu.

Resclosa d'en Bassols

La resclosa d’en Bassols queda situada en una plana, cosa que permet una bona ocupació de terreny per part de la vegetació de ribera i helofítica, i la fa molt atractiva per a la fauna. A l’aguait, amb sort, podrem veure alguns exemplars d’avifauna com l’ànec collverd , el bernat pescaire o el martinet blanc. Si som molt afortunats, podrem veure algun exemplar llúdriga , reintroduïda a finals dels any 90 al Fluvià.

El Fluvià

El Fluvià és un riu del Pirineu Oriental. Neix a la Garrotxa, al Grau d'Olot, a 920 m alçada. Recorre la plana d'en Bas i passa per Olot; a Sant Joan les Fonts pren una orientació cap a llevant, i desemboca al golf de Roses, prop de Sant Pere Pescador, després d'haver passat per Castellfollit de la Roca, Besalú, Esponellà i Torroella de Fluvià. Té 97,2 km de llargària. Els espais del Riu Vell, els dos meandres es troben inclòs en el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà i en l'espai del PEIN i la Xarxa Natura 2000.

Canal d'aigua

Molí d'en Carlons

Font d'en Bonet

Seguir recte pel camí asfaltat.

Pou de glaç

Avui dia, el municipi d’Argelaguer conserva les restes de dos pous de glaç. Som ara en el més proper al poble, situat a un centenar de metres de l’església de Santa Maria. Amb un diàmetre exterior de 6 metres, és el més petit dels dos pous. Té una fondària de fins a 5,5 metres i el mur, d’una amplada de 60 cm, està fet amb pedra gran sense carejar. Conserva part de l’entrada, orientada al sud-est, de prop d’un metre d’amplada. Si bé no tenim notícies històriques d’aquest pou de glaç, per tipologia constructiva es podria datar, molt probablement, al segle XVIII.

Torrent del Vinyot

Casa forta dels Montpalau

En el segle XV, els senyors que habiten inhòspits castells de muntanya en construeixen de nous en entorns urbans més amables per tal de gaudir de més comoditats. Aquest és el cas dels Montpalau que, a principis del segle XV i potser també influenciats pels grans terratrèmols de 1427 i 1428, decideixen abandonar el seu castell, situat dalt d’un turó al terme municipal de Sant Jaume de Llierca, i bastir aquesta nova fortalesa urbana més d’acord amb les tendències arquitectòniques i els costums de finals de l’edat mitjana. La casa forta dels Montpalau a Argelaguer constitueix un excel·lent exemple de castell – palau del gòtic civil català. El cos de l’edifici és de planta quadrangular, amb teulada a quatre vessants i façana principal a l’oest. Antigament, tot el castell havia estat emmurallat i probablement tenia un fossar o vall; si bé del fossar no en tenim cap vestigi, ja que actualment es troba terraplanat, sí que podem reconèixer algunes restes de la muralla al voltant de l’edifici. Tot i que la façana va ser molt modificada en segles posteriors podem veure-hi encara la característica portalada adovellada, amb les restes d’un gran matacà situat just al damunt seu, i dues finestres d’estil marcadament gòtic.

Santa Maria d'Argelaguer

La primera notícia documental que tenim de Santa Maria d’Argelaguer data de l’any 1004, moment en què el bisbe Odó reclama a Bernat Tallaferro la possessió de la parròquia de Sanctae Mariae de Argelagario per al Bisbat de Girona. En aquesta època, l’edifici devia ser una petita església d’estil preromànic, de la qual no s’ha conservat cap resta. Durant els segles XII i XIII, l’església fou reconstruïda en estil romànic. Avui encara podem trobar alguns elements arquitectònics d’aquesta antiga construcció romànica, com la base del campanar i de l’absis, dues columnetes decoratives de l’absis i un pany de paret que queda ocult per una ampliació del segle XVII. L’església romànica va viure una gran reforma durant el segle XV, com a conseqüència dels devastadors terratrèmols dels anys 1427 i 1428, i que van malmetre l’edifici considerablement. Va caldre refer l’edifici aprofitant les estructures que encara es mantenien dempeus i utilitzant materials procedents de les parts enderrocades. Així, per exemple, es va reconstruir l’absis a partir de la base romànica i es va dotar l’edifici d’una coberta de fusta, sostinguda per dos grans arcs gòtics. L’any 1573 l’església es va modificar i ampliar novament. La nau central es va cobrir amb una volta de canó feta de pedra i amb finestrals a la part superior, i es van refer també el campanar i la porta d’entrada a l’església. Posteriorment, ja al segle XVIII, es va substituir una tronera [obertura feta a en un mur per poder disparar un canó a cobert del foc enemic] que hi havia sobre la porta d’entrada per un ull de bou, es va emblanquinar i pintar l’edifici, es va arreglar el presbiteri i, molt probablement, es va dur a terme l’arremolinat del campanar i la seva decoració amb motius romboïdals. Més tard, ja al segle XIX, les guerres carlines van deixar la seva empremta a la façana de l’edifici amb els nombrosos impactes de bala que encara s’hi poden veure. Lamentablement, el patrimoni artístic de Santa Maria d’Argelaguer va ser completament destruït el 26 de juliol de 1936.

Capella de Santa Anna

Tot i que data de segles anteriors, a casa nostra el culte a Santa Anna s’inicia el segle XIV. A Argelaguer, l’eclosió d’aquest culte arriba de la mà d’un miracle ocorregut l’any 1453, quan un home va quedar atrapat per una esllevissada dins un pou en construcció. Sembla que l’home es va encomanar a la Santa i aquesta intercedí per ell, ja que el van trobar viu contra tot pronòstic tres dies després. Es tracta d’un edifici molt senzill, d’una sola nau i planta rectangular amb capçalera a llevant. La nau és coberta amb volta de canó i l’àbsis semicircular, sense cornissa ni finestra, s’obre directament a la nau. Per tipologia i elements constructius, l’edifici s’emmarca en la tradició constructiva rural d’entre els segles XI i XIII. La porta d’entrada és adovellada i de mig punt, amb doble batent de fusta on es llegeix la inscripció Me fesit an 1848. El forrellat de la porta és una mostra del treball del ferro forjat típica del romànic català. Acabat en forma de cap de serp, per tota la barra s’hi reconeix una incisió en zigazaga que emula la pell escatada d’una serp. Amb tot, no ens és possible garantir-ne amb certesa la datació.