Coma d'or - Puigpedros de Lanós.

Avui toca una sortida una mica alpina que combina una bona caminada i una part d'aresta entretinguda. Amb el Cinto hem coincidit que l'ascensió fins el segon cim del dia ha estat maca, molt maca. Es una grimpada amb roca ferma d'una dificultat de II fins a III+ molt mantinguda durant quasi tota l'ascensió. No podem dir ben bé el mateix del descens del Coma d'Or ja que la qualitat de la roca et fa desconfiar molt en cada pas. Però ara ho expliquem amb més detall:
Des del coll del Pimorent, agafem una pista forestal i pujem amb cotxe fins a un aparcament que hi ha a tocar d'una instal.lació de captació d'aigua. Som ben bé al mig de la coma de'n Garcia i ens quedarà fer a peu la part alta fins el coll d'aquesta coma. Amb uns 45 min som a al coll, que ja ens ofereix unes vistes de tota la ruta que farem aquest matí. Anem d'hora, el Sol tot just treu el cap pel coll entre els dos cims, la Portella Roja.
Darrera nostre queda la Coma de'n Garcia, avui mig tapada per la boira que ens anuncia l'esperat canvi de temps després de tants dies de calor intensa.
Prosseguim la ruta direcció al primer cim, el Coma d'Or (2.826 m.) per camí ben marcat que va resseguint les llomades de la carena. Només els metres finals abans d'arribar al cim ens fan moure una mica l'esquelet per superar el curt pas aeri que hi ha. Ens recorda el Pas de Mahoma, d'obligat compliment per arribar al cim de l'Aneto, però aquest últim te un xic més d'entitat.
Felicitacions, i sense perdre gaire temps prosseguim. La "gavatxa" deixa anar un airet força fresc a asquestes hores i ens ofereix una certa incomoditat, més val moure'ns.
Comença la baixada encara amb dubtes del què farem per baixar el mur que tenim davant. En diferents ressenyes hem vist que alguns el superen amb un ràpel, altres desgrimpant. Anem a treure el cap i valorem.
Li trobem punts febles a la paret, això vol dir que de moment no treiem la corda. Aquest primer mur ofereix una roca relativament bona i, tot i ser força vertical el baixem sense corda, per cert, no trobem la corda fixa que hem llegit en alguna ressenya.
Superat el primer mur queda la segona part més descomposta i que és la que més ens ha costat. La inseguretat de la part baixa ens fa extremar precaucions fins que arribes a la Portella Roja.
Un cop al coll, comença una roca totalment diferent, ferma i amb amb molt bones preses durant tota l'ascencsió. Es van seguint tota una sèrie de gendarmes i murs que, al donar-nos tanta confiança la roca que trobem, juguem a pujar-los tots. És una ascensió mantinguda i atlètica que t'obliga a aturar-te per recuperar l'alé. Fins i tot alguns punts verticals tenen tan bones preses que ens hi llencem per la via directa. L'aresta acabarà sent una de les ascensions més franques que hem trobat amb temps. Fins i tot, amb l'emoció i l'activitat, hem oblidat de posar-nos el casc, cosa que no ens havia passat mai.
De vegades ja hem portat corda i material a passejar dins la motxil.la i no l'hem tret, però aquest cop fins i tot el casc, i reconeixem que no és un bon exemple i ens prometem no repetir "el despiste".
Així doncs avui tampoc haurem tret la ferralla i les cordes de la motxil.la. No hem hagut de valorar el fer-ho servir. Bé, a l'últim mur abans del cim, hem triat una opció que potser si que ens hauria calgut. Enlloc d'ascendir-lo per l'esquerra com diuen algunes ressenyes, ho hem fet per una canaleta vertical a la dreta del mur. A diferència de la resta de la via, hi havia més escassetat de preses i hi havia alguns blocs que semblen inestables. Creiem que pot ser IV.
Un cop superat el mur, ja s'endevina el final de l'aresta amb el cim ben a prop. Ens felicitem per la bonica ruta que hem fet i decidim anar a esmorzar als llacs que hi ha sota el coll. A dalt fa encara una mica d'aire i sembla que allà baix estarem més bé.
Resulta que durant la ruta he perdut la cantimplora, només disposem de l'aigua del Cinto i aquesta ja se'ns acaba. Per sort l'aigua d'aquests llacs és cristal.lina, esperem que no ens faci mal. Durant la ruta de tornada també repostarem del torrent de la Coma de'n Garcia. Ens fiem de tota l'aigua d'aqui dalt, menys de la que hi ha bestiar per sobre nostre.
Un cop ben recuperats prosseguim la ruta ja que, tot i haver acabat l'aresta, des dels llacs hem de tornar a pujar gairebé fins l'avantcim del Coma d'Or. És una pujada no gaire llarga però a aquestes alçades del dia i amb el desnivell que portem, això ja comença a costar. Per sort anem fent descansets i contemplant la ruta que hem fet, a tohora davant nostre. Sembla posada expressament per deleitar-nos de l'activitat feta i així no es faci la pujada tant dura.
Un cop a dalt ara si, avall que fa baixada.....bé, ........encara no, encara ens queda una petita pujada fins el coll de la coma de'n Garcia que un cop hi arribem les cames es neguen a fer ni un pas si no els prometem que hem acabat les pujades. Promesa feta i avall a buscar els cotxes.
En total 5 hores d'activitat molt ben feta i desfeta pel Cinto i el Lluís.