Snta Llocaia, Puig d'Estaques, la Busquerona

Després d'una nit i mati plujós he decidit un recorregut prou conegut. Surto de Santa Llocaia i enfilo per l'antiga carretera del Puigmal. Al arribar a la pista forestal la segueixo, passo prop del refugi pastoral de Santa Llocaia, jo amunt fins on el camí es perd i es converteix en bosc. Ara toca baixar, al fons el Carlit i els Peric apareixen en alguna clariana dels núvols, aquestes dades encara son plens de neu. En arribar a l'antena dubto de continuar fins l estacio d'esquí o anar a seguir el camí de la Bosquerona, finalment amb decideixo per la segona.
En creuar la carretera uns ciclistes baixen del l'estació d'esquí. Ara agafo el corriol. cal estar atent i seguir les senyals grogues que baixen de manera decidida pel fons del que deuria se un antic rec. El corriol esta molt ben cuidat, dons esta preparat amb rampes per fer descensos en bici. Segueixo baixant i de sobte un cérvol o una bestia grossa amb dona un ensurt, segueixo fins arribar al camí que amb deixara novament a Santa Llocaia.

És bastant difícil donar una definició exacta del cicloturisme. És un esport tan plural, tan complex, tan personal, tan original… que no és possible etiquetar-lo mai.
Es viu o no es viu, un té la sensació o no la té. El terme “cicloturisme” engloba totes les formes de ciclisme recreacional, no competitiu, tots els àmbits d’utilització de la bicicleta en constant recerca.
És l’esport que es fa sense presses (no s’ha d’arribar el primer enlloc), sense premis (la satisfacció es troba a cada pedalejada). És l’esport en què no s’intenta imitar el ciclisme d’alta competició, i s’hi cerca, moltes vegades, l’autosuficiència. És un dels majors plaers que proporciona la bicicleta. No és important quants de quilòmetres es fan, ni amb quin temps, sinó com i per on es va. L’autèntic cicloturisme comença bastant abans de la primera pedalejada, preparant els itineraris, estudiant els mapes, parlant, acumulant informació, estudiant els llocs, les formes de menjar i dormir, preparant el material i la bicicleta, posant-se físicament a punt…
El cicloturisme, més que un esport, és un cert estil, una certa concepció i una certa filosofia de la vida. És una combinació indivisible entre home i màquina. És sinònim de llibertat i d’independència. Ens ajuda a redescobrir sensacions perdudes del nostre món intern, a retrobar els plaers més intensos, i a connectar i a interpretar el nostre entorn i la realitat de la vida. És una font inesgotable de satisfaccions variades per a totes les edats. Tampoc no està renyit amb el concepte de família, ja que aquest meravellós enginy mecànic es revela també com una ferramenta d’unió familiar. Avui en dia és habitual la imatge de les parelles amb els seus fills, que comparteixen les emocions d’una passejada amb bicicleta.