Pujada circular al Perdiguero

Ruta circular que puja, en dues nits, al cim del Perdiguero des del pàrquing Estós i passant pels refugis guardats d'Estós i del Portillón.

La ruta comença al pàrquing d'Estós, des d'on agafem la ruta cap al refugi d'Estós, seguint el riu Estós, tot pujant la vall d'Estós (poc originals amb els noms). Després de travessar un pont i un pas canadenc, anem pujant per la pista que passa pel costat de la cabana de Santa Ana i, una mica més endavant, la font de Coronas. Seguim caminant i trobem el primer gran trencall de la ruta. Ambdós camins ens porten al refugi d'Estós: el de la dreta ho fa de forma més ràpida, a través de la pista (passant per la Cabana del Turmo i la gorga de los Galantes), mentre que el de l'esquerra ho fa pujant al ibonet de Batisielles i després resseguint la falda de la muntanya. Decidim anar per l'esquerra, allargant una mica la ruta, ja que el dia d'avui és relativament curt i còmode.

Així doncs, comença una pujada ben marcada cap a l'ibonet de Batisielles on arribem sense massa esforç i parem un moment a dinar. Després només ens falta resseguir la falda de la muntanya, per arribar al refugi d'Estós a través del GR11. Fem nit i recuperem forces pel pròxim dia.

El dia comença amb una pujada contínua cap a l'ivó de Gías. La ruta està marcada amb fites, a vegades escadusseres. Per sort, molta gent hi puja (com a part de la ruta d'ascensió als Clarabides) i en cas de dubte sempre tenim algú per davant. Un cop arribem a l'ivó, seguim unes fites que van pujant cap a les faldes del pic Jean Arnaud. Tot i que hi ha una fita molt gran dalt el port d'Ôo (i alguns camins hi porten), cal seguir pel camí que passa just per sota la muntanya (passarem pel costat d'un gran senyal de "Coto de Caza") ja que el port d'Ôo és intransitable, per a la gran caiguda cap al vessant francès.

Un cop a la falda del Jean Arnaud, comença la primera baixada pronunciada de la ruta, per una tartera pedregosa, amb un terreny força inestable. Per sort, relativament ràpid arribem a la morena de l'antiga glacera i la rodegem per la part superior, en direcció al coll del Pluviòmetre, que es veu al fons. Abans d'arribar-hi, passem per un bonic i petit llac.

Des de dalt el coll s'obre la visió cap a la vall del Portillón, amb l'enorme muralla nord. Baixem una mica, per un camí lleugerament marcat, fins a arribar a un petit coll, des d'on ascendim a la Tusse de Montarque, un petit cim pla que ve de camí. Des d'aquí ja veiem als nostres peus el refugi del Portillón, cap on baixarem per un camí ben marcat, però amb un pendent molt pronunciat.

L'últim dia és el més exigent pel que fa a la distància. Comencem creuant la presa del llac del Portillón i després de seguir un petit tram el camí (passant pel costat de diferents construccions de control de la instal·lació), deixem el camí principal i n'agafem un a mà dreta que voreja el llac, en direcció cap al Portillón d'Ôo. Ens anem apropant, amb les minses restes de la glacera sempre davant, seguint les fites per un caos de pedres. En algun tram pot resultar perdedor, fet que ens complicarà el camí. Tot i això, el risc de perdre's és relatiu, ja que s'ha de tenir clar que no es pot creuar el coll del Portillón. I, el coll superior de Literola sempre el tenim a la vista, com a punt de referència on arribar. Anem pujant penosament per les pedres (de mida mitjana, algunes de les quals es mouen), fins arribar al coll, des d'on comença un ascens cap al Pedriguero (a mà dreta, en sentit de la ruta) a través de la cresta. El camí a estones és perdedor, però cal seguir sempre pel vessant francès, menys escarpat. Al final, arribem dalt del cim, amb molt bones vistes (llàstima de la boira al vessant espanyol).

Comencem a baixar per la cresta contrària, en direcció al Perdiguero E. Teòricament, el camí va pel fil de la cresta, però no vam ser capaços de trobar-lo i vam anar una mica per sota, seguint unes fites prou còmodes fins al cim secundari del Perdiguero Est. Des d'aquí, el camí ja està més ben senyalitzat (amb fites, marques a terra no n'hi ha) i segueix resseguint la cresta, per grans blocs de pedra. La boira impedia veure-hi gaire lluny (en alguns moments, visibilitat inferior a 10 metres) de manera que seguim les fites, sempre per sobre la cresta, tenint present que haurem d'arribar a la Collada Ubaga i, a poder ser, sense haver de pujar.

Assolim la collada (tot i que en alguns trams semblava difícil, degut als grans blocs de pedra i la poca visibilitat) i sembla que el camí millora, ja que comença a baixar per un prat d'herba. Ara bé, ràpidament el camí torna a ser una tartera de pedra fina (ben indicat però) sota les faldes del Perdigueret. Anem resseguint el camí, fins a arribar a l'ivó del Perdiguero i llavors sí que el terreny canvia, convertint-se en un camí més còmode, planer i ben marcat, a través de la preciosa pleta del Perdigueret. Enlloc de resseguir el barranc del Perdiguero, anem una mica a l'est, cap al barranc de Posintiello, per acabar a la cabana de la Coma. A partir d'aquest punt recuperem marques de PR (blanques i grogues), que seguim a través d'un camí molt bonic a través del bosc, que ens acabarà portant a la Palanca de la Ribera, que ens permetrà tornar a creuar el riu Estós i ajuntar-nos a la pista que porta cap al refugi d'Estós a l'altura de la cabana de Santa Anna.

Des d'aquí només cal desfer el camí fins arribar al cotxe i acabar aquesta bonica ruta.