VILADA- SANT JULIÀ DE CERDANYOLA- GUARDIOLA DEL BERGUEDÀ- GISCLARENY-

Detall de la col·locació dels estrats.

Després d'un estret pas, trobem just en la girada aquesta meravella de lanatura. Els plecs en vertical es veuen clarament i resalten amb la vegetacií.

Foto

Mina d'Arderiu

font: https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-i-pou-darderiu L'activitat a aquest indret es va iniciar amb la perforació del pou a l'any 1906, el qual posteriorment comunicaren amb la bocamina iniciada el 1908. El carbó es pujava pel pou dins una gran cabassa i amb l'ajuda d'una corriola, després per mitjà de vagonetes es portava cap un dipòsit, i d'aquí era transportat cap a l'estació del telefèric general, el cable. L'explotació d'aquesta mina va ser per part de l'empresa Asland, l'activitat al pou consta entre els anys 1906 i 1917, i a la mina entre el 1908 i el 1922. Arran de la construcció, iniciada l'any 1901, de la fàbrica de ciment del Clot del Moro (Castellar de N'Hug) per part de l'empresa Compañía General de Asfaltos y Portland Asland, promoguda pel senyor Eusebi Güell i Bacigalupi, van llogar diverses mines a Antoni Planas, ferrer de Ripoll, poc després les van adquirir en escriptura, en concret a l'any 1906. A partir d'aquí i ja amb la fàbrica del Clot del Moro en ple funcionament, Asland va iniciar un important programa per modernitzar les fàbriques del Catllaràs, amb l'ampliació de galeries, perforació de noves explotacions, ampliació de la xarxa ferroviària que les unia i instal·lació d'un telefèric que uniria les mines amb el Ferrocarril de Guardiola a Castellar de N'Hug, a més de la construcció del Xalet del Catllaràs. L'any 1922 Asland clausurava l'explotació de les mines que posseïa al Catllaràs.

Refugio d'Arderico

Es tracta d'un refugi de muntanya situat a l'est de la Serra del Catllaràs.(Pobla de Lillet) a 1.326 msnm.

Mirador

SANTUARI DE FALGARS

https://turismelillet.cat/tour-item/santuario-de-falgars/?lang=es S'hi pot arribar per carretera asfaltada i dista set quilòmetres de la Pobla de Lillet. Orígens El santuari va ser construït en un lloc anomenat Falgars (lloc on abunden les falgueres). Suposem que la primitiva ermita va ser d'estil romànic, ja que a la porta consta la data del 1049. El 30 de març del 1120 els seus propietaris, Ramon i Eliardis, van donar aquesta església i l'al·lodi amb tots els seus drets que existien per a la Cerdanya, Conflent i Berguedà, al Monestir de Sant Llorenç a condició que fos cuidada. Des de l'any 1255 hi consten diverses donacions de Galceran de Pinós i del cavaller P. De Bach. Des del 1288 és depenent de la parròquia de Sant Cristòfor de Vallfogona. El 19 de març de 1646 es va posar la primera pedra de l'actual església, sobre la porta es conserva la pedra mestra amb data de l'església primitiva, de la qual encara queden restes de parets. El 1721 Antoni de Marimon, procurador de Fèlix de Marimon i Marquès de Cerdanyola, donà als administradors de Falgars els horts i uns terrenys al voltant de la capella per emplenar l'hostatgeria. La verge La imatge és destil gòtic esculpida en alabastre. La primitiva va desaparèixer arran d alguna guerra. La tradició compta com un bou i un pastor de Saus van trobar una imatge de la Mare de Déu entre unes falgueres. Probablement l'havia amagat algun fugitiu de les guerres que assetjaven els pobles més grans i que van obligar els seus habitants a buscar refugi a les muntanyes pirinenques. La Verge es mostra donant el pit al seu fill. Al mig de l'obaga de Falgars hi ha la cova restaurada i el lloc on es va trobar la Verge primitiva, que posteriorment va ser traslladada al Monestir de la Pobla de Lillet fins que se li va edificar una capella al lloc actual. Els goigs Els goigs (o goigs) són airosos a la seva melodia i es consideren un dels goigs típics més antics. Ens van explicant la història de la troballa de la Mare de Déu i la salvació miraculosa d'un oncle i un nebot al riu Llobregat per invocació a la Mare de Déu. Tradicions El Santuari de Falgars ha estat sempre un lloc de pelegrinatge, no només per als locals i veïns de la comarca, sinó també per a gent vinguda de terres llunyanes. La gent local s'acosta al santuari per qualsevol motiu o esdeveniment (noces, onomàstiques o per a una simple barbacoa). La Festa Major del Santuari de Falgars se celebra el dia 8 de setembre, dia de les Verges Trobades, però la romeria se celebra el diumenge més proper a aquesta data.

Foto

Font de Sant Antoni

Amb zona de picnic i barbacoa

MONESTIR DE SANT LLORENÇ

https://www.civitascultura.org/monestir-de-sant-lloren egurament aquest indret va ser un espai sagrat indoeuropeu entorn dels déus de l’aigua que els romans van conservar. Al segle VI acull eremites que, posteriorment, s’organitzen com a comunitat de monjos a l’entorn d’una pertita església visigòtica. Comunitat que, cap el 800, es fa benedictina i s’incorpora a la xarxa de monestirs que tornen a vertebrar Europa a partir del Carlemany que opta per la civilitat romana com a cultura imperial i territorial. La primera donació documentada es fa a l’abat Sinaldus, l’any 898. Guifré el Pilós en va ser un dels benefactors. Als primers segles les donacions eren freqüents i generoses en masos i vinyes.

ÀREA RECREATIVA FONT DE LA VINYA VELLA

Zona de barbacoas i taules de pedra. Molt ben acondicionat

Panorámica

No em podeu negar que les vistes al Pedraforca no són espectaculars. El fet d'arribar a aquest punt just quan el sol es ponia, ha estat un plus no planificat que ja,...... ha rematat la imatge. BRUTAL!

Picnic Gisclareny

Font de Gisclareny zona de picnic i barbacoes

Panorámica

Foto

CAMÍ A LA DRETA DIRECCIO CAMI COLL DE LA BENA A GRESSOLET

La nostra intenció era continuar recte per El Collell ( Collado de montaña · altitud 1843 m), però en arribar-hi ens hemtrobat amb una pedra al camí i la prohibició de continuar, És per aquest motiu que en arribar al senyal girarem directament direcció Coll de la Bena a Gressolet.

Área recreativa de gressolet

Refugio casa gressolet

PORT DEL PRADELL

El conjunt miner de Coll de Pradell, a 1730 metres d’alçada, va ser una explotació de carbó que va funcionar des de 1936 fins a 1962. Tenia dues mines, l’original, Enriqueta, i posteriorment la mina nova, oberta l’any 1949. En aquesta mina hi van treballar joves no aptes pel servei militar vinguts de molts punts de la península, especialment d’Andalusia. La història d’aquesta mina és èpica. Es va haver de construir la carretera i fer-hi pujar un camió a peces per baixar el carbó fins a la masia de Cal Borni, i des d’allà amb cavalls i mules fins a la roca foradada, a la cota 1000, per enllaçar amb els camions de la carretera de Guardiola. La mina va créixer fins a crear una petita colònia amb cantina, dispensari oficina i barraques pels miners, tant a la mateixa explotació com al punt baixava el camió carregat amb carbó. En deixar de ser rendible, es va abandonar l’explotació i els treballadors es van distribuir a l’explotació d’altres mines del municipi com Tumí o Transversal. Actualment a Coll de Pradell hi ha l’explotació de l’associació Trens Miners Turístics, que van recuperar el traçat original de la mina nova i material procedent de la mateixa explotació i d’altres com la de Saldes, per bé que actualment sense servei per una esllavissada.

MINA ENRIQUETA

Nosaltres hem aparcat el cotxe al costat i hem seguit des d'aquest punt el recorregut. Hem acabat al Parquing que hi ha més avall acondicionat per fer aquesta volteta. Us recomano aparcant al parquing; així us eviteu haver de tornar per la carretera per anar a la recerca del cotxe.

LA RESCLOSA

CAMÍ D'ACCÈS A L'ALTRA MINA

TOLVES MINA ENRIQUETA

Foto

MINA NOVA

Foto

Restes de l'antic recorregut de les vagonetes que extreien el carbó. Si el seguiu podreu contemplar-ne part del recorregut. Dóna la sensació que s'està acondicionant la zona per poder-ho comunicar amb la banda on són les vagonetes que anirem a veure més tard i on ens aproximem amb el cotxe.

RESTES DE VAGONS I MAQUINARIA

Mirador de la Mina

PLAFÓ ITINERARI MINES DE COLL DE PRADELL: UNA VOLTA PER LA HISTÒRIA VIVA DE LES MINES

En aquesta zona trobem la bocamina de la Mina Nova del Coll de Pradell. En aquesta zona, a mitjans del segle passat, s'hi van explotar diverses galeries de carbó, i hi bullia l'activitat minera. El silenci que avui hi trobareu amaga centenars d'històries dels protagonistes que hi van viure i treballar, no fa pas tants anys, sota unes dures condicions de vida i treball, i una climatologia i terreny ben ferèstec. (FONT: https://pasapascamina.blogspot.com/2017/02/mines-del-coll-de-pradell.html)

TRENS MINERS

LLAC DE TUMÍ

FONT: https://www.escapadaambnens.com/es/actividad/717/el-lago-de-la-mina-de-tumi-las-huellas-fosilizadas-de-dinosaurios-en-el-bergueda/ Petjades a les parets del llac El jaciment de Tumí és un punt de gran interès geològic i paleontològic. L'existència d'un llac artificial resultat de les antigues explotacions mineres a la zona confereixen al lloc un interès paisatgístic afegit. Està situat a peu de la carretera que va de Vallcebre a Coll de Pradell, en sentit Saldes. El 1985 es va deixar d'explotar la mina a cel obert de Tumí. Des d'aquell moment, les pluges van començar a configurar el llac que vam trobar als peus de la paret inclinada del jaciment. En una de les parets que envolten el llac hi ha empremtes fossilitzades de dinosaures. No s'hi pot arribar i des de l'altra part del llac costa força veure-les. Al Centre d'interpretació de Fumanya trobareu tota la informació i visites sobre els dinosaures i fòssils trobats a la zona. (Us recomano mirar els horaris abans d'anar-hi ja que no està obert tot l'any i l'horari és variable)

Llac de Tumí

Hi ha una zona de picnic bastant deixadaa i abandonada. Encara sí que se'n pot fer ús. Tot i i això, necessitaria un bon manteniment.

JACIMENT FUMANYA NORD

wikipedia Els terrenys on trobem els jaciments de Fumanya van ser explotats per la mineria de carbó a cel obert fins a la segona meitat de la dècada dels 1980s, quan la superfície que contenia les petjades de titanosaure ja era ben visible. Segurament alguns dels treballadors de l'empresa Carbones de Berga, S.A. ja s'havien adonat de l'existència d'aquestes petjades, tal com demostra el testimoni del maquinista i veí de Gironella Miquel Bahí i Minguez.[4] No obstant, la primera persona que les va estudiar i divulgar a la societat va ser el professor Lluís Viladrich i Pons.[5]

CENTRE D'INTERPRETACIÓ FUSIMANYA

https://www.dinosauresfumanya.com/ca/horaris-preus/ Nosaltres no hi vàrem poder entrar perquè estava tancat. El projecte de museïtzació del CENTRE DE INTERPRETACIÓ DINOSAURES DE FUMANYA suposa l’última fase del projecte estrella del Consorci Ruta Minera. El projecte es planteja al voltant de l’explotació minera a cel obert de Fumanya, activa entre 1975 i 1986, que va deixar al descobert un impressionant jaciment paleontològic amb més de 3.500 empremtes de dinosaures de més de 65 milions d’anys. La relació entre els dinosaures i el carbó és directa: ells van desaparèixer fa 65 milions d’anys, a finals del Cretaci, que és el període en què es va formar el lignit i en el qual la formació geomorfològica dels Pirineus verticalitza el que havia estat una plana fluvial. Aquesta és l’extraordinària relació entre geologia, mineria i paleontologia: entre els Pirineus, els dinosaures i el carbó. El jaciment de Fumanya, al terme municipal de Fígols, va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) el 2014.

RUNES can GÜELL

FONT DE CAL COIX

POBLE ABANDONAT DE PEGUERA

FONT WIKILOK Peguera és un despoblat pertanyent al municipi de Fígols, a la comarca del Berguedà. Es troba a uns 1.600 msnm, entre la vall de Peguera, els rasos de Peguera, i la serra d'Ensija, Sobre les cases hi ha el roc de Peguera, on hi hagué el castell de Peguera, que a partir del 1390 fou el centre de la Baronia de Peguera. L'església de Sant Miquel és d'origen romànic. L'abandonament de les mines de Fígols contribuí al despoblament gradual de Peguera. En aquest poble nasqué Ramon Vila Capdevila, anomenat Caracremada (1908-1963), maqui català. FONT: https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/81 Durant l’època moderna, el poblament de Peguera oscil·laria en funció de les explotacions agrícoles i ramaderes. Al s. XVII la inestabilitat produïda per les epidèmies, la migradesa i el bandolerisme tindrien un fort impacte sobre la població de l'indret. Al s. XVIII, però, l'aposta per la diversificació del conreu (amb la incorporació de la patata i el blat de moro als habituals cultius cerealístics de secà) en conjugació amb la ramaderia va repercutir en una recuperació econòmica que va afavorir un augment poblacional que ascendiria als 174 habitants entre els pobles de Peguera i Fumanya . Va ser durant aquest període quan es construïren alguns dels habitatges que avui dia podem observar, enrunats, a Peguera. El poble, avui abandonat i destruït, era un nucli rural que vivia de l’extracció de la fusta i de la mineria, de la qual se n’extreia ciment i lignit, un carbó de tercer ordre que sovint es conjugava amb carbó vegetal obtingut a partir de les carboneres, per tal d’aprofitar-ne l’energia. L'any 1860 el ferrocarril de tracció animal, també anomenat tramvia de la sang, arribà a Peguera lligat amb l'explotació de la fusta. Així, la posada en marxa de l’explotació minera i del negoci de la fusta va fer que el poble creixés i les masies s’omplissin. Per altra banda, els enginyers, encarregats i una part dels miners van passar a viure a la colònia minera de la Vall, que va construir l'empresa minera, P. Oromí y Cia., i que amb el pas dels anys va centrar la seva activitat a l'explotació forestal. La societat va començar a tenir problemes financers a finals de la dècada dels anys vint i va decidir posar fi a l’activitat minera l’any 1928. Per altra banda, l’explotació forestal es va mantenir fins als anys trenta. Demogràficament, a Peguera va començar a despoblar-se a la dècada dels cinquanta, passant dels setanta habitants a vint-i-sis l’any 1960. Cap a l’any 1965 solament quedaven tres habitants, i l’any 1968 es tancava la darrera casa, cal Penjorell, i poc després es dessacralitzaria l’església de Sant Martí, acabant així amb la vida de Peguera. vui Peguera resta abandonada, i s’ha convertit en un munt de runes a causa de la demolició de diversos edificis per part dels propietaris, amb la intenció d'evitar-ne la tributació i de vendre'n les teules. L'única zona que es va mantenir en bon estat i en actiu va ser el conjunt d'edificis de la Cantina, que s'emprà entre 1956 i 1978 com a espai per a la realització de colònies d'estiu per a nens i nenes, organitzades des de la Parròquia de Fígols i el bisbat de Solsona, i dirigides pel mossèn Víctor Sallent. Les causes més evidents de l'abandonament del poble se sintetitzen en les dificultoses condicions de vida, pel fet de ser un poble situat a més de 1600 metres d'altitud. Paral·lelament, quan l'explotació minera i forestal va fer fallida, la majoria dels veïns del poble van anar a viure a altres pobles miners, que possiblement ja tenien més serveis, com llum i aigua. Pel que fa al seu estat de conservació, el nucli es troba pràcticament en ruïnes, i es conserven murs d’una alçada màxima d’un pis, tot i que la majoria no arriben al mig metre d’alçada.

Camí a la dreta

Procesionaria a tutti

Panorámica

Sitio religioso

Ermita de Sant Esteve de Sisquer

Sant Esteve de Sisquer és una església amb antecedents romànics, encara que actualment l'edifici està datat del segle XVIII. Aquesta apareix ja citada al segle IX encara que no es coneix la seva acta de consagració. Al seu interior hi ha un altar major del segle XIX de notables dimensions. Té un espai segurament destinat a realitzar les festivitats de la zona que ens ha servit per protegir-nos del fred i poder dinar tranquil·lament.