Torrelles de Llobregat - Coves de Can Riera - Hermita de Santa Maria de Cervelló - Castell de Cervelló

Torreles de llobregat

Camí de Can Roig

Bifurcació esquerra

Arbres Fruiters

Coves de can Riera

Coves Can Riera, el secret natural de Torrelles de Llobregat. A escassos 30 quilòmetres de Barcelona, ​​a la localitat de Torrelles de Llobregat, hi ha un tresor natural: les Coves Can Riera. Unes cavitats de pedra argilosa i sinuoses parets vermelloses i ataronjades que guarden una semblança sorprenent amb l'icònic Antelope Canyon d'Arizona. Una formació espectacular que no deixa de sumar admiradors i que llueix especialment atractiva sota els raigs de sol d'un dia clar. Les Coves Can Riera són un fabulós exemple del que el pacient cisell de la mare Natura és capaç de crear. El vent i la pluja han modelat al seu gust les parets argiloses d'aquestes grutes durant segles, creant un escenari tremendament fotogènic ple de racons, racons i protuberàncies rocoses amb formes capritxoses. Tres són les coves que componen aquest prodigi natural. La primera, separada uns metres de les seves germanes, és la de més fàcil accés, però també la menys agraciada. Les dues coves superiors estan enganxades l'una amb l'altra, i la tercera és la més esglaiadora i fastuosa. Una veritable musa per als amants de la fotografia. El trajecte fins a les Coves Can Riera sempre és de pujada, guanyant metres a la muntanya. Presenta certs desnivells i alguns trams breus on cal extremar les precaucions i utilitzar les mans per pujar. De fet, per assolir una de les coves, cal grimpar per una escala metàl·lica instal·lada a la base de la roca. Això sí, la bellesa i la màgia de l'objectiu final val la pena l'esforç. Estar davant d'aquest portent geològic permet recordar allò que no cal recórrer milers de quilòmetres per gaudir d'un lloc únic, inversemblant i original. Un lloc de bellesa majúscula que sorprèn i permet treure el costat més aventurer de tot senderista, però també fràgil, per la qual cosa la cura i el respecte ha de ser màxim. Veure però no tocar. Atès que la pols d'argila és present a cada racó de les coves, es recomana no portar roba molt nova oa la que es tingui especial afecte. Tacar-se forma part de lexperiència. Després del delit de la visita a les Coves Can Riera, hi ha la possibilitat de continuar pujant durant una mica més d'una hora per un tram en ziga-zaga per coronar el Puig Vicenç, de 468 m d'alçada.

Coves de Can Riera

Coves de Can Riera

Coves Can Riera, el secret natural de Torrelles de Llobregat. A escassos 30 quilòmetres de Barcelona, ​​a la localitat de Torrelles de Llobregat, hi ha un tresor natural: les Coves Can Riera. Unes cavitats de pedra argilosa i sinuoses parets vermelloses i ataronjades que guarden una semblança sorprenent amb l'icònic Antelope Canyon d'Arizona. Una formació espectacular que no deixa de sumar admiradors i que llueix especialment atractiva sota els raigs de sol d'un dia clar. Les Coves Can Riera són un fabulós exemple del que el pacient cisell de la mare Natura és capaç de crear. El vent i la pluja han modelat al seu gust les parets argiloses d'aquestes grutes durant segles, creant un escenari tremendament fotogènic ple de racons, racons i protuberàncies rocoses amb formes capritxoses. Tres són les coves que componen aquest prodigi natural. La primera, separada uns metres de les seves germanes, és la de més fàcil accés, però també la menys agraciada. Les dues coves superiors estan enganxades l'una amb l'altra, i la tercera és la més esglaiadora i fastuosa. Una veritable musa per als amants de la fotografia. El trajecte fins a les Coves Can Riera sempre és de pujada, guanyant metres a la muntanya. Presenta certs desnivells i alguns trams breus on cal extremar les precaucions i utilitzar les mans per pujar. De fet, per assolir una de les coves, cal grimpar per una escala metàl·lica instal·lada a la base de la roca. Això sí, la bellesa i la màgia de l'objectiu final val la pena l'esforç. Estar davant d'aquest portent geològic permet recordar allò que no cal recórrer milers de quilòmetres per gaudir d'un lloc únic, inversemblant i original. Un lloc de bellesa majúscula que sorprèn i permet treure el costat més aventurer de tot senderista, però també fràgil, per la qual cosa la cura i el respecte ha de ser màxim. Veure però no tocar. Atès que la pols d'argila és present a cada racó de les coves, es recomana no portar roba molt nova oa la que es tingui especial afecte. Tacar-se forma part de lexperiència. Després del delit de la visita a les Coves Can Riera, hi ha la possibilitat de continuar pujant durant una mica més d'una hora per un tram en ziga-zaga per coronar el Puig Vicenç, de 468 m d'alçada.

Coves de Can Riera

Coves Can Riera, el secret natural de Torrelles de Llobregat. A escassos 30 quilòmetres de Barcelona, ​​a la localitat de Torrelles de Llobregat, hi ha un tresor natural: les Coves Can Riera. Unes cavitats de pedra argilosa i sinuoses parets vermelloses i ataronjades que guarden una semblança sorprenent amb l'icònic Antelope Canyon d'Arizona. Una formació espectacular que no deixa de sumar admiradors i que llueix especialment atractiva sota els raigs de sol d'un dia clar. Les Coves Can Riera són un fabulós exemple del que el pacient cisell de la mare Natura és capaç de crear. El vent i la pluja han modelat al seu gust les parets argiloses d'aquestes grutes durant segles, creant un escenari tremendament fotogènic ple de racons, racons i protuberàncies rocoses amb formes capritxoses. Tres són les coves que componen aquest prodigi natural. La primera, separada uns metres de les seves germanes, és la de més fàcil accés, però també la menys agraciada. Les dues coves superiors estan enganxades l'una amb l'altra, i la tercera és la més esglaiadora i fastuosa. Una veritable musa per als amants de la fotografia. El trajecte fins a les Coves Can Riera sempre és de pujada, guanyant metres a la muntanya. Presenta certs desnivells i alguns trams breus on cal extremar les precaucions i utilitzar les mans per pujar. De fet, per assolir una de les coves, cal grimpar per una escala metàl·lica instal·lada a la base de la roca. Això sí, la bellesa i la màgia de l'objectiu final val la pena l'esforç. Estar davant d'aquest portent geològic permet recordar allò que no cal recórrer milers de quilòmetres per gaudir d'un lloc únic, inversemblant i original. Un lloc de bellesa majúscula que sorprèn i permet treure el costat més aventurer de tot senderista, però també fràgil, per la qual cosa la cura i el respecte ha de ser màxim. Veure però no tocar. Atès que la pols d'argila és present a cada racó de les coves, es recomana no portar roba molt nova oa la que es tingui especial afecte. Tacar-se forma part de lexperiència. Després del delit de la visita a les Coves Can Riera, hi ha la possibilitat de continuar pujant durant una mica més d'una hora per un tram en ziga-zaga per coronar el Puig Vicenç, de 468 m d'alçada.

Coves de Can Riera

Coves Can Riera, el secret natural de Torrelles de Llobregat. A escassos 30 quilòmetres de Barcelona, ​​a la localitat de Torrelles de Llobregat, hi ha un tresor natural: les Coves Can Riera. Unes cavitats de pedra argilosa i sinuoses parets vermelloses i ataronjades que guarden una semblança sorprenent amb l'icònic Antelope Canyon d'Arizona. Una formació espectacular que no deixa de sumar admiradors i que llueix especialment atractiva sota els raigs de sol d'un dia clar. Les Coves Can Riera són un fabulós exemple del que el pacient cisell de la mare Natura és capaç de crear. El vent i la pluja han modelat al seu gust les parets argiloses d'aquestes grutes durant segles, creant un escenari tremendament fotogènic ple de racons, racons i protuberàncies rocoses amb formes capritxoses. Tres són les coves que componen aquest prodigi natural. La primera, separada uns metres de les seves germanes, és la de més fàcil accés, però també la menys agraciada. Les dues coves superiors estan enganxades l'una amb l'altra, i la tercera és la més esglaiadora i fastuosa. Una veritable musa per als amants de la fotografia. El trajecte fins a les Coves Can Riera sempre és de pujada, guanyant metres a la muntanya. Presenta certs desnivells i alguns trams breus on cal extremar les precaucions i utilitzar les mans per pujar. De fet, per assolir una de les coves, cal grimpar per una escala metàl·lica instal·lada a la base de la roca. Això sí, la bellesa i la màgia de l'objectiu final val la pena l'esforç. Estar davant d'aquest portent geològic permet recordar allò que no cal recórrer milers de quilòmetres per gaudir d'un lloc únic, inversemblant i original. Un lloc de bellesa majúscula que sorprèn i permet treure el costat més aventurer de tot senderista, però també fràgil, per la qual cosa la cura i el respecte ha de ser màxim. Veure però no tocar. Atès que la pols d'argila és present a cada racó de les coves, es recomana no portar roba molt nova oa la que es tingui especial afecte. Tacar-se forma part de lexperiència. Després del delit de la visita a les Coves Can Riera, hi ha la possibilitat de continuar pujant durant una mica més d'una hora per un tram en ziga-zaga per coronar el Puig Vicenç, de 468 m d'alçada.

Coves de Can Riera

Coves Can Riera, el secret natural de Torrelles de Llobregat. A escassos 30 quilòmetres de Barcelona, ​​a la localitat de Torrelles de Llobregat, hi ha un tresor natural: les Coves Can Riera. Unes cavitats de pedra argilosa i sinuoses parets vermelloses i ataronjades que guarden una semblança sorprenent amb l'icònic Antelope Canyon d'Arizona. Una formació espectacular que no deixa de sumar admiradors i que llueix especialment atractiva sota els raigs de sol d'un dia clar. Les Coves Can Riera són un fabulós exemple del que el pacient cisell de la mare Natura és capaç de crear. El vent i la pluja han modelat al seu gust les parets argiloses d'aquestes grutes durant segles, creant un escenari tremendament fotogènic ple de racons, racons i protuberàncies rocoses amb formes capritxoses. Tres són les coves que componen aquest prodigi natural. La primera, separada uns metres de les seves germanes, és la de més fàcil accés, però també la menys agraciada. Les dues coves superiors estan enganxades l'una amb l'altra, i la tercera és la més esglaiadora i fastuosa. Una veritable musa per als amants de la fotografia. El trajecte fins a les Coves Can Riera sempre és de pujada, guanyant metres a la muntanya. Presenta certs desnivells i alguns trams breus on cal extremar les precaucions i utilitzar les mans per pujar. De fet, per assolir una de les coves, cal grimpar per una escala metàl·lica instal·lada a la base de la roca. Això sí, la bellesa i la màgia de l'objectiu final val la pena l'esforç. Estar davant d'aquest portent geològic permet recordar allò que no cal recórrer milers de quilòmetres per gaudir d'un lloc únic, inversemblant i original. Un lloc de bellesa majúscula que sorprèn i permet treure el costat més aventurer de tot senderista, però també fràgil, per la qual cosa la cura i el respecte ha de ser màxim. Veure però no tocar. Atès que la pols d'argila és present a cada racó de les coves, es recomana no portar roba molt nova oa la que es tingui especial afecte. Tacar-se forma part de lexperiència. Després del delit de la visita a les Coves Can Riera, hi ha la possibilitat de continuar pujant durant una mica més d'una hora per un tram en ziga-zaga per coronar el Puig Vicenç, de 468 m d'alçada.

Parking Coves de Can Riera

Bifurcació Dreta

Masia

Creu de Sta. Maria i Castell de Cervelló

Creu de terme probablement dels segles XVI o XVII, que combina elements gòtics i renaixentistes. Les creus anomenades “de terme” eren construccions que s’alçaven a la intempèrie, prop de l’entrada d’algunes poblacions o monestirs, o a la vora de camins. És una creu de pedra que descansa sobre una gran base circular seguida de quatre esglaons també circulars. Sobre l'últim s’eleva un fust octogonal, coronat per un nus o llanterna que sosté la creu esculpida amb temes religiosos. El nus té vuit relleus de personatges de temàtica religiosa, força malmesos per acció de l’erosió. Damunt el nus quatre figures assegudes, vestides amb túniques, custodien la creu. La creu té forma vegetal lobulada. A una cara hi ha la figura de Jesús crucificat, i a l'altra una imatge femenina. Dues escultures adossades a ambdós costats de la creu, fan de suport. A partir del nus , la creu és una reproducció de l’original que va ser malmès durant la Guerra Civil, però l'original es va mantenir en el seu lloc fins 1969. Situada en un terraplè que permet veure-la des de la carretera, aquesta creu es troba a prop de l’església romànica de Santa Maria i de l’antic nucli de Cervelló.

Parking Ermita de Santa Maria de Cervelló

Ermita de Santa Maria de Cervelló

Santa Maria de Cervelló o dels Socors és una església situada sota les ruïnes del castell de Cervelló, al sud del nucli antic del poble, al Baix Llobregat. És una obra protegida com a bé cultural d'interès nacional. Es tracta d'un edifici romànic, amb modificacions. D'una única nau encapçalada per un absis semicircular, amb tres nínxols amb finestres. El primer tram de la nau és ocupat per una cúpula semiesfèrica, amb un tambor amb finestrons. Exteriorment aquest element és present per un cimbori octogonal, on s'hauria de situar el campanar, inexistent. Als laterals es troben les dues capelles laterals a manera de transsepte afegides al segle XVI, que també alteren l'edifici exteriorment. Aquesta església estava inicialment sota l'advocació de la Santa Creu i amb Sant Esteve de titular i un altre altar dedicat a Sant Dalmau. El 904, per donació de Guifré II de Barcelona a Sant Cugat del Vallès ja s'esmenta aquesta església. Quan Ènnec Bonfill, (fundador del llinatge dels Cervelló) va comprar el castell del mateix nom, situat sobre aquesta església, a la casa comtal de Barcelona, va pactar amb el bisbe de Barcelona el domini de l'església, tot i que Sant Cugat encara hi mantingué certs drets, cosa que va provocar diferències entre la baronia de Cervelló i el monestir. Com a resultat d'algun pacte, l'església va passar a finals del segle XI a ser plena propietat dels Cervelló i des de llavors fou coneguda amb el nom de Sant Esteve de Cervelló. La nova consagració del temple el 1230, segurament motivada per les obres que es van fer com a resultat del setge del castell per part de Jaume I. Aquestes obres no van afectar la fàbrica romànica que encara es conserva. Aleshores tenia funcions parroquials. El 1587 es van portar a terme modificacions en l'edifici: el portal, el cor i les capelles laterals. El 1872 s'abandonà a causa de la construcció d'una nova església a la població que prengué les tasques parroquials. A començament del segle XX es va procedir a la seva restauració i el 1922 es va tornar a obrir al culte, ja sota l'advocació de santa Maria de Cervelló. Va ser parròquia fins a la primeria del segle XX, quan al mig de la població moderna, es construí un nou edifici parroquial. Des d'aleshores és dedicada a Santa Maria de Cervelló o del socors. No es conserva cap document de consagració o de construcció relacionable amb l'església romànica. La consagració del 1231 ha de fer referència a alguna reforma o esdeveniment de relleu.

Castell de Cervelló

El Castell de Cervelló és una obra del municipi de Cervelló (Baix Llobregat) declarada bé cultural d'interès nacional. Aquest castell es troba una mica apartat del nucli antic del poble de Cervelló (Baix Llobregat), al sud. Actualment està en ruïna i els seus murs amagats entre la vegetació que l'envolta. Situat en una posició elevada, defensada naturalment, sobre l'església de Santa Maria de Cervelló. El castell es troba esmentat el 904, en una donació del comte Guifré II de Barcelona al monestir de Sant Cugat. El comte l'utilitzava llavors de residència. Més endavant hom el va trobant en altres documents. Tradicionalment es diu, sense que es pugui verificar la seva autenticitat, que aquest castell, juntament amb el de Montcada, no va ser pres pels sarraïns i es va salvar de la campanya d'Almansor del 985, fins i tot serví de refugi als barcelonins. El 992 els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d'Urgell vengueren el castell amb les seves rendes i beneficis a Ènnec Bonfill, del llinatge dels Cervelló, des de llavors va servir de seu de la família i de la baronia. El segle XIII els Cervelló s'enfrontaren a la monarquia i el 1224, en època de Guillem I de Cervelló. Jaume el Conqueridor assetjà el castell tretze dies i el va prendre. Consta que el 1230 es va tornar a consagrar l'església de Sant Esteve, possiblement després d'una reconstrucció feta a conseqüència del setge. Guillem II de Cervelló tornà a enfrontar-se al monarca, el que va fer empobrir les terres. Encara més endavant, el 1274, el successor de Guillem II, Guerau VII de Cervelló, va tornar a revoltar-se contra el poder. Finalment, el 1297, va vendre la baronia a Jaume el Just per 130.000 sous. Jaume el Just, el 1309, va bescanviar el castell amb Sibil·la de Pallars per altres propietats, en aquesta ocasió es fa constar que era gairebé en ruïna. El 1382, Guillem Ramon de Montcada i de Peralta intercanvià amb Pere II d'Urgell les baronies de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar. El 1411 el cavaller Arnau de Ballester adquirí les baronies de Sant Vicenç dels Horts i Cervelló. El 1462 es va fortificar. Encara va tenir algun paper, militarment parlant, donat que el 1714 s'ordena el seu enderroc. Possiblement estigui abandonat des de llavors. El castell fou abandonat i destruït durant la Guerra de Successió. Entre els anys 2010-2011 el conjunt monumental del castell fou restaurat i consolidat per tal de fer-lo visitable. Durant aquesta restauració es van portar a terme diverses intervencions arqueològiques que van permetre deixar a la vista bona part de les estructures que configuraven el castell i delimitar diferents fases constructives d'aquest, incloent una ocupació de l'indret en l'edat del bronze. El castell era de planta molt allargassada. Tenia l'entrada a ponent, el lloc més accessible i més ben defensat, donat que la resta està protegida per l'orografia del terreny. També al sud es troba el recinte sobirà, amb murs alts. El recinte jussà inclou una capella de la que hom ignora la seva advocació, i de la que es conserven les ruïnes. També hi ha una sala amb volta apuntada, conservada parcialment. Més avall es troba l'església de Sant Esteve (ara coneguda com a Santa Maria), probablement edificada pels senyors de Cervelló al segle XI. A 317 metres d'altitud, sobre el camí de l'Ordal, es troben les restes del castell de Cervelló i la seva capella. El castell consta de dos recintes, un de superior i un altre inferior. Al recinte jussà hi havia el barri del castell tancat per una muralla; aqui es conserven restes d'edificacions de difícil identificació, alguns dipòsits, una sala que conserva part d'una volta apuntada i una cisterna rodona buidada a la roca: és on devia estar el poblat. Al recinte sobirà hi ha una porta o poterna molt enderrocada, defensada per un mur amb contraforts, i les parets de la torre o baluard de ponent; es conserven, molt enderrocades, les parets de tramuntana, migdia i ponent, i, a llevant, s'aixeca una torre massissa de planta lleugerament trapezial i una mica atalussada. Les dues torres eren unides per panys de muralla. A ponent del recinte jussà es troba la capella, un petit edifici rectangular, amb l'absis marcat només a l'interior per un parell d'arcosolis. La volta, tot i estar enderrocada, sembla que va ser apuntada, i a l'arrencament d'aquesta hi ha una línia d'impostes en cavet. L'entrada era a ponent però avui dia hi ha un gran forat, igual que a la paret de l'absis. L'aparell és de carreus grans, molt ben tallats, propi del romànic.

Castell de Cervelló

El Castell de Cervelló és una obra del municipi de Cervelló (Baix Llobregat) declarada bé cultural d'interès nacional. Aquest castell es troba una mica apartat del nucli antic del poble de Cervelló (Baix Llobregat), al sud. Actualment està en ruïna i els seus murs amagats entre la vegetació que l'envolta. Situat en una posició elevada, defensada naturalment, sobre l'església de Santa Maria de Cervelló. El castell es troba esmentat el 904, en una donació del comte Guifré II de Barcelona al monestir de Sant Cugat. El comte l'utilitzava llavors de residència. Més endavant hom el va trobant en altres documents. Tradicionalment es diu, sense que es pugui verificar la seva autenticitat, que aquest castell, juntament amb el de Montcada, no va ser pres pels sarraïns i es va salvar de la campanya d'Almansor del 985, fins i tot serví de refugi als barcelonins. El 992 els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d'Urgell vengueren el castell amb les seves rendes i beneficis a Ènnec Bonfill, del llinatge dels Cervelló, des de llavors va servir de seu de la família i de la baronia. El segle XIII els Cervelló s'enfrontaren a la monarquia i el 1224, en època de Guillem I de Cervelló. Jaume el Conqueridor assetjà el castell tretze dies i el va prendre. Consta que el 1230 es va tornar a consagrar l'església de Sant Esteve, possiblement després d'una reconstrucció feta a conseqüència del setge. Guillem II de Cervelló tornà a enfrontar-se al monarca, el que va fer empobrir les terres. Encara més endavant, el 1274, el successor de Guillem II, Guerau VII de Cervelló, va tornar a revoltar-se contra el poder. Finalment, el 1297, va vendre la baronia a Jaume el Just per 130.000 sous. Jaume el Just, el 1309, va bescanviar el castell amb Sibil·la de Pallars per altres propietats, en aquesta ocasió es fa constar que era gairebé en ruïna. El 1382, Guillem Ramon de Montcada i de Peralta intercanvià amb Pere II d'Urgell les baronies de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar. El 1411 el cavaller Arnau de Ballester adquirí les baronies de Sant Vicenç dels Horts i Cervelló. El 1462 es va fortificar. Encara va tenir algun paper, militarment parlant, donat que el 1714 s'ordena el seu enderroc. Possiblement estigui abandonat des de llavors. El castell fou abandonat i destruït durant la Guerra de Successió. Entre els anys 2010-2011 el conjunt monumental del castell fou restaurat i consolidat per tal de fer-lo visitable. Durant aquesta restauració es van portar a terme diverses intervencions arqueològiques que van permetre deixar a la vista bona part de les estructures que configuraven el castell i delimitar diferents fases constructives d'aquest, incloent una ocupació de l'indret en l'edat del bronze. El castell era de planta molt allargassada. Tenia l'entrada a ponent, el lloc més accessible i més ben defensat, donat que la resta està protegida per l'orografia del terreny. També al sud es troba el recinte sobirà, amb murs alts. El recinte jussà inclou una capella de la que hom ignora la seva advocació, i de la que es conserven les ruïnes. També hi ha una sala amb volta apuntada, conservada parcialment. Més avall es troba l'església de Sant Esteve (ara coneguda com a Santa Maria), probablement edificada pels senyors de Cervelló al segle XI. A 317 metres d'altitud, sobre el camí de l'Ordal, es troben les restes del castell de Cervelló i la seva capella. El castell consta de dos recintes, un de superior i un altre inferior. Al recinte jussà hi havia el barri del castell tancat per una muralla; aqui es conserven restes d'edificacions de difícil identificació, alguns dipòsits, una sala que conserva part d'una volta apuntada i una cisterna rodona buidada a la roca: és on devia estar el poblat. Al recinte sobirà hi ha una porta o poterna molt enderrocada, defensada per un mur amb contraforts, i les parets de la torre o baluard de ponent; es conserven, molt enderrocades, les parets de tramuntana, migdia i ponent, i, a llevant, s'aixeca una torre massissa de planta lleugerament trapezial i una mica atalussada. Les dues torres eren unides per panys de muralla. A ponent del recinte jussà es troba la capella, un petit edifici rectangular, amb l'absis marcat només a l'interior per un parell d'arcosolis. La volta, tot i estar enderrocada, sembla que va ser apuntada, i a l'arrencament d'aquesta hi ha una línia d'impostes en cavet. L'entrada era a ponent però avui dia hi ha un gran forat, igual que a la paret de l'absis. L'aparell és de carreus grans, molt ben tallats, propi del romànic.

Pou del Castell de Cervelló

El Castell de Cervelló és una obra del municipi de Cervelló (Baix Llobregat) declarada bé cultural d'interès nacional. Aquest castell es troba una mica apartat del nucli antic del poble de Cervelló (Baix Llobregat), al sud. Actualment està en ruïna i els seus murs amagats entre la vegetació que l'envolta. Situat en una posició elevada, defensada naturalment, sobre l'església de Santa Maria de Cervelló. El castell es troba esmentat el 904, en una donació del comte Guifré II de Barcelona al monestir de Sant Cugat. El comte l'utilitzava llavors de residència. Més endavant hom el va trobant en altres documents. Tradicionalment es diu, sense que es pugui verificar la seva autenticitat, que aquest castell, juntament amb el de Montcada, no va ser pres pels sarraïns i es va salvar de la campanya d'Almansor del 985, fins i tot serví de refugi als barcelonins. El 992 els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d'Urgell vengueren el castell amb les seves rendes i beneficis a Ènnec Bonfill, del llinatge dels Cervelló, des de llavors va servir de seu de la família i de la baronia. El segle XIII els Cervelló s'enfrontaren a la monarquia i el 1224, en època de Guillem I de Cervelló. Jaume el Conqueridor assetjà el castell tretze dies i el va prendre. Consta que el 1230 es va tornar a consagrar l'església de Sant Esteve, possiblement després d'una reconstrucció feta a conseqüència del setge. Guillem II de Cervelló tornà a enfrontar-se al monarca, el que va fer empobrir les terres. Encara més endavant, el 1274, el successor de Guillem II, Guerau VII de Cervelló, va tornar a revoltar-se contra el poder. Finalment, el 1297, va vendre la baronia a Jaume el Just per 130.000 sous. Jaume el Just, el 1309, va bescanviar el castell amb Sibil·la de Pallars per altres propietats, en aquesta ocasió es fa constar que era gairebé en ruïna. El 1382, Guillem Ramon de Montcada i de Peralta intercanvià amb Pere II d'Urgell les baronies de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar. El 1411 el cavaller Arnau de Ballester adquirí les baronies de Sant Vicenç dels Horts i Cervelló. El 1462 es va fortificar. Encara va tenir algun paper, militarment parlant, donat que el 1714 s'ordena el seu enderroc. Possiblement estigui abandonat des de llavors. El castell fou abandonat i destruït durant la Guerra de Successió. Entre els anys 2010-2011 el conjunt monumental del castell fou restaurat i consolidat per tal de fer-lo visitable. Durant aquesta restauració es van portar a terme diverses intervencions arqueològiques que van permetre deixar a la vista bona part de les estructures que configuraven el castell i delimitar diferents fases constructives d'aquest, incloent una ocupació de l'indret en l'edat del bronze. El castell era de planta molt allargassada. Tenia l'entrada a ponent, el lloc més accessible i més ben defensat, donat que la resta està protegida per l'orografia del terreny. També al sud es troba el recinte sobirà, amb murs alts. El recinte jussà inclou una capella de la que hom ignora la seva advocació, i de la que es conserven les ruïnes. També hi ha una sala amb volta apuntada, conservada parcialment. Més avall es troba l'església de Sant Esteve (ara coneguda com a Santa Maria), probablement edificada pels senyors de Cervelló al segle XI. A 317 metres d'altitud, sobre el camí de l'Ordal, es troben les restes del castell de Cervelló i la seva capella. El castell consta de dos recintes, un de superior i un altre inferior. Al recinte jussà hi havia el barri del castell tancat per una muralla; aqui es conserven restes d'edificacions de difícil identificació, alguns dipòsits, una sala que conserva part d'una volta apuntada i una cisterna rodona buidada a la roca: és on devia estar el poblat. Al recinte sobirà hi ha una porta o poterna molt enderrocada, defensada per un mur amb contraforts, i les parets de la torre o baluard de ponent; es conserven, molt enderrocades, les parets de tramuntana, migdia i ponent, i, a llevant, s'aixeca una torre massissa de planta lleugerament trapezial i una mica atalussada. Les dues torres eren unides per panys de muralla. A ponent del recinte jussà es troba la capella, un petit edifici rectangular, amb l'absis marcat només a l'interior per un parell d'arcosolis. La volta, tot i estar enderrocada, sembla que va ser apuntada, i a l'arrencament d'aquesta hi ha una línia d'impostes en cavet. L'entrada era a ponent però avui dia hi ha un gran forat, igual que a la paret de l'absis. L'aparell és de carreus grans, molt ben tallats, propi del romànic.

Castell de Cervelló

El Castell de Cervelló és una obra del municipi de Cervelló (Baix Llobregat) declarada bé cultural d'interès nacional. Aquest castell es troba una mica apartat del nucli antic del poble de Cervelló (Baix Llobregat), al sud. Actualment està en ruïna i els seus murs amagats entre la vegetació que l'envolta. Situat en una posició elevada, defensada naturalment, sobre l'església de Santa Maria de Cervelló. El castell es troba esmentat el 904, en una donació del comte Guifré II de Barcelona al monestir de Sant Cugat. El comte l'utilitzava llavors de residència. Més endavant hom el va trobant en altres documents. Tradicionalment es diu, sense que es pugui verificar la seva autenticitat, que aquest castell, juntament amb el de Montcada, no va ser pres pels sarraïns i es va salvar de la campanya d'Almansor del 985, fins i tot serví de refugi als barcelonins. El 992 els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d'Urgell vengueren el castell amb les seves rendes i beneficis a Ènnec Bonfill, del llinatge dels Cervelló, des de llavors va servir de seu de la família i de la baronia. El segle XIII els Cervelló s'enfrontaren a la monarquia i el 1224, en època de Guillem I de Cervelló. Jaume el Conqueridor assetjà el castell tretze dies i el va prendre. Consta que el 1230 es va tornar a consagrar l'església de Sant Esteve, possiblement després d'una reconstrucció feta a conseqüència del setge. Guillem II de Cervelló tornà a enfrontar-se al monarca, el que va fer empobrir les terres. Encara més endavant, el 1274, el successor de Guillem II, Guerau VII de Cervelló, va tornar a revoltar-se contra el poder. Finalment, el 1297, va vendre la baronia a Jaume el Just per 130.000 sous. Jaume el Just, el 1309, va bescanviar el castell amb Sibil·la de Pallars per altres propietats, en aquesta ocasió es fa constar que era gairebé en ruïna. El 1382, Guillem Ramon de Montcada i de Peralta intercanvià amb Pere II d'Urgell les baronies de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar. El 1411 el cavaller Arnau de Ballester adquirí les baronies de Sant Vicenç dels Horts i Cervelló. El 1462 es va fortificar. Encara va tenir algun paper, militarment parlant, donat que el 1714 s'ordena el seu enderroc. Possiblement estigui abandonat des de llavors. El castell fou abandonat i destruït durant la Guerra de Successió. Entre els anys 2010-2011 el conjunt monumental del castell fou restaurat i consolidat per tal de fer-lo visitable. Durant aquesta restauració es van portar a terme diverses intervencions arqueològiques que van permetre deixar a la vista bona part de les estructures que configuraven el castell i delimitar diferents fases constructives d'aquest, incloent una ocupació de l'indret en l'edat del bronze. El castell era de planta molt allargassada. Tenia l'entrada a ponent, el lloc més accessible i més ben defensat, donat que la resta està protegida per l'orografia del terreny. També al sud es troba el recinte sobirà, amb murs alts. El recinte jussà inclou una capella de la que hom ignora la seva advocació, i de la que es conserven les ruïnes. També hi ha una sala amb volta apuntada, conservada parcialment. Més avall es troba l'església de Sant Esteve (ara coneguda com a Santa Maria), probablement edificada pels senyors de Cervelló al segle XI. A 317 metres d'altitud, sobre el camí de l'Ordal, es troben les restes del castell de Cervelló i la seva capella. El castell consta de dos recintes, un de superior i un altre inferior. Al recinte jussà hi havia el barri del castell tancat per una muralla; aqui es conserven restes d'edificacions de difícil identificació, alguns dipòsits, una sala que conserva part d'una volta apuntada i una cisterna rodona buidada a la roca: és on devia estar el poblat. Al recinte sobirà hi ha una porta o poterna molt enderrocada, defensada per un mur amb contraforts, i les parets de la torre o baluard de ponent; es conserven, molt enderrocades, les parets de tramuntana, migdia i ponent, i, a llevant, s'aixeca una torre massissa de planta lleugerament trapezial i una mica atalussada. Les dues torres eren unides per panys de muralla. A ponent del recinte jussà es troba la capella, un petit edifici rectangular, amb l'absis marcat només a l'interior per un parell d'arcosolis. La volta, tot i estar enderrocada, sembla que va ser apuntada, i a l'arrencament d'aquesta hi ha una línia d'impostes en cavet. L'entrada era a ponent però avui dia hi ha un gran forat, igual que a la paret de l'absis. L'aparell és de carreus grans, molt ben tallats, propi del romànic.