Sant Sadurní d'Anoia - Pantà de foix - Sant Sadurní d'Anoia

9 valents de l'EPC-BTT hem desafiat les temperatures sota zero, les previsions meteorològiques i els nostres propis limits, per fer una ruta de les que fan afició..

Així que a les 7h30 del matí (bé, encara de nit), amb el fred més intens del que portem d’hivern com a Company, ens hem trobat a la benzinera el Dimoni, Binomio, Miquel, Jose, Joan F, Rosa, Toni, Papiol i Francesc amb la intenció de deixar content al Papiol i anar fins el pantà de Foix.

El fred es intensíssim (estem a -2º). La humitat brutal (està tot ben blanc). I les ganes de començar a pedalar poden amb tot, així que mentre el BinomiO s’entreten a inflar les rodes, alguns comencem a fer ruta. Els primers metres son terrorífics, baixar cap el torrent de Can Batista on sembla que hi hagi nevat, es fa realment èpic. La foscor encara ho impregna tot i el petit frontal que porta el Dimoni no serveix de res. Els ulls deixen anar llàgrimes, i no precisament d’alegria i els dits de les mans es podrien trencar com si de un simple tros de gel es tractés. Amb les primeres clarors del dia, enfilem la primera pujada fins Can Batista tres bikers sols, el Miquel, el Dimoni i jo mateix, mentre la resta encara no es veuen per darrera. Aquest primers metres ens permeten escalfar cames i cos, però els dits segueixen patint indicis de “congelació”. Al arribar a la carrerada ens atrapa el Joan F, que ens diu que la colla encara venen molt endarrerits. Agafem la carretera de Lavern i comencem a pujar en direcció a Sant Sebastià. Al agafar el trencall la resta de la colla ens atrapa i, més o menys agrupats, fem via per la carretera fins arribar al poble. Agafem el camí de les parabòliques a ritmet normal, es nota que tothom està conscienciat que la ruta es molt llarga i ningú vol cremar forces inútilment. Arribem a les parabòliques i continuem recte en direcció Vilafranca. Aquest primers quilòmetres es fan agradables entre la conversa amb els companys i els primers rajos de sol que ens comencen a saludar. Tinc al Binomio al costat (cosa ben estranya) que suposo que conscient de la ruta que ens espera també està guardant forces. Arribem a la zona de la creu roja de Vilafranca i travessem la N340. Hem decidit anar pel camí més directe i creiem que és el que va paral•lel a l’autopista i surt a la rotonda de la carretera de Vilanova, on ens hi plantem en un moment. Agafem la carrerada asfaltada que va cap a la deixalleria de Vilafranca. Passem un fondo que està realment congelat i quan comencem a pujar... crack! La primera incidència del dia: el Toni peta la cadena! Renoi, just al lloc on fa més fred de tots!

La gent aprofita per fer de les seves: uns corren per fer-se passar el fred als peus. Altres es treuen les sabates i es fan massatges els dits. D’altres buiden el dipòsit, d’altres els omplen.... tothom intenta mantenir-se calent en aquest punt ple de gebre. El Toni te de seguida la cadena arreglada gracies a un enganxe ràpid i podem acabar de pujar cap a l’entrada de la muntanyeta. Tot i així, fins arribar a l’hora d’esmorzar, anirà patint problemes amb el canvi...

Entrem a la muntanyeta (que avui més aviat sembla Baqueira) i baixem cap el fondo completament glaçat. Les rodes espeteguen al friccionar amb el gel i fins i tot les primeres rampes de pujada encimentada, estan glaçades. Conscients que la pujada és llarga, cadascú agafa el seu ritme i ben aviat es fan dos grups: els PROS davant i el Toni i jo al darrera. Més tard se’ns ajuntarà el Dimoni, que ha decidit despenjar-se dels PROS i fer-nos companyia. A mitja pujada topem amb un caçador i els seus cans que, en mig de tot el gebre, semblen buscar alguna cosa que empaitar. Però hem sembla que les bèsties irracionals avui han sigut més llestes que nosaltres i s’han quedat als caus, ben calentons junt les seves famílies. Quan fem cim a la muntanyeta, la resta de la colla ja ens espera. Agafem el trencall que porta fins la casa dels mosquits i comencem a baixar carretera avall fins l’entrada del camí del cotxe; camí convertit en una autopista des de fa temps. De nou tothom al seu ritme i amunt va. La ruta en cap moment es fa pesada i aquí gaudeixo de la companyia del Miquel, que sempre va donant conversa i ànims. Per darrera el Toni segueix amb problemes de canvi i per un dia, i sense que serveixi de precedent, hem pren l’honor de ser el fanalet vermell de la colla. Arribem a l’entrada del sender (sota Daltmar) on el Dimoni s’ha quedat esperant-nos. Deixo passar al Miquel, que esperitat comença la cacera del capdavant de la colla. Comencem a pujar pel relliscós sender, on hem de posar peu a terra varies vegades per culpa de les roques i les humitats. Tot i així el tram no és massa llarg i de seguida som a la urbanització, on fem un reagrupament per tirar tots junts amunt fins al peu del Pic de l’Aliga.

La pujada està força plena de pedra, no la recordava tant dolenta la darrera vegada que hi vaig passar, ja fa força temps. Tot i ser dreta, no es fa en cap moment pesada i menys sabent que després ens espera la baixada fins al pantà. Arribem gairebé tots a l’hora a la cadena d’entrada al parc del Foix i, pràcticament sense descans, seguim tirant amunt fins coronar la pujada i començar un divertit i excitant descens cap el pantà. La baixada està força bé i tot que hi ha moltíssima grava, ens trobem una rodera que ha degut fer algun 4x4 ben marcada i que ens permet baixar bastant despresa. Baixem força estona, superant també algun tramet de pujada. Els PROS baixen a sac i per darrera la Rosa, el Toni, el Dimoni i jo baixem més tranquils, gaudin d’un paisatge espatarrant. El sol fa ressaltar el verd de tot el parc del Foix, un verd molt intens. Una agradable sensació de “caloreta” ens envaeix i fa que haver-se llevat un diumenge a les 7h00 del matí per anar a passar fred amb bicicleta, en lloc d’una animalada, es converteixi en una vendició. Mentre vaig baixant mig concentrat amb els meus pensaments, en el paisatge i en no fotrem de lloros per les pedres, de cop ensopego amb un bidó d’aigua que la Rosa ha perdut. El Toni que ve per darrera, para a recollir-lo i el retorna a la seva propietària. Acabem de baixar fins el pantà, topant amb una colla que pugen per aquestes infernals rampes. Un cop baix la carretera, fem via cap a la presa, on aquí si que ens entretindrem una mica a tirar quatre fotos, que l’ocasió bé s’ho mereix!

Un cop acabada la sessió fotogràfica i el seu conseqüent “catxondeo”, acabem de passar la presa i agafem el senderet que voreja tot el pantà. El primer tram es complicat, molt estret i amb risc de fotre alguna patinada que, fins i tot, et pot portar a dins l’aigua. Posteriorment el camí s’eixampla i es torna molt més pedregós, cosa que tampoc el fa gens fàcil. Les cobertes pateixen el que no està escrit i de tant en tant s’assenten espetegar contra algun canto d’alguna pedra, cosa que fa témer per la seva integritat i per patir algun tall que ens pugui arruïnar la sortida. Finalment arribem a la casa del costat del pantà, on discutim que fer per esmorzar. L’alternativa fàcil i cara es anar a Castellet, i així començar ja el camí de tornada. L’alternativa difícil i barata es pujar fins Clariana. Avui mana el Papi, i ell diu que cap a Clariana falta gent. Total, només hi ha una pujadeta de res! Ja! Toca posar molinet durant força estona, i es que la pujada te tela. Llarga, amb rampes fortes i en mig de la humitat del bosc anem fent metres amunt. Ens ho hem de prendre amb calma, però tot i així arribem dalt de tot força sencers i enfilem tot un tram asfaltat fins al poble de Clariana, on anem a esmorzar a la Casona (cap a quarts d’once), on el Toni aprofita per revisar el canvi que tants problemes li està donant. En quant a l’esmorzar, vist lo vist, tot i que era a priori la pitjor alternativa, s’ha revelat finalment com la millor, ja que tant per qualitat com per preu bé s’ho val! De ben segur que repetirem algun dia!

Després d’esmorzar, quan decidim reprendre el camí, al sortir fora del restaurant quedem garrativats. S’ha girat aire i el fred s’ha tornat força intents. Tot i que llueix el sol, realment ho passem força malament. A més comencem baixant per carretera fins Castellet (amb puntes de 53km/h) cosa que complica més el tema. Sort que fem la baixada força ràpid i ben aviat enfilem un camí en direcció a les Masuques. El camí es tortuós tot i que es pla, i ens obliga a travessar el riu Foix varies vegades. En un dels encreuaments es veu a baixar força aigua i el pas no sembla fàcil. Ens plantegem fins i tot donar la volta i buscar una alternativa, però els valents de la colla tiren davant i un a un van passant, no sense forces dificultats, ja que el terra es ple de pedres i fa que la bici vagi un vulgui. Passen el Binomio, el Papi....fins que li toca el torn al Jose que, per desgracia, acaba amb els dos peus dins l’aigua. Amb el fred que fot!! Anem passant tota la resta entre els crits d’ànims dels que s’ho miren des de l’altre banda. Els darrers son el Toni i la Rosa que enfilen una mica massa cap a la dreta i sembla que s’hagin de precipitar riu avall en un moment o altre. Per sort, passen sense incidències i continuem el camí.

Però les incidències arriben uns metres després: el Toni s’atura sobtadament. Que ha passat? Ha perdut una de les rodetes del canvi!!!! I ara que?? El Jose troba la rodeta i després d’una estona de rebuscar per terra el Papi troba els cargols que ha perdut, així que una bona estona després, es pot tornar a deixar el canvi muntat de nou. Però ara la cadena no passa pel lloc que toca! Toca tallar cadena i tornar-la a muntar de nou! Per sort tot queda aquí, i podem continuar camí sense més problemes.

Arribem a un tram asfaltat que ens portarà fins la carretera. En un dels trencalls ens parem i estem una estona discutint: agafem un camí que ens sembla que porta a Els Monjos, cami lateral autopista fins a casa