Punta d’Harlé, 2885m i Pa de Sucre, 2860m, des de Cavallers

NOTA: Si voleu veure totes les meves rutes per la zona del Pirineu Lleidatà podeu escriure al cercador de rutes (Cerca rutes ó explora): "pirineulleidajsp" i us apareixeran totes.

Feia molt temps que volia escriure aquesta ressenya de la pujada a aquests dos cims; però no m’he atrevit fins ara, ja que al fer-ho des de l’ordinador sempre corres el risc de no ajustar-te exactament a l’itinerari real i és que mirant i llegint altres ressenyes a vegades em sembla que no parlem de les mateixes muntanyes; ja que veig ràpels, dificultats i escalades al Pa de Sucre mentre que jo hi he pujat dues vegades, una el 10 de novembre del 1985 directament des de l’estany de Mar (vessant N) i amb baixada per la via pujada de la segona vegada, el 7 d’agost del 1989 i el que recordo més emprenyador és la tartera de grans blocs del vessant N i S de la bretxa d’Harlé, la resta grimpades normals de màxim II+ grau i evidentment sense corda.
He buscat en el Wikiloc ascensions a la Punta d’Harlé i està moderadament ben nodrida i més o menys totes coincideixen en pujar-hi pel mateix indret, però és en el Pa de Sucre on no hi ha gaire informació, i la poca que hi trobo és força diferent a la que jo vaig realitzar. La més semblant és la de Serafina de Mas que descriu pràcticament el mateix recorregut que vaig fer jo l’any 1989, però en la pujada al Pa de Sucre et reenvia a una pàgina titulada “Pirineos 3000” i aquí la descripció divergeix completament amb la meva; però en arribar a un determinat punt aquesta descripció reconeix que potser s’hi puja més fàcilment per un altre indret. També hi ha la descripció de jmbcmontrebei que és la que s’ajusta més al meu recorregut per la canal del Pa de Sucre, però marca el punt d’interès del Mussol en una cota que no és i aquí em perdo una mica, doncs l’itinerari que he seguit tres vegades (dues de baixada i una de pujada), és el que aparentment segueix per a baixar del cim (ja que per a pujar segueix l’aresta) i esmenta que munten un ràpel per a baixar ... i jo no vaig necessitar-ne cap.
Sempre al final de les ressenyes fetes des de l’ordinador esmento que el traçat pot no ajustar-se exactament a la realitat i que per això cal llegir l’explicació i mirar els croquis, que d’altre manera és com es seguien els itineraris abans de l’aparició dels mòbils, GPS, ordinadors i internet.
I així era com es planejaven abans les excursions: llegint les guies de muntanya que hi havia; principalment les del CEC i més concretament les de l’Agustí Jolis i la Mª Antonia Simó. Jo no era una excepció i per a pujar a la punta d’Harlé i al Pa de Sucre vaig seguir els itineraris nº 72 per al primer i el 76/A per al segon de la seva guia “Pallars-Aran”
L’esmentat itinerari 76/A al Pa de Sucre diu textualment:
“Via Albert Oliveras. B.D. (bastant difícil) Primera ascensió: 19 de juliol del 1927, per A. Oliveras, Ll. Estasen i J. Rovira.
Bretxa d’Harlé, (2h 30mn). Baixar alguns metres per la vessant de l’estany de Mar, per situar-se a la base i enfilar-se per una bretxa que ajunta el Pa de Sucre amb un estrep occidental. Des d’aquesta bretxa s’escala la paret fins el mateix cim, sense gaires dificultats (II)” .
D’aquesta excursió en vaig escriure un article que fou publicat a la Revista Muntanya nº 771 de l’octubre del 1990.
La canal que permet arribar fins a pocs metres del cim del Pa de Sucre ( la guia del CEC l’anomena “canal Albert Oliveras”) està completament amagada i des de la bretxa d’Harlé no es veu, potser és per aquesta raó que no sigui gaire coneguda i moltes descripcions en arribar a la bretxa giren directament a la dreta per afrontar la pujada al cim per la cresta i aviat es troben amb la delicada flanquejada del Mussol de Tumeneja.
No només la canal queda amagada, sinó que també hi queda la petita coma formada per la bretxa d’Harlé, el Drac de Tumeneja i la punta d’Harlé ja que és força difícil de visualitzar des d’altres indrets i només es passa per la seva base de camí de l’estany de Mar a la bretxa Peyta.
Tot i que la pujada a aquests dos cims no és tan difícil com sembla, de totes maneres és una excursió d’alta muntanya, on cal grimpar per terrenys exposats i que requereix un alt grau de preparació i de coneixements d’alta muntanya.
També hem de tenir present que a principis de temporada, la canal pot estar coberta de neu, total o parcialment, llavors la dificultat augmenta i no només haurem de grimpar, sinó que també haurem de remuntar una inclinada canal de neu i ens caldrà portar grampons; però de principis o mitjans de juliol fins a finals de setembre la canal estarà lliure de neu. Que per un costat és un avantatge, però que per l’altre és un inconvenient ja que ens menjarem tota la tartera sense gaires congestes que l’estalviïn.
Al principi he esmentat que al Pa de Sucre també vaig pujar-hi el novembre del 1985, amb el company Albert Mans, des del refugi de la Restanca. D’aquesta excursió no puc descriure un itinerari, ja que inicialment anàvem a buscar la coma i la canal Albert Oliveras, però abans d’arribar a revoltar el Drac de Tumeneja per entrar-hi ens va semblar que la paret N del Pa de Sucre permetia pujar-hi sense gaires complicacions i ens vàrem embrancar (dic “embrancar” per no dir “encigalar”) en un seguit de canals i canaletes de II, II+ o inclús III, sense poder definir gaire per on pujàvem fins que vàrem sortir gairebé a dalt mateix del cim; per a baixar ho vàrem fer per on havíem d’haver pujat, és a dir per la via i canal motiu d’aquesta descripció.
Finalment haig de comentar que en cap de les dues vegades que he pujat a aquests cims el dia a acompanyat gaire i disposo de poques fotografies i també era una època que es feien diapositives i entre el preu del carret i el del revelat t’ho pensaves dues vegades abans de fer fotografies si el dia no acompanyava; i per a poder il•lustrar aquesta ressenya he hagut de buscar-ne d’altres excursions als cims dels voltants i així poder donar una informació des de tots els vessants. En les fotografies que acompanyen l’escrit n’hi ha fetes des del: Tumeneja N, Besiberri N, Besiberri Central, pic de Contraig, Punta Alta, Montarto, Mola Gran, Tossal de l’Estany Tort, Conangles i Sarraera, a part de les pròpies de les dues excursions .... sort que el currículum és una mica ampli.
També i com a complement del traçat del recorregut feta des de l’ordinador, he intentat afegir el màxim de fotografies amb l’itinerari marcat per donar tota la informació gràfica possible.

L'itinerari comença a l'aparcament que hi ha a sota la presa de Cavallers, situada al final de la pista asfaltada que arrenca davant el balneari de Caldes de Boí.
Un corriolet ens porta a dalt de la presa i d'allí arrenca el camí que
voreja l'estany de Cavallers, al final s'enfila per una curta graonada i arriba a la bonica pleta del Riu Malo.
Un robust pont travessa el torrent i segueix pel mig de la pleta en direcció al refugi Ventosa i Calvell.
En aquest punt hem d’estar atents a les fites i al poc marcat corriol que segueix per l’esquerra en direcció al torrent de Malavesina (o de Riu Malo).
El camí és una mica desdibuixat degut a que travessa la prada de la pleta, però en arribar-hi al final, just on comença la vall del Malavesina, ja és molt més visible i fàcil de seguir.
El camí empren una forta, llarga i sostinguda pujada per la vorera esquerra del torrent (la nostra dreta) en successives i curtes llaçades.
La pleta de Riu Malo, situada a 1900 metres aproximadament, queda ràpidament enfonsada sota els nostres peus.
A 2050 metres arribem a l’únic petit replà on per l’esquerra baixa el torrent i la petita vall que ens portaria al pas de l’Ós i a l’estany Gelat de Coma-lo-forno.
A continuació la vall es torna a estrènyer i segueix la forta pujada.
Molt més amunt el pendent comença a disminuir una mica i la vall es va obrint, fins que a 2350 metres el corriol travessa el torrent i passa al seu marge dret (la nostra esquerra).
Una vegada situats en aquest costat del torrent el terreny es torna molt obert.
Estem seguint l’itinerari al Besiberri N i a la bretxa Peyta directament des de la pleta del Riu Malo; un itinerari gairebé obligatori quan hi havia un refugi metàl•lic (el primer de tot el Pirineu) a l’esmentada bretxa; desaparegut aquest aixopluc, la via clàssica per a pujar al Besiberri N en dues jornades és per el refugi Ventosa i Calvell; però segueix sent la ruta per a pujar-hi en un sol dia.
Fet aquest petit aclariment, seguim pujant per aquest camí fins arribar a l’estanyet de Malavesina (o de Riu Malo) situat a tocar dels 2500 metres.
Aquest estanyet és el punt clau per a separar les ascensions al Besiberri N, el Besiberri del Mig i al pas dels Isards, així com també és l’últim indret on podrem pernoctar amb certa comoditat.
Si seguim recta aniríem a la bretxa Peyta i/o al Besiberri N, si girem a l’esquerra aniríem a la bretxa Trescazes i al Besiberri del Mig i si girem a la dreta pujarem al coll dels Isards.
Aquest estany queda tancat per una barrera rocallosa i per a seguir vers el pas dels Isards hem de girar a la dreta i grimpar per unes fàcils canaletes fins superar aquesta curta graonada.
A continuació hem de seguir pujant en diagonal vers l’alt i visible pas dels Isards.
Abans d’arribar-hi haurem trobat el marcat camí que va del refugi Ventosa i Calvell a la bretxa Peyta i al Besiberri N.
El seguirem en direcció al refugi i d’aquesta manera assolirem el pas dels Isards una entalladura a la cresta que es desprèn de la Punta d’Harlé en direcció SE.

Ara canviem de vall i de panorama, la bretxa d’Harlé ja és ben visible i vers ella ens hem d’encaminar, i podem tenir la temptació de fer drecera i començar a pujar directament al cim per sota l’aresta SE; però no ho aconseguirem, ja que a mesura que anem pujant la dificultat ens obligarà a anar fent flanquejades vers la dreta, a vegades una mica ingrates, i acabarem arribant al corriol que puja des de la bretxa, per tant és millor anar directament a la bretxa i deixar-nos estar de dreceres.
Per aconseguir-ho haurem de seguir el camí que baixa fins a l’estany Cloto; no caldrà arribar-hi ja que hem estar atents a la bretxa i la coma que hi mena i quan veiem que ja només és qüestió de remuntar per la tartera, deixarem el camí i començarem a remuntar la gran tartera que hi mena.
Entre el pas dels Isards i la bretxa d’Harlé el traçat és completament orientatiu, ja que és molt difícil precisar per on es pot passar en mig d’una incòmoda tartera.
A la bretxa exactament no cal arribar-hi, ja que per a sortir-ne hauríem de baixar uns metres per tal de revoltar una paret força vertical que hi cau a sobre, així doncs pocs metres abans d’arribar-hi ens decantarem a l’esquerra i seguirem pujant en direcció a la cresta NE del cim, i abans d’arribar-hi trobarem el corriol i les fites que hi pugen des de la bretxa.
La pujada al cim de la punta d’Harlé no té gaire història, ja que hi ha un petit corriol i fites que assenyalen l’itinerari per a pujar-hi; sempre molt a prop del fil de la cresta que es desprèn del cim en direcció NE, però sense arribar-hi mai.
Durant aquesta forta pujada al cim no hi ha indrets difícils; només hi trobem algunes curtes grimpades de tan sols dos o tres passos com a màximes dificultats.
Més amunt, una flanquejada d’un gran “mussol” ens assenyala la proximitat del cim; més ben dit, de l’indret on hi ha la fita cimera i una placa enganxada a la roca, on s’indica el nom, els metres del cim i els anys en que va viure d’Harlé.
El cim porta el nom d’un dels seus primers conqueridors el 8 d’agost del 1912 i que foren en P. i A. d’Harlé, P. de Joinville i B. Salles. (LM 1913) i la primera ascensió nacional fou realitzada el 22 de juliol del 1920, per Estasen, Feliu i Herzog (CEC, 1921).
Aquest indret no és ben bé el cim, car estrictament, el punt més alt és una punxeguda roca uns quatre o cinc metres més alta, però inaccessible sense corda (almenys per a baixar-ne). També des del cim surt la trencada aresta SW, on sembla haver-hi una punta encara més alta; però això és un efecte òptic, ja que des d’aquesta punta estant, l’efecte és el contrari.
De la panoràmica des del cim estant malauradament no en puc parlar gaire, doncs els núvols tapaven la part alta de totes les muntanyes, i només vaig poder veure l’embassament de Cavallers, el Drac de Tumeneja , l’estany Tort, el de Rius i el de Mar, i, després d’esperar pacientment un forat a la boira, també vaig poder veure el Pa de Sucre; però per la seva situació, la panoràmica deu ser molt extensa, sobre el Montarto, Besiberri N, massís de la Maladeta, punta Alta i molts d’altres.
Una vegada assolida la punta d’Harlé, tornarem sobre les nostres passes vers la bretxa d’Harlé, i aquesta vegada revoltarem la paret que hi cau gairebé a plom i hi arribarem i a partir d’aquí emprendrem la pujada al “Sant Cristu Gros” de la diada, és a dir: el Pa de Sucre.
Des de la bretxa estant la canal per la que hem de pujar no es veu i per tant haurem de fer un “acte de Fe” i començar a baixar per l’altre costat (vessant de l’estany de Mar), tot maleint la tartera de grans blocs que ens toca travessar.
Afortunadament aquesta baixada és curta i aviat ens trobem als peus de la canal, que la guia “Pallars-Aran” anomena: “canal Albert Oliveras”
Aquesta canal, sense neu, és simplement una tarterosa canal que puja fins a una doble bretxa que separa el Pa de Sucre del Drac de Tumeneja. Dic doble bretxa perquè la canal té forma de “Y”.
La pujada per aquesta ampla canal no té cap dificultat i la inclinació no és gaire accentuada, només poden imposar una mica les verticals parets que es desprenen del Drac i per l’entorn que ens envolta.
Tal com ja he esmentat, aquesta canal té dues sortides; la de l’esquerra és més baixa i més fàcil; mentre que la sortida de la dreta és una mica més vertical i més complicada.
Explicat així, sembla evident que hem d’anar a la de l’esquerra; però entre les dues sortides hi ha un bony que si sortim per l’esquerra haurem de flanquejar pel vessant N (esquerra) i aquesta flanquejada és una mica exposada. Així el que guanyem amb facilitat pujant a l’esquerra o perdem amb la flanquejada posterior. Recomano pujar per la de la dreta i baixar per la de l’esquerra; ja que sempre és més fàcil grimpar que desgrimpar; però això va a gust de cada u.
Situats a la sortida de la bretxa de la dreta. A partir d’ara seguirem pel vessant N (per la nostra esquerra). Ara haurem de seguir una nova canal que va a buscar, en direcció SE, una nova bretxa situada ja a l’aresta principal del cim (la que puja des de la bretxa d’Harlé).
Aquesta canal és una mica més difícil que l’anterior; aquí s’ha de grimpar una mica més. Més que grimpar, consisteix simplement a ajudar-se una mica amb les mans per tal de superar algun pas molt curt. Durant tot el recorregut anirem trobant fites.
Una vegada arribats a la bretxa de l’aresta principal les dificultats s’han acabat. Fent un breu resum de la pujada realitzada fins ara, el tram més delicat ha estat la flanquejada entre la doble bretxa de la canal.
A partir d’ara sortim del vessant N i entrem al vessant E (estanys de Tumeneja) i seguim una àmplia i planera cornisa que ens deixa sota mateix del cim; una fàcil grimpada, podent escollir els indrets que més ens agradin, ens deixarà dalt del cim.
Exagerant una mica, podeu estar ben segurs que he estat més estona per a escriure-ho que per a pujar-hi, ja que des de la bretxa d’Harlé fins el cim del Pa de Sucre vaig estar-hi 30 minuts (minut amunt, minut avall).
El Pa de Sucre fou assolit per primera vegada el mateix dia i pels mateixos excursionistes que havien assolit la punta d’Harlé; mentre que la primera nacional fa diferir 7 anys amb la de la punta d’Harlé, ja que fou realitzada el 10 de juliol del 1927, novament per Estasen, però amb companys diferents: A. Oliveras i J. Rovira (CEC, 1930).
La panoràmica des del Pa de Sucre és semblant a la de la punta d’Harlé, i concretament en aquesta excursió podríem dir que era exactament igual, doncs tots els cims seguien tapats per la nuvolada; però és de remarcar la vista sobre els estanys Negre i Mar.
Una vegada reconfortats amb haver assolit el Pa de Sucre tornarem pel mateix indret per on hem vingut fins la doble bretxa de la sortida de la canal i aquí haurem d’escollir quina branca de la “Y” escollim per a baixar-la; una vegada al peu de la canal remuntarem els pocs metres fins assolir de nou la bretxa d’Harlé i des d’allí, i, travessant una gran tartera, anirem a buscar el ben marcat camí del refugi Ventosa i Calvell a la bretxa Peyta i/o Besiberri N, que havíem abandonat feia estona, i el seguirem en direcció al refugi.
Aquest camí revolta a gran alçada la clotada de l’estany Cloto i també a certa alçada, però menys, el gran estany de Tumeneja.
L’itinerari que vaig seguir, i per tant, és el que descric, arriba fins el refugi Ventosa i Calvell; però hi ha dues opcions més curtes per a baixar a l’embassament de Cavallers.
La primera i només començar a baixar de la bretxa d’Harlé, consisteix en baixar fins l’estany Cloto i a continuació seguir la barrancada de l’estany fins arribar directament fins la pleta de Riu Malo. No puc parlar d’aquesta baixada perquè no l’he fet, tot i que em sembla que hi ha passos que no son fàcils.
La segona opció la tenim en arribar a l’estany de Tumeneja de Baix; des d’allí es pot baixar directament fins arribar, més o menys, a prop de la sortida d’aigües de l’estany Negre, indret on és retroba el camí al refugi. Tampoc he fet aquesta baixada, però he vist les fites tant per dalt (a l’estany de Tumeneja), com per baix (al camí del refugi) i aquesta sembla una bona opció, que escurça una mica l’itinerari, tot i que en aquest cas no passarem pel refugi.
Però l’itinerari que vaig seguir és el més llarg i que arriba a tocar de la porta del refugi.
Des del refugi només cal seguir el marcat, ample i transitat camí del refugi a la resclosa de Cavallers, tot baixant per les Llastres de la Morta i pleta del Riu Malo, on retrobem l’itinerari de pujada, per acabar arribant a l’aparcament de Cavallers, després de revoltar l’estany.
HORARIS:
De l’aparcament de la resclosa de Cavallers fins el final de l’embasament: 35mn
Del final de l’embasament a la pleta de Riu Malo: 10mn
De la pleta de Riu Malo a l’estanyet de Malavesina: 1h 30mn
De l’estany de Malavesina al pas dels Isards: 35mn
Del pas dels Isards a la punta d’Harlé: 1h 30mn
De la punta d’Harlé a la bretxa d’Harlé: 35mn
De la bretxa d’Harlé al Pa de Sucre: 30mn
Del Pa de Sucre a la bretxa d’Harlé: 30mn
De la bretxa d’Harlé al refugi Ventosa i Calvell: 1h 35mn
Del refugi Ventosa i Calvell a la pleta de Riu Malo: 35mn
De la pleta a l’inici: 40mn
TOTAL: 8h 45mn

També podeu seguir aquest itinerari i d'altres al blog:
https://estanysicims.blogspot.com/2018/08/punta-dharle-2885m-i-pa-de-sucre-2860m.html