Volta al Canigó

Volta que fa temps tenia pendent. Es caracteritza pels seus desnivells importants el primer i el segon dies, sobretot el primer, fins a dalt del Pla del Guillem.

Marquem la ruta com a difícil pel fet d'haver-la fet amb alforges i carro. L'autosuficiència dóna un punt d'aventura i llibertat molt interessants, però el ritme es fa més feixuc. Cal assenyalar que el segon dia s'ha de fer un bon tram de GR-36 a peu i el fet d'anar amb alforges ho fa més llarg. Tret d'això la ruta és un 10. Nosaltres l'hem fet amb 3 dies:

DIA 1. Sortim de Prats de Molló prou tard. Volem sortir a les 8 del matí i acabem sortint a les 9:30. De casa fins aqui tenim 2 hores de cotxe i quan arribem ens agafa la gana i esmorzem un parell d'entrepans de pernil que ens van de conya. Fem un cafè amb llet d'aquest cars i dolents típics de França i el camarer ens diu que "avui començarà a ploure ara i durarà tot el dia". El mal parit ens desmotiva. Però arrenquem i ens passem una hora i mitja xerrant pujant per la carretereta asfaltada que surt abans d'arribar a la Preste direcció cap al Pla del Guillem. Sense adonar-nos-en arribem a la pista i ja em fet 1000 metres i encara no s'ha posat a ploure. L'optimisme ens enveix, tot i que queda una mica neutralitzat per la boira que no ens deixa veure el paissatge. Quan arribem al Pla del Guillem ens dirigim cap al refugi lliure per menjar una mica, resguardats del temps frescot que hi fot aqui dalt. Arranquem i seguim pel GR, hem de fer-ne un tros a peu abans d'enllaçar amb la pista que baixa a Merialles. La Maribel topa amb l'alforja a una pedra i trenca una de les peces (de merda) que la subjecta al porta-equipatge. Ho arreglem com podem amb quatre pops i una baga i avall que fa baixada. Decidim dormir al refugi lliure de Merialles, encara amb les paraules del cambrer al cap: "plourà tot el dia". Ens va bé perquè ens prenem unes birres torrades a l'altre refugi.

DIA 2. Sortim de Merialles ben d'hora i cap avall que fa baixada. L'alforja de la Maribel ens fa la guitza i fins que no sóm a Coll de Jou no atinem amb les brides que portem i que ens salvaran la resta de la ruta. Aquesta hora del matí fa rasca, baixem fins a Vernet i seguim fins a Fillols. Parem al bar del Canigó, vull veure la Emilie i la Pauline, però resulta que ja no treballen aqui. Sembla mentida, però el cafè de Fillols és més bo. Arrenquem i de seguida arribem al petit Coll de Milleres, agafem una pista que es transforma amb un preciós corriol, prou ample per poder ciclar amb les maletes. Aquest bosc és preciós i de seguida tenim vistes del poble de Taurinyà. Seguim cap a Clarà i comencem el que serà la pujada forta del dia fins a Prat Cabrera. Anem pujant fent ziga-zagues per sobre de les salvatges Gorges del Llec. Fem descansos i mengem, arribem a dalt de tot cansadots i encara ens queden les postres! el GR-36! Quin suplici! empenyem la bici per la carena, pujant i baixant rocs i arrels. Se'ns arregla una mica quan tombem ja de baixada cap a un bosc d'avetoses espectacular, tot i això hi ha trams que ens fan entretenir. Pensem amb les birres que trobarem a Vallmanya, però ens hem de fotre... és el poble més mort i enclotat de tota la ruta (m'atreviria a dir de tot França!). És curiós, els cartells d'inici i de final del poble els separen 50 metres escassos. Quin lloc tant depriment!! Estem rebentats! però no ens podem quedar aqui aquest clot. Seguim i pugem fins el Coll de Palomera. Ara sí!! aqui hi cap la tenda i demà al matí ens tocarà el sol.

DIA 3. Només d'arrencar m'equivoco de pista. Tot i que porta al mateix lloc, ens obliga a fer un parell de rampes matineres en fred que ens quedem garratibats! Però val la pena perquè després agafem un camí planer pel mig del bosc que ens fa recórrer unes antigues mines per uns paratges realment espectaculars. De seguida enllacem amb la pista bona que puja al Coll de la Descàrrega, va pujant suau amb vistes al mar. El temps no pot ser més perfecte. Coronem el coll just davant d'una antiga torre de vigilància, cosa que ho fa tot molt més èpic. Aquest últim dia és més "light" i ho agraïm, ja que el cansament acumulat també es nota. La baixada del Coll de la Descàrrega direcció a Corsavi és regeneradora d'energia, ens fa encarar l'última pujada amb optimisme. És un últim coll suau i no massa llarg. Ens ha anat bé acabar-nos el fuet abans, això si! Coronem i ja baixem cap a La Llau per un bosc que sembla un túnel de vegetació. Hi ha tanta varietat d'arbres i fullam que és fàcil confondre l'estació de l'any. A la Llau ens espera una carretereta asfaltada molt agradable que ens porta a Prats de Molló.