Pedals d'Occitània en 3 dies - Etapa 2 - Les-Bois-Perché - Cirès (IBP 165)

Ens aixequem d’hora al matí per esmorzar. En Gérard ens ha preparat un esmorzar força complet: Iogurt, torrades, formatges, cereals, fruita, etc, però els meus companys troben a faltar embotits.

Ens acomiadem d’en Gérard i fem els 2 quilòmetres que queden fins a Le-Bourg-d’Oueil. Passem per l’Hotel Le Flour Sapin per segellar el control 2. Pensem que el lloc on hem dormit és més autèntic que aquest hotel.

Aquí comença la pujada al punt més alt de tota la ruta: el col de Paloumères. Els primers quilòmetres són per carretera i si la seguíssim arribaríem al col du Balés, que es va fer famós al 2010 quan en Contador va atacar en el moment que a Andy Schleck li va sortir la cadena i així va poder guanyar aquell Tour (posteriorment li va ser retirat per donar positiu). De seguida abandonem la carretera i agafem una pista de muntanya que es va enfilant a poc a poc. El paisatge de bosc deixa pas a pastures. És una pujada que no és massa exigent i que es fa bé per què estem frescos. Si comencéssim desde Bagnéres-de-Luchon es faria molt llarga. Coronem a 1850 m amb un paisatge impressionant: la Maladeta de fons i la vall de Bourg d’Oueil a sota.

Fem alguns repetxons més i creuem ramats de xais i de vaques, en un ambient rural fantàstic. La pista per baixar és ampla i fàcil. Quan sembla que s’acaba, fem un baixador a través d’un bosc amb un pendent exagerat i agafem un corriol de bosc humit en el que cal estar una mica atent per les pedres i els troncs. En acabar el corriol m’adono que he patit una averia en el fre de darrera. Parem a reparar-ho i ens atrapen el grup de “veterans” de Cambrils que s’havien allotjat a Bourg d’Oueil i que han sortit més tard. Aquest és l’únic grup que fa Pedals d’Occitània en tres dies en els mateixos dies que nosaltres.

A partir d’aquest punt la baixada és llarga i ràpida per una pista que ressegueix el riu Sost. És realment bonica i l’aigua baixa de manera desencadenada. Passem per diferents pobles com Sost, Esbareich i Mauléon-Barousse. En aquest poble agafem un corriol preciós amb murs de pedra a banda i banda i que passa per un bosc frondós fins arribar a Bramevaque. Fem la pujada de Col de Mortis, tot per asfalt, i baixem per pista fins trobar altre cop corriols que ens duran al poble de Saint-Bertrand-de-Comminges, amb la seva imponent catedral de Notre Dame, paga la pena una visita a l’interior. Segellem el control 3 en un hotel. Com que no trobem cap restaurant que ens convenci (preu alt i sense plat de pasta) decidim anar a un lloc menys turístic. Ens desesperem fins que trobem un hostal-restaurant a la sortida de Loures-Barousse, abans de creuar el riu Garona. Per variar tampoc ens ofereixen cap plat de pasta i ens hem de conformar amb un menú típicament francès (sense hidrats de carboni). Per cert, la mestressa no resulta gaire simpàtica i encara menys atractiva.

Ens posem en marxa ràpidament veient que comencen a formar-se nuvolades. A Barbazan comencem una de les pujades més dures. Atenció que aquesta zona no hi ha tanta aigua i tenim dificultats per omplir els bidonets. Coronem i baixem per pista i asfalt fins el poble Lourde on comença a ploure. Ens posem el cangur i acabem de baixar fins a Saint-Pé-d’Ardet, començament de l’última pujada de la jornada: el Col de Ares. Els primers metres els fem a peu perquè el camí és empedrat i rellisca per l’aigua. Més endavant el camí millora i podem coronar el coll sobre la bici. Para de ploure i pugem una mica més pel mig del bosc. La baixada d’aquest coll és realment divertida perquè vas enllaçant corriols amb trams de pista pavimentada. Fantàstic! Els últims quilòmetres són planers i es fan per bons camins i algun petit tram de carretera. Arribem a Les-Bois-Perché per un corriol emboscat.

Les-Bois-Perché, a tocar del poble d’Aspet, és un complex esportiu-d’estiueig que deu viure les hores més baixes de la seva existència. Té instal•lacions esportives com pistes de tennis, pista frontó, camp de voleibol, circuit de ciclocròs, però que es troben en un estat força precari. Fins i tot hi ha piscina i un cinema. Els apartaments que ens van assignar donen a l’exterior i són correctes. El pitjor, però, és el sopar, no perquè fos dolent, sinó per no poder escollir entre diferents plats i per l’absència (altre cop) de plat de pasta o d’arròs (què es pensen que anem a fer a Pedals d’Occitània?). Per inri hi havia un grup nombrós de turistes que els hi van portar espaguetis, al•lucinant! En aquest allotjament vam coincidir amb el grup de cambrils i amb dos bikers més de Lleida que la feien en quatre dies. Anem a dormir d’hora com sempre, sense saber el què ens esperava l’endemà.

IBP: 165 BYC