Pic de Bassiero Oriental

Pic de Bassiero Oriental
30 Jun 2019

El pics de Bassiero és una muntanya forcada, amb dues puntes diferenciades, molt properes entre sí, separades per una profunda bretxa, l’oriental o Punta Gourdon, de 2.897 mts. i l’occidental o Punta Brulle, de 2.903 mts., situats a l'extrem NE del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a cavall dels termes municipals d'Alt Àneu i d'Espot, a la comarca del Pallars Sobirà. Unir aquestes dues cotes no és senzill, doncs el terreny és molt esquerp i abrupte, amb un ambient aeri d’alta muntanya, per la qual cosa ens decantem per la punta o pic oriental, en la seva clàssica ascensió per la vall de Gerber.
L’inici de la ruta el trobem a la zona d’estacionament de la Peülla, a la carretera del port de la Bonaigua (C-28), on s’hi arriba des d'Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà) o des de Salardú (Vall d'Aran). En el primer dels casos, cal passar l'ermita de la Mare de Déu de les Ares i, abans de coronar el port, deixar el cotxe al doble aparcament (a banda i banda de la carretera) del telecadira de la Peülla, a l'estació d'esquí de Baqueira-Beret.
Ens trobem a l’anomenat Clot Gran, havent de baixar a la llera del riu de la Bonaigua, que travessem per dos pontets de fusta i agafar el sender que hi ha al costat d’un pal indicador vertical que ens indica el camí de l'estany de Gerber i del refugi Mataró. En aquest primer tram s’avança per una zona oberta, per sobre la vall i els revolts de la carretera C-28, per un terreny entapissat de matolls i nerets, i alguna que altra tartera, amb la vista posada al bosc que hi ha als peus del Pui de les Ares, al que hi accedim, iniciant una pujada per un sender molt fressat, seguint marques de pintura groga i alguna que altra estaca de fusta. Uns 40’ després de l’inici de la caminada arribem al primer dels estanys de Gerber, l’Estanyera o Estanyola, segons el mapa que es consulti, de petites dimensions i aspecte arrodonit. El camí voreja el llac per la seva dreta i aviat el deixem enrere, seguint avançant per un camí molt evident, alternant prats d'alta muntanya amb trams mes costeruts i pedregosos, fins arribar a una zona on l'aigua es filtra per entre les roques, que correspon a la desembocadura del llac anomenat Estanyera del Mig o Estanyet de Gerber de Baix, enclotat entre roques i voltat per una combinació entre pins i roques, amb una preciosa vista de l’encrestat Puis de Gerber reflectit sobre les seves tranquil·les aigües. Aquest llac el voltem per l’esquerra, per un sender que s’enfila per un contrafort que ens deixa a una mena de congost previ a l'estany de Gerber, que se’ns mostra de forma sobtada, oferint-nos una imatge preciosa, encaixonat entre grans parets rocoses, de dimensions força més grans que els altres dos, és una de les imatges icòniques d’aquest vessant del Pirineu, tancat pel circ que conformen muntanyes com els pics de Serós i Locampo, les Agulles de Saboredo i el Puis de Gerber.
El camí avança uns metres arran de la riba orogràfica dreta del llac, començant a guanyar alçada ràpidament, amb un seguit de llaçades, per un terreny pedregós, fins que planeja fins travessar el torrent per on desguassa l’estany Llong, on és habitual gaudir de l’espectacle d’una cascada de la que difícilment podem escapar-nos, per tant la remullada és gairebé inevitable. Passat el salt d’aigua, el camí s’endinsa en una canal rocallosa, que cal superar fixant-nos en les fites i les marques de pintura verda i taronja (que ens acompanyaran fins al refugi), havent de fer servir les mans en alguna petita grimpadeta pels blocs.
Superem aquesta graonada i veiem un antic rètol metàl·lic que ens indica la direcció vers el refugi Mataró, seguint per un camí molt còmode i gairebé planer, que passa a tocar els estanys Llong i Redó, als peus mateix del pic de Xemeneies. Poca estona després veiem per primer cop la imatge de les dues puntes dels Bassiero, encara allunyades de la nostra ubicació. Entre els dos llacs trobem una cruïlla sense indicar i seguim pel trencant de l’esquerra (al mapa consta que més endavant les dues branques es troben), fins que després d’un nou tram costerut arribem a un altre encreuament, als peus d’un sector de grans roques, on per l’esquerra rebem un rierol. Veiem fites a dreta i esquerra i és que en aquest punt hi ha l’opció de voltar íntegrament l’estany de l’Illa. En el nostre cas, optem per seguir les marques de pintura verda i taronja a la dreta, en direcció al refugi, deixant l’opció de l’esquerra per la tornada, tot baixant del cim. Superada una curta graonada, ja podem contemplar l’edifici metàl·lic, pintat de color taronja amb una franja verda, alçat sobre una terrassa de roques, que té com a teló de fons les escarpades muntanyes que tanquen el circ de Gerber, on hi destaca l’esperó del pic d'Amitges i, a la seva esquerra, les puntes forcades dels pics de Bassiero. El refugi el trobem en molt estat, sembla que hagi estat pintat de nou i la porta ha estat refeta des de la darrera vegada que hi vaig ser-hi. Amb capacitat per a 16 persones, fou construït per la Unió Excursionista de Catalunya amb motiu del 50è aniversari de la U.E.C. Mataró.
Baixem de la plataforma on s’alça el refugi, seguint unes marques grogues que aviat hem de deixar, ja que marxen a la dreta en direcció al coll de l’Estany Gelat, mentre que en el nostre cas anem a l’esquerra enfilant-nos a un sector de blocs que anem recorrent longitudinalment, seguint fites (hi ha més d’una línia), gairebé en horitzontal, amb lleugeres alteracions d’alçada, fins arribar a un collet, als peus mateix d’un contrafort que cau dels Tres Puis, que és per on tornarem. Seguim a flanqueig a mitja alçada, alternant trams de roques amb altres herbats, en direcció a una evident canal que veiem a l’esquerra al fons de la coma. Ja fa estona que a la nostra dreta, a l’altra banda de la vall pedregosa, anem contemplant els pics de Bassiero, presentant el seu corredor central encara restes de neu.
Poc a poc ens apropem als peus de la canal que ens ha de dur al coll de Bassiero, sent
molt costeruda i de mal caminar, ja que hi ha molta pedra solta, malgrat de lluny sembli herbada. Les fites, força presents fins ara, desapareixen pràcticament de cop, per tant, cal anar pujant buscant les terrassetes que anem trobant, semblant a estones que hi ha restes de corriol, que més endavant desapareix. En el nostre cas, ens apartem dels blocs que cauen per la dreta i, sense arribar a anar arran de paret, pugem decantats pel seu vessant esquerre. Finalment assolim la collada, des de la qual se'ns obre a la vista la part alta de la vall de Cabanes i el vessant occidental del sector de Lo Tésol, al que hi vam anar fa poc.
Sobta que estiguem en una ampla i amable portella i que la carena a la dreta fins al visible cim oriental del Bassiero sigui un pendent que no presenta cap mena d’entrebanc, guanyant alçada de forma suau, però constant. Emprenem la pujada, lleugerament allunyats dels espadats que cauen sobre la coma per la que hem vingut, obrint alguna que altra llaçada per suavitzar l’ascens i evitar les residuals congestes de neu, arribant finalment al fil de la carena de la cara nord, on descobrim els imponents monòlits de roca que formen la cresta i les agulles de Bassiero, que s’alcen sobre la coma de l’Abeller, a la zona d’Amitges, resultant també imponent la silueta del Montsaliente, que ens queda a l’esquerra del punt en el que ens trobem. Salvant alguns rocs, però de forma còmoda, arribem al punt culminant del pic oriental de Bassiero, amb unes vistes indescriptibles sobre les grans muntanyes del Parc Nacional, però també es veu sense problemes, entre altres, el massís de la Maladeta i els seus pics veïns.
El pic occidental de Bassiero queda a l’altra banda d’una impactant bretxa, donant la impressió que caminant, des d’on som, no s’hi pot arribar, pujant la seva ruta normal des del refugi d’Amitges, passant a tocar les seves agulles, enfilant-se per la seva coma homònima a la canal de la Trampa, des d’on s’ha de seguir la seva accidentada cresta.
Descansem una bona estona gaudint del paisatge, encarant el retorn per on hem pujat, amb una petita alteració i és que, a l’arribar al coll que hi ha als peus del contrafort que cau de la punta sud dels Tres Puis, marxarem cara avall a la dreta, seguint abundants fites, per voltar, tot i que una mica apartats de la seva riba, l’estany de l’Illa, contemplant des d’una nova panoràmica l’indret on s’alça el refugi, fins entroncar de nou amb el camí principal de la vall, poc abans de l’estany Redó, desfent a partir d’aquí els nostres passos de pujada.


Ressenya de xrs1959