Mina Mas de les Coves - La Corbatera - Llac Navarcles - Capella St Bartomeu - St Benet - El Guix

El Guix

Barri a l'extrem est de la ciutat de Manresa, on antigament també hi havia una antiga fàbrica tèxtil. Es l'entrada a Manresa que ve per la Crta de Vic.

Panoràmica

Pont sobre la Sèquia i l'escultura de Manresa 1808 de Marc Sellarès.

Casa Amurallada

Es troba tocant al Parc de l'Agulla. Actualment hi han diverses vinyes que es dediquen a fer vi on hi té la presencia del Celler Collbaix.

Sant Iscle

Sant Iscle de Bages és un poble rural de masies disperses del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca catalana del Bages. La propietat més important i que dona nom a l'entitat és el Mas de Sant Iscle, documentat l'any 950. El cultiu de la vinya ha estat una constant en aquest en aquest indret i encara actualment existeix un celler d'elaboració de vins i cava. Està situada al bell mig del Pla de Bages, en l'encreuament de l'Eix Transversal (C-25) i el camí reial Barcelona-Cardona. Dins la propietat hi ha l'església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria

El Reguer

Pla de Bages

El pla de Bages és una plana de la Catalunya central que conforma el nucli de la comarca del Bages, vorejada en els seus extrems per terres més altes com ara les serres de Castelltallat a l'oest, Montserrat al sud, Sant Llorenç del Munt al sud-est i l'altiplà del Moianès a l'est, entre altres. És una conca d'erosió formada pel Llobregat i els seus afluents, dels quals destaca el Cardener. La localitat principal n'és la ciutat de Manresa. Aquest terme geogràfic ha donat nom a una de les denominacions d'origen vinícoles catalanes, la Denominació d'Origen Pla de Bages, creada el 1995

Ànec coll verd parella

Sant Ponç

Església romànica del segle XII. Conserva la part més antiga a l'absis semi circular i part de les parets de la nau. Una paret mitgera posterior separa l'absis de la nau i converteix el primer en sagristia. Sense decoració i austera. Campanar de doble espadanya. Construcció molt modificada a l'època del renaixement. Disposa de Goigs propis i d'un parell de quadres anònims. L'altar barroc que tenia va ser cremat el 1936. Celebra l'aplec patronal i missa el segon diumenge de maig. Forma part eclesiàsticament de la parròquia de Sant Jaume d'Olzinelles (Sant Fruitós de Bages). Documentada l'església des del 1165, el 1195 era parròquia sufragània de Sallent

Alzina

Aqüeducte del Torrent de la Sala

Punt d’informació

Mas de les Coves

Edifici de planta baixa més un pis i golfes. Volta gòtica a l'entrada. Moltes reformes i ampliacions. Celler amb 4 botes de congreny. Restes d'un antic forn de pa propi. Forn de teules (bòbila) convertit en abocador propi. Sala principal amb pica enrajolada. Pou interior de 75 m. de fondària. Sèquia per sota la casa a 27 m. de fondària. Paller adjacent de 6000 bales. Pati d'entrada amb funcions de distribuïdor. Transformada parcialment. Torre de defensa exterior que formava part de la fortificació del mas.

Mina del Mas de les Coves

Punt d’informació

Bassa La Corbatera

A l’alçada del poble de Cabrianes, la vall del riu Llobregat s'eixampla i permet que l’aigua discorri lentament formant la gran zona humida de la Corbatera amb una gran varietat d’hàbitats, com el bosc de ribera autòcton, pinedes, retalls de roureda, talussos de margues vermelles, sorrals, codolars i una gran extensió de canyissar i bogar. La tranquil·litat i la diversitat d’ambients és un potent focus d’atracció per a una gran diversitat d’aus, especialment favorable als ocells aquàtics, que hi fan estada com a sedentaris o de pas en la ruta migratòria del Llobregat. Aquest fet li confereix una gran importància faunística i ornitològica que es pot apreciar tot passejant o des dels observatoris adaptats.

Riu Llobregat

Canal del riu Llobregat

Fàbrica Pont de Cabrianes

Pont de Cabrianes

Restes arquitectòniques del que fou l'antic pont de Cabrianes destruït durant la Guerra Civil (1936-1939), ubicat a lloc estratègic de pas del riu Llobregat on coincideixen els municipis de Sant Fruitós de Bages, Sallent, Artés, Calders i Navarcles. Les restes del pont romànic són situades al mig del riu, al nord de l'actual pont. Es tracta de tres dels pilars centrals de l'antic pont, fonamentats directament sobre les roques. Els dos pilars del cantó de llevant es troben sencers, i units a la part superior per una arcada, de les quatre totals que devia de tenir el pont original. L'altre pilar- el de ponent- roma sol. Es tracta d'una construcció feta amb carreus de pedra rectangulars molt ben disposats, que conformen un pilar de planta rectangular, amb dos ràfecs triangulars adossats als extrems, que ascendeixen fins al punt de l'arrencada de l'arc, i que complien les funcions de reforç. Sobre aquests pilars s'alça l'arcada de mig punt que suposa la base on es recolza el camí superior del pont. Al pany de paret que es crea s'obren dues obertures en forma de finestres rectangulars rematades a la part superior per un arc de mig punt. El que devia ser el pas superior del pont, es troba rematat a banda i banda per una barana metàl·lica de la qual només s'aprecien restes.

Colònia Galobard

És l'únic exemple de Navarcles que es pot considerar colònia industrial, ja que la fàbrica disposava d'infrastructures i serveis per als treballadors. El conjunt està envoltat per un mur dintre del qual hi ha les antigues naus industrials, un edifici on hi havia els despatxos (construït als anys 30) i, al costat, el que havia estat la barberia més un hort. Al sector de llevant hi havia els habitatges (uns 50), més la botiga, escola i una casa per al propietari, ja que a la torre de l'amo pròpiament, situada més amunt, pràcticament no hi van viure. Tot aquest sector d'habitatges i serveis va ser enderrocat a la dècada de 1990 i no es conserva. La nau principal és uns construcció de grans dimensions aixecada els anys 50. Consta de planta baixa més un pis i sotacoberta. A la planta baixa hi havia els telers, al primer pis la filatura i el nivell superior servia com a magatzem. L'interior d'aquesta nau conserva l'estructura originària, amb un entramat de columnes de ferro encimentades i sostres amb vigues de ferro i revoltons. Es conserva un soterrani dels anys 1920 on hi havia els batans. A la part més septentrional es conserva una xemeneia (utilitzada per la caldera) i, al final, un conjunt de naus més petites adossades, una de les quals és antiga mentre que la resta són força modernes (dels anys 60 i 80). En aquest sector hi havia els tallers, les sales de la caldera i la turbina antiga (que l'any 1987 va quedar en desús en construir-se la nova). Fora del recinte murat hi havia la casa de l'amo i un altre bloc amb habitatges per als treballadors. Es tracta d'un exemple notable d'arquitectura fabril, tot i que les construccions originàries (del segle XIX) s'han perdut pràcticament en substitució d'edificis més moderns.

Llac de Navarcles

El Parc del Llac es troba en el camí del Galobard en direcció a la carretera que va de Manresa a Moià. El llac és un embassament artificial del riu Calders en el moment que eixampla la sortida després dels meandres de l'Angle. Les variades espècies d'arbres donen a l'espai una sensació de frescor i de natura que fan del parc del Llac un espai de passeig molt freqüentat pels navarclins.

Font de Santa Margarida

Font situada enmig del Regadiu Vell, en un camí entre els horts. En un mur de contenció de pedra hi ha encastats tres tubs de ferro d'on brolla l'aigua, que cau sobre una pica de pedra situada al nivell del terra. Diferents sobreeixidors canalitzen l'aigua cap als recs dels horts. Inscripció sobre una pedra: "vull 79e 1680 lo lloch de Navarcles a feta adobà la font de Santa Margarida". Inscripció en una altra pedra: 1706. Inscripció en una altra pedra: "Any 1818". L'aigua és la que brolla de manera natural del terreny. No és aigua potabilitzada com la resta de fonts de Navarcles. La font rep el nom per la proximitat amb la capella de Sant Bartomeu, on hi havia un altar i una imatge dedicats a santa Margarida que tenien molta devoció. És una font molt antiga, ja documentada al capbreu de Navarcles de 1338, quan es descriu les propietats de Pere de Cura.

Capella de Sant Bartomeu (Navarcles)

La capella està edificada sobre una antiga vil·la romana, per la qual cosa es podria pensar que hi hagué un temple paleocristià, tot i que no se n'ha trobat cap evidència. L'església romànica es va construir els darrers anys del segle XIII. Apareix citada per primera vegada el 1291 com a Sant Bartomeu de Navarcles i el 1313 com a Sant Bartomeu i Santa Margarida. Des del seu origen, ha depès de la parròquia de Navarcles, però es tenen notícies de l'existència d'un cementiri al seu voltant. Era una capella petita i el segle XIV va patir una important modificació: se li va afegir un porxo obert. Al final del segle XVII es va refer l'altar i s'hi col·locà un paviment de cairons. Poc després, Mn. Llorenç Riera (rector entre 1706 i 1736) va reformar la capella en profunditat: el porxo es va integrar a la nau, s'engrandí l'àrea del presbiteri i es construí una nova volta de maó. Durant la Guerra Civil de 1936 la capella fou profanada i restà abandonada, convertida en magatzem municipal i galliner. Els anys 60 s'esfondrà el sostre. L'any 1984 la Diputació de Barcelona va emprendre la seva consolidació i restauració, incloent-hi una excavació arqueològica del conjunt. Es van completar les parts destruïdes i s'habilità l'edifici per a usos públics. El culte a sant Bartomeu estava ben arrelat a Navarcles. La festivitat del sant el poble acostumava a baixar-hi en processó i s'adoraven les seves relíquies, avui desaparegudes. En aquesta capella també tenia gran veneració santa Margarida, que al segle XIV ja hi tenia un altar propi. Segons Fortià Solà encara el 1910 se'n conservava una petita imatge de "gust barroc".

Santa Maria de Navarcles

La vista és des de Sant Benet i podem afirmar que Santa Maria és l'església parroquial al poble de Navarcles (el Bages) construïda a finals del s. XVII sobre una anterior església romànica dedicada a Santa Maria. La referència més antiga d'aquesta església romànica és de l'any 1050, en el testament del militar Sunyer de Randulf, on llegà al seu fill Bernat “la iglésia de Santa Maria de Navarcles”. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local.

Monestir Sant Benet

El monestir de Sant Benet de Bages fou fundat entre els anys 950 i 960 pel magnat Sal·la, que anà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (amb la qual cosa l'eximia de la jurisdicció civil i episcopal). El 967 hi ha l'acta de fundació i la dotació del monestir, i el 972, mort Sal·la, es consagrà una primera església. El 1931 es va declarar Monument nacional. El 2000 descendents de Montserrat i Elisa Casas i Carbó venen el monestir a la Caixa de Manresa que va restaurar el conjunt i que el 2007 va inaugurar un complex conegut com a Món Sant Benet dedicat a difondre la història monàstica, de l'època en què va ser residència dels Casas i també de la gastronomia. El complex turístic i cultural inclou, a més del monestir, l'edifici La Fàbrica, l'Hotel Món i la Fundació Alícia. Des de l'any 2012, és la Fundació Catalunya La Pedrera qui s'encarrega de la gestió i l'actual propietària del monestir.

Monestir Sant Benet de Bages

És una obra del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) declarada bé cultural d'interès nacional. Es tracta d'una antiga abadia benedictina del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca catalana del Bages. És un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des del Romànic de l'època fundacional fins al Modernisme, passant pel Barroc. Situada a la conca de la Vall dels Horts, en una raconada entre el Montpeità o puig de Sant Valentí i els balços erosionats del riu Llobregat. Molt a prop de la confluència de l'antic camí ral que anava de la ciutat de Manresa a Vic, actualment té els accessos principals des del municipi de Navarcles.

Pont canal mina

Mirador dels Tres Salts i Casa de les Tines

Herba de Sant Joan (hipèric)

El pericó o herba de Sant Joan (Hypericum perforatum) és una planta herbàcia de la família de les clusiàcies, abans anomenada Hipericàcies. Es troba en llocs pocs humits, principalment als marges dels camins o carreteres, prades, tanques, ribes i llocs assolellats. Pot aparèixer a prop de rius o rierols. Es troba en terrenys de mitjana i baixa alçada. Té un complex cicle vital que inclou la maduració i la reproducció sexual. Les pluges d'estiu afavoreixen el seu creixement. S'utilitza tota la planta des del punt de vista medicinal però sobretot les fulles i les flors. - Ús tòpic: és molt bon vulnerari, antiinflamatori, cicatritzant i antisèptic per a traumatismes o cops, ferides i cremades. De fet, vulgarment se'n diu oli de cop, i fins i tot hi ha una dita popular que diu: «Qui té oli de pericó, no li cal metge ni doctor». - Ús intern: és un antidiarreic, antiparasitari i diürètic. També té propietats ansiolítiques, hipnoticosedants i antidepressives. Tot i que la seva eficàcia en aquests casos és limitada, se l'ha arribat a anomenar Prozac natural. S'utilitza per a l'ansietat, terrors nocturns i depressió lleu o moderada. A l'edat mitjana es cremava en les cases en les quals es creia que hi havia entrat el dimoni, i era coneguda com a Fuga daemonium (espantadimonis). Curaria la melancolia i atrauria l'amor. En la cultura celta, es deia que les fades dolentes, els follets i mags de males intencions no entrarien mai en una casa on les finestres estiguessin protegides per ramets d'aquesta planta.