ALT PIRINEU: Volta d'Àreu

Parquing d'Àreu

Foto

Creuament

En aquest punt es separen al camí que continua cap a Jespedil, i més endavant el Monteixo, o bé cap als Plans de Crusos, del camí que condueix a la Serradora i la Força per lo Solà. També es poden apreciar vistes panoràmiques sobre els nuclis d'Àreu i la Força que ocupen el fons de vall i es troben envoltats per finques fèrtils i molt accessibles, mentre que més enllà de camps i pastures hi ha el bosc que s'enfila cap als vessants de les muntanyes. Aquesta combinació de natura i activitat humana, que es coneix com a mosaic agroforestal, representa l'equilibri heredat de mil·lenis d'ocupació humana a les valls pirinenques, i una manera d'entendre i relacionar-se amb l'entorn que ha evolucionat amb el pas del temps fins a arribar a l'actualitat. Font: usuari PN Alt Pirineu

Serradora d'Àreu, Molí i Central Hidroelèctrica

Tallar els troncs per convertir-los en taules, bigues o taulons era la missió de les serradores, les instal·lacions destinades a transformar la fusta que funcionaven amb la força de l’aigua i que van utilitzar-se durant els segles XIX i XX. A la comarca del Pallars Sobirà, en ple parc natural de l’Alt Pirineu, la serradora d’Àreu exemplifica perfectament la història de la indústria de la fusta i, com a tal, forma part del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. L’entorn era bàsic per al funcionament d’una serradora. Així, era imprescindible la proximitat d’un riu, que permetria fer funcionar la instal·lació a través de l’energia hidràulica, i d’un bosc, que proporcionaria la matèria primera que calia manipular. Les serradores, o molines, com es coneixen al Pallars aprofiten la força de l'aigua i el gir de la roda per moure un collferro i una cameta que transformen el moviment rotatiu en moviment longitudinal alternatiu que fa pujar i baixar la fulla de serra per a poder serrar longitudinalment els troncs o rolls. A l'edifici adjacent a la serradora hi ha el Molí d'Àreu. És un molí fariner que utilitza l'aigua del riu com a font d'energia natural. L'aigua entra en el rec que, en arribar al molí, la vessa en una canal de fusta inclinada que cau directament sobre el rodet. És el tipus de molí més senzill, utilitzat ja fa més de mil anys al pirineu Català. El molí fariner atenia a la mòlta de gra de la pagesia de l’entorn d’Àreu. El blat i la farina eren transportats pels pagesos propietaris en sacs a bast, amb matxos (posteriorment es va fer amb carros o carretes) i el moliner rentava el blat, el remullava unes hores i l’assecava al sol; un cop sec, començava la mòlta pròpiament. A més a més, a inicis del segle XX es va instal·lar en un espai adjunt al molí fariner, un generador que, a través d'una turbina tipus Francis produïa electricitat pel poble d'Àreu. El conjunt va quedar en desús quan el poble es va poder connectar a les línies elèctriques de FECSA. Per entendre molt millor el funcionament del conjunt serradora - molí - central hidroelèctrica el millor és concertar una visita guiada trucant al 973 624 355 / 973 624 417 / 973 624 405 / 618 382 654. Font: usuari PN Alt Pirineu

Foto

Cartell informatiu

Camí a l'esquerra, deixem el GR

Església de Sant Feliu

Camí cap a Àreu

Aquest és l'accés a les hortes i prats als afores del poble. Com bona part dels camins tradicionals es troba flanquejat per parets de pedra i marges fets del mateix material. Antigament tots els camins eren mantinguts i reparats pel Comú de Veïns, un òrgan assembleari que aglutinava totes les famílies del poble i que s'encarregava, entre d'altres qüestions, de les vies de comunicació amb les bordes i els pobles veïns. Sovint es dedicava un dia al mes o a la setmana al manteniment de camins en què un home de cada casa havia de dedicar-se a reparar parets, empedrats o marges perquè els accessos estiguessin en les millors condicions possibles. Això ha donat lloc a un ingent patrimoni omnipresent a les nostres muntanyes. Ens sorprendria veure com molts dels racons que avui jutgem com a inaccessibles fa pocs anys es cultivaven i es dallaven, per la qual cosa es feien necessàries estructures de pedra seca per arribar-hi i impedir-hi l'erosió. Les parets, marges, empedrats, cabanes i tants altres elements fets amb tècniques ancestrals que tenen com a protagonista la pedra i que es troben pertot arreu, són el testimoni viu d'una manera de viure que per sort o per desgràcia ha quedat enrere en el temps. Font: usuari PN Alt Pirineu

Mirador

Amb Àreu i la Força als peus, es poden veure els espais oberts que envolten tots dos nuclis. Molts d'aquests terrenys són prats de dall, és a dir pastures que almenys un cop l'any són dallades - l'herba és segada amb la dalla i emmagatzemada - per a l'alimentació hivernal dels ramats. Antigament era una activitat de gran importància per a la pervivència dels pobles de muntanya, ja que les famílies havien d'assegurar-se que el bestiar tenia suficient aliment per passar l'hivern mentre l'herba era escassa o inaccessible sota la neu. Els prats de dall s'han mantingut sobretot al voltant dels pobles, on els terrenys permeten la mecanització i és fàcil arribar-hi. Però vora les bordes, on també es practicava la mateixa tècnica, i en altres llocs de difícil accés aquests espais s'han anat perdent en favor del bosc. És molt important que aquestes illes enmig de grans extensions de bosc, o el que és el mateix, el mosaic agroforestal, es mantingui perquè és la llar d'una gran quantitat d'espècies de flora i fauna que enriqueixen l'entorn tant a nivell de biodiversitat com paisatgístic. A més a més, representa un patrimoni heredat dels nostres ancestres que no ens podem permetre de perdre. Aquestes són les imatge del Dia del Dallaire celebrat a Àreu el 2010. Font: usuari PN Alt Pirineu

Església d'Àreu