El Ripollès - Sant Pau de Segúries 04/06/2023

Camprodon

Coll de Canemar

Coll de Capsacosta (870)

Coll de Capsacosta (870)

Coll de l'Alec (1133)

Coll de la Bau

Coll de la Brossa (1288)

Coll de la Brossa (1288)

Coll Joell

Coll Salgá (1211.5)

Coll Salgá (1211.5)

Collada del Faig

Collada del Faig

Collet d'Arrencafels (1138.5)

Collet d'Arrencafels (1138.5)

Collet d'en Sivilla (1175)

N.N. (1175)

Collet del Triadú (886)1

Coma Ermada

Coma Ermada (Locality)

El Roc

El Talló (1277)

El Talló (1277)

El Tossal (1224.6)

Els Oms

Els Roures (Camping)

Els Roures (Camping) Sant Pau de Segúries, Girona, ESP

Ermita de la Mare de Déu dels Àngels

Santa Maria de Llongarriu també denominada Santa Maria de Sacot, Santa Maria del Cot, Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu és una ermita romànica situada al nucli de població de la Vall del Bac del municipi de la Vall de Bianya dins a la comarca de la Garrotxa. Es troba a 740 m d'altitud dominant la riera d'Oix, al costat de l'antiga casa pairal de Llongarriu. És un monument inventariat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita d'estil romànic que data del segle xii o començaments del XIII però que té reformes del segle xvii. És un senzill temple d'una sola nau amb campanar en espadanya. Descripció Es tracta d'una església d'una sola nau amb volta d'ametlla i amb capçalera rectangular al costat est. Les seves característiques corresponen al romànic del segle xii o començaments del XIII. En l'esmentada àbside rectangular hi ha una finestra central amb arc de mig punt. En el frontispici, a l'oest, hi ha la porta d'entrada de llum rectangular, en la llinda de la qual hi ha escrit que el 1672 es feren obres a l'església, a càrrec de Pal·ladi Joncar de Llongarriu, si bé la mà executora, qui feu la feina, fou Joan Aulon, segons una interpretació de la inscripció que hi figura. A la paret de migdia hi ha les restes d'un antic rellotge de sol. Sobre la porta hi ha una finestra amb arc de mig punt. Per sobre la porta d'accés, al teulat, hi ha un campanar en espadanya amb dos ulls que acaben amb arc de mig punt. A l'interior els murs són resseguits per un banc. L'església és esmentada documentalment l'any 1066, com a Sanctae Mariae de Cod, en la donació testamentària d'un alou, feta a favor del monestir de Camprodon (Donación que Bernardo, Arnaldo, Seniofredo y Guillermo Adalberto, como tutores de la difunta Estefanía, hacen al monasterio de Camprodon y su abad Bemardo Seguí, de un manso o alodio sito en la parroquia de Santa Maria de Cod en la villa de Toralloles, cuyo manso tenía por linderos: al E., la villa de Torramas; S., serra de Biania; 0., término de Bag; y N., término de Avellanacurva). En altres documents apareix anomenada com Sancta Maria de Cod, Sancta Maria de Cute, Sancta Maria de Cote, i en català Santa Maria de Ça Cot, Santa Maria de Sacot, Santa Maria de la Cot i el Lloc de la Cot. Aquest fet indica que existia un temple anterior, possiblement preromànic, a l'església del segle XII. Tot i ser una parròquia rural amb pocs fidels, el 1314 estava ben proveïda d'objectes i ornaments de culte. El 1420 consta que a l'església hi havia el Santíssim reservat dins un cofre que penjava sobre l'altar, i per això el bisbe manà la construcció d'un sagrari. Consta que 12 anys després, el 1432, quan es tornà a fer-hi una visita pastoral, l'església es trobava totalment derruïda i caiguda a terra segurament a causa del terràtremol ocorregut el febrer del 1428. Com a conseqüència, com a temple s'havia habilitat una casa o barraca a prop de l'església, amb les campanes col·locades en una bastida provisional. No és fins a finals de segle que el bisbe de Girona mana que es faci la reconstrucció del temple, que llavors era atès pel rector de Castellar de la Muntanya. A mitjans del segle XV, l'única església parroquial de la Vall del Bac és la de Sant Andreu de Porreres i aquest fet suposa que amb el pas del temps, el rector només digui missa a Sacot una o dues vegades al mes i en algunes festivitats assenyalades com la Mare de Déu d'agost o Assumpció, que era l'advocació titular del temple. A la llinda de la porta s'esmenta que es realitzaren obres a l'església el 1672. L'església tenia en el segle XVIII dues campanes a la torre. Una consueta de mitjan segle xix deixa constància que Santa Maria de Sacot, com església pertanyent a la Vall del Bac, mantenia una certa prevalença respecte a altres esglésies de la vall, pel que fa a la celebració del culte. El 1936 l'església fou incendiada i es perdé el retaule antic (s'ha proposat que del segle XVI) on hi havia representada l'Assumpció de Maria i que confusament ha fet que hom apliqués a l'església el nom o advocació de Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu. L'església ha estat recentment restaurada, acabant-se les obres el 1989.

Ermita de Sant Antoni

L'Ermita de Sant Antoni, situada en el punt més elevat del poble, es va construir l'any 1700 sota la supervisió d'un Patronat constituït pel rector, l'abat de Sant Pere i dos cònsols. Situada a uns 1.345 m d'altitud, presenta una de les millors vistes panoràmiques de la Vall, que a més del privilegiat paisatge, permet gaudir de la fauna de la zona, ja que es poden observar àguiles daurades, voltors, xoriguers, etc. Annex a l'ermita hi ha un espai per als excursionistes, construït amb l'última restauració dels Amics de Sant Antoni, que encara avui s'encarreguen de cuidar aquest espai. Per a arribar hi ha diferents camins i rutes possibles de dificultats variades. La pujada a l'ermita de Sant Antoni de Camprodon és una de les excursions més reconegudes del municipi, i cada 13 de juny se celebra un concorregut romiatge.

Ermita de Santa Magdalena del Coll

La Ermita de Santa Magdalena del Coll se encuentra situada junto a la Masia del Coll, en la Vall del Bac. Su estado es totalmente ruinoso, pero a pesar de ello aún se puede comprobar su origen románico en el campanario de espadaña (modificado en tiempos posteriores a la construcción inicial) y en la fachada de levante. La puerta de acceso está en la fachada de poniente, donde se intuyen restos de un posible porche que la protegía.

Esglesia de Sant Pau Vell

L'Església de Sant Pau és de tipus barroc rural, és d'una nau ampla amb capelles lateral. L'any 920 ja apareix citada una església dedicada a Sant Pau, que es converteix en el centre aglutinador dels masos disseminats pel terme. A la fi del segle XVII es va construir una nova església parroquial. Aquesta quedava elevada i solitària a la riba esquerre del riu Ter, a peu de l'antic camí ral d'Olot a Camprodon. Es va creure oportú construir una nova església al poble (1971). L'antiga continua apta per al culte, i les edificacions que l'envolten- rectoria vella fa falta campaner- s'ha convertit en una activa casa de colònies. Sant Pau Vell és una església al terme municipal de Sant Pau de Segúries (Ripollès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. De la primera església de Sant Pau, hi ha notícies en el segle X; en el segle XII se'n construeix una altra, la durada de la qual arriba fins al 1688, en què és enderrocada per a construir-hi l'actual, que es beneeix l'any 1693. L'origen de l'Esquellerida es remunta a l'edat mitjana, si bé els que resten en l'actualitat corresponen generalment a l'època barroca. La funció d'aquests instruments musicals era la de sonar en diferents moments dels oficis religiosos, com ara el Glòria i la consagració, en senyal de joia. Oposat a aquest instrument, hi ha la matraca, que servia per a denotar tristor; el seu so era de fusta. De planta rectangular amb tres naus, una central gran i dues laterals més petites que s'obren a la central mitjançant arcades. La nau central és coberta amb volta de canó. Pels falsos nervis d'arcs i les falses claus de volta, hom pensa que es tracta d'una falsa volta feta amb maons, i que la coberta real sigui amb cabirons de fusta coberts amb teula àrab. La separació entre les arcades de les naus laterals (quasi capelles) està formada per pilastres rematades amb una senzilla motllura, i des de cada pilastra surten els arcs de la volta. A la part de l'atri hi ha un cor tot construït en fusta. L'orientació de l'església és la de l'originària romànica, amb la porta d'accés cara al sud. El campanar, que s'aixeca sobre la porta, és molt pesat i massís. Adossada al seu costat, hi ha l'antiga rectoria, reconvertida en casa de colònies, amb diversos annexos al seu voltant. És un edifici de tres plantes a dues vessants i llindes de pedra. L'Esquellerida és una roda de fusta amb quatre eixos, que suporten dotze campanes petites, de dimensions i sons diferents. La roda té un suport de fusta fixat a la paret, on és agafat mitjançant un eix de ferro, acabat externament en forma helicoïdal, que li permet de girar lliurement, tot estirant una corda lligada a l'extrem de l'eix.

Esglèsia de Santa Maria

L'església de Santa María de Camprodón és la parroquial de la població de Camprodón a la comarca catalana del Ripollés. Està situada en el centre de la ciutat, prop del monestir de Sant Pere de Camprodón. Es creu que l'església de Santa María de Camprodón es va edificar amb la finalitat de servir a la població que s'havia establert entorn del monestir de Sant Pere de Camprodón. Aquest poblament feia difícil la vida monàstica a l'església de Sant Pere, que des de llavors es va utilitzar només per als monjos del monestir. Es desconeix la data de la seva edificació però es troba documentada a partir del 1017. En 1169 consta que està unida al monestir. Òbviament es tractava d'un edifici romànic, predecessor de l'actual, aixecat en el segle xiv. Consta d'un edifici de nau única, d'amplària considerable. La volta d'arestes és el resultat d'una restauració. La capella dels Dolores és del 1710. Guarda l'Arqueta de Sant Patllari i altres peces d'orfebreria, procedents del monestir de Sant Pere. És un edifici gòtic, iniciat en el segle XIV. En el segle XVII es van reformar les voltes del presbiteri i de la nau. Posteriorment, es va construir la Capella dels Dolors amb una Pietat de l'escultor Amadeu. L'església parroquial de Camprodon és un edifici gòtic, iniciat en el segle XIV, amb una nau de grans dimensions acabada amb un absis angular i flanquejat per altars laterals. En el segle XVII es van reformar les voltes del presbiteri i de la nau. Adossada en la part posterior, molt de temps després (1710), es va construir la Capella dels Dolors, on es pot admirar una Pietat obra de l'escultor Amadeu (1745-1821). A l'interior, en una de les capelles laterals i dins d'una urna reliquiari de plata, es guarden les relíquies del patró de la vila, Sant Patllari, i del copatrón, Sant Víctor. També es poden veure quatre capitells, probablement pertanyents a la portada de la primitiva església romànica de Santa Maria, avui desapareguda, així com una exposició permanent d'orfebreria religiosa de les parròquies de la vall de Camprodon. Destaca l'altar major, suportat per quatre capitells romànics.

Església de la Mare de Déu del Carme

L'Església del Carme de Camprodon és una obra gòtica de Camprodon (Ripollès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Antic conjunt conventual, a més de l'església incloïa el convent a la part posterior, claustre i annex al costat de la muralla sud, avui quasi totalment desaparegut. Gòtic pobre "carmelità". Façana de pedra parcialment aparent per pèrdua del rebatut de morter. Nau única amb passadissos laterals, travessant de forma paral·lela a l'eix de la nau els gruixuts contraforts. Absis semicircular interiorment i poligonal a l'extradós, no visible. Façana principal basilical variada amb posteriors addicions, com la del campanar. Aparentment no es conserven elements ornamentals interiors de l'època original. El convent de frares carmelitans calçats de Camprodon era dedicat a la Puríssima Concepció. Fou fundat el 1352, sota el papat de Climent VI, qui va atorgar la butlla corresponent; possiblement la fundació efectiva es faria poc després. L’impulsor d’aquest nou establiment fou Jaume Costa, Pere el Cerimoniós el va posar sota la seva protecció mentre que l’antipapa Benet XIII (el papa Luna, 1394-1417) va atorgar indulgència als qui participessin en la construcció. En la fundació també hi va internenir l’abat del monestir de Sant Pere de la mateixa localitat, Bernat de Folcrà, que va cedir els terrenys a canvi de la obligatorietat dels carmelites d’assistir a determinats oficis celebrats al monestir benedictí, a més de la percepció de rendes. El convent va viure sempre a l’ombra de Sant Pere, tant per la rellevància d’aquell, com per aquelles condicions de cert sotmetiment pactades en la fundació. En el mateix segle XIV va començar a patir una llarga època de decadència en part a causa d’una epidèmia de pesta, que va afectar la població de Camprodon. La seva comunitat era molt reduïda. Va patir els efectes de la Guerra dels Segadors, quan la vila fou ocupada els anys 1655-56 i el seu prior expulsat mentre el convent va patir destrosses. El 1794 va tornar a quedar ocupat per les tropes franceses i fou saquejat un altre cop. Durant el trienni liberal els carmelites foren traslladats a Manresa i després deportats. Fou clausurat definitivament del 1835, quan només tenia una comunitat de 3 o 4 membres. Es conserva l’església, activa.

Font de l'Hostal

Font de les Planelles

Font De Resclusanys

Font de Sant Patllari

Font del Ferrer

Font del Ferrer (Spring)

Iglèsia de Sant Andreu de Porreres

Sant Andreu de Porreres és una església romànica de la Vall de Bianya (Garrotxa) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Andreu de Porreres es troba aïllada, a la riba esquerra de la Vall de Bac. Durant molts segles va ser el principal temple de la vall. Actualment es troba en un estat de conservació lamentable. L'església original era d'estil romànic que queda amagat entre els diversos cossos afegits (sagristia, rectoria i d'altres) que s'han anat fent al llarg del temps. L'element més identificable d'època romànica és l'absis semicircular amb cornisa i fris sostingut per mènsules, aguantat per dos contraforts afegits després dels terratrèmols del segle xv. L'antic cloquer d'espadanya amb dos ulls va ser transformat en una torre quadrada amb teulat a dues aigües. Porreres ja era conegut l'any 904 però no s'esmenta el Sant. L'any 146 Sant Andreu de Porreres ja era conegut com a límit d'una finca que limitava amb Sant Feliu del Bac, llegada per Goifred al monestir de Camprodon. L'any 977 el bisbe Miró donà l'església a Sant Pere de Besalú.[1] La primera visita pastoral documentada és de l'any 1329, feta pel bisbe Gascó de Moncada, que manà cobrir l'església fent-hi un teulat. A la visita pastoral de l'any 1738 es manà allargar l'església pel costat del presbiteri trencant l'arc triomfal.[1] Antigament es venerava una talla romànica de Santa Maria possiblement perduda durant la guerra civil. Fins a l'any 1936 s'hi varen exercir les funcions parroquials.[1] Sant Andreu de Porreres és una església romànica de la Vall de Bianya (Garrotxa) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Descripció L'església de Sant Andreu de Porreres es troba aïllada, a la riba esquerra de la Vall de Bac. Durant molts segles va ser el principal temple de la vall. Actualment es troba en un estat de conservació lamentable. L'església original era d'estil romànic que queda amagat entre els diversos cossos afegits (sagristia, rectoria i d'altres) que s'han anat fent al llarg del temps. L'element més identificable d'època romànica és l'absis semicircular amb cornisa i fris sostingut per mènsules, aguantat per dos contraforts afegits després dels terratrèmols del segle XV. L'antic cloquer d'espadanya amb dos ulls va ser transformat en una torre quadrada amb teulat a dues aigües. Història Porreres ja era conegut l'any 904 però no s'esmenta el Sant. L'any 146 Sant Andreu de Porreres ja era conegut com a límit d'una finca que limitava amb Sant Feliu del Bac, llegada per Goifred al monestir de Camprodon. L'any 977 el bisbe Miró donà l'església a Sant Pere de Besalú. La primera visita pastoral documentada és de l'any 1329, feta pel bisbe Gascó de Moncada, que manà cobrir l'església fent-hi un teulat. A la visita pastoral de l'any 1738 es manà allargar l'església pel costat del presbiteri trencant l'arc triomfal. Antigament es venerava una talla romànica de Santa Maria possiblement perduda durant la guerra civil. Fins a l'any 1936 s'hi varen exercir les funcions parroquials.

l'Hostal de la Vall del Bac

la Torre

La Torre és una antiga casa forta en un promontori a la Vall del Bac, al terme municipal de la Vall de Bianya, en una situació immillorable per a vigilar la ruta cap al Ripollès, enfront l'església de Sant Miquel. Com una munió de fortificacions fou declarada bé cultural d'interès nacional. Arquitectura És una construcció medieval amb l'aparell romànic a les façanes de ponent i de migdia, amb restes de fortificació. La resta són afegits posteriors. Disposava d'una part d'habitatge format per un cos rectangular amb teulat a dues aigües i tenia planta baixa i un pis. En destaca, a la planta inferior, una espaiosa sala del període del romànic, que fa 15,5 m. de longitud per 5,3 m. d'amplada i que té cinc grans arcades que travessen la nau de nord a sud, sobre les quals descansa la coberta. Hi havia nu altre cos, integrat per la torre de defensa, de tres pisos, avui escapçada, on encara es poden veure restes dels matacans i les espieres. La construcció de la torre és més antiga que la resta de l'edifici. Va ser bastida amb pedra petita i pedra volcànica, i amb grans carreus als cantoners. Història Segons els documents antics, a la Vall del Bac hi havia dos castells. Un va ser la Torre, on visqué la família Bac. L'altre apareix esmentat amb el nom de Doscastells i es desconeix la seva ubicació. La història de la Torre de la Vall del Bac ha estat relacionada amb els Bac o Desbac, família de cavallers que residí i tingué propietats a la zona. Aquesta família, sobre la qual es tenen notícies des del segle XV, posseïdora del castell de Rocabruna, moment en què s'abandonà la casa pairal que tenien a la vall del Bac.

Les Colladiques

Llonganya (Ruin)

Llonganya (Ruin)

Llongarriu

Monestir de Sant Pere de Camprodon

Sant Pere de Camprodon és un monestir benedictí situat a l'actual vila de Camprodón, al Ripollès. Història Establert vers el 950 pel Guifré II de Besalú, actualment només en resta l'església romànica consagrada el 1169 i edificada sobre una anterior consagrada el 904. El monestir, que aviat conegué una forta expansió religiosa i patrimonial, fou unit el 1078 a l'abadia de Moissac, filial de Cluny*, de la qual no se separà fins al segle XV (1461), moment en què ja havia iniciat el seu declivi. La seva església, bastida sobre un temple anterior que havia estat consagrat el 904 pel bisbe Servusdei de Girona, fou novament consagrada el 1169. El seu claustre, coetani, s'arruïnà a causa dels terratrèmols del 1428 i ja no fou reconstruït. Abandonat des de l'exclaustració de 1835, la restauració del monestir fou empresa a partir del 1897 per l'arquitecte Antoni Serrallach, al mateix temps que Elies Rogent i Francesc de Paula Villar elaboraven un projecte de restauració. La restauració definitiva, tanmateix, no tingué lloc fins als anys 1928-32, sota la direcció de l'arquitecte Jeroni Martorell. L'edifici monàstic i alguna altra dependència annexa foren enderrocats aleshores, a causa del seu estat ruïnós. Església L'església, erigida a mitjan segle xii, és un edifici de línies austeres amb influències de l'art cistercenc. Té planta de creu llatina, amb cinc absis quadrats, el més gran dels quals té la mateixa amplada de la nau, i els dos de cada costat oberts als braços del transsepte. La volta que cobreix la nau és apuntada, reforçada per arcs torals. Sobre el creuer s'aixeca una cúpula revestida exteriorment d'una llanterna octogonal, que fa de base al campanar de torre, de dos pisos. L'església posseïa un claustre, no conservat, però que devia ser del segle XII, a jutjar per alguns capitells que n'han quedat. *L'abadia de Cluny, és una antiga abadia benedictina de la localitat de Cluny, situada en el departament de Saona i Loira, a la regió de Borgonya-Franc Comtat, en el centre-est de França. Una de les més il·lustres de tot el món per la santedat dels seus abats i monjos, pel nombre de religiosos que tingué subjectes arreu d'Europa, per haver estat cap de la gran Congregació monàstica del seu nom (Cluniacencs), pels seus magnífics edificis i ric tresor de joies, relíquies i llibres, actualment tot perdut i destruït

Monument a Cèsar August Torras

Aquest monument del món excursionista català dedicat al seu pioner per excel·lència, va ser inaugurat a la dècada dels vint del segle passat després de la seva mort, escaiguda el 1923 quan era president del Centre Excursionista de Catalunya, entitat que promogué la iniciativa. Al seu peu i amb una magnífica vista cap a Molló, coll d'Ares i el massís del Canigó i el Comabona, tenint als peus prats ondulats que donen un perfil sensual al paisatge, podem llegir una part del text que Joan Maragall li dedicà arran de la publicació del llibre dedicat a la vall de Camprodon. Recordem que Torras fou un dels acompanyant del poeta en la seva ascensió a Núria l'agost de 1894, i un poema dedicat a la vacada de Joan Maria Guasch.

Pla de Resclusanys

Pont Nou

Pont Nou de Camprodon és una obra del municipi de Camprodon (Ripollès) declarada bé cultural d'interès nacional. Descripció Pont d'un sol arc, de pedra, de doble pendent (dit d'esquena d'ase), que està unit a una torre de defensa, on hi ha l'antic portal de Cerdanya. Vora la torre hi ha una volta d'arc rebaixat que dona pas al carrer de Sant Roc. El pont, la silueta del qual constitueix un dels símbols de la vila, fou restaurat el 1930, probablement per Jeroni Martorell. Història El Pont Nou de Camprodon es troba sobre el Ter, just després de la seva confluència amb el Ritort, que separa la Vila de Dalt (o nucli centrat pel monestir) de la Vila de Baix. El pont fou construït amb tota probabilitat entre el 1196 i el 1226, i refet en part el segle XIV, per tal de donar pas al camí de ferradura que conduïa a la Cerdanya.

Puig Dot (1268)

Puig Ou (1299.5)

Puig Ou (1299.5)

Riera d'Oix

Sant Antoni (1322)

Sant Antoni (1322)

Sant Pau de Segúries

Sant Pau de Segúries, històricament Seguries ([səɣu'ɾiəs]), és un municipi català de la vall de Camprodon, que pertany oficialment a la comarca del Ripollès. Es troba al límit amb la Garrotxa, situat a la Vall del Ter, accidentat per la Serra del Capsacosta, al sud, i pel puig de Miralles, contraforts meridionals de la Serra Cavallera, al nord-oest. El poble, que es troba a una altitud de 860 metres, es troba a l'esquerra del riu Ter. El municipi comprèn també el poble de La Ral. El lloc és esmentat ja l'any 898, i l'església el 920. Entre el 907 i el 927 se'n possessionà el monestir de Sant Joan de les Abadesses, que en conservà la jurisdicció. L'abat Pere de Soler hi establí uns solars entre 1203 i 1217, i el seu successor, Arnau de Corsavell, li concedí carta de poblament i franqueses el 1217. El nucli antic és de carrers estrets, i modernament s'ha eixamplat per la carretera de Ripoll a Camprodon. El 1971 hom hi bastí una nova església, obra de Francesc Vayreda i Pau Monguió. L'antiga església, a llevant del nucli, fou edificada entre 1681 i 1693. El municipi comptà amb un dels primers equips de bàsquet femení de la província de Girona, el Club Bàsquet Santpauenc, i també fou un dels primers municipis gironins en disposar d'un pavelló cobert. Els conreus són principalment de cereals. Són molt importants les pastures i la cria de bestiar. Posseeix una certa infraestructura turística. Lloc d'interès La Via romana que passa per la Vall de Bianya i el Capsacosta

Serra de Malforat

Torrent de Porreres