Costa Brava. Ruta combinada 4x4 La Bisbal d'Empordà a Collioure. Etapa 1/3: La Bisbal - L'Escala (Baix i Alt Empordà)

Inici ruta. Castell Palau de la Bisbal (36 m)

> Documentació: "Castell palau de la Bisbal. És una fortificació de pedra de planta quadrada amb merlets, on destaca una massissa torre que acull la capella dedicada a Sant Miquel. A l'interior de l'edifici es poden veure les cel·les de l'antiga presó, així com nombrosos detalls de l'antiga residència dels bisbes de Girona. Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 1949, les primeres dades documentals del castell de la Bisbal daten dels segles IX i XI. La construcció actual té un origen romànic (segles XI-XII), previ a la seva transformació en castell palau episcopal, el 1180. Al segle XIII Jaume I va concedir la jurisdicció de la Bisbal al bisbat de Girona, i al segle XVI l'edifici va ser ampliat en estil renaixentista. L'aspecte actual de l'edifici mostra una fortificació de pedra de planta quadrada amb merlets, on destaca una massissa torre que acull la capella dedicada a Sant Miquel i que està coronada per una talaia, que ofereix unes excel·lents panoràmiques de la vila i de la plana empordanesa fins a les Gavarres. A l'interior de l'edifici també es poden veure les cel·les de l'antiga presó, ubicada en uns forats sota una escala, així com nombrosos detalls interessants de l'antiga residència dels bisbes de Girona. Actualment, el castell palau forma part de la Ruta dels Orígens de Catalunya. A l'inici de la visita guiada es projecta un audiovisual que explica el conflicte entre senyors feudals i els seus vassalls a l'època medieval i després s'accedeix a la planta noble. L'horari de visita del castell coincideix amb el d'atenció al públic del Punt d'Informació Turística del Castell. Estil arquitectònic: Medieval Any de construcció: segles XI-XII Idiomes: Català, Castellà Titularitat: Pública Horari d'estiu: De dimarts a divendres de 9:30 a 20 h. Dissabte de 10 a 14 h. i de 16:30 a 20 h. Diumenges i festius de 10 a 14 h. Horari d'hivern: Dijous de 17.00 a 20.00 hores; divendres i dissabte de 10.00 a 13.00 i de 17.00 a 20.00 hores; diumenge i festius de 10.00 a 14.00 hores." Font: http://www.catalunya.com/castell-palau-de-la-bisbal-17-16003-119?language=ca

La Bisbal d'Empordà (36 m)

La Bisbal d'Empordà (36 m)

Castell d'Empordà (67m)

Avui és un Hotel Restaurant d'alt nivell en un antic castell totalment reformat

Vullpellac (48 m)

Castell de Vullpellac i Torre Quadrada (48 m)

> Documentació: "Castell de Vulpellac. El castell de Vulpellac és un notable exemplar de l'arquitectura civil goticorenaixentista al nucli de la població de Vulpellac, al Baix Empordà. Història: És documentat el 1269, quan se signa un conveni entre el bisbe de Girona i el senyor de Vulpellac sobre la construcció de la fortalesa. El 1287 el senyor de Vulpellac era Guillem de Palol, feudatari dels Peratallada, i el 1319 hi ha documentació dels drets que el bisbe de Girona tenia sobre la parròquia. El 1322, el domini del castell pertanyia als Sant Sadurní i passà a Guillem Sarriera pel seu matrimoni amb Sibil·la de Sant Sadurní. L'any 1358, Guillem comprà les jurisdiccions del lloc al comte d'Empúries. El llinatge inclogué un metge conegut al segle XIV: Arnau Sarriera. L'hegemonia dels Sarriera assolia també els castells d'Anglès, Montsoriu, Cartellà i Solterra. Joan de Sarriera, nét de Guillem, es va casar a la segona meitat del segle XV amb la filla de Bernat Margarit i de Pau, Violant Margarit i Bertran. Fou general de l'exèrcit del conestable Pere de Portugal i de Renat d'Anjou durant la Guerra civil (1462-1472). Està documentat que Antoni Sarriera era el senyor de Vulpellac el 1523. Amb el seu fill, Miquel Sarriera, senyor de Vulpellac a la primera meitat del segle XVI, arriba l'època daurada d'aquesta fortalesa, transformant el castell en un magnífic palau senyorial. Llegendes a part, sembla que la seva vida fou força moguda. Així, en Baldiri d'Agullana, juntament amb el baró de Llagostera, és assassinat a Barcelona per Miquel Sarriera, que feia causa amb els Cartellà i era el batlle general de Catalunya. Arquitectura: Manté en bona part l'estructura essencial del segle XIV, amb nombroses reformes de la primera meitat del segle XVI, efectuades per ordre de Miquel Sarriera, que van afectar-ne la disposició interior i la decoració. Pels voltants de 1725, s'hi van fer altres reformes i més endavant, l'edifici va ser reconvertit en casa de pagès. És un edifici de dues plantes, que junt amb l'església, emmarquen un petit pati interior central de planta trapezial. Al centre hi ha un pou de pedra i l'accés a la part alta de l'edifici es fa mitjançant una escala adossada als murs. La torre mestra, a ponent, és del segle XIV, de planta rectangular amb poques obertures gòtiques, espitlleres, merlets i pisos de fusta, però va ser aixecada sobre les restes d'una torre més antiga, amb aparell d'espiga a la seva base. A l'entorn del palau, hi ha restes del recinte emmurallat amb obertures de defensa en forma d'espitllera, encara que alguns vestigis han quedat enmig de les cases del poble que s'hi han adossat. La torre de planta quadrada amb el portal adovellat al nord-est, n'és l'element més ben conservat. S'alça una altra torre, cilíndrica, al sud-oest del poble, també encaixada entre les cases. A l'interior destaca la sala major, amb arcs de diafragma apuntats, les dependències baixes amb voltes i les diverses estances de la planta principal. Després d'enderrocar una construcció rural posterior, ha aparegut un emmerletat superior ben conservat. També es conserven algunes rajoles decorades. Llegenda: Arreu del palau hi ha inscripcions bíbliques, però en una finestra renaixentista apareix l'emblema, el nom i la famosa inscripció de Miquel Sarriera: Ego sum pecavi - 1533 ('Jo sóc el que vaig pecar'). Pel seu misteri, aquesta frase ha donat origen a la llegenda del castell que explica que per la proximitat del castell de Vulpellac amb el de Cruïlles existia entre ambdós senyors una cordial amistat fins al punt que eren freqüents les visites de l'un i l'altre. El senyor de Cruïlles havia pretés l'esposa de Miquel abans del seu casament, però ella mai no havia correspost a aquest amor. Per aquest motiu, féu córrer certs rumors impropis d'una dama tan formal i seriosa. Aquestes murmuracions arribaren a oïdes del senyor Sarriera, que entrà en gelosia, i tancà la seva muller a la torre de càstig. Després de torturar-la per tal que reconegués els fets, fou aparedada viva a la cambra de la torre. Passà el temps, i el senyor de Sarriera s'assabentà de la calúmnia que al damunt de la seva muller havia forjat el fadrí envejós, i amb indignació féu empresonar l'impostor, fent-lo morir. Torturat ara ell per la seva consciència, va cridar al confessor i li explicà tot el que havia passat. Aquest li aconsellà que fes una visita al papa de Roma, per tal d'aconseguir el perdó i així alliberar-se de la preocupació produïda pels seus horrorosos crims. El baró retornà al castell. Ja no era aquell home intractable, dèspota i impulsiu, sinó amable i senzill. Una vegada reposat al castell, va cridar a un operari per dur a terme una ràpida reforma. I un bon dia aparegueren gravades les misterioses paraules en l'escut de la baronia que presideix el pati d'armes." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vulpellac

Canapost (42 m)

> Documentació: "Sant Esteve de Canapost. Sant Esteve de Canapost és una església romànica situada al centre del nucli de Canapost, al Baix Empordà. Durant les darreres obres de restauració, van aparèixer restes de pintures murals i es van trobar sepultures d'època medieval al cementiri. Segons sembla havia estat dedicat a Sant Clet i ja és esmentada l'any 1019, quan la seu gironina va rebre un alou situat dins la parròquia. A mitjans del segle XIII va passar a ser sufragània de la parròquia de Sant Esteve de Peratallada, condició que actualment encara manté. Arquitectura: Es tracta, en realitat de dos temples de planta rectangular que es comuniquen per dins, un de més arcaic, preromànic del segle IX o X al costat sud, i un altre de romànic del segle XI al costat nord. Ambdues naus estan capçades a l'est per sengles absis. La comunicació entre ambdues naus es fa a través de tres arcs adovellats de mig punt. La nau preromànica està encapçalada per un absis trapezial i transsepte elevat, sobre el que s'hi sustenta en part la torre del campanar. Aquesta nau està coberta amb una volta de canó feta amb pedruscall barrejat amb morter, mentre que la volta transversal del creuer és de ferradura. L'absis està il·luminat pel centre per una finestra d'esqueixada i destaca per ser un dels pocs de la seva època que ha conservat a la cornisa un fris decorat geomètricament amb relleus romboïdals. La nau romànica té l'absis semicircular amb una finestra d'una esqueixada. Està coberta per una volta de canó i el tram presbiteral que condueix a l'absis queda cobert amb una volta de quart d'esfera. L'absis és ornamentat amb arcuacions cegues que es recolzen sobre mènsules llises." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Esteve_de_Canapost La porta més antiga està envoltada, just per sobre de l'ombra, d'opus spicatum. La nau més antiga té dues portes. La primitiva, al costat de migdia, és adovellada i amb dos arcs de mig punt en gradació. En aquest mur s'hi poden observar filades d'opus spicatum. La porta de ponent es va obrir en època barroca. Detall de l'ornamentació llombarda de la torre del campanar L'element més notable del conjunt és el campanar inacabat. Es va aixecar al segle XII amb estil llombard. El segon pis, emmarcant unes finestres de mig punt, és ornamentat per unes arcuacions cegues amb mènsules esculpides i un fris de dents de serra. A l'interior de la nau preromànica es conserven restes de decoració mural en molt mal estat, tret d'un fragment amb caps de personatges nimbats, una franja vermella i extrems d'ales, a la volta del transsepte. Una rosassa es va començar a construir en època gòtica, però no es va acabar. Es pot observar actualment darrere els absis, a terra, d'exposició. Història[modifica] El lloc de Caneposto és citat en un document de l'any 901. Segons consta a la seva acta fundacional del 1019 la Canònica de la Seu de Girona posseïa un alou intra terminos parrochiae de Canapost. L'any 1064 l'església de Sancti Stephani de Canaposta s'esmenta en el testament de Ponç, preceptor de l'Església de Girona.[1] Aquesta església havia estat dedicada, o havia tingut culte, a Sant Clet o Cletus, el tercer papa.[1] El retaule gòtic, obra pictòrica sobre fusta de l'anònim Mestre de Canapost, de la segona meitat del segle XV, dedicat a la Mare de Déu de la Llet, guardava en aquesta església fins que després de la guerra fou traslladat al Museu Diocesà de Girona, avui Museu d'Art de Girona. És una obra d'influència francesa, o d'un autor d'origen francès, dins de l'estil proper a Jean Foquet. Aquest retaule es trobava a l'altar esquerre (absis romànic) de l'església de Canapost.[1]

Necròpolis de Canapost (42 m)

> Documentació: "La necròpolis medieval de Canapost. Canapost, és un nucli format per un grupet de masies bastides a la vora de l'església parroquial de Sant Esteve, és un dels monuments arqueològics més importants de la comarca. Una excavació arqueològica de l’Ajuntament de Forallac al cementiri de l’església de Sant Esteve de Canapost, va permetre localitzar 85 tombes antropomorfes (en forma de persona) fetes amb lloses i 8 sarcòfags esculpits en pedra sorrenca molt típica de la zona. Es van trobar olles de ceràmica i petxines de Sant Jaume, portades de Santiago de Compostel·la per algun pelegrí fa més de 600 anys." Font: http://visitempordanet.com/ca/la-necropolis-medieval-de-sant-esteve-de-canapost.html

Peratallada (40 m)

> Documentació: "Peratallada. Peratallada és una vila del municipi baixempordanès de Forallac. Fins al 1977 fou un municipi independent que s'uní amb Vulpellac i Fonteta per formar Forallac. Declarat conjunt historicoartístic, conté moltes mostres d'arquitectura medieval. La vila conserva el seu antic aspecte feudal, amb carrers estrets i tortuosos, on destaca el castell fortificat amb la seva torre de l'Homenatge i el palau, les muralles i l'església de Sant Esteve. Destaca també el gran fossat que envolta la població, excavat a la roca viva. Nucli històric: Al mig del poble emmurallat s'alcen el castell, format pel nucli fortificat sobre un enorme basament tallat a pic, i el palau. L'església parroquial es troba extramurs, en lloc despoblat. La muralla que envolta el barri del castell forma un recinte clos. Al nord i a l'est, dues contramuralles protegien aquests sectors del poble. Aquestes muralles són dels segles XII-XIII, amb la part superior refeta entre el segle XVI i el XVIII. Del recinte principal, en resten alguns llenços, els valls i tres torres de planta quadrada (de les quals una és la Torre de les Hores) i restes d'una altra així com de l'entrada del carrer Major. De les contramuralles resten llenços de murs, valls i restes d'algunes torres, una de planta circular, i el portal dit de la Verge a la banda nord. Uns 200 m al nord del portal, extramurs, es troba l'església parroquial de Sant Esteve, obra de finals del romànic.[1] Història: El topònim Peratallada és documentat des del segle X (Petra scisse, Petra taiata) i respon, sens dubte, als valls de la fortificació que envolta el poble, de pedra tallada, excavats en la roca natural sorrenca. El primer cop, però, que és documentat el castell correspon a l'any 1065, com un dels límits del castell de Pals. L'origen de Peratallada és incert. Existeixen un seguit de cavitats i de solcs practicats a la roca viva, en diversos indrets del recinte, que poden respondre a un poblament molt reculat, potser romà o preromà. Com a mínim Peratallada ja existia en època alt-medieval, les restes d'opus spicatum ho confirmen. El llinatge de Peratallada fou el més important del Baix Empordà fins que a mitjan segle XIII, en morir Ponç de Peratallada sense successió, la seva germana Guillema es casà amb Gilabert de Cruïlles, quedant d'aleshores ençà unides les dues cases.[1] Berenguer de Cruïlles (1310 - 1362), bisbe de Girona i primer president de la Generalitat de Catalunya, era natural d'aquesta població." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Peratallada

Castell de Peratallada (40 m)

> Documentació: "Castell de Peratallada. El castell termenat de Peratallada és situat dins el mateix nucli urbà de la població, al cim d'un indret lleument elevat en una zona poc accidentada, a ponent dels plans de l'Empordà prop de mar. (Actualment, el municipi de Peratallada, junt amb Fonteta i Vulpellac, formen el municipi de Forallac). Història: El castell de Peratallada ja surt esmentat l'any 1065 («castro de Petra Taliata»), si bé el seu origen pot ser anterior. El 1039, un Guillem de Peratallada assistí a un judici i fou probablement un dels primers senyors del lloc. Bernat de Peratallada s'esmenta en la donació d'un mas del comtat de Girona l'any 1054. L'any 1062 devien ser senyors del castell els germans Bernat Bernat de Peratallada i Dalmau Bernat esmentats en un pacte del castell de Begur. Surt documentat un «Dalmacii Bernardi de Petra Taliata» en un conveni entre Ramon Berenguer I i Almodis per una banda i els vescomtes Ramon Bernat Trencavel i Ermengarda de l'altre, l'any 1068. Tota aquesta documentació demostra que els Peratallada eren importants, no tan sols a l'Empordà sinó a Catalunya. Al segle XII, la importància dels Peratallada continua essent evident. L'any 1153, Dalmau de Peratallada al costat d'altres personatges, fa de garant en un pacte establert entre el comte de Barcelona i la ciutat de Gènova en relació a Tortosa. Amb la mort de Ponç de Peratallada, l'any 1250, sense descendents, el patrimoni passà a la seva germana Guilleuma, que es casà amb Gilabert de Cruïlles l'any 1266 unint d'aquesta manera les dos cases. Malgrat disposar d'un gran patrimoni en terres empordaneses, el segle XIII no va ser un segle gaire bo per a moltes famílies catalanes, i aquesta no en fou una excepció i va passar alguna situació econòmica complicada.[1] El segle XIV, en canvi, és un període de prosperitat pel castell. Els nous senyors de Cruïlles i Peratallada hi tenien la residència predilecta, i en el castell s'allotjaren diverses vegades els reis de la Corona d’Aragó com ara el rei Joan I en 1390.[1] A la «Crònica de Ramon Muntaner» s'esmenta el paper destacat que, l'any 1283, van tenir Gilabert de Cruïlles i el seu fill Bernat al costat del rei Pere en el desafiament de Bordeus. Bernat també s'enfrontà als francesos de Felip l'Ardit. Durant el segle XIV la monarquia tindria drets importants a la senyoria de Peratallada. S'esmenten com a senyors Bernat i Gilabert V de Cruïlles que morí l'any de la Pesta Negra (1348). El sarcòfag on fou enterrat Gilabert s'ha conservat a l'església de Sant Esteve de Peratallada. Un fogatjament de 1365-70 compta 136 focs al terme del castell. A finals del segle XIV es documenten querelles entre Elvira de Puigpardines, vídua de Gilabert i tutora de Jofre de Cruïlles, i Berenguer de Cruïlles. També sabem de fortes tensions entre aquesta dama i els pagesos de remença durant la primera meitat del segle XV. Els pagesos estigueren a punt de cremar el castell. Durant la Guerra civil catalana (1462-1472), Bernat Gilabert de Cruïlles lluità contra el rei i altres membres de la família es posaren al costat de Joan II. Acabada la guerra l'any 1483, és senyor de Peratallada Pere Galceran de Cruïlles. El 1916 fou subhastat pels darrers hereus dels Cruïlles. L'any 1964 el van adquirir els marquesos de Torroella de Montgrí. Descripció: És un conjunt important format pel castell pròpiament dit a la part alta, amb torre rectangular, i el palau residencial format per un gran casal i diferents cossos amb patis, murs i sales gòtiques. Hi ha obra del segle XII al XVII.[2] Del castell encara es conserven diversos elements molt significatius. Destaca el nucli central, format per la torre mestra, envoltada per un primer recinte de muralles. Està situat en un lloc elevat, construït sobre la roca. Per incrementar el desnivell respecte al nivell del terra es va tallar la roca, verticalment, com si es tractés d'una paret.[1] El palau de Peratallada està situat, juntament amb el castell, al centre del nucli fortificat. El formen diversos cossos. El més proper al castell és de planta rectangular, de dos pisos, i s'eleva damunt dels fonaments d'una torre circular. La sala del pis superior conserva l'arc diafragma policromat. El conjunt es completa amb dos cossos amb planta en forma de T que, juntament amb l'anterior, tanquen un pati rectangular. El més gran d'aquests cossos és una construcció romànica; la façana que dóna a la plaça del castell apareix molt modificada, i consta de planta baixa i un pis. La porta d'accés és rectangular i hi figura la data del 1745 incisa. Les obertures d'aquesta façana són: a la planta baixa, una finestra romànica petita i una altra molt gran i amb dos arcs trilobulats, i al primer pis dues finestres triforades i dues geminades. A ambdós costats d'aquest cos central hi ha hagut ampliacions, diferenciades en obertures i materials.[2]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Peratallada

Continuem pel Camí de Peratallada (31 m)

Palau-sator (19 m)

> Documentació: "Palau-sator. Palau-sator és un municipi de la comarca del Baix Empordà. El terme municipal aplega els petits pobles de Palau-sator, Fontclara, Sant Julià de Boada i Sant Feliu de Boada, juntament amb el veïnat de Pantaleu. El municipi es troba emplaçat al bell mig de la rica plana al·luvial de la dreta del riu Daró, al sector pròxim a l'estany de Pals, un territori que ha estat la font tradicional de riquesa d'aquests pobles, de marcat caràcter agrícola i ramader. Com altres pobles de la rodalia, els conjunts arquitectònics dels seus nuclis són d'extraordinari interès històric. Palau-sator il·lustra perfectament la disposició urbanística d'un antic nucli medieval, amb el recinte murallat ben definit, encara es poden observar restes de muralles i defenses i l'estructura dels carrers al voltant de la torre de l'antic castell, que presideix tot el conjunt. L'accés al nucli medieval es fa per la imponent torre de les Hores, d'on surt el carrer del Portal, que porta fins a la plaça del Castell, ben bé al cor del poble.[1] Forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Història: El municipi de Palau-sator, segons demostren els descobriments arqueològics dels seus voltants, és d'origen romà. És anomenat Palatii Murorum en un document de l'any 878. L'any 904 el bisbe de Girona Servus-Dei donà les dècimes i primícies de la villa Palatio Maurore a les esglésies de Santa Maria de La Bisbal, Sant Joan de Salelles i Sant Miquel de Cruïlles, en consagrar-les. En documents més tardans el poble és anomenat únicament Palau o bé es complementa amb l'apel·latiu actual (Sa Tor o de la Torre). En un text -en català- de 1338 apareix com a jurisdicció dels Senesterra.[2] El castell va pertànyer al secretari de Pere el Cerimoniós, Bernat Miquel, i els seus descendents, des de l'any 1380 fins a finals del 1600. El poble conserva un ambient medieval als carrers, amb restes de muralles i una torre dita de les Hores que té a la part alta de la façana un rellotge, que sobresurt per sobre de la resta de les edificacions i és obligat passar-hi per entrar a la població." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Palau-sator

Palau-sator. Torre de les Hores (20 m)

> Documentació: "Torre de les Hores (Palau-sator). La Torre de les Hores o Torre Portal és una obra del municipi de Palau-sator (Baix Empordà) declarada bé cultural d'interès nacional. Descripció: La torre de les Hores està situada a la sortida de migdia del recinte medieval de Palau-Sator. És una torre de base quadrada que s'eleva sobre un pas cobert del carrer Major. A la part interior té volta apuntada, i una escala a la dreta que condueix a una petita terrassa on està situada la porta d'accés a la part superior; s'hi pot distingir l'arc apuntat original de la part alta, posteriorment aparedat. Aquesta façana de la torre es completa amb tres merlets de coronament. L'arc exterior és capalçat, de mig punt i escarser. Damunt la porta hi ha espitlleres i les restes d'un rellotge de sol, i a la part superior el campanar de paret i un rellotge fet amb trencadís que porta la data de 1936. La torre és parcialment coberta amb teulada a una vessant. El material amb què es va construir la torre és la pedra, irregular i disposada en fileres horitzontals als paraments, i de carreus regulars als angles.[1] Història: La torre de les Hores de Palau-Sator és l'element millor conservat de la muralla medieval del nucli, i encara avui serveix d'accés a l'interior del recinte antic. Es tracta d'un element que pot ser datat el segle XIV.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_les_Hores_(Palau-sator)

Ullastret (40 m)

> Documentació: "Ullastret. Ullastret és un municipi de la comarca del Baix Empordà. Se situa a la riba dreta del Daró, que travessa el terme en direcció nord-sud al seu sector occidental. Al damunt d'una suau elevació, es va edificar amb una estructura clarament medieval. Unes muralles molt ben conservades encerclen un petit nucli de carrers estrets i costeruts que desemboquen en una esplanada on es creu que hi havia el recinte sobirà d'un castell actualment desaparegut. Davant de la part nord de la muralla es conserva una llotja o plaça gòtica coberta amb bigues de fusta sostingudes per dos arcs apuntats. Història: A l'època preromana hi havia hagut dos vilatges ibèrics de la tribu dels indicets a la zona d'Ullastret, el "Puig de Sant Andreu" i l'"Illa d'en Reixac". Els vestigis d'aquests vilatges formen part dels itineraris turístics de la zona.[1] Antigament, a la part oriental, alimentat per les aigües del Daró, hi havia hagut l'estany d'Ullastret que fou dessecat al segle XIX. Encara avui, en èpoques de fortes pluges, es torna a omplir d'aigua.[2] Indrets d'interès: L'església romànica de Sant Pere d'Ullastret és existent l'any 899. El temple basilical de tres naus i tres absis és dels segles X-XI. Dins del municipi, al turó de Sant Andreu, hi trobem el jaciment arqueològic de la ciutat ibèrica d'Ullastret. Castell d'Ullastret." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ullastret

Ullastret (44 m)

Ullastret (44 m)

Poblat ibèric d'Ullastret (17 m)

> Documentació: "Ciutat ibèrica d'Ullastret. La ciutat ibèrica d'Ullastret, establerta al puig de Sant Andreu i, alhora, a l'illa d'En Reixac, dins el municipi d'Ullastret, al Baix Empordà, és el major nucli urbà de cultura ibèrica descobert fins ara a Catalunya. Es troba en el territori que els autors antics van assignar a la tribu ibèrica dels indigets. El jaciment constitueix una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya.[1] El principal objectiu del museu d'Ullastret és conservar, investigar i difondre els vestigis d'època ibèrica que formen el conjunt arqueològic d'Ullastret. Cal destacar que el complex és excepcional, tant per les dimensions com per l'estat de conservació, i la informació que ha proporcionat sobre les formes de vida dels ibers ha estat fonamental en el coneixement d'aquesta antiga cultura que va ocupar la costa oriental de la península Ibèrica durant la segona meitat del primer mil·lenni aC.[2] El 2012, el govern de Catalunya inicià el procediment per a declarar-ne la zona Bé cultural d'interès nacional.[3] Història: Actualment, es proposa identificar la ciutat d'Ullastret amb Indika o Untikesken, capital dels ibers indigets, a partir de l'única citació que se'n coneix, feta per Esteve de Bizanci al seu diccionari geogràfic Ethnica: «Indika, ciutat d'Ibèria pròxima al Pirineu; alguns l'anomenen Blaberura, i d'ella pren l'origen el nom dels indiketes». En canvi, altres opinen que «Indica» seria el terme iber equivalent a l'«Emporion» grec, cosa que faria creure que Indika seria alhora Empúries. Altres, encara, indentifiquen Indika amb el barri indiget murallat que les fonts antigues del s. II aC situen adjunt a la Neàpolis grega d'Empúries, en una part del lloc que després ocuparia la ciutat romana. Tanmateix, la dípolis constituïda pel poblat del Puig de Sant Andreu i el de l'illa d'En Reixac és el poblament més gran dels indigets trobat fins ara i, per tant, fàcilment atribuïble a la seva “capital”.[4] Fou construït sobre el petit puig de Sant Andreu, des d'on es domina el paisatge suau i tranquil del curs final del Daró, i a l'illa d'En Reixac, 500 m al NE, dins l'estany adjunt d'Ullastret, dessecat al segle XIX. La ciutat va néixer al segle VI aC i des de finals d'aquest segle estava defensada per una muralla, que avui encara es conserva en gran part. A l'interior del recinte del puig de Sant Andreu, excavat en una part considerable, es poden veure restes d'habitatges, cisternes, sitges utilitzades per a emmagatzemar gra i espais públics, com els temples. Amb l'arribada dels romans, es va iniciar un procés de transformacions en el sistema d'ocupació i explotació econòmica del territori que dugué a l'abandonament de la ciutat durant el segle II aC. Al jaciment, també s'hi han trobat restes anteriors del pas de l'ésser humà. D'època prehistòrica, hi ha eines de sílex del paleolític superior i ceràmiques del calcolític. Al final del segle VII aC, s'hi va establir un poblat, que va ser el primer assentament estable al Puig. D'aquest poblat, actualment no en queden estructures visibles, ja que es va construir amb materials peribles (fang, fusta) i les edificacions ibèriques posteriors el varen arrasar de manera gairebé total. La cultura ibèrica va néixer gràcies a les influències culturals exercides pels colonitzadors grecs i fenicis sobre les poblacions indígenes del bronze final o primera edat del ferro a la façana mediterrània de la península Ibèrica. És considerada la primera cultura històrica de l'espai geogràfic català, amb un sistema d'escriptura propi adaptat del grec antic. Tanmateix, es desconeix el significat de la majoria de paraules. Com a innovacions tecnològiques més importants, els ibers van adoptar el torn de terrisser, van desenvolupar una veritable metal·lúrgia del ferro i, per primera vegada, es va utilitzar de manera generalitzada la construcció de cases de planta rectangular, fetes amb murs amb basaments de pedra. Estaven compartimentades en una o dues habitacions i pati. Investigacions arqueològiques: Els poblats ibèrics, generalment, es van instal·lar sobre turons de fàcil defensa i fortificats amb muralles, que s'anomenen oppidum. En el seu interior, les cases s'arrengleraven al llarg de carrers de traçat adaptat al sòl, sovint irregular. Les cases eren de planta senzilla, amb una o dues habitacions i a vegades amb pati. A Ullastret, però, també hi ha grans cases de famílies aristocràtiques. La zona actual d'excavacions, tant al puig de Sant Andreu com a l'illa d'En Reixac, es correspon amb el que es creu que són cases aristocràtiques. Tenien una organització social que els va permetre efectuar obres importants de caràcter públic, com ara les muralles, les cisternes o els temples. Cada poblat dominava un territori del qual explotava els recursos econòmics de què vivien, especialment agricultura i ramaderia, però també mines, pedreres, etc. Comerciaven entre ells, i amb grecs i feniciopúnics. A Ullastret, des del final del segle VI aC, el poblat va estar defensat amb muralla. Al voltant del 400 aC, la fortificació es va ampliar, duplicant gairebé la seva superfície. Aquesta modificació dels sistemes defensius es relaciona amb una època d'inseguretat. En el darrer terç del segle III aC, coincidint amb l'inici de la Segona Guerra púnica, es van fer altra vegada reformes importants a la fortificació. Amb l'arribada dels romans a la zona, es va iniciar un procés de transformacions en el sistema d'ocupació i explotació econòmica del territori. Cató va imposar l'arrasament de les muralles. Ullastret, dintre l'àrea d'influència directa d'Empúries, lloc del primer desembarcament romà, va ser abandonat en el primer quart del segle II aC. No se'n coneixen les causes, encara que es creu que pacíficament, ja que no hi ha indicis de destrucció per ocupació. Al jaciment, molt ben conservat, es pot veure la disposició dels carrers adaptats a l'orografia del turó i l'extraordinària muralla amb torres quadrades i circulars. La part de la ciutat situada a l'illa d'En Reixac tot just es comença a estudiar en profunditat, però sembla que devia ser un nucli tant o més important com el del puig de Sant Andreu. El museu, l'edifici del qual aprofita el que havia estat una antiga ermita cristiana i un castell d'època carolíngia, mostra amb molt de detall les troballes efectuades al jaciment amb un suport audiovisual que presenta una reconstrucció virtual de la dípolis. Hi criden especialment l'atenció els cranis enclavats. Darreres descobertes: 2000. Confirmació que un edifici que es va començar a trobar el 1995 és un palau de 500 m², del segle III aC, que pertanyia a una família dominant.[5] 2001. Es descobreix un forn metal·lúrgic per a bronze i ferro del segle III aC, i un enllosat.[6] 2002. Apareixen nous assentaments a l'exterior del recinte emmurallat d'Ullastret.[7] 2004. Es descobreix una gran llar de foc quadrada d'1,30 m de costat dins d'una casa senyorial fundada el 325 aC i nombroses restes humanes.[8]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ciutat_ibèrica_d%27Ullastret

Gualta (17 m)

Pont Vell sobre el Daró (10 m)

Torroella de Montgrí (23 m)

L'Estartit. Platja de l'Estartit (1 m)

Port de l'Estartit i les Illes Medes (2,5 m)

Camí de la Torre Ponça (63 m)

Camí de la Torre del Guarda (147 m)

Girem a la dreta. Camí força empedrat!

La Clota. Búnquers (130 m)

Mirador Punta Ventosa (88 m)

Búnquers de Punta Ventosa (88 m)

Construcció militar de defensa i d'atac de la Guerra Civil

Cala de Montgó (2 m)

Torre de Montgó (91 m)

> Documentació: "Torre de Montgó. La Torre de Montgó és una torre de sentinella declarada bé cultural d'interès nacional [1] a l'est del nucli antic de la població de l'Escala, al cim de la muntanya de Montgó.[2]del municipi de l'Escala Torre de defensa de la pirateria bastida l'any 1598 per ordre de Felip I d'Aragó i Castella, per intentar protegir els pescadors de l'Escala i l'Estartit. A prop del camí que condueix a la torre, al Corral d'en Lleona, es varen trobar restes d'una vila romana (segle II-III).[2] Es tracta d'una torre de planta circular, amb la base atalussada, bastida amb pedra de diverses mides desbastada, disposada en filades més o menys regulars i lligada amb morter de calç. Formada per planta baixa i dos pisos. La torre presenta una porta a la planta baixa, tot i que la porta principal es troba al primer pis i s'hi accedeix des de l'exterior, per unes escales de ferro actuals. Les portes també són de ferro. A la part superior, la torre tenia quatre matacans dels quals només es conserven restes de les mènsules de sosteniment. Al nivell del primer pis, hi ha diverses espitlleres quadrades, distribuïdes regularment en grups de tres, per a armes de foc. Pel que fa a l'interior, els nivells estan coberts amb voltes cupulars de pedra disposada concèntricament. Del primer pis, destaquen els arcs rebaixats de pedra, disposats a manera de fornícula dins del mur perimetral de la torre, alguns utilitzats per a facilitar la defensa de l'element a través de les espitlleres. El pis superior és descobert.[2]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Montgó

Panoràmiques des de la Torre de Montgó (91 m)

L'Escala. Passeig del Mar (7 m)

L'Escala. Platja de l'Escala (1,2 m)

L'Escala. Platja de l'Escala (1,2 m)