Cap del Verd (100 cim)

El Cap del Verd és una muntanya de 2284 metres d’alçada, que culmina la Serra del Verd, esdevenint el punt de confluència de les comarques de l'Alt Urgell (Josa i Tuixén), el Berguedà (Gósol) i el Solsonès (La Coma i la Pedra). Hem fet la clàssica ruta hivernal en circular que té com a inici i final el camí d’accés a l’ermita de Santa Margarida, documentada des del 1716, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, a la que s’hi arriba per una pista en força bon estat, que s’inicia a la rotonda d’entrada a Gósol, venint de Saldes per la carretera B-400, i que volta en sentit horari el turó on s’alça el castell. El cotxe es pot deixar al marge de la pista o bé, just a sota de l’ermita, on hi ha una esplanada habilitada.

El primer tram d’aquest itinerari segueix el GR 150, que marxa en direcció a Tuixén i que, en sostinguda pujada, va tallant la pista fins que ens deixa al coll de la Mola, cruïlla de camins, per on hi passa també una línia d’alta tensió que ja fa estona que veiem. En aquest punt, on deixem el GR, podríem seguir el sender que marxa a l’esquerra (veiem fites grogues als arbres) i que porta directament al pla de la Font, però nosaltres aprofitem per calçar-nos les raquetes i remuntar cara amunt per la pista que marxa en la mateixa direcció per la que venim i que, després de travessar el clot de les Carboneres, ens duu al portell de l’Ós, on el pas pels vehicles està barrat per una tanca. Més endavant ve un tram pràcticament horitzontal, que ens deixa a un encreuament. Fins aquí hem anat seguint petjades anteriors, que en aquest punt se’n van a la dreta, mentre que nosaltres ens dirigim a l’esquerra, iniciant una pujada, que avança pel mig d’un frondós bosc de pi negre, on ens tocarà obrir traça ja fins al cim. Passarem pel costat d’una tanca pel bestiar, en un indret anomenat prat Salvatge i, després de guanyar uns 100 metres de desnivell, ens situem en un enorme altiplà inclinat, completament nu de vegetació, tractant-se del vessant sud de l’esmentat pla de la Font, punt d’intersecció de camins i des d’on, amb bona visibilitat (en el nostre cas nul·la), tindríem una esplèndida panoràmica sobre el Cadí, el Pedraforca o la propera serra d’Ensija.

Resseguim l’ample llom nevat que inicialment es decanta cap el SW i més endavant té tendència a dirigir-se al sud, fins que, sobre la cota 2150, que és si fa o no fa on acaba la pista que prové del portell de l’Ós, es decantem a la dreta, traçant una diagonal ascendent (primer en direcció oest i més endavant SW), fins situar-nos a l’extensa planúria del prat Nabiral, altiplà en el que es troba el propi cim del Cap del Verd, ben desdibuixat si no estigués marcat amb un parell de pilons de pedra que marquen el punt d’intersecció de les tres comarques, així com un pessebre de fusta i un plafó informatiu sobre la panoràmica vers el nord, mentre que uns metres més avall hi ha un altre plafó que identifica el paisatge meridional, al caire del cingle i prop del dur camí que hi puja provinent de la Coma pels colls Virolet i de Veís.
Avui la boira ens ho tapa tot, però en dies clars, la vista s’estén sobre les serres de Busa, els Bastets i de Lord, Sant Llorenç de Morunys, el pantà de la Llosa del Cavall, la vall del riu Cardener, Montserrat, el puig de les Morreres i la serra del Port del Comte, entre altres molts i coneguts relleus d’aquest sector de la geografia catalana, com es pot comprovar consultant el següent link: https://peakvisor.com/peak/cap-del-verd.html.

De baixada ens dirigim al coll dels Belitres, marxant en diagonal a la dreta, propers a un filat, on veurem estaques de fusta amb marques de pintura groga, perdent alçada per suaus pendents herbats, avui completament coberts de neu, on seguim obrint traça, fins trobar, al vessant més oriental d’aquesta ampla collada, l’evident entrada al torrent Fosc, canal per on seguirem. És un descens directe, però no abrupte, que a l’estiu combina trams herbats amb altres de pedregosos, però que avui hem trobat completament tapat per un bon tou de neu sense transformar, amb gruixos que en algun punt ens han arribat als genolls. Hem decidit canviar les raquetes pels grampons, per precaució, degut al grau d’inclinació del barranc, que presenta un pendent mitjà del 35%, però ben aviat ens hem adonat que la pròpia quantitat i la qualitat de la neu no els feia necessaris, doncs les botes quedàvem completament embolcallades a cada pas que donàvem. A l’estiu hi trobem algunes fites i marques de pintura blaves i grogues, que a l’hivern queden tapades, tot i així, el sentit de la marxa és tant evident que no deixa cap dubte, és qüestió de tirar cara avall, amb una esplèndida vista del Pedraforca de cara. La baixada per aquest torrent acaba quan talla la pista que prové del coll de Gósol i la serra de les Comes, havent-hi un ferm mur de contenció d’aigües. Podem veure, si ens hi fixem bé, que les marques de pintura segueixen la seva llera, en direcció a Gósol passant pel riu de Torrentsenta, però en el nostre cas, trenquem a l’esquerra per la pista, que en suau descens, tot i que amb prop de 4,5 quilòmetres per endavant, ens deixarà al punt on tenim el cotxe, una mica per sota l’ermita de Santa Margarida, després d’haver resseguit el perfil dels caients orientals de la serra, travessant el clot dels Sofres i els barrancs dels Obaguets, de la Jaça, de la Borda del Moixic i dels Reguerons, i haver obviat dos trencalls a l’esquerra que hem trobat, el darrer d’ells a tocar el punt final d’aquest itinerari.


Ressenya de xrs1959