Tavernes de la Valldigna Llutxent Gandia

Font del Clot

Mesqquita de la Xara-Ermita de St.Anna

La Mesquita de la Xara o Ermita de Santa Anna, és una de les mesquites més importants que es conserven a la Comunitat Valenciana. Es va construir al voltant del segle XV per donar un lloc d'oració als musulmans que vivien a la vall després dels assentaments cristians de la Valldigna. Quan en 1525 es va aprovar un decret que obligava a la conversió dels moriscos al cristianisme, els habitants de la Xara van abandonar l'alqueria i poc després la mesquita es va reconvertir en l'Ermita de Santa Anna.   És un temple de planta rectangular amb quatre pilars que divideixen el seu interior en tres naus. A l'esquerra de la porta hi ha una escala de caragol amb antiga funció de minaret. Avui dia podem veure també els arcs del mihrab al mur de la Quibla que és l'element més important de les mesquites ja que ha d'assenyalar la direcció de la Meca. A l'exterior podem trobar un pou que fa referència a l'antic pou de les ablucions.

Sta. Maria de la Valldigna

El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna és d'estil cistercenc. Es va fundar l'any 1298 pel rei Jaume II El Just i va estar habitat fins a l'any 1835, data en la qual es va produir la desamortització de Mendizábal. El 1991 va ser adquirit per la Generalitat Valenciana ia partir d'aquesta data va començar la seva restauración.El monestir es va construir en tres fases: la implantació gòtica del segle XIV conformant l'estructura completa del conjunt al voltant del claustre d'acord als cànons del Cister, la important renovació soferta després de les greus destruccions del terratrèmol de 1396 i la seva segona renovació i definitiu enriquiment després del nou terratrèmol de 1644, amb substitucions completes i noves dependències, ja d'etapa barroca, dels segles XVII i XIII.

Bar

Des de fa milers d'anys els territoris de Simat de la Valldigna estan habitats, com ho demostren les coves de Bolomor en Tavernes de la Valldigna, i Medalletes i Parpalló en Barx. Tanmateix les primeres notícies històriques concretes pertanyen al període musulmà. La conquesta cristiana del segle XIII marcarà una nova etapa en la història d'aquesta població. Jaume I va conquerir aquestes terres, però fou el seu nét Jaume el Just qui les cediria a l'orde del Cister. Jaume el Just, en tornar d'una expedició contra els regnes de Múrcia i Almeria a finals del segle XIII, passaren per la vall d'Alfàndec, quan el rei, sorprès per la seua bellesa, es girà cap a l'abat del monestir cistercenc de Santes Creus i li digué: "Vall digna per a un monestir de la vostra religió!". Aquest respongué "Vall digna!".[3] El dia 15 de març de 1297 el rei fa donació de la vall d'Alfàndec al Cister perquè hi funde un monestir sota l'advocació de Santa Maria. A partir d'aquest moment la vall d'Alfàndec canviarà la seua denominació i s'anomenarà Valldigna. Inicialment a la Valldigna convivien cristians i musulmans, i treballaven les terres cedides en usdefruit per l'abat del monestir, tot i que en general les condicions eren més dures per als moriscos, per deixar-los continuar en la seua religió. Els moriscos de la Valldigna es reunien per a practicar la seua religió a la mesquita de la Xara, que era també un lloc d'ensenyament, de formalització de contractes i sovint, la seu de justícia dels cadis. Aquesta convivència finalitzà l'any 1609, amb l'expulsió dels moriscos. La vida a la Valldigna continua amb l'evolució de la societat feudal valenciana, sota el domini del senyor del monestir, fins que a mitjans del segle XIX, l'any 1835, es produí la desamortització del monestir, amb la qual cosa finalitzà el senyoriu de l'abat sobre les terres de la vall, i començà l'espoli i la ruïna del monestir, el qual romangué en mans de particulars fins a l'any 1991, quan ho adquirí la Generalitat Valenciana.

Coll de la Visteta

Mirador del la Visteta on contemplem el Monestir i els pobles de la Valldigna fins al mar

Avenc de la Donzella

Avenc la Donzella L'avenc és el desguàs natural de la vall on es troba el poble de Barx. Si no existís, la zona s'inundaria, el que s'ha comprovat que de vegades s'ha obstaculitzat l'entrada d'aigua amb escombraries. A part de l'aigua que s'endinsa a les muntanyes per l'avenc, hi ha la que es filtra en aquests massissos. Part d'aquestes aigües apareixen per tota la Valldigna formant fonts i brolladors que configuren la fisonomia fluvial d'aquesta vall. L'entorn, d'una vegetació molt particular, ha de ser respectat ja que aporta un grau d'humitat amb un microclima especial, donant lloc a una fauna i una flora atípica.

Nevera

LA NEVERA Construïda a mitjan s. XVIII per emmagatzemar la neu recollida a l'hivern i utilitzar-la a l'estiu és de planta circular de maçoneria i morter de calç, de gran diàmetre 14,8 m però amb uns murs exteriors molt estrets 0,6m. Va perdre la cobertura original, de la qual s'observen alguns punts del naixement d'arcs de maó massís (realitzades en una bòbila contigua de la qual encara s'observen restes) i actualment es pot observar el que serien els nervis en metall. A pou interior té dues portes d'accés a l'est i oest i té una profunditat de 8,70 m

Surar de Pinet

El Surar de Pinet és un Paratge Natural Municipal dels municipis de Pinet i Llutxent a la Vall d'Albaida. Amb una superfície de 837,81 ha, este paratge és contigu al paratge natural municipal de Parpalló-Borrell al terme de Gandia. Va ser declarat Paratge Natural Municipal per Acord del Consell de la Generalitat Valenciana.[1] El Surar constituïx la sureda més meridional del País Valencià. Constituït per una sèrie de bosquets oberts que són les restes de boscos antics més extensos, presenta la peculiaritat que, a diferència dels ubicats més al nord del nostre territori, habita sobre sòls evolucionats a partir de substrats calcaris. L'alzina surera és una espècie pròpia de sòls silicis, la seua presència aquí s'explica per l'intens rentat dels sòls derivat de l'alta pluviometria que es registra a la zona, la qual cosa provoca la seua descarbonatació i acidificació, permetent el seu desenvolupament. La vegetació acompanyant també presenta diferències respecte de la que podem trobar en altres suredes valencianes, i es troben absents espècies silicícoles com bruc blanc i altres, i apareixen en canvi, altres espècies pròpies de carrascars com matapoll, el romaní, etc. Presenta també una rica fauna característica de les zones de matollar mediterrani. Se situa en l'àmbit de la serra Grossa, a uns 600 m d'altitud, a la capçalera d'una sèrie de barrancs que conflueixen en el riu de Pinet, oferix belles panoràmiques de muntanyes elevades i profunds barrancs encaixats i inclou en el seu interior les microreserves de flora com el Pla de Junquera i els Miradors.

Ermita Consolacio

(Llutxent) L'ermita de la Consolació situada al camí de la Costa al terme municipal de Llutxent, a la comarca de la Vall d'Albaida (Província de València,Espanya) va ser fundada el 1772, per uns pelegrins catalans que freqüentaven el Monestir en el paratge on ja havia existit una ermita sota l'advocació de Sant Cosme i Sant Damià i en el lloc en què el "Camí de Costa" fa una pujada, davant d'una de les creus votives del segle XIV i a mig camí entre la població i el convent.[1]

Corpus Christi Convent S. Domenec

El Monestir del Corpus Christi situat en el terme municipal de Llutxent (Vall d'Albaida, País Valencià) és un edifici conventual que té els seus orígens en una ermita del segle XIII, i ampliada i renovada en segles posteriors.Aquest monestir presenta construccions de diferents èpoques, començant-se a edificar-se a partir del segle XIV. La seua construcció està vinculada al Milacre dels Corporals, que segons la tradició va ocórrer en aquest lloc. Exterior de l'església El conjunt s'ordena a través d'un claustre, aquest al seu costat sud té l'aula capitular, les cel·les i el refectori. el claustre és de planta quadrada amb dos nivells, l'inferior s'articula amb arcs entre pilastres amb capitells decorats amb motius eucarístics. L'església del Corpus Christi es troba al costat nord del claustre del monestir. Es tracta d'un temple d'una sola nau amb volta de creueria estrellada en el cor alt. Al costat de l'Epístola hi han dues capelles annexes construïdes en el segle XVIII, són la capella de la Santa Faç i la de la Comunió, aquesta última té una planta de creu grega amb cúpula sobre petxines. La fàbrica de l'església està feta amb maçoneria en els murs i amb carreus en els contraforts i els cantons. Cap a l'est del conjunt s'hi troba el pati de serveis al voltant del qual es distribueixen les diferents dependències per al funcionament del monestir.

Almisera

Almiserà és un municipi del País Valencià de la comarca de la Safor. També coneguda com a Miserà, el seu topònim significa, en àrab, el desert.El terme està enclavat en el fons de la vall del Vernissa, riu que travessa el terme prop del nucli de població, separant-lo de Llocnou de Sant Jeroni. El terme és eminentment muntanyós, ja que se situa a la solana de la serra del Buixcarró, les principals altures són l'Alt de la Font Blanca (549 m.), el Picaio (557 m.) i el Tramús (236 m.). Diversos barrancs baixen de la serra per a desembocar al Vernissa com el de la Font de la Figuera o el barranc del Castell. L'extrem sud del terme és pla.

Pou del Balanzat

Moli i Raco de la Cova

D’ell comenta Fernando Sendra que “l’aigua hi arribava, des del vell molí de Borró, situat uns 2.500 m abans, a través de la sèquia mare, a un cup de 120 cm de diàmetre i 5 m de caiguda, sense bassa. Per dues botanes, l'aigua va a una volta amb dues rodes i dues moles catalanes per moldre dacsa i ordi, i també blat en l’època de l'estraperlo. El ventador comença abans del cup, per darrere i per l'esquerra del molí, i acaba al seu davant, per la mateixa part” (SENDRA, 2001). El molí de la Cova sembla que fou construït entre els anys 1841 i 1845, ja que segons un registre d’edificis practicat l’any 1841 només apareixia el molí de Borró, mentre que per l’any 1845 el geògraf Pascual Madoz fa referència a dos molins fariners funcionant a Ròtova. Els molins tan sols molien a l’hivern perquè en l’estiu tota l’aigua del riu s’emprava per al reg. Segons diuen els historiadors el molí de la Cova fou propietat del comte de Ròtova fins l’any 1904, moment en què l’adquirí Frederic Trènor Palavicino. Pel 1909 el moliner era Ferran Pla Bohïgues Català. Al llarg de la primera meitat del segle xx el molí deixà de funcionar a causa de l’extrema sequera que patí el poble de Ròtova. Aleshores començaren a funcionar els primers molins i almàsseres mecàniques al poble. Durant la postguerra, la tornada a una alimentació de base cerealista i abundants anys de pluges, motivaren que l’any 1949 amb la venda dels antics arrendaments del convent el molí la Cova, reprenguera l’activitat de mans del veí de Ròtova Vicent Fayos Garcia. A partir de l’any 1953 la dura competència de les modernes fàbriques de farina reduïren l’activitat del molí a la mòlta de pinsos per als animals. I finalment l’any 1955, Vicent Fayos Bohigues, l’últim moliner de Ròtova, tancà el negoci. La seua estructura és la de dos xicotets edificis adossats de dos plantes. Per una banda la planta baixa que és la principal, on es troba la sala del molí d’uns 50 m2 i la cambra amb una crugia i sostrada a dos aigües. Per l’altra l’adossat amb crugia, teulada a dos aigües i una planta. Està realitzat amb maçoneria de pedra lluïda amb ciment. L'aigua de la sèquia arriba des del vell molí de Borró, a través de la sèquia Mare, que cau directament al poal de 120 cm de diàmetre; encara que la topografia del terreny forma una xicoteta bassa rectangular que, potser, també va servir com a acumuladora. Aquest molí es cita en documents des de principis del s. XIX; el seu final com a molí es produïx al 1954. L’edifici que hui podem contemplar fou restaurat i convertit en segona residència a finals del segle XX, tot respectant l’estructura i maquinària del molí (SOLER I JORDÀ, 2007).

St.Jeroni de Cotalba

El monestir s'aixeca sobre el Tossalet de Cotalba en el terme municipal d'Alfauir. Es tracta d'una de les construccions monàstiques més notables del País Valencià, fet que es veu accentuat per la diversitat estilística del seu conjunt que, arrencant d'una primitiva estructura gòtica medieval es desenvolupa fonamentalment des del segle XVI al XVIII. En 1388 el Duc Reial Alfons "el Vell", nét de Jaume II i cosí de Pere el Cerimoniós, impulsa la construcció del monestir, comprant el lloc de Cotalba als musulmans i donant aquest terreny als monjos que provenien del monestir de Sant Jeroni de la Plana de Xàbia, on s'havien establert el 1374 perquè es traslladen allí, ja que el lloc era presa freqüent d'atacs de pirates i Cotalba suposava un lloc molt més segur. Més tard, el seu fill Alfons el Jove continuarà amb la construcció del monestir. Pel que fa a l'edificació del monestir, segons les cròniques, va ser Pere March, pare del conegut poeta valencià Ausiàs March, com majordom del Duc de Gandia, l'encarregat d'organitzar i idear l'edificació del monestir. L'íntima relació de la família March amb aquest monestir queda reflectida en l'edificació d'una capella a l'església i l'enterrament de diversos dels seus membres en ella. En aquest monestir descansen també les restes de les dues esposes d'Ausiàs March. Posteriorment, al segle XVI, el monestir romandrà sota la protecció dels Borja, i la duquessa de Gandia, Maria Enríquez de Luna la qual es va encarregar de realitzar obres d'ampliació al cenobi. La llegenda popular explica que en el claustre del monestir que es troba al costat de l'església, va predicar Sant Vicent Ferrer. Des de la desamortització de Mendizábal és propietat de la família Trénor, comerciants d'origen irlandés, a la qual se li deu el bon estat de conservació del monestir i la millor aportació de la qual ha estat el jardí d'estil romàntic de la part nord. Va ser declarat Bé d'Interès Cultural per la Generalitat Valenciana l'any 19 Visites al monestir: Dijous Del 16/10 al 15/05 de 10-14 h. Del 16/05 al 15/10 de 10-14 h i 17-19 h. Altres dies cridar al 628 578 600 Informació: Ajuntament d’Alfauir. Grups concertar visi