Collsuspina-Castell de Popa-Mollet-Bcn CCHorta 1/6/15

Can Catà

Can Catà és una masia de la serra de Collserola a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una masia amb disposició característica dels segles XV i XVI amb els portals d'entrada a punt rodó i la teulada amb pendent als costats. La façana és orientada a migdia i fou reformada a inicis del segle XX. Mostra l'estructura formada per la planta baixa, pis i golfes en les que s'ha fet una galeria de dos arcs. La façana és coronada per un frontó amb formes motllurades circulars i els balcons tenen baranes amb balustrada. Les finestres són coronades amb cornises. Té uns jardins d'estil neoclàssic dissenyats (al segle XX) per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens (o per Leopoldo Gil Nebot).

Can Masdéu

Can Masdeu es un centro social ocupado,1 residencia y huerto comunitario en el parque Collserola a las afueras de Barcelona. El edificio era un antiguo hospital de leprosos abandonado durante 53 años antes de su desahucio final. El sitio fue famoso en 2002 cuando los ocupantes resistieron a su desalojo encadenándose y subiendo sobre trípodes. Durante una oposición que duró tres días, la policía fue incapaz de desalojar a los ocupantes, lo que llevó a un juicio: tres años los propietarios ganaron el juicio pero no ha habido orden de desalojo hasta el momento. La mayoría de los domingos el centro se abre y hay una participación de entre 100 y 300 personas en actividades relacionadas con ecología, activismo y autogestión. edificio principal yaciendo en una colina de la solana de Collserola tiene cuatro plantas y docenas de habitaciones y salas. Can Masdeu se sitúa cerca de el estación de Metro L3 Canyelles en Barcelona. Al principio de la pista de tierra hay indicación que pone "Valle de Can Mas Deu" a 500 m de la casa. El edificio fue construido sobre una ruina Romana y rodeado por viña hasta a la aparición de la filoxera. Luego la ciudad de Barcelona se expandió hasta Nou Barris. La masía fue construida en el siglo XVII, a principios del siglo XX, se reconstruye como convento y poco más tarde se convierte en hospital de leprosos. En 1948 se cierra y abandona; el miedo a la lepra puede haber sido un factor del abandono durante tantos años.

Castell de Popa

El castell de Castellcir, o Castell Cir, és un castell romànic del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès. És un monument històric inscrit en el registre de Béns Culturals d'Interès Nacional del patrimoni català i en el de Béns d'Interès Cultural del patrimoni estatal amb el codi RI-51-0005246. L'accés al Castell és a través del Camí del Castell, que surt del nucli antic de Castellcir, a ran de la vella església parroquial de Sant Andreu, seguint cap al nord-est la vall de la riera de Castellcir. Quan es troba el torrent de Centelles, cal seguir pel costat nord de la vall i anar-se enfilant cap al nord-est, per arribar, a peu, al Castell de Castellcir. Documentat des de l'any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir - el Tenes. Popularment, és conegut per castell de la Popa, nom al·lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un aspecte espectacular. Amb la forma Castellcirvio, aquest castell apareix documentat el 1014 a la documentació de Sant Benet de Bages, tot i que anteriorment se sap de la seva existència, amb el nom de Castell de Tenes. A partir del 1020 s'abandona del tot la denominació antiga, i, amb variants com Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi, ja apareix en la forma que, amb el pas del temps, donaria Castell Cir i Castellcir. A principis del segle XI aparegué la dinastia dels Castellcir, el més conegut de la qual és Gerard de Castellcir, qui el 1032 dotava l'església nova de Sant Andreu de Castellcir. El seu fill Guillem Gerard consta que s'havia criat a Sant Benet de Bages, i que era parent de l'abat Miró. Aquest darrer l'any 1070 tornava al monestir del Bages una sèrie de possessions en els termes de Castellterçol i Castellcir de les quals el seu pare, Gerard, s'havia apropiat de forma fraudulenta. Al segle XII Castellcir experimenta un canvi d'orientació: Bertran de Castellcir, entre el 1113 i el 1120 es lliga al monestir de Santa Maria de l'Estany, fent-hi donacions i cedint-hi l'alt domini del castell. Així, se'n reconeixien vassalls, però alhora servaven per a ells el domini útil i directe de les terres i rendes del castell. Ben aviat els Castellcir començaren a forjar una fama de bel·licosos, que s'estén al llarg de la seva història, com es veurà tot seguit. El 1107 va passar a domini de Guillem Ramon d'Òdena, un dels membres de la família Òdena, qui testà a favor d'Arnau i Ponça la Roca de Castellcir. El 1132 està documentat un Bernat, fill de Bertran, casat amb Dolça, de kastrum Ciruo, qui signa un censal amb el monestir de Santa Maria de l'Estany. El 1193 un membre de la mateixa família ingressa en el capítol de canonges de Vic, Guillem de Castellcir, qui hi aporta com a dot el mas Vall de Castellcir. Continua havent-hi esments a la família dels Castellcir: el 1228, Bernat de Castrociro renova la dependència de l'Estany, i el 1269 consta explícitament en un document que Castellcir pertanyia al monestir de l'Estany, cosa que es confirma encara en documents del 1287, 1294 i 1295. Fins aquells anys, la vida del castell i la seva relació amb l'Estany discorria aparentment sense estridències. Tanmateix, el 1294 el castell fou assaltat pels soldats del rei Jaume el Just i en van enderrocar la torre mestra. Es tracta, sens dubte, d'una seqüela dels enfrontaments entre la casa de Montcada i el bisbe de Vic. Roger de Castellcir, en aquell moment senyor del castell, militava en el bàndol dels Montcada, i els seus enfrontaments amb l'església eren constants. El 1298, a Vic han de cobrir una canongia vacant per la cruel mort de Pere de Castell; el 1299 consta que Gilabert de Castellcir està excomunicat per l'assassinat d'un canonge de Vic i un altre clergue, i les ferides causades a un tercer. Es tracta, doncs, d'un cas clar: el conflicte dels de Castellcir amb els membres de l'església de Vic havien arribat a l'extrem. El castell de Castellcir fou refet per Roger i Gilabert de Castellcir el 1300, i, posteriorment, es féu la pau entre els Montcada i el bisbe de Vic, mitjançant la intervenció reial. Roger de Castellcir fou un dels comissionats dels Montcada davant del rei. Però no arribà del tot la pau: els de Castellcir entraren en conflicte amb els seus veïns, els Centelles, fins aleshores aliats seus en el bàndol dels Montcada. El 1337 la lluita era oberta entre les dues famílies; consta com una de les causes els abusos comesos per Gilabert de Castellcir i els seus fills Roger i Bernat contra la dona i la filla d'Eimeric de Centelles. Poc abans, el 1330, Marc de Castellcir, senyor d'aquest castell, havia pronunciat el jurament de fidelitat a Eimeric en el mateix castell de Centelles, però havia caigut una malvestat damunt de Marc de Centelles i la seva família, i havien mort el 1348. Es tractava de la Pesta negra. Gilabert els havia succeït. El juny del 1337 els Centelles assetjaven el Castell Cir, i, finalment, el 1349 era presa a Gilabert de Castellcir, Guillot, la seva jurisdicció sobre el castell i terme. Gilabert de Centelles la comprava el 1363 al rei per 3.000 sous, però la venia als Bell-lloc ben aviat: en els fogatjaments de 1359 i de 1365-1370. El 1383 Castellcir era en mans de l'infant Joan, qui venia el castell altre cop per 3.000 sous a Ramon de Planella, que servia l'infant com a armer. Ramon de Planella ja havia rebut anys abans el Castell de Montbui i les seves parròquies. En aquell moment Pere de Planella era bisbe, primer d'Elna, després de Barcelona, i un altre Pere de Planella, cavaller, havia adquirit el Castell de Clarà i la vila de Moià. Els Planella esdevenien així una de les famílies més importants del Moianès i zones limítrofes. El 1348 consta com a senyor de Castellcir Bernat de Planella, a qui succeí Ramon de Planella. Els Planella abandonaren Castellcir per anar a viure a Moià, i el 1389 declaraven ser senyors de Castellcir, Mura i Granera. El 1411 és Gispert de Planella, casat amb Joana de Vilanova, filla del senyor d'Esparreguera, i el 1439 és Isabel de Planella qui és reconeguda per la reuna Maria com a senyora de Castellcir. Esdevingué aleshores la guerra civil del segle XV, i els Planella es decantaren pel bàndol contrari a Joan el Sense Fe. Els joanistes, capitanejats pels Altarriba i els Verntallat, atacaren Castellcir, alhora que Marc de Planella moria en combat. El rei Joan II destituïa del senyoriu de Castellcir Pere de Planella, i n'atorgava el domini a un partidari joanista, Crisògon de Centelles, però després de la guerra, els Planella degueren recuperar-ne el domini. El castell, des de la Torrassa dels Moros Els descendents dels Planella continuen amb el domini de possessions al Moianès i entorns, i aviat tornen a esmentar Castellcir entre els seus béns. El 1511 i el 1519 és Pere de Planella qui s'intitula senyor de Castellcir. El 1555 Joan de Planella, fill de Manuel de Planella, senyor de Calders i de Talamanca, és el senyor de Castellcir, i el 1560 i 1569 ho és Francesc de Planella. El 1599 Joan Francesc de Planella rebia les jurisdiccions anteriors, que havien estat confiscades pel rei a la branca principal de la seva mateixa família. Encara, el 1657 el virrei de Catalunya, marquès de Mortara, alliberava Joan Baptista de Planella d'allotjar tropes en el seu castell de Castellcir, i en els altres de la seva propietat. Posteriorment, i fins al 1942, Castellcir ha pertangut a la mateixa família, sempre per transmissió directa, a través d'enllaços matrimonials. Els títols, però, anaren variant: comtes de Llar, barons de Maldà, marquesos de Castellbell... Finalment, el 1942 Enric Torelló i Cendra el comprà al seu propietari, Salvador de Vilallonga i de Càrcer, marquès de Castellbell, pare de José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca. Arquitectura

Coll de la Ventosa

Parc de Collserola

Collsuspina

Collsuspina és un poble i municipi de la comarca natural del Moianès, fins al 2015 adscrit administrativament a la d'Osona. Eclesiàsticament, pertany al Bisbat de Vic, i judicialment al Partit Judicial de Vic. També depèn de Vic des del punt de vista de l'administració d'Hisenda i del registre de la propietat. Dins del Moianès, ocupa l'extrem nord-oriental. Nasqué com un territori depenent de la parròquia de Sant Andreu de Tona, al voltant de la sufragània de Sant Cugat de Gavadons, però amb el pas del temps s'anà decantant cap a les relacions amb Moià, definitivament afermades amb la independència municipal de Tona. La població actual de Collsuspina es formà en el Coll de l'Espina, en el camí ral de Manresa a Vic. El coll rebia aquest nom perquè eren terres de la important masia de l'Espina, propera a llevant del coll. De la forma original, Coll s'Espina o Collsespina, es passa a la forma actual per dissimilació.

Els Mistos

Els mistos és una escultura de grans dimensions feta per Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen el 1987 i que actualment es troba a la cruïlla de l'Avinguda Cardenal Vidal i Barraquer / carrer del Pare Mariana, al barceloní Parc de la Vall d'Hebron, al districte d'Horta-Guinardó. L'escultura representa una capsa de mistos caiguda a terra, que en conté cinc que apunten cap amunt, un dels quals està encès. Al voltant de la capsa hi ha quatre mistos més escampats en diversos punts, que ja han estat utilitzats. Estan pintats en colors vius, negre, groc, vermell i blau. L'escultura reposa sobre una base de formigó i, a més del depurat treball de cada peça, destaca per la seva reeixida integració a l'entorn. Les mesures són 20,73 x 10,06 x 13,21 metres. Els materials són acer i fibra de vidre. Es va inaugurar el gener de 1992, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona. És una obra de l'escultor i dissenyador pop nord-americà Claes Oldenburg i de la crítica d'art i restauradora Coosje van Bruggen. El 1987 van rebre l'encàrrec de realitzar una escultura per a l'àrea Olímpica de la Vall d'Hebrón de la ciutat de Barcelona, i van dissenyar aquest grup escultòric gegant, que parteix d'objectes quotidians i petits, reproduïts a gran escala. Aquest objecte sobredimensionat és una sacralització d'un objecte banal i quotidià, freqüent en l'obra de l'artista i en el Pop Art nord-americà. Les obres monumentals de Claes Oldenburg es caracteritzen per aquesta transgressió de les mides i dels materials dels objectes que representa i reflecteix la concepció de l'artista.

Hospital de Sant Llàtzer

Hospital de Sant Llàtzer

Inici Trialera

Mollet

Mollet del Vallès és una vila i municipi de la comarca del Vallès Oriental. Limita amb els municipis de: La Llagosta, Sant Fost de Campcentelles, Martorelles, Montornès del Vallès, Montmeló, Parets del Vallès, Lliçà de Vall al Vallès Oriental i Palau-solità i Plegamans i Santa Perpètua de Mogoda al Vallès Occidental. Mollet del Vallès és una ciutat situada a la comarca del Vallès Oriental, aproximadament a 17 kilòmetres de la ciutat de Barcelona i a 10 de Granollers, la capital de la comarca. El seu tram nord queda delimitat per l'autopista AP-7, i el sud per l'autopista C-33. Té dues estacions de ferrocarril: Mollet-Sant Fost (línia St. Vicenç-Maçanet) i Mollet-Santa Rosa (línia l'Hospitalet-Vic). L'any 1992 va ser subseu olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona'92 on van tenir lloc les proves de la modalitat de tir olímpic a les instal·lacions de l'Escola de Policia de Catalunya. El municipi de Mollet del Vallès ocupa un petit tros del sector central de la plana vallesana. Un territori amable, suaument ondulat, on el torrent Caganell travessa, d'extrem a extrem, el municipi fins a l'aiguabarreig amb el riu Besòs. Sota els camps i l'asfalt s'amaguen els orígens geològics de Mollet i Gallecs. Les roques tendres i toves que trepitgem (sorres, llims, argiles i algun nivell de conglomerats) ens relaten una llarga història d'una desena de milions d'anys. Moment en què per Mollet i comarca hi havia ramats d'hipparions, mastodonts, girafes, rinoceronts... Milions d'anys després, els humans posaven la petja sobre aquest territori. L'abril de 2009, sortia a la llum el vestigi humà més antic conegut fins ara a Mollet. Un enorme menhir de gairebé cinc metres de llargada i sis tones de pes, amb relleus i gravats d'excepcional vàlua, una de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys a Catalunya, una peça única de referència internacional. A aquest menhir neolític cal sumar-hi dos monuments megalítics més, avui desapareguts: la Pedra Salvadora i la Pedra de Gallicant. Segle X A mitjan segle X, Gallecs i Mollet eren petits nuclis de població envoltats de camps i de boscos. La parròquia de Mollet va créixer vinculada al domini de la seu episcopal de Barcelona. El bisbe tenia un ampli domini senyorial de terres i drets, i un batlle administrava les possessions. Sabem que, a finals del segle XI, es va construir una església romànica i al seu voltant, un grup d'edificacions formava la sagrera, que protegia les persones i els béns que incloïa. Gran part dels habitants depenien del bisbe de Barcelona, però una part del domini corresponia a una família noble, els Mollet, que van adoptar el topònim del poble com a cognom i van discutir l'autoritat del bisbe. Segle XII - Passat medieval Del passat medieval de Mollet resta dempeus l'església romànica de Santa Maria de Gallecs (s. XII), la base del campanar de l'església de Sant Vicenç (s. XI-XII) així com diverses masies que tenen el seu origen en aquell període. L'any 2006 es van trobar, en un solar proper a la plaça Prat de la Riba, dintre del perímetre de l'antiga sagrera medieval de Mollet, diverses restes arqueològiques, on cal destacar dues sepultures del segle XII. Darrerament, també s'han trobat, en un solar uns metres més avall, diverses sitges del mateix segle. Del XV al XVIII La població de la batllia es manté quasi estancada entre el 1497 i el 1708 (entre 340 i 385 habitants), però al llarg del segle XVIII augmenta força: el 1787 arriba a 768 habitants (a Mollet li correspon un 55%, un 35% a Parets i un 10% a Gallecs). A més de la tasca religiosa, l'església de Mollet acompleix funcions socials i de lideratge. El 1498, es comença a construir una nova església, d'estil gòtic tardà, que substituirà l'anterior romànica. Mollet es trobava en una zona estratègica de pas per on passaven dos camins rals: el de Barcelona a Vic i el de Barcelona a Girona i França, que representaven sovintejats moviments de tropes, a més d'un flux comercial i cultural important. El primer travessava el poble i el segon anava paral·lel al riu Besòs; patia, a més, freqüents atacs de bandolers, sobretot a la Pineda Fosca. Però governar un municipi amb tres parròquies no era tasca fàcil, i sovint hi havia conflictes. L'any 1732, Parets va demanar-ne la separació.

Ripollet

Ripollet és una vila i municipi de la comarca del Vallès Occidental. El municipi de Ripollet està situat dins la Depressió Prelitoral. Confronta al nord amb el municipi de Barberà del Vallès, a l'est i al sud amb Montcada i Reixac i a l'oest amb Cerdanyola del Vallès. El pla de Ripollet, d'origen quaternari com tota la depressió, té una altitud mitjana d'uns 70 metres, i la part més elevada és un turonet de 131 m al límit amb Barberà del Vallès. Travessa el terme de nord-oest a sud-oest el riu Ripoll. El riu Sec voreja el límit meridional amb Cerdanyola i conflueix al Ripoll dins el municipi. El terme, que comprèn la vila i cap de municipi de Ripollet, pràcticament unida als pobles de Cerdanyola del Vallès i Montcada i Reixac, s'ha desenvolupat al llarg dels principals eixos de comunicació de la comarca: la carretera N-150 de Barcelona a Sabadell i Terrassa (1852), la de Montcada pel Masrampinyo (1880) i la de Santiga que va a Santa Perpètua de Mogoda (1975). A ponent del nucli i a la dreta del Ripoll passa l'autopista C-58 de Barcelona a Sabadell i Terrassa. Un dels símbols més genuïns de Ripollet és, sens dubte, la imatge de la seva església parroquial, consagrada a Sant Esteve. La seva situació, a l'entrada del poble, la convertia en una de les primeres edificacions que trobaven els visitants. Encara avui, el seu campanar treu el nas entre els edificis per guaitar la vida al seu voltant. L'església de Sant Esteve L'església actual està construïda sobre estructures romàniques. Hi ha constància escrita de la seva existència des de l'any 986, encara que es creu que ja hi era abans del segle X. La construcció primitiva era més reduïda que l'actual, de planta en forma de creu llatina ben definida, amb un absis semicircular probablement reconstruït al segle XII. A la dreta, sortint de l'església, hi havia un petit cementiri adossat a les seves parets i, a l'esquerra, un reduït claustre amb un pou al mig. El portal és d'estil renaixentista del segle XVII. En els pedestals que suporten les columnes hi ha uns pollets, que representen l'escut municipal, tallats a la pedra. La façana actual, adossada a la primitiva, va ser refeta al mateix segle. L'actual campanar, edificat el 1892 per substituir el vell que estava molt malmès, és d'estil modernista. Durant el ple de l'Ajuntament del mes de gener de 2010 s'ha declarat bé cultural d'interès local. D'aquesta manera s'inscriurà al Catàleg del Patrimoni Cultural i Català i tindrà una protecció especial. També hi ha un Centre d'Interpretació del Patrimoni, conegut amb el nom del Molí d'en Rata.

Sant Feliu de Codines

Sant Feliu de Codines és una vila i municipi de la comarca del Vallès Oriental. Està situat en el sector nord-occidental de la comarca, al límit amb la comarca natural del Moianès (al nord) i la del Vallès Occidental, a ponent. El nom de Sant Feliu ja apareix l'any 1059 quan Mir Geribert i la seva esposa Guisla foren nomenats barons de Montbui pel Comte de Barcelona Ramon Berenguer I el Vell. Aquests van ser els primers senyors feudals, que van ocupar una baronia que s'estenia al llarg i ample d'una extensa contrada a la qual pertanyien, entre d'altres, els actuals municipis de Sant Feliu, Bigues i Riells, l'Ametlla del Vallès i Santa Eulàlia de Ronçana. Amb el pas dels segles, Sant Feliu es va constituir en l'enclavament més important de tots els que conformaven aquesta baronia, tant en nombre d'habitants com en producció artesanal. Això va provocar que els habitants de Sant Feliu es plantegessin la independència respecte de la baronia de Montbui. Després de molts litigis, i aprofitant una conjuntura favorable, es va obtenir del rei Carles IV, l'any 1793, el títol de Vila a la parròquia de Sant Feliu de Codines, encara que aquesta concessió no va poder ser efectiva fins al dia 8 de desembre de 1799, data en què es van poder reunir els 25.000 rals de billó que es demanaven per accedir a aquella petició. La població va créixer al voltant de l'església parroquial, on es va formar el barri de la Sagrera (que vol dir "terra sagrada"). Actualment, aquesta zona encara conserva els carrerons estrets i algunes edificacions típiques de segles passats. A poc a poc el poble va anar creixent i, paral·lelament al barri de la Sagrera, es van formar altres barris importants del nucli urbà, com el Serrat de Vic i la Venderia o Revenderia. Aquest últim s'estenia per la carena de l'altra banda del torrent de l'Escletxa, que passava pel mig del poble. Al llarg del temps es va anar creant una intensa rivalitat entre els dos barris, fins al punt que el de la Venderia, el 1796, va construir el seu propi campanar per posar-hi "rellotge de quarts y horas, (...) ab sas campanas". Òbviament, va desaparèixer aquesta picabaralla i aquells dos barris es van unir físicament, per mitjà de la urbanització de la plaça i més tard, també, amb l'obertura de la Travessia. A partir d'aquest fet es van anar formant altres barris i zones residencials fins a conformar l'actual vila de Sant Feliu de Codines, característica per la seva situació dalt d'una carena. Des de finals del segle XIX, aquestes zones residencials es van anar incrementant gràcies a l'arribada de gent que ha preferit l'entorn natural de Sant Feliu al brogit de les ciutats. El clima sec gairebé exclusiu de què gaudeix Sant Feliu en l'entorn on està enclavat, el seu entorn natural i la proximitat a grans ciutats són els principals factors que van fomentar un nou estil de vida, de tipus residencial, a finals del segle XIX.

Sant Iscle de Les Feixes

Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes és una església d'estil romànic del segle XII situada a la serra de Collserola, dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental). Avui és capella d'una residència de monges que ocupen la veïna casa rectoral del S.XVIII Can Catà, mentre que l'edifici principal forma part del Museu de Cerdanyola i està dins la Ruta del Vallès Natural. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església d'una sola nau de planta rectangular coberta amb volta de canó i teulada a dues vessants. L'absis és de planta semicircular i cobert amb volta de quart d'esfera. Tant la nau com l'absis són els originals, en canvi hi ha dues capelles laterals, la sagristia i una petita estança prop de la pica baptismal que corresponen a una modificació posterior. Els paraments de l'edifici són llisos tan per dins com per fora, només hi ha dos fragments de cornisa a cada costat de la nau. L'aparell dels murs és de pedres de riu trencades i disposades en filades horitzontals. A les cantonades hi ha carreus grans ben treballats. Al mur de ponent s'alça un campanar d'espadanya amb dues obertures. Pertany al primer perìode romànic i per la seva estructura es pot classificar dins de les esglésies d'una sola nau i un absis. El treball de la pedra i la manca d'ornamentació fan pensar que es tracta d'un edifici del segle XII, tot i que la porta és de forma rectangular amb una inscripció de l'any 1577, fruit d'una reforma posterior. En els seus voltants hi varen ser practicades sepultures de tipus olerdolà, amb la diferència d'ésser excavades a terra en lloc d'obertes a la roca. L'altar major és del S.XVII i el sagrari del S.XVIII. Estava decorat amb una pintura romànica que actualment es troba al Museu Diocesà de Barcelona. A principis del segle XX, la façana es va remodelar incorporant decoracions neogòtiques i eixamplant el campanar. Fou edificada sobre una altra església i un cementiri tombes antropomorfes del segle X.[cal citació] El mot topogràfic Facxas ja surt en una escriptura de l'any 964. La primera referència escrita de l'església és de l'any 995. Les referències al temple són nombroses durant tot el segle XI, i el 1082 és citat com a parròquia. En el segle XVI es feren obres. A l'edat mitjana era una parròquia amb pocs recursos i feligresos, però va viure un període de prosperitat durant la segona meitat del segle XV i fins al segle XVII, relacionada amb l'adquisició de masies del terme per ciutadans de Barcelona. És en aquesta època quan es va realitzar certes modificacions que van transformar l'aspecte original de l'edifici romànic, afegint-hi dues capelles laterals per donar-li forma de planta de creu llatina, cobrint l'absis amb un retaule, construint una sagristia i modificant la decoració interior, així com alçant l'espadanya. L'any 1577 s'adquirí la pica baptismal i la llinda del nou portal. L'any 1624 se li agregà com a sufragània l'església de Santa Engràcia de Montcada, al S.XIX aquesta s'independitzà i Sant Iscle passà a ser sufragània de Sant Martí de Cerdanyola. La seva ubicació és a prop d'una cruïlla de camins que unien Montcada, Horta i Cerdanyola. La parròquia va quedar suprimida el 1868 dins del context de la desamortització de Mendizábal, data en què es van vendre les terres als propietaris de la masia de Can Catà.

Sant Quirze de Safaja

Sant Quirze Safaja és un poble i municipi de la comarca del Moianès. Fins al 2015 estigué adscrit a la del Vallès Oriental Està situat a l'extrem sud-est del Moianès, al nord-oest del Vallès Oriental. Limita a migdia amb els termes municipals de Sant Feliu de Codines i de Bigues i Riells, del Vallès Oriental; a llevant, amb el del Figueró, també del Vallès Oriental, i amb el de Sant Martí de Centelles, d'Osona; al nord, amb el de Castellcir, del Moianès, però també inclòs actualment en el Vallès Oriental, i a tramuntana (nord) amb els de Castellterçol, igualment del Moianès i inclòs en el Vallès Oriental, i de Gallifa, que pertany al Vallès Occidental. Pertany al Bisbat de Vic i, en canvi, des del punt de vista del Partir Judicial, d'Hisenda i del registre de la propietat, pertany a Granollers. Té 25,89 km² i està integrat per dues parròquies, la de Sant Quirze Safaja, que dóna nom al municipi, i la de Sant Pere de Bertí, situada en un sector del terme més vinculat amb Sant Martí de Centelles i, per tant, en un vessant més osonenc. Cadascuna de les dues parròquies o entitats del terme té una geografia i característiques diferents, malgrat la seva unió municipal a partir del 1835. Parròquia de Sant Quirze Safaja: La parròquia de Sant Quirze Safaja s'estén de la cinglera del Fai (520 m), pertanyent a l'extrem occidental dels Cingles de Bertí, fins als cimals de la serra de Bernils (844 m) i del coll de Poses (705 m) fins al trencall de Puigdolena (705 m). La majoria de les seves aigües van directament al Tenes, llevat d'un petit sector del costat nord-est que van al Rossinyol, o torrent de Roca Gironella, que s'uneix al Tenes sota Sant Miquel del Fai. Bertí La parròquia de Bertí és al sector de llevant del terme, en una plataforma enlairada, un xic inclinada vers el sud-oest. Està perfectament delimitada a l'est i al sud per la cinglera que porta el seu nom i al nord i a l'oest pel torrent de les Roquetes i el de Roca Gironella o el Rossinyol. És drenada per aquests torrents i els de Puigfred, de Bertí i del Sot de la Font Llòbrega, afluents del Tenes per l'esquerra. L'altitud de la plataforma de Bertí va dels 750 metres als 952 del Puigfred, la seva màxima cota. Record de Màrius Torres, a la porta del cementiri del poble El poble de Sant Quirze Safaja El poble vell, que consta de poques cases agrupades en un únic carrer coronat al nord-est per l'església parroquial i el cementiri, es troba acinglerat dalt d'un esperó rocós que es dreça a l'esquerra del Tenes. El riu arriba al nord-est del poble, ressegueix tot el seu costat nord, el de ponent, i després tot el meridional, i se'n separa pel costat sud-est. Modernament ha nascut al pla, prenent com a eix la carretera BV-1341, un poble modern, a l'entorn de la Tenda, Cal Pastor i Can Pereredes. Encara més tardanament s'ha format un nou petit nucli davant i a migdia de la Casa de la Vila, on s'ha situat la farmàcia del poble. Una bona quantitat de masies i cases disperses han format tradicionalment el poble i parròquia de Sant Quirze Safaja. Es tracta de les del Badó, Bernils, Can Bernat, Can Brugueroles, Cabanyals, Cal Carabrut, el Cerdà, Cal Climent, les Clotes, la Masia Coll de Poses, Cal Colomer, la Corona, Can Curt, les Ferreries, Can Gall, el Maset, Cal Mestre, Cal Pastor, Can Pereredes, Plana Serra, els Plans, Poses, Pregona, el Revolt, Can Riera, la Rovireta, les Saleres, la Caseta de Sant Miquel, Can Sants, el Serrà, Serracarbassa, Serratacó, Can Torrents i les Torres. A més, cal afegir-hi els antics sanatoris antituberculosos del Badó i Puigdolena, l'antic veïnat de la bòbila de la Teuleria i els dos molins, el de Llobateres i el de Baix. Al cementiri parroquial de Sant Quirze Safaja està enterrat el conegut metge i poeta lleidatà Màrius Torres, que morí en el veí sanatori antituberculós de Puigdolena l'any 1942. El 2011 regia la parròquia principal del terme l'historiador i sacerdot Antoni Pladevall i Font.

Santa Perpetua de la Moguda

Es troba situat en una plana travessada per la riera de Caldes, prop de la seva desembocadura al riu Besòs. Està a 17 km de Barcelona i a 7 km de Sabadell. El topònim prové de l'església de Santa Perpètua situada al lloc de Mogoda, que podria ser un antropònim germànic o de l'àrab al-muqata, «les parcel·les».[2][3] En els fogatges del segle xv consta com Santa Perpètua de la Mogoda i al segle xvi com Santa Perpètua de Mogoda, de la vegueria de Barcelona.[4] En els primers censos del segle xix es va registrar com a Santa Perpétua de Moguda.[5] El 1933 es va canviar a Santa Perpètua de la Moguda,[6] modificat el 1937 a Perpètua de Moguda en el context revolucionari contra l'hagiotoponímia.[7] Durant el franquisme es va tornar al nom anterior fins al 1983.[8] A Can Filuà s'han trobat restes de pobladors pertanyents al període neolític (9.000 anys d’antiguitat) Hi ha documents que esmenten la localitat des del segle X, encara que s'han trobat restes de cultura ibera, i també d'una masia romana. L'institut més important del poble es diu IES Estela Ibèrica per aquest motiu. L'actual terme municipal de Santa Perpètua de Mogoda és el resultat de la unió dels pobles de Santa Maria l'Antiga i Santa Perpètua de Mogoda l'any 1847, fruit de la reordenació administrativa impulsada per l'administració central de l'Estat que va agregar aquells pobles de poca població als seus veïns més grans. Tant a Santa Perpètua com a Santa Maria l'antiga es conserven importants restes de viles romanes. A sobre de les pedres i la cultura romana va construir-se al llarg dels segles X-XII la Santa Perpètua medieval, el nucli de la qual és l’actual barriada de Mogoda, als peus de la riera de Caldes. Allà s'aixecà el castell de Mogoda. Estació de Santa Perpètua de Mogoda La primera referència escrita de Mogoda data de l'any 990 i pel que fa a Santiga del 983. Des de llavors, al voltant de les sagreres de les esglésies de Santa Perpètua s'han desenvolupat els dos nuclis de població, amb més èxit pel que fa al de Santa Perpètua, ja que a partir del segle XVIII crea al seu voltant una xarxa urbana, origen de l'actual nucli. Santiga, però, mantingué el seu aspecte definit per una plaça amb el safareig, el castell i les cases adossades dels treballadors i l'església, que encara avui en dia es pot observar. Durant el període medieval, nasqueren els més de 30 masos i masies localitzats al terme municipal. Un dels fets històrics esdevinguts al terme és una batalla dins de la Guerra del Francès el 1810 esdevinguda entre Santa Perpètua i Mollet, que perderen els francesos. El 1857 Claudi Arañó (industrial barceloní i membre del Foment del Treball) instal·là un vapor tèxtil als afores del poble. Fou l'inici de l'establiment d'indústries a Santa Perpètua i del creixement urbà.[9] El segle XX multiplicaria aquest fenomen en crear-se nous polígons industrials que provoquen un augment accelerat de població, molta d'ella d'origen immigrant, bàsicament espanyola. Al segle XXI continua la mateixa inèrcia, aquest cop amb immigrants de fora de l'estat espanyol.

Urb. El Castell de Montbui

Castell-Montbui o el Castell de Montbui és una urbanització al terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental. Pren el nom del Castell de Montbui, i és a la part occidental del terme municipal. El seu territori s'estén sobretot en el vessant septentrional del turó del Castell de Montbui i del Puig Alt de Viver, però els carrers de la urbanització fan quasi la volta completa a aquests turons, sobretot al segon. Es troba al sud-est dels Saulons d'en Deu, al nord de la urbanització de Can Regassol i a ponent de la de Can Carreres. És al sud del Xaragall de Can Duran i a ponent del torrent de la Font de la Fusta. És una urbanització d'extensió i població mitjanes, ja que el 2005 tenia 565 habitants, que representa el 7,5% del cens municipal.

Urb. Els Can Falguera

urb. Els LLadoners

Urb. Els Saulons D'en Deu

Els Saulons d'en Déu és una urbanització del municipi de Bigues i Riells, al Vallès Oriental,[1] però situada a tocar de Sant Feliu de Codines. És accessible des d'aquest poble, des del primer revolt a la dreta que fa la carretera C-59 en entrar al terme municipal codinenc o, per la cara oposada, per la continuació de l'Avinguda del Castell de Montbui.[2] Limita amb el paratge natural anomenat Els Saulons, un indret que hi ha als peus dels Saulons d'en Deu i a ponent i damunt de la urbanització dels Manantials. Són a la dreta del Xaragall de les Alzines i a l'esquerra del torrent de la Torre. Són al nord de Can Duran i al sud de la Granja de Can Garriga.[2]