Ascens al Perdiguer en tres jornades des de Granges d'Astau

Per aquests dies el meu amic i company de tantes excursions, Manel Vila del Olmo, soci del GEA m'ha convidat a afegir-me a una sortida als Pirineus amb ells per assolir el Cim del Perdiguer de 3222m i no me ne pogut estar d'anar-hi, i certament que ha valgut la pena ja que l'organització, la coordinació i fins i tot tota la informació de l'objectiu a assolir ha estat excel·lent, jo sols era el convidat o el foraster, però tal com deia en Quim Masferrer, Gent del GEA sou molt bona gent !!!

Tal com he esmentat anem a fer el pic Perdiguer (3.222 m) és el cim culminant del massís de Perdiguero, amb una prominència de 621 m, que es troba a la línia divisòria entre la vall de Benasc (Aragó) i el departament de l'Alta Garona (França). La primera ascensió la van realitzar Friedrich Parrot i Pere Barrau el 1817.
El cim del Perdiguer (francès: Pic de Perdiguère) es un cim dels Pirineus a cavall de l'Aragó i l'alta Garona que es situat en la ratlla fronterera entre Espanya i França
Té tres vies principals d'ascensió: La que parteix des del Barranc de Literola , la que s'inicia a la Vall d' Estós i la que puja a la Vall de Remuñe . Des del seu cim hi ha una àmplia visió del Pirineu aragonès i francès. I del massís de la Maladeta i Posets
Té una altitud de 3221 m snm . L'ascensió des de França parteix des de les Granges d'Astau i ascendeix pel camí transitat que puja fins al Llac d'Oo. L'ascensió continua fins a arribar al llac d'Espingo, a la vora del qual hi ha el refugi del mateix nom.

L'ascensió transcorre per una calçada empedrada i en poc temps s'assoleix el Refugi Jean Arlaud o del Portillò a tocar del Llac del Portilló d'Oo. En aquest refugi farem nit per afrontar l'ascensió al matí següent amb més garanties d'èxit i ben descansats. Així i tot es tracta d'una ascensió dura i exigent en algun tram fins es difícil. Cal molt bona forma física. Cal tenir pas ferm, calçat adequat i experiència en alta muntanya.
L'aparcament i lloc de sortida, les Granges d'Astau ofereixen un restaurant, un bar i una casa rural al GR 10. A més d'alta muntanya es pot gaudir de rutes curtes per la vall com
el llac d'Oô és una visita obligada a els Pirineus. Enfilat a 1.507 metres sobre el nivell del mar, aquesta extensió artificial es troba en un antic llac glacera. La seva cascada emblemàtica de 275 metres també contribueix a la fama d'aquest notable lloc natural.
Magnífic llac de muntanya ubicat a 1.921 metres sobre el nivell del mar. Alimentat principalment pel Llac du Portillon, està ubicat en un entorn verd i pintoresc.

Culminant a 3.222 metres sobre el nivell del mar, el Cim Perdiguère domina una magnífica cresta que inclou diversos pics que superen els 3.000 metres. Situada a la frontera francoespanyola, domina el massís del mateix nom oferint una panoràmica de 360 graus absolutament increïble. Es el cim més alt del Luchonnais ofereix un panorama magnífic. Aquesta caminada us permet escalar diversos pics que superen els 3.000 metres al voltant del Cim del Perdiguer.

La pujada continua serpentejant encara pel bosc que s'obre al Coll d'Espingo. A sota hi ha el refugi i el llac del mateix nom. Es continua en direcció al llac Saussat a través d'un bonic altiplà de pastures d'estiu. A partir d'aquí, el camí torna a pujar per arribar al refugi del Portillón. Té una ubicació ideal per acabar la jornada i gaudir d'un merescut descans després d´un llarg tram d´ascens. El refugi ofereix un nou escenari sorprenent, amb el llac en primer pla, la impressionant Aiguille du Litérole i el nostre objectiu: El Perdiguer.

El refugi del Portilló es dedicat a Jean Arlaud (1896-1938) va ser un metge i escalador francès, membre de la primera expedició francesa a l'Himàlaia-Karakorum. Està considerat com un dels pioners del pirineisme modern. Encara que originari de la regió alpina de Savoia , és als Pirineus on Jean Arlaud es converteix en un gran escalador aprofitant la seva estada a Tolosa , on realitzava els seus estudis de medicina. És considerat com un dels grans divulgadors dels Pirineus, en aquella època molt menys explorats que els Alps .
En 1914, va fundar el club de esquí de Toulouse. El 28 de juny de 1914,va fer la seva primera escalada fou a la Dent d'Orlu amb Raoul Rives.
El 1920, va fundar el Groupe des Jaunes (GDJ) que es dedicà a l'escalada en roca als Pirineus. Va ser elegit president de la Federació d'esquí del Pirineu.
En 1935 realitza la primera escalada coneguda als Mallos de Riglos , aconseguint fer cim a la punta del Mallo Firé.
En 1936, forma part com a metge de la primera expedició francesa Himalaia i Karakorum .
El 24 de juliol de 1938, als 42 anys, Jean Arlaud mor en accident de muntanya a la carena de Gourgs-Blancs, en la línia fronterera entre Espanya i França . A la seva memòria, des del 1953 un pic (3065 m) proper al lloc de l'accident rep el nom de Jean Arlaud i des del 1992, un refugi també porta el seu nom a prop del Grand Lac du Portillon, a 2.568 m d'altitud, on avui i demà farem nit.

Les Gourgs Blancs, 24 de juliol de 1938.Jean Arlaud , fundador de la Federació d'Esquí dels Pirineus , va anar amb uns quants companys a atacar aquest cim de més de 3.000 metres d'altitud situat entre l'Alta Garona, els Alts Pirineus i la província espanyola. d'Osca. La pujada, viscuda moltes vegades per amants de la serra com Henry Russell i els germans Cadier, és relativament fàcil. Però aquest matí, es fa delicada per una mala ruixada i blocs de pedra solts.

El famós alpinista, que uns mesos després havia de prendre el comandament de la segona expedició francesa a l'Himàlaia, va relliscar sobre una roca inestable i va caure 80 metres més avall. Va morir a l'instant als 42 anys .
Però a mes del record també tenim els seus diaris de ascensions , una autèntica mina d'or d'informació sobre les seves impressions i anècdotes de les seves escalades.

Al costat del Refugi hi ha el Llac du Portillon a 2580 m es troba als peus del pic de Perdiguère (3222 m) i rep aigua de la resta de la glacera Seil de la Baque i la de Portillon. Aquest llac natural va ser aixecat l'any 1929 per una presa de 22 m d'alçada i 205 m de llargada que alimenta la central de Portillon sobre Luchon, té una superfície de 34 ha, una profunditat de 101 m per un volum d'aigua estimat en 16,8 m. milions de m 3 , anualment 18 hm³ són turbinats i 11 hm³ s'injecten per bombeig des del llac Bleu .

El 1929 aquí va tenir lloc un desgraciat accident, ja que el llac Portillon d'Oô (27 ha i 93 m de profunditat segons Ludovic Gaurier) s'havia de perforar mitjançant un únic túnel obert a 50 m per sota de la superfície de l'aigua. Aquesta galeria de 3900 m de llargada (inclosos 90 m per sota del llac) havia arribat als 380 m aproximadament, quan el 22 d'octubre de 1929, una hora després de l'explosió de les mines, el sol del llac va esclatar sobtadament sota la formidable pressió, i una tromba d'aigua de l'aigua es va endur sis desgraciats miners amb tot l'equip que hi havia dins del túnel.

Segons aquest últim, aquest accident va ser el resultat de l'esfondrament d'una morena glacial amagada sota l'aigua que de sobte va començar a lliscar sobre la roca sota la pressió de l'aigua i arran de les explosions prèvies de la mina, que van alliberar sobtadament el tap del túnel.

De bon matí sortim del Refugi del Portillón fins al cim del Perdiguero però per davant ens queda com sempre l'aventura i la incertesa de fer un 3.000, i no convé de badar tot i que la ruta considera aquesta ascensió com a F+ .
La sortida ja és espectacular, hem de seguir per una senda tallada a la pedra just a la part oriental de la ribera del llac del Portillón , entre herba i pedres anirem progressant i gaudint del nostre entorn. Hem de parar esment a una bifurcació que trobarem, a l'esquerra deixarem la ruta que va més planera cap al Coll de Lliterola , ja ens hem equivocat, calia agafar el sender que pujava decidit a l'esquerra, ja que som sota d'uns murs rocallosos que ens barren el pas.

Aquí el grup es dispersa, uns pugem pel dret per unes canals d'herba i els altres més assenyats reculen a buscar l'altre corriol. Continuem cap al Portillón d'Oô . Més endavant també hem d'abandonar aquesta ruta per dirigir-nos cap al Collado superior de Lliterola a 3.049 metres . Un bon lloc per descansar i mirar el nostre voltant.

Des de l'impressionant Collado superior de Lliterola hem de progressar cap a la dreta per la carena que es redreça de valent, es de grans blocs de granit pel mig dels quals cal anar pujant per petites canals i grimpant amb l'ajuda de mans i peus. Tot i que algú de nosaltres ja pateix el desànim abans d'hora ... Confiem en que "el leon no es tan fiero como lo pintan"...i anem pujant sense massa dificultat, sense presses ni sense pauses, metre a metre, que a poc a poc ens apropen a l'objectiu d'avui, el Pic del Perdiguero.

Poc després ja mes relaxats, arriba l'eufòria, som al cim del Perdiguer de 3222m ... El GEA ha assolit amb èxit l'objectiu de l'expedició ... L'ensenya de l'entitat , fotos de grup , fotos individuals, la foto per el Grup de Marxa nòrdica Bastons Amunt, som aquí pocs, però no oblidem els companys i amics que fan camí amb nosaltres. La vista des d'aquí es impressionant, podem veure l'Aneto i el Posets, els cims més alts dels Pirineus. També veiem el Pic de Maupas o el Pic Lézat. El Perdiguero s'alça majestuosament 3.222 metres sobre el mar i és el cim estrella del sector conegut com a Sector del Perdiguero, en els quals es troben altres cims de més de 3.000 com a Pic de Clarabide, Pic de Gourgs Blancs, Pic Spijeoles, Pic Seil Dera Baquo, Grand Quayrat, Pic Lézat, Pic Oriental Crabioules o Pic de Maupas . En aquest sector hi ha 20 cims principals i 24 secundàris , tots sobrepassen els tres mil metres d'alçada.

Per al retorn, tornem pel mateix camí, baixem cap al coll superior de Litérole que es troba al peu de la Tuca de Litérole. Després se submergeix a la vall superior de Litérole per dirigir-se cap al Lac du Portillon. Aquesta és la manera normal d'arribar a Perdiguère. Condueix directament al cim sense agafar l'Aiguille du Litérole que té 3.000 metres. Després envoltes el llac per trobar el camí que llisca cap al refugi.

Som de nou al refugi, cansats però satisfets per l'objectiu assolit. Es situat a 2570 m Cal recordar que es un dels refugis guardats amb accés més llarg i dur del Pirineu, encara que la seva dura i exigent pujada es compensa en ser també un dels refugis més envoltats de tresmil, El refugi està francament bé, i es guardat des de mitjants de maig fins a octubre. Te una zona de servei per el periode de poca gent hi ha també una zona amb accés lliure.
Avui amb el cim fet fins trobem el sopar mes bo. Tenim crema de llenties i cuixes d'ànec i un flamet deliciós.
Ara a dormir i demà cap a casa !!! En resum, una excursió per gaudir-la de dificultat mitjana, alta sinó s'està acostumat a fer ascensions pirinenques. Algun tram de grimpada fàcil i cal anar molt alerta amb la caiguda de pedres.

Informació extreta de la Viquipèdia i de diverses rutes de Wikiloc