Els Mistos-LLars Mundet-Monflorit-Sant Medir-BCNCChorta13/9/15

Can Borrell

Masia Restaurant

Can Catà

Can Catà és una masia de la serra de Collserola a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una masia amb disposició característica dels segles XV i XVI amb els portals d'entrada a punt rodó i la teulada amb pendent als costats. La façana és orientada a migdia i fou reformada a inicis del segle XX. Mostra l'estructura formada per la planta baixa, pis i golfes en les que s'ha fet una galeria de dos arcs. La façana és coronada per un frontó amb formes motllurades circulars i els balcons tenen baranes amb balustrada. Les finestres són coronades amb cornises. Té uns jardins d'estil neoclàssic dissenyats (al segle XX) per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens (o per Leopoldo Gil Nebot).

Can Codonyers

Camino

Can Coll

Can Coll és una antiga masia del segle XV situada a la serra de Collserola dins el terme municipal de Cerdanyola del Vallès, al Vallès Occidental, que es troba al km 2 de la Ctra. de Cerdanyola a Horta. Anteriorment al 1495 era coneguda com a Manso Portell, però en aquest any un fogatge ja parla d'una persona amb el cognom Coll com a propietari. Al llarg dels segles posteriors, la masia creix i s'amplia diverses vegades, fins a la construcció de la capella adossada a la casa el 1845. Al llarg del temps se li va afegir tot un seguit de cossos i dependències agrícoles ordenades al voltant d'un gran pati i, al segle XIX, la capella. A l'exterior hi ha l'era i una bassa. Tot i el pes de les activitats forestals, el conreu de la vinya i la producció de vi van ser les activitats agrícoles més importants que s'hi desenvolupaven. La família Coll va ser molt influent a Cerdanyola i hom diu que el comú de Sant Martí es va reunir en alguna ocasió a la masia. El 1987, la finca és adquirida per la Corporació Metropolitana de Barcelona, i, un any després, es rehabilita una part de la masia i s'inaugura el Centre d'Educació Ambiental Can Coll. Ha sigut reformada en diverses ocasions, la darrera el 1992. Avui, a més de centre d'educació ambiental del Parc Natural de la Serra de Collserola, que acull escolars d'educació infantil, primària i grups d'Eso i Batxillerat, funciona també com a centre d'informació i acollida del Parc els diumenges. Can Coll, situada a Valldaura, és formada per un conjunt d'edificis de diverses èpoques i estils. L'edifici principal té planta baixa, un pis i golfes, amb coberta de teula a quatre vessants. La façana principal, a migdia, és formada per dos cossos unificats d'estructura simètrica i dues construccions laterals afegides. El cos esquerre presenta una gran porta d'accés adovellada d'arc de mig punt; la resta d'obertures són rectangulars i estan emmarcades en pedra a la planta i al pis, i d'arc escarser a les golfes. El cos dret té la porta d'arc escarser, i la resta d'obertures són de la mateixa tipologia que les de la banda esquerra. A la part davantera hi ha un altre edifici de maó, unit a la construcció principal per una tanca que delimita un gran pati. Aquest segon edifici s'obre al paisatge de Collserola mitjançant una gran terrassa amb columnes salomòniques de maó. Són remarcables els jardins.

Cruce LLars Mondet

Els Mistos

Els mistos és una escultura de grans dimensions feta per Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen el 1987 i que actualment es troba a la cruïlla de l'Avinguda Cardenal Vidal i Barraquer / carrer del Pare Mariana, al barceloní Parc de la Vall d'Hebron, al districte d'Horta-Guinardó. L'escultura representa una capsa de mistos caiguda a terra, que en conté cinc que apunten cap amunt, un dels quals està encès. Al voltant de la capsa hi ha quatre mistos més escampats en diversos punts, que ja han estat utilitzats. Estan pintats en colors vius, negre, groc, vermell i blau. L'escultura reposa sobre una base de formigó i, a més del depurat treball de cada peça, destaca per la seva reeixida integració a l'entorn. Les mesures són 20,73 x 10,06 x 13,21 metres. Els materials són acer i fibra de vidre. Es va inaugurar el gener de 1992, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona. És una obra de l'escultor i dissenyador pop nord-americà Claes Oldenburg i de la crítica d'art i restauradora Coosje van Bruggen. El 1987 van rebre l'encàrrec de realitzar una escultura per a l'àrea Olímpica de la Vall d'Hebrón de la ciutat de Barcelona, i van dissenyar aquest grup escultòric gegant, que parteix d'objectes quotidians i petits, reproduïts a gran escala. Aquest objecte sobredimensionat és una sacralització d'un objecte banal i quotidià, freqüent en l'obra de l'artista i en el Pop Art nord-americà. Les obres monumentals de Claes Oldenburg es caracteritzen per aquesta transgressió de les mides i dels materials dels objectes que representa i reflecteix la concepció de l'artista.

Ermita de Sant Medir

Ermita de Sant Medir és una església de la serra de Collserola, al municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). És a prop de l'antic camí romà d'Ègara (Terrassa) a Barcino (Barcelona) que —passant per Castrum Octavianum (Sant Cugat)— entrava a la serra de Collserola per la vall de Gausac (o vall de Sant Medir). Cada 3 de març s'hi celebra el tradicional aplec de Sant Medir. L'edifici forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella romànica restaurada que manté la seva estructura la seva estructura primitiva. Es una construcció de planta rectangular amb volta de canó i està orientada a llevant. Per damunt de la façana s'aixeca un campanar de doble espadanya. La porta és de punt rodó i està adovellada. Al damunt s'hi ha fet una inscripció amb pedra i un baix relleu d'una figura. Les parets exteriors són arrebossades en blanc i no té absis a l'exterior. Existia ja al 1046 però documentalment consta des de 1120. La tradició i el culte començà al segle XI. Al 1024 consta la compra d'una vinya i uns boscos situats a la vall de Sant Medir i de l'establiment d'un alou al 1046. Documents antics l'anomenen Sant Emeteri, però es catalanitzà a "Medir". A l'edat mitjana formà parròquia amb Sant Adjutori i amb Sant Vicenç. Hi tenia jurisdicció civil el monestir de Sant Cugat fins al segle XIV que esdevingué l'organització municipal de Sant Cugat. Els monjos en tingueren cura fins al 1446. La popularització de la llegenda de sant Medir de Barcelona convertí l'ermita en destí de pelegrins. El 1802 s'hi celebrà el primer aplec de Sant Medir i a partir de 1846 s'hi van afegir romeus de la vila barcelonina de Gràcia. Des de llavors, és la destinació de la romeria de la Festa de Sant Medir cada 3 de març. El juliol de 1936 l'ermita va ser saquejada i incendiada. A l'interior hi ha uns esbossos originals de l'any 1948 de les pintures murals que l'artista local Josep Grau-Garriga va projectar i que no es van portar a terme. En el transcurs de 25 anys fins al 2007 la penya Regalèssia de Sant Cugat junt amb tècnics del museu del monestir van dur a terme diverses tasques de restauració a l'edifici, com l'arranjament de la teulada i el restauració del paviment del segle XVII.

Font Vista Rica

Parc de Collserola

Pi d'en Xandri

El pi d'en Xandri és un pi pinyoner (en llatí Pinus pinea) monumental situat en el territori del parc rural de Torre Negra a Sant Cugat del Vallès amb més de 230 anys (segons una anàlisi dendrològica va germinar l'any 1774). L'arbre té una alçada de 23 metres, un perímetre de 3,20 metres de tronc i un gruix de soca de 3,60 metres. La seva capçada té una amplada de 21 per 15 metres. Es diu d'en Xandri perquè es troba en terres que antany van ser propietat d'un pagès anomenat Xandri. El Plà general metropolità del 1976, que marcava com havia de créixer la ciutat, incorporava 170 hectàrees de Torre Negra com a zona urbanitzable no programada. Amb l'expectativa d'urbanitzar el terreny, l'any 1985, l'empresa immobiliària Núñez i Navarro va comprar el 56% de Torre Negra. Una dècada més tard, quan encara no s’havia programat l’urbanisme, un moviment ciutadà que va ser acollit per la unanimitat dels grups polítics va fer que s’accelerés l’inici dels tràmits per preservar la zona. El 1997 hi va haver un intent de tallar l'arbre i de calar-hi foc – presumptament per part d'una colla de joves –, però aquest acte de vandalisme gratuït va fracassar i gràcies a extenses mesures de manteniment i de suport el pi es va recuperar i avui en dia torna a gaudir de bona salut. L’atac al Pi d’en Xandri va revolucionar la defensa de la preservació fins al punt de provocar la manifestació més multitudinària que es recorda a Sant Cugat. Paral·lelament, Núñez i Navarro i els altres propietaris de l’indret van instar l’Ajuntament a donar llum verda a la construcció de 2.800 habitatges. Aquest projecte significava l’edificació de gairebé el 17% de Torre Negra. La pugna estava servida i els departament jurídics de l’Ajuntament i Núñez i Navarro han treballat moltes hores durant molts anys per presentar recursos, apel·lacions i impugnacions fins a un punt en què la guerra té tants fronts actius que es fa difícil de seguir. Enmig d’aquesta tempesta de litigis també hi ha els anomenats petits propietaris que tenen pastilles de terreny menors a la porció de Núñez i Navarro. Aquests han estat històricament els més interessats d’arribar a un acord que frenés aquest tsunami de plets i que deixés Ajuntament i propietaris contents. En els darrer anys el pi d'en Xandri ha esdevingut un símbol d'identitat de Sant Cugat i en particular dels esforços ciutadans per protegir l'ambient natural del municipi. A més a més perquè es troba tot just a prop del camí que porta a l'ermita de Sant Medir a la serra de Collserola.

Pont Forat del Vent

Sant Iscle de Les Feixes

Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes és una església d'estil romànic del segle XII situada a la serra de Collserola, dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental). Avui és capella d'una residència de monges que ocupen la veïna casa rectoral del S.XVIII Can Catà, mentre que l'edifici principal forma part del Museu de Cerdanyola i està dins la Ruta del Vallès Natural. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església d'una sola nau de planta rectangular coberta amb volta de canó i teulada a dues vessants. L'absis és de planta semicircular i cobert amb volta de quart d'esfera. Tant la nau com l'absis són els originals, en canvi hi ha dues capelles laterals, la sagristia i una petita estança prop de la pica baptismal que corresponen a una modificació posterior. Els paraments de l'edifici són llisos tan per dins com per fora, només hi ha dos fragments de cornisa a cada costat de la nau. L'aparell dels murs és de pedres de riu trencades i disposades en filades horitzontals. A les cantonades hi ha carreus grans ben treballats. Al mur de ponent s'alça un campanar d'espadanya amb dues obertures. Pertany al primer perìode romànic i per la seva estructura es pot classificar dins de les esglésies d'una sola nau i un absis. El treball de la pedra i la manca d'ornamentació fan pensar que es tracta d'un edifici del segle XII, tot i que la porta és de forma rectangular amb una inscripció de l'any 1577, fruit d'una reforma posterior. En els seus voltants hi varen ser practicades sepultures de tipus olerdolà, amb la diferència d'ésser excavades a terra en lloc d'obertes a la roca. L'altar major és del S.XVII i el sagrari del S.XVIII. Estava decorat amb una pintura romànica que actualment es troba al Museu Diocesà de Barcelona. A principis del segle XX, la façana es va remodelar incorporant decoracions neogòtiques i eixamplant el campanar. Fou edificada sobre una altra església i un cementiri tombes antropomorfes del segle X.[cal citació] El mot topogràfic Facxas ja surt en una escriptura de l'any 964. La primera referència escrita de l'església és de l'any 995. Les referències al temple són nombroses durant tot el segle XI, i el 1082 és citat com a parròquia. En el segle XVI es feren obres. A l'edat mitjana era una parròquia amb pocs recursos i feligresos, però va viure un període de prosperitat durant la segona meitat del segle XV i fins al segle XVII, relacionada amb l'adquisició de masies del terme per ciutadans de Barcelona. És en aquesta època quan es va realitzar certes modificacions que van transformar l'aspecte original de l'edifici romànic, afegint-hi dues capelles laterals per donar-li forma de planta de creu llatina, cobrint l'absis amb un retaule, construint una sagristia i modificant la decoració interior, així com alçant l'espadanya. L'any 1577 s'adquirí la pica baptismal i la llinda del nou portal. L'any 1624 se li agregà com a sufragània l'església de Santa Engràcia de Montcada, al S.XIX aquesta s'independitzà i Sant Iscle passà a ser sufragània de Sant Martí de Cerdanyola. La seva ubicació és a prop d'una cruïlla de camins que unien Montcada, Horta i Cerdanyola. La parròquia va quedar suprimida el 1868 dins del context de la desamortització de Mendizábal, data en què es van vendre les terres als propietaris de la masia de Can Catà.

Flor de Maig

Es un Centre de Formació. L'Objectiu de l'Escola és oferir al jovent d'entre 12 i 20 anys, amb necessitats educatives especials, una atenció educativa, adequada i pròpia, que permeti bastir uns fonaments sòlids de cohesió per a la igualtat i el progrés social.