Circular Punta Alta de Comalesbienes i Cresta dels Besiberris

S'estan acabant els dies de dormir a la fresca, i com millor que donar-hi final amb una bona circular de dos dies, fer una cresta increïble, i pujar als últims 3000 catalans que em quedaven.
Avui us porto una ruta molt impressionant, pels voltants de la Presa de Cavallers.
Vaig utilitzar un cap de setmana llarg per anar a fer aquesta aventura.
Divendres, després de dinar, vaig agafar el cotxe direcció la Presa de Cavallers, per a mitja tarda, començar a caminar fins als estanys de Comalesbienes.
Pujada prou important, resseguint el barranc de Comalesbienes, entre petits i grans blocs de pedra.
Arribats a cota 2500 aproximadament, busco lloc per fer bivac, darrere una gran pedra, sobre llit de gespa realment còmode, arrecerat del vent del Pirineu.
Passo una nit agradable, gaudint de la via làctia en una nit de cel serè.
Em llevo sobre dos quarts de 5 del matí, amb la intenció de veure la sortida del sol des del cim de la Punta Alta de Comalesbienes.
En forta pujada, anirem guanyant alçada, arribant en relativament poca estona a la carena que ens portarà, per fàcils passos de grimpada, i passant pel Pic de Comalesbienes, fins a la Punta Alta de Comalesbienes, el primer 3000 d'aquesta aventura, en un matí radiant, amb visibilitat total, on ressalten el mar de núvols de la pròxima França, la propera Cresta de Besiberris, i l'incomparable massís de la Maladeta.
Després d'un interessant esmorzar, baixo sense pressa, primer per una còmode tartera (anar amb compte amb la desviació que hem de fer a mà dreta), i posteriorment per una zona de grans blocs, fins l'estany de la Roca.
A partir d'aquí, camí ben fresat i senyalitzat seguint la Vall de Colieto, fins al refugi Ventosa i Calvell.
Passarem una bona estona, tenint en front l'impressionant Pa de Sucre, i la evident Cresta dels Besiberris, a la que hi dedicarem bastant temps a contemplar-la, intentant fer-se una idea del camí que haurem de seguir el dia següent (bàsicament sembla poc evident poder seguir alguna via d'accés al Besiberri Nord).
Em reservo 3 hores fins l'estany de Malavesina, per no haver de córrer, així que faig temps fins vora les 4, per arribar amb llum de dia a muntar el pròxim bivac i sopar tranquil·lament.
Desfem el camí fins al Planell de Riumalo seguint camí evident (en aquest punt podríem tornar al cotxe, i fins i tot venir directament en cas de no voler fer la primera jornada), per remuntar el barranc de Malavesina, sota forta pujada, fins a l'estany homònim, en el que disfrutarem d'un altra nit màgica en soledat (o en companyia de grans muntanyes, tot es basa en perspectives).
Sortirem altre cop sobre l'atenta mirada de la lluna, per després d'una bona pujada entre blocs, realitzar una pujada ja més tècnica i compromesa fins al cim del Besiberri Nord, al que per sorpresa meva, també hi arribo a la sortida del sol.
Cal dir que no estem parlant d'una ascensió molt difícil, però sí d'una grimpada amb algun que altre pas exposat, on hi haurem de parar atenció.
Remarcar també que el track segueix la variant més oriental, gairebé resseguint el mateix fil de la cresta, fent una espècie de ziga-zagues, sempre seguint fites.
Estic realment sol, no veig a ningú pujant al cim, per cap de les dues vessants, així que m'espera un agradable dia de muntanya.
A partir d'aquí, podem veure la complerta extensió de la cresta, veient el Comaloformo realment lluny, així que sense perdre massa temps, emprenc el camí.
D'ambient, tot i que sempre tindrem opcions més o menys exposades (podem decidir anar més pel fil o flanquejar més), en tindrem en bona part del recorregut, però sobretot en un parell o 3 de punts a destacar.
Primerament, trobem el pas més difícil (III+), posterior a la bretxa Jaume Oliveres.
En nombroses ressenyes sentireu a parlar del pitó instal·lat a la paret.
Tenint en compte que vaig realitzar la ascensió en solitari, he de dir que penso que es troba en mal lloc.
En el meu cas, vaig encarar l'ascens més a la dreta, rodejant una gran roca (el pitó es troba just a sobre d'ella), per anar a buscar una marcada esquerda, on hi trobarem bones preses tant per mans com per peus.
Superat aquest pas, ens trobarem sobre una petita repisa.
L'ambient és a considerar, no hi ha lloc per l'error, i no vaig encordat.
Paso uns minuts dubtant, valorant opcions, fins que em decideixo per la que considero millor.
Hem de resseguir una petita canal inclinada a mà dreta, en la que realment hi ha molts bones preses, però que l'exposició et fa veure amb pitjors ulls.
Afegir que hi accedeixo en vertical amb un parell de passos curts, i no anant a buscar ben be l'inici (Hi heu de ser-hi i veure-ho, poc més puc afegir).
Seguim, mitjançant els passos més exposats i divertits del dia, fins al següent punt d'interès, la zona de ràpels.
No en totes les ressenyes surt, però aquesta zona de ràpels té dues variants, una per l'esquerra més aèria, i una altra més amagada flanquejant per la dreta.
En ambdúes és necessari la realització de dos ràpels seguits, encara que a la més aèria un dels ràpels és d'uns 18 metres.
Evidentment, opto per la primera opció, en la que haurem d'accedir a un petit gendarme, fàcilment, per anar a buscar el primer dels dos ràpels, en comptes de continuar a mà dreta.
Podrem veure una instal·lació en molt bon estat, per fer un primer ràpel que ens deixarà sobre una gran lleixa de roca.
Ja podrem observar la segona reunió, també en bones condicions, on farem un ràpel bastant més divertit que el primer.
Ens trobarem a la Bretxa Salles.
Guardem corda i seguim, havent de fer un altre pas a considerar, però que superarem fàcilment degut a la "adaptació" feta anteriorment.
En pocs minuts ens trobarem sobre el cim del primer dels dos Besiberris del Mig, exclosos com a 3000 fa relativament poc.
Continuarem per carena fàcil fins al segon dels dos germans, on farem un petit descans.
Bon punt per abandonar la cresta i donar per conclosa la sortida, opció que degut a la hora que és (estic anant bastant ràpid), no trio.
Bons 20 minuts de caminada per anar a buscar l'accés al Besiberri Sud.
Pels més aventurers, encarar pel fil la cresta seria una opció a considerar.
En el meu cas, no he trobat gaire informació, i la poca que vaig trobar no em donava bones sensacions, així que flanquejo per mà esquerra, per anar a buscar una marcada i ample canal, entre el que es podria considerar l'avant cim i el cim principal.
Intento buscar els passos més aventurers, en aquest cas me'ls puc permetre, buscant la part més la dreta de la nombrada canal, per acabar resseguint els passos finals de la cresta.
Arribo a cim, i no m'entretenc gaire, encara queda.
Podem triar la opció ràpida i fàcil, seguint el camí fitat que flanqueja per mà dreta, però hem vingut a disfrutar de valent, així que opto per resseguir estrictament el fil de la cresta sempre que es pugui, passant per l'agulla nord i sud de Malavesina, on hi trobo alguna que altra complicació.
Segueixo buscant passos atrevits fora de la via fitada, fins finalment arribar al Comaloformo.
En total han sigut poc més de 4 hores de cresta des del Besiberri Nord, molt menys temps del que tenia plantejat.
Des del comaloformo disfruto d'excel·lents vistes, i d'uns minuts de tranquil·litat, però decideixo no passar-hi molt temps, i continuar fins l'estany gelat de Comaloformo, on paro una petita bona estona a menjar, descansar de les botes, etc.
A partir d'aquí, ens quedarà una més que bona baixada ben dreta fins la presa, on hi trobarem un últim pas rellevant, el conegut com a "Pas de l'Ós".
Tot i que podem passar per dins, de manera gens fàcil, crec que hem tingut suficient amb la cresta i no fa falta esmerar-s'hi massa, així que vorejo per la dreta i m'ajudo fàcilment d'un arbre per baixar.
En pocs minuts estarem creuant la Presa de Cavallers, recordant la increïble aventura que acabem de viure.
Doncs bé, és necessari fer bivacs, és necessar-hi fer la circular...?
Evidentment que no, però crec que fer l'aventura tal i com està proposada, omple molt més que realitzar-la de manera separada o sortint des del parking, tot depèn de les consideracions de cadascú.
En definitiva, podríem dir que és una ruta llarga, amb una primera jornada ente cometes fàcil i tranquil·la, i una segona més esbojarrada, amb passos tècnics on un mínim d'habilitat haurem de tenir.
Fora de ser difícil, si que ens farà estar atents en tot moment.
Per últim, i com he intentat transmetre, ens trobem davant d'una cresta en la que podem decidir complicar i "tecnificar" l'avanç en funció de les nostres habilitats, seguint nombroses fites que "fàcilment" van flanquejant a cresta en la majoria de punts, o intentant resseguir al màxim el fil de la cresta.
Podem concloure dient que és una activitat adaptable al nivell del participant.
Salut!