navarrés-quesa-navarrés 20-04-13

Crònica per deferència de l'estimat i escrivà D.Raül

Les 7:30h. Ja és de dia. Davant i a dintre del Toni ciclistes en efervescència com les bombolletes del Xampany. Els cotxes carregats amb les màquines ansiosos per agafar la carretera. Esperats els minuts de cortesia per si aplega algú més, l'escama a l'exterior esdevé majúscula. Passa una patrulla de la guàrdia civil que temem que ens demane la documentació. Per sort passa de llarg no sense mirades escrutadores. Estem tots contents de retrobar-nos i compartim les últimes novetats amb els companys. Presents: la motxilla roja afortunada de Juanma, el veterà barrufet blau d'Alonso, la pereta exuberant de Toni i l'alegria general. Absents: l'intent de constipat de Juan, l'esglai de Paco a la Calavera, les jaquetes d'hivern i, en general, els problemes quotidians dels cuquets. L'altre Paco (Medes) acudeix orfe de vehicle, tot i que una caterva de Guadassuar venia amb els cotxes plens a caramull. Però prompte troba company de viatge... Paco sense vindre? Impossible!
Anem per l'autovia. Després per Anna, en lloc de per Sumacàrcer. La filera de cotxes imposa respecte. Avancem a grups de germans de carretera que han eixit més prompte encara que nosaltres. Però no ens causa cap enveja el veloç i hipnòtic rodar per negre asfalt. Tenim hui una senyora ruta de muntanya. De les que fan afició, curta però intensa. Memorable. Arribem a Navarrés, però no veiem la Canal per cap de lloc. Descarreguem i fiquem a punt els ferros. Conclave. El presi, cap de ruta, decideix invertir el sentit de la volta. Els GPS es tornen bojos, però aconseguim eixir de totes maneres. A Calafat, Julio, Loren, Salva i Jesús els han trastornat l'alternativa, però ja la faran després d'esmorzar. Per començar a calfar, un carrer més empinat que una tenda de campanya matinera. Eixim del poble i, per carretera, arribem a la tanca d'entrada a l'embassament d'Escalona. La passem conscients que ens pot caure una multa perfectament. Però mereix el risc.
Dolçament accedim al mur de l'obra d'enginyeria. Imponent. Les vistes de l'aigua, calmada i d'un verd obscur profund, molt boniques. Circulem per asfalt, pel costat de parets tallades en la pedra del vessant de les muntanyes, ferides. Arribem a la contra-tanca, que costa una mica més de superar. Hi ha un parell de trams perillosos que si es fan sense compte poden acabar amb un bac considerable. Per sort, cap incident remarcable... algun esvaró, però amb ràpida reacció. Seguim. Busquem una senda de baixada. Durant uns moments la perdem i donem voltes com un pollastre sense cap. Finalment s'imposa la raó i trobem l'entrada. Baixem fins al riu, amb el llit ple de cudols, difícil de transitar. A partir d'ací, planejant i cara amunt! Primer per un camí completament desfet. Tècnica i força per tirar avant. Reagrupem. Seguim amunt amb paisatges remarcables de fons, sembla mentida que estem a vint minuts de casa. Els Martorells pedalegen junts amb suficiència i compartint el bon humor de l'estirp. Arribem dalt de tot. Hi ha alternativa: pista o trialera.
El grup es divideix, però ens tornarem a veure al bar. La baixada té dos trams diferenciats, a quin més divertit. Primer una baixada per una zona de terra blanca, amb reguerons, esglaons que combinen moments de ràpid descens amb altres de tècnica depurada i molt de compte. Després, una altra d'argila roja amb molts cudols solts que acaba de nou en el riu. El riu l'hem de creuar. Només té un pam d'aigua. Però uns quants cuquets, prefereixen descalçar-se per complet abans d'arriscar-se a portar banyades les sabates tot el dia. Hi ha gent per a tot. Altres es declaren insubmisos de l'aigua al creuar muntats damunt de la bici i mullant-se sense pensar-s'ho ni un segon. Vicent mostra les conseqüències traumàtiques d'una caiguda que ha sofert poc abans. Res d'important. Mentre s'assequen els peus, constituïm una escena bucòlica en un verd prat. Com que estem baix de tot, toca pujar. Per unes escales de pedra i terra vorejada per una barana de fusta que ens fan carregar les bicis al muscle. Cap de problema, els cuquets estan forts com a bous. Arribem a una carretereta i al poc entrem a Quesa, causant impressió als veïns. Aparquem les màquines i trobem al bar al grup d'avançada, heralds de la penya. Les taules estan parades i els entrepans en marxa.
La imatge de les basses de Quesa adorna una pantalla de televisió. Immutable. Ens preguntem si farà malbé l'aparell. I com és que no va canviant la foto per entretindre el personal en aquesta nova societat de l'excés d'informació? És un greu pecat en l'era digital. Comencen a arribar els esmorzars, la cervesa, el vi, la llimonada i les olives... com en tot bon àpat de ciclista digne de dur tal nom. Tot, menys una amanida de ceba i tomaca que demana Vicent i que l'ama li nega secament. Un disgust molt gran. La xerrameca inunda el local quan ens porten els cafès i ens adonem que per fi ha canviat la foto de la televisió. Al·leluia! Abonem i eixim del poble. Cap amunt, per carretera. Pujada agradable, pel pendent i pel ritme. La fem en grup. Però la festa s'acaba (o comença, segons es mire). A mà esquerra comença sense pietat, el Mortirolo de Quesa. Rampes de segur del 20% amb molta pedra solta. Mantindre's sobre la bici és tota una fita heroica. I no són dues rampetes, no. La pujada és llarga i només al final se suavitza. Qui havia dit que seria fàcil?
Óscar i Alonso tiren el lleu, però aconsegueixen pujar com uns campions. Una vegada dalt, tots junts, planegem a bon ritme. Arribem a un encreuament i Domènech ens explica la falla mentre esperem als que queden per darrere. Tenim tres trialeres per davant. La boca se'ns fa aigua, la baveta ens regalima i les pupil·les se'ns dilaten com si ens xutàrem opiacis en vena. La primera, estreta, rocallosa. Esglaons, pedra mare amb cudols com a melons i alguna corba tancada. L'amortidor i la forca treballen de valent i es guanyen el salari. Aquesta s'ha de repetir algun dia. Seguim. Ara ve una baixada ampla però amb el ferm totalment (de)format per pedres com a punys, soltes, que fan anar les direccions boges de banda a banda. Molts la baixen inclús amb més compte que l'anterior, però resulta igual o més divertida. Aquesta també s'ha de repetir. Per últim, després d'una quasi-avaria a la cadena d'Agustí, una xicoteta pujada i una baixada per senda, prou neta, ràpida i revirada, un altre estil de conducció. Hem tingut per a tots els gustos. De categoria. Arribem de nou a Navarrés. A les 13h. Ruta ràpida, divertida, exigent: magnífica! Cervesa abans de tornar a casa, per descomptat. Recarreguem els dipòsits fins a la pròxima eixida. El sol brilla i hem passat un altre matí entre amics. L'ànima somriu. Volem més.

by pAit0M@kA