Monastirs

Font del Clot

La Xara

És una de les mesquites més importants de la Comunitat Valenciana. Destaca per ser vestigi, juntament amb la de Chelva, de la religió musulmana en l’antic Regne de València, ja que la guerra de les Germanies, principi de segle XVI, va suposar tant la conversió forçosa dels musulmans, com la destrucció de totes les mesquites de l’antic regne. Història Antigament, al voltant de la mesquita s’estenia l’alqueria musulmana de La Xara, avui desapareguda, on es conreaven vinyes, garrofers i figueres. El topònim de La Xara pot ser provinga de “as-sacrà” (“l’estepa”, “la garriga”). Fou construïda al voltant del segle XV per donar un lloc de pregària als musulmans que hi vivien després dels assentaments cristians de la Valldigna. Però el 1525, un decret del monarca Carlos I, obligà a la conversió cristianisme. Eixe mateix any, més de 70 moriscos fugiren de La Xara, i en l’any 1531 la resta abandonà per a sempre la Valldigna, embarcant-se a unes naus algerianes atracades al port de Dènia. Poc temps després, la mesquita es reconvertí en església dedicada a Santa Anna i la zona fou repoblada amb cristians, però, que també abandonaren el lloc cap a l’any 1610, deixant-lo definitivament despoblat. Arquitectura Està situada a uns 400 del Monestir de Santa Maria de la Valldigna, al terme municipal de Simat de la Valldigna, envoltada de tarongers. La mesquita és de planta rectangular i té la particularitat quasi única d’estar orientada cap al sud, tal vegada per influència de la mesquita de Còrdova, i no cap al sud-est com era habitual, en direcció a la Meca. Quatre pilars divideixen el seu interior en tres naus. A l´esquerra de l’antiga porta musulmana existeix una escala de caragol amb una antiga funció de minaret, des d’on l’alfaquí cridava els fidels a l’oració. La Quibla és l´element més important ja que assenyala la direcció de la Meca i per tant el lloc on els musulmans deuen dirigir les seues pregàries. En l’actualitat es mantenen els arcs del mihrab al mur de la Quibla o mur sud, segurament l’exemple millor conservat de tota la Comunitat Valenciana. A l’exterior de la mesquita, podem trobar l’antic pou de les ablucions.

Sta. Maria de la Valldigna

REIAL MONESTIR DE SANTA MARIA DE LA VALLDIGNA El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna va ser fundat pel rei Jaume II el Just el 15 de març de 1298. Segons la tradició, en passar per esta vall el rei s’impressionà per la seua bellesa i li va dir al seu capellà, fra Bononat de Vila-seca: “Vall digna per a un monestir de la vostra religió”, a la qual cosa el clergue respongué: “Senyor, vall digna”. I així fou com Jaume II va concedir les terres a l'abat de Santes Creus per a una nova fundació cistercenca en la vall que, des d’aleshores, s'anomenaria Valldigna. El Monestir va començar a construir-se al segle XIV, i conforma l’estructura completa del conjunt al voltant del claustre, d’acord als cànons del gòtic cistercenc, amb dues renovacions després de les destruccions dels terratrèmols de 1396 i de 1644, amb substitucions completes, noves dependències i enriquiment barroc propi dels segles XVII i XVIII. L'any 1835, amb la desamortització, el Monestir és abandonat pels monjos i venut a particulars. El cenobi es va convertir en una explotació agropecuària i començà la seua destrucció, amb l'enderrocament de la majoria d'edificacions i la venda dels carreus dels arcs i les lloses com a material de construcció. L’exemple més conegut és la venda dels arcs gòtics del claustre alt del Palau de l'Abat com a element decoratiu de la mansió del Canto del Pico, a Torrelodones (Madrid). L’any 2007 és restituït a este monestir i reubicat al seu lloc original. Després d’un llarg període d’abandó, les reivindicacions de la societat valldignenca aconseguiren que, l'any 1991, la Generalitat Valenciana adquirira el Monestir i començara les actuacions arquitectòniques i arqueològiques per a la seua recuperació. En l’actualitat, l'article 57 de l'Estatut d'Autonomia diu: “El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna és temple espiritual, històric i cultural de l'antic Regne de València, i és, igualment, símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica..." Hivern: (Juny a Setembre) De dilluns a diumenge de 9 a 15 h i de 16 a 18 h Estiu: (Octubre a Maig) De dilluns a diumenge de 9 a 14 h i de 17 a 20 h Més informació i reserva de visites guiades: Tourist Info Simat de la Valldigna: 96 281 09 20 Monestir de Santa Maria de la Valldigna: 96 281 16 36

Bar

Coll de la Visteta

a laltre costat de la carretera font

Avenc de la Doncella

l'Avenc de la Donzella, engolidor natural d'aigües que recull l'aigua pluvial de tota la plana, i presenta un espectacle fascinant en època de pluges. Sima de la Doncella La sima es el desagüe natural del valle donde se encuentra el pueblo de Barx. Si no existiera, la zona se inundaría, lo que se ha comprobado cuando a veces se ha obstaculizado la entrada de agua con basura. Aparte del agua que se adentra en las montañas por la sima, está la que se filtra en estos macizos. Parte de estas aguas aparecen por toda la Valldigna formando fuentes y manantiales que configuran la fisonomía fluvial de este valle. El entorno, de una vegetación muy particular, debe ser respetado ya que aporta un grado de humedad con un microclima especial, dando lugar a una fauna y una flora atípica.El riu Vaca, que naix a l'Avenc de la Donzella (terme de Barx), creua tota la Valldigna, fins a desembocar a Xeraco. El Vadell, el seu únic afluent discorre íntegrament per la Valldigna.. El topònim Barx deriva, bé de Barx-al-Jabál (vall entre muntanyes) o bé de Burj al-Jabál (torre en les muntanyes) denominacions del període musulmà prou explícites del seu origen. Pertangué al monestir de Santa Maria de la Valldigna fins que es convertí en municipi el 1838.

Nevera

La Nevera: construida a mediados del s. XVIII para almacenar la nieve recogida en invierno y utilizarla en verano.

Surar de Pinet

El Surar constituïx la sureda més meridional del País Valencià. Constituït per una sèrie de bosquets oberts que són les restes de boscos antics més extensos, presenta la peculiaritat que, a diferència dels ubicats més al nord del nostre territori, habita sobre sòls evolucionats a partir de substrats calcaris. L'alzina surera és una espècie pròpia de sòls silicis, la seua presència aquí s'explica per l'intens rentat dels sòls derivat de l'alta pluviometria que es registra a la zona, la qual cosa provoca la seua descarbonatació i acidificació, permetent el seu desenvolupament. La vegetació acompanyant també presenta diferències respecte de la que podem trobar en altres suredes valencianes, i es troben absents espècies silicícoles com bruc blanc i altres, i apareixen en canvi, altres espècies pròpies de carrascars com matapoll, el romaní, etc. Presenta també una rica fauna característica de les zones de matollar mediterrani. Se situa en l'àmbit de la serra Grossa, a uns 600 m d'altitud, a la capçalera d'una sèrie de barrancs que conflueixen en el riu de Pinet, oferix belles panoràmiques de muntanyes elevades i profunds barrancs encaixats i inclou en el seu interior les microreserves de flora com el Pla de Junquera i els Miradors.

Ermita Consolacio

Construïda al segle XVIII davant d'una de les creus alçades al 1335 (Aparició de la Creu) en un replà de la costa a iniciativa particular d'un matrimoni català (Serra-Rius). El conjunt de l'edificació és un rectangle. En la façana s'obri una porta que permet l'accés a l'església i a la resta de les dependències que l'envolten. L'església és de planta de creu, amb uns curtíssims però amples braços, cobert el creuer amb volta de mitja esfera sobre petxines, recolzada en murs de pedra d'emparedar i els braços amb volta de canó. Darrere de la capçalera, on està la imatge de la Verge està el cambril, construcció típica del barroc valencià. A ell s'arriba per la dreta del presbiter mitjançant una doble escala. La decoració, també del segle XVIII és molt interessant ja que narra el miracle dels corporals. L'any 1957, per llegat testamentari va ser propietat del rector Alfons Roig. Actualment i després de la mort del rector, l'ermita ha passat a mans de la Diputació.

Corpus Christi Convent S. Domenec

CONVENT DEL CORPUS CHRISTI (LLUTXENT) El Convent del Corpus Christi fou construït en el segle XV al lloc on es va realitzar el miracle dels Sagrats Corporals. El conjunt d’edificis que formen l’actual Monestir pertanyen a diferents èpoques i estils arquitectònics tal i com es pot observar. Les primeres datacions es corresponen a la edificació d’una ermita, de la qual es conserva la espadanya romànica, de las primeres dècades del segle XIV, quan Maria de Vidaura, primera senyora de la Baronia de Llutxent, manà construir-la al mateix lloc on la tradició popular situa l’aparició d’una gran creu, fet relacionat amb el miracle dels Corporals del segle anterior. Esta ermita, dedicada al Santíssim Sagrament i a la Mare de Déu, i els terrenys circumdants foren donats per Olf de Pròxita el 1422 a l’Orde de sant Domènec per a la fundació d’un monestir. A la segona meitat del segle XV el monestir fou ascendit a la categoria de priorat i s’amplià. El 1474 rebé el privilegi papal de constituir-se en Universitat i Estudi General de l’Orde amb capacitat per a graduar religiosos en Art i Teologia. A esta etapa es corresponen l’església, la capella de la Santa Faç i les primeres construccions de la nau del refectori. Al llarg dels dos segles posteriors, el monestir arriba a la seua esplendor i es dedicà a seminari dels frares missioners a Amèrica. Al final del segle XVIII, durant la Guerra de Successió, un incendi destruïx quasi tot el conjunt. La consegüent reedificació i reconstrucció del XVIII li conferiren l’aspecte que es pot vore ara. A esta etapa pertanyen la capella de la Comunió, la renovació de la Santa Faç i el claustre. A principis del XIX els francesos desallotjaren i saquejaren el monestir i fins el 1814 no hi pogueren tornar els dominics. Finalment, amb la Desamortització de Mendizábal, el 1836, el monestir passà a mans particulars i es va transformar en masia. Després d’un llarg període d’abandonament, començà una etapa de recuperació primer per part de la Diputació i després de l’Ajuntament i altres organismes, que pretenen convertir-lo en un centre cultural. De dimarts a diumenge de 10:00h a 13:00h. Dilluns Tancat Concertar visites en: Ajuntament de Llutxent: 96 229 40 01 Tourist Info Llutxent: 96 229 43 86

Riurau Tia Virginia

On se guarda ven es canyisos amb la pansa es dies de pluja

Llavaor

Spa Entreviejosolivos

Almisera

Almiserà és un municipi del País Valencià de la comarca de la Safor. També coneguda com a Miserà, el seu topònim significa, en àrab, el desert .El terme està enclavat en el fons de la vall del Vernissa, riu que travessa el terme prop del nucli de població, separant-lo de Llocnou de Sant Jeroni. El terme és eminentment muntanyós ja que se situa a la solana de la serra del Buixcarró, les principals altures són l'Alt de la Font Blanca (549 m.), el Picaio (557 m.) i el Tramús (236 m.). Diversos barrancs baixen de la serra per a desembocar al Vernissa com el de la Font de la Figuera o el barranc del Castell. L'extrem sud del terme és pla.Malgrat que s'han trobat deixalles d'una necròpoli romana al seu terme, l'origen és una alqueria musulmana dependent del castell de Borró. Fou lloc de moriscos. Va formar part del ducat de Gandia. De 1244 a 1707 pertanyia a la governació del Xúquer i de 1822 a 1833, a causa de la repartició de les Corts de Cadis, a la província de Xàtiva.

Pou del Balanzat

El río Vernisa, antiguamente llamado de Nasiu o de Balansat, es el afluente más importante del río Serpis, al que se une a dos kilómetros de Gandía. Recorre 29 km entre las comarcas del Valle de Albaida y la Safor y recoge las aguas de una cuenca de 140 km² situada entre el vertiente sur del macizo del Mondúver y la vertiente norte de la sierra de la Cuta. Este territorio incluye a su vez las pequeñas cuencas de los barrancos de Marchuquera, Navesa (Ador) y Vinuesa o de Alfahuir. El río Vernisa nace en Pinet y pasa por Luchente y Benicolet. Ya dentro de la Safor pasa por Almiserat, por Rótova y cerca del Monasterio de San Jerónimo de Cotalba y Alfahuir. Continúa por el término de Palma de Gandía y por Beniarjó y el Real de Gandía, desembocando en el río Serpis. Tiene un régimen fluvial de tipo mediterráneo. Desde su mismo nacimiento han abundado las paradas que han alimentado pequeñas huertas, como las de Almiserat, Alfahuir-Rótova y de otras asociadas a los molinos hidráulicos. Antes de la apertura de los actuales pozos artesanos tenía un caudal en verano de 0,315 m³, el cual se desviaba en el término de Palma de Gandía. Allí nace la acequia llamada de Vernisa, de la cual ha regado tradicionalmente la zona septentrional de la huerta de La Safor El Río Vernisa se encuentra enclavado dentro del itinerario de la Ruta de los Monasterios de Valencia, ruta monumental y cultural inaugurada en 2008, que atraviesa este río y el cercano Monasterio de San Jerónimo de Cotalba, junto al cual discurre el río.

Moli i Raco de la Cova

D’ell comenta Fernando Sendra que “l’aigua hi arribava, des del vell molí de Borró, situat uns 2.500 m abans, a través de la sèquia mare, a un cup de 120 cm de diàmetre i 5 m de caiguda, sense bassa. Per dues botanes, l'aigua va a una volta amb dues rodes i dues moles catalanes per moldre dacsa i ordi, i també blat en l’època de l'estraperlo. El ventador comença abans del cup, per darrere i per l'esquerra del molí, i acaba al seu davant, per la mateixa part” (SENDRA, 2001). El molí de la Cova sembla que fou construït entre els anys 1841 i 1845, ja que segons un registre d’edificis practicat l’any 1841 només apareixia el molí de Borró, mentre que per l’any 1845 el geògraf Pascual Madoz fa referència a dos molins fariners funcionant a Ròtova. Els molins tan sols molien a l’hivern perquè en l’estiu tota l’aigua del riu s’emprava per al reg. Segons diuen els historiadors el molí de la Cova fou propietat del comte de Ròtova fins l’any 1904, moment en què l’adquirí Frederic Trènor Palavicino. Pel 1909 el moliner era Ferran Pla Bohïgues Català. Al llarg de la primera meitat del segle xx el molí deixà de funcionar a causa de l’extrema sequera que patí el poble de Ròtova. Aleshores començaren a funcionar els primers molins i almàsseres mecàniques al poble. Durant la postguerra, la tornada a una alimentació de base cerealista i abundants anys de pluges, motivaren que l’any 1949 amb la venda dels antics arrendaments del convent el molí la Cova, reprenguera l’activitat de mans del veí de Ròtova Vicent Fayos Garcia. A partir de l’any 1953 la dura competència de les modernes fàbriques de farina reduïren l’activitat del molí a la mòlta de pinsos per als animals. I finalment l’any 1955, Vicent Fayos Bohigues, l’últim moliner de Ròtova, tancà el negoci. La seua estructura és la de dos xicotets edificis adossats de dos plantes. Per una banda la planta baixa que és la principal, on es troba la sala del molí d’uns 50 m2 i la cambra amb una crugia i sostrada a dos aigües. Per l’altra l’adossat amb crugia, teulada a dos aigües i una planta. Està realitzat amb maçoneria de pedra lluïda amb ciment. L'aigua de la sèquia arriba des del vell molí de Borró, a través de la sèquia Mare, que cau directament al poal de 120 cm de diàmetre; encara que la topografia del terreny forma una xicoteta bassa rectangular que, potser, també va servir com a acumuladora. Aquest molí es cita en documents des de principis del s. XIX; el seu final com a molí es produïx al 1954. L’edifici que hui podem contemplar fou restaurat i convertit en segona residència a finals del segle XX, tot respectant l’estructura i maquinària del molí (SOLER I JORDÀ, 2007).

M. San Jeroni de Cotalba

El monestir s'aixeca sobre el Tossalet de Cotalba en el terme municipal d'Alfauir. Es tracta d'una de les construccions monàstiques més notables del País Valencià, fet que es veu accentuat per la diversitat estilística del seu conjunt que, arrencant d'una primitiva estructura gòtica medieval es desenvolupa fonamentalment des del segle XVI al XVIII. En 1388 el Duc Reial Alfons "el Vell", nét de Jaume II i cosí de Pere el Cerimoniós, impulsa la construcció del monestir, comprant el lloc de Cotalba als musulmans i donant aquest terreny als monjos que provenien del monestir de Sant Jeroni de la Plana de Xàbia, on s'havien establert el 1374 perquè es traslladen allí, ja que el lloc era presa freqüent d'atacs de pirates i Cotalba suposava un lloc molt més segur. Més tard, el seu fill Alfons el Jove continuarà amb la construcció del monestir. Pel que fa a l'edificació del monestir, segons les cròniques, va ser Pere March, pare del conegut poeta valencià Ausiàs March, com majordom del Duc de Gandia, l'encarregat d'organitzar i idear l'edificació del monestir. L'íntima relació de la família March amb aquest monestir queda reflectida en l'edificació d'una capella a l'església i l'enterrament de diversos dels seus membres en ella. En aquest monestir descansen també les restes de les dues esposes d'Ausiàs March. Posteriorment, al segle XVI, el monestir romandrà sota la protecció dels Borja, i la duquessa de Gandia, Maria Enríquez de Luna la qual es va encarregar de realitzar obres d'ampliació al cenobi. La llegenda popular explica que en el claustre del monestir que es troba al costat de l'església, va predicar Sant Vicent Ferrer. Des de la desamortització de Mendizábal és propietat de la família Trénor, comerciants d'origen irlandés, a la qual se li deu el bon estat de conservació del monestir i la millor aportació de la qual ha estat el jardí d'estil romàntic de la part nord. Va ser declarat Bé d'Interès Cultural per la Generalitat Valenciana l'any 19 Visites al monestir: Dijous Del 16/10 al 15/05 de 10-14 h. Del 16/05 al 15/10 de 10-14 h i 17-19 h. Altres dies cridar al 628 578 600 Informació: Ajuntament d’Alfauir. Grups concertar visita.