Castelldefels, Masies de la Vall de la Sentiu i el Forn de Rajoles

Can Sospedra

Ara ens trobem amb els murs gegants amb arquitraus, plens d'heura i protegit amb culs d'ampolla i filferro d'arços, que ara destil·la antiguitat i abandonament. Després es va convertir en una ferrería y finalment en 1960 va deixar de funcionar.

Can Bruach

Can Bruach té aquest nom des del segle XVI, i prové de la família Bruach. L'any 1587, Joan Bruach de la Sentiu i la seva esposa Àngela ja confessen que tenen l'antic Mas Turell, abans Paranix o Aravitg. Però ni Turell, ni Aravitg ni Bruach figuren als llistats de caps de casa de Gavà dels anys 1497, 1516 o 1553 a Gavà, per la qual cosa no podem remuntar-nos més enrera en el seguiment d'aquesta nissaga. L'ascendència de la família Bruach prove d'als immigrants occitants que al llarg dels segles XVI i XVII arribaren amb profussió a Gavà. Joan Bruach, esmentat a mitjans del segle XVI, d'ascendència francesa. Aquest és l'origen d'aquesta nissaga gavanenca i del topònim amb el qual avui es coneix la masia de la Sentiu. A Joan Bruach, el propietari del mas esmentat l'any 1587, el succeí l'any 1628 el seu fill Joan, instituït en hereu universal segons testament lliurat a la rectoria de Gavà davant del capellà de Sant Pere. Aquest Joan és el que confessa posseir el mas al capbreu fet per Onofre Personada el 1632. L'any 1668, seguint l'establert en els capítols matrimonials signats entre Joan Bruach i sa muller Anna a la rectoria de Gavà, els succeeix el seu fill i hereu Jeroni Bruach. Jeroni confessa posseir el mas davant del notari Ignasi Teixidor l'any 1700. Desconeixem l'arbre genealògic de la família, però sembla cert que la masia continuà en les seves mans fins a mitjans del segle passat. A mitjans del segle XIX, els Bruach traslladaren la seva residència a la vila de Gavà, i ens han arribat notícies sobre el fet que a principis d'aquest segle la masia era propietat d'uns barcelonins, tot i que seguia en actiu cuidada per masovers. Membres de la família Bruach foren els que, l'any 1895, construiren l'edifici conegut com Cafè del Centre, o casal del Centre, actualment de propietat municipal i convertit en casal per a la gent gran. Els Bruach estigueren molt vinculats a aquest cafè i a les activitats que s'hi desenvoluparen, com ara el Cor la Igualtat o una orquestra de jazz coneguda com "Orquestra Bruach". Es destacable las canalitzacions en cerámica vidrada que encare es conserven

Can Sopes

A l'esquerra ens trobem edifici en ruïnes, mig tapat per l'heura Can Sopes era una masia petita. Tot i això, la seva història il•lustra les diferents fases d'expansió i fortalesa o crisi i depressió de l'agricultura catalana. Així, aquesta masia surt documentada per primer cop a finals del segle XIV com un mas en funcionament, amb un altre nom: mas Gerona. Els Gerona estan relacionats amb Eramprunyà des d'almenys els anys 1390-96, ja que en aquelles dates apareix esmentat un Berengario Gerona, fill de Raymundo Gerona, com a posseïdors de terres a Sant Pere de Gavà, i Arnaldo Gerona, com a posseïdor de terres a Sant Miquel d'Eramprunyà, en un document notarial que recull els vassalls del senyor del castell d'Eramprunyà, Jaume Marc II. En èpoques posteriors, desconeixem què passà amb aquesta família gavaneca. Els Gerona apareixen als llistats de veïns de Begues els anys 1497 i 1553. Concretament, el 1553 hom fa referència a un tal Pere Gerona de Begues. Potser el mas de la Sentiu el tenien com a complement a les seves terres beguetanes. En tot cas, encara a l'edat moderna Can Sopes era conegut com a Mas Gerona. Però en aquella època el mas ja no pertanyia a la família Gerona sinó, segons s'indica en un document notarial de l'any 1700, a la família Vinyes, que el tenia agregat al Mas Perellada (actualment conegut com Can Vinyes), com a possessió per compte de la parròquia de Sant Joan de Viladecans. En aquesta data, i de fet des de molt abans (finals del segle XVI) se'ns informa que l'antic mas Gerona era derruït. D'alguna manera, aquesta masia seguí la sort de moltes altres del camp català, que desaparegueren durant els segles XV o XVI, i passaren a engruixir les terres de les masies veïnes. Però la masia de Can Sopes va ser reedificada a finals del segle XVIII o principis del XIX, quan el camp català tornà a entrar en una fase d'esplendor, especialment gràcies al conreu de la vinya i a la comercialització del ví. Can Sopes funcionava en plenitud a principis d'aquest segle, segons ens informa l'historiador local Maria Colomé, tot i que l'any 1959 ja era derruïda. Actualment només queden unes petites restes de murs amb alguna porta i finestres visibles.

Can Tardà 'Coll Roig'

La masia actualment coneguda per Can Tardà tenia a finals de segle XVI un altre nom: era coneguda com a "Casa del Coll Roig". El Coll Roig era el coll per on passava la carretera entre la vall de la Sentiu i la Vall de Joan. El nom de Coll Roig és perfectament comprensible, ja que si resseguim el camí que puja des del fons de la vall de la Sentiu cap i que es dirigeix a Can Tardà, Can Perers i el coll Sostrell, veurem que abans d'arribar a Can Tardà a la banda dreta del camí el terra és d'un color rogenc, mentre que a mà esquerra, vers els cims de la carena de la serra de Can Perers, el terra és de color clar. El límit entre els dos terrenys, els gresos triàsics i el carst cretàcic és un relleix de la muntanya, un coll, a l'extrem del qual hi ha l'antica casa de Can Tardà. Per aquest motiu aquest coll degué ser batejat amb el nom de Coll Roig, i la masia com a Casa del Coll Roig. La Casa del Coll Roig pertanyia als Puig del mas Tibart (actualment Can Perers). El 30 d'agost de 1588, Montserrat Puig vengué 8 mujades de terra a Joan Roeda, pagès, en les quals hi era inclosa l'esmentada casa., segons es féu constar en la venda realitzada davant del notari barceloní Antoni Batlle. Joan Roeda morí intestat, i li succeí sa filla Caterina Roeda, que es casà amb Bartomeu Castellví. Els darrers detalls del testament no s'arranjaren fons el 13 de desembre de 1628, per la qual cosa hem de suposar que la mort de Joan Roeda es produí poc abans d'aquella data. El 5 de setembre de 1632 l'heretat del Coll Roig és confessada per Jaume Castellví Roeda, en qualitat d'hereu de la seva mare. Jaume efectuà testament el 20 de març de 1695 a la rectoria de Gavà, i nomenà hereu universal el seu fill, de nom també Jaume. Jaume Castellví fill confessà el mas i les terres davant del notari Teixidor el 27 d'agost del 1700. Desconeixem la línia successòria al llarg dels segles posteriors, i per tant no estem en condicions de formular cap hipòtesi sobre el moment en què la Casa del Coll Roig abandonà el seu antic nom per adoptar l'actualment conegut de Can Tardà. Tot i això, aquest ja s'usava a finals del XIX.

Camí de la nau abandonada

Estem a l'antic camp de tir, aqui es troba un camí que enllaça amb Can Tardà pel mig de la muntanya

Nau abandonada

A l'estar en desús al camp de tir de l'exèrcit, es pot veure com la naturalesa s'apodera de la nau i dels camins per arribar-hi, pràcticament no es pot entrar

Can Perers

Antigament, aquest mas (que dóna nom a tota la serralada de Can Perers) havia rebut el nom de Mas Tibart, i les seves terres s'estenien des de la carena de la serra fins a la riera de la Sentiu, agafant tot el vessant sud-oest de la capçalera de la vall. El primer esment dels poseïdors d'aquest mas el trobem al cens de l'any 1553, on surt esmentat "en Puig de Tibar". Tot i això, una nota ens informa que fou el 13 de juliol de 1577 quan els Puig adquiriren la propietat del Mas Tibart, ja que en aquella data Jaume Petit, pagès de Begues, vengué a favor de Joan i Montserrat Puig, pare i fill, pagesos, el mas dit Tibart, amb les terres corresponents. La solució a aquesta contradicció podria raure en el fet que tal vegada els Puig menaven el mas com a masovers, a mitjans del segle XVII, i que l'acabaren comprant l'any 1577. El fill dels compradors, Montserrat Puig, va confessar el mas en un document notarial de l'any 1587. Val a dir que l'extensió que s'assenyalen és només de 6 mujades, mentre que per les confrontacions recollides dels propietaris veïns li correspondria una superfície de prop d'unes 190 mujades (300 si hi incloem les terres de Can Tardà, que tingudes pels Puig, no foren alienades fins l'any 1588). En el cas d'aquest gran mas de muntanya no creiem que es tracti de cap ocultació de terres al capbreu (massa evident, d'altra banda) sinó del fet que només es confessen les terres conreades, que atesa l'orografia són només unes poques mujades en comparació amb la totalitat dels dominis del mas. Al document de 1587 hi confessa també posseir 3 quarteres un Antoni Puig, ben probablement un cabaler de la família, que tenia subcensada aquesta peça de terra al mas principal. D'aquesta manera s'assegurava el sosteniment de les branques menors de les famílies, sense desvincular-les del tot del mas principal. A Montserrat Puig el succeí Jaume Puig de Tibart, esmentat el 1617en la venda d'unes terres colindants. La següent notícia que coneixem en relació a aquest mas ja correspon a principis del segle XVIII. En un document notaria de l'any 1700, el mas ja està en possessió de Pere Perers, com a successor dels Puig i dels Petit. De fet, una nota solta a l'Arxiu d'en Josep Soler i Vidal ens informa que Pere Perers de Castelldefels era l'amo del "mas anomenat Petit, i després Puig, i antigament Tibart". Els Perers posseïren el mas al llarg del segle XVIII, tot donant lloc al topònim "Parés" amb què es coneixia el mas a finals del segle passat. El mas ja no es conserva, puix que fou destruït pels militars de l'exèrcit espanyol en construir el camp de tir militar recentment clausurat. En el seu lloc ara hi ha una bassa amb aigua per repostar en cas d'incendis

Camí Torrent Tibart

Un paratge espectacular que val la pena recórrer encara que sigui bastant difícil per la btt

Forn de calç

Ruïnes semiocultes per la vegetaciò, molt curiós

WayPoint

Celler Can Bassoles

Edifici en ruinas, en mig del cami Torrent Tibart

Can Flocant

Aquest mas és també conegut com "L'hostal de l'ase", nom del qual no en coneixem la procedència. En tot cas, sembla força difícil pensar que el mas es deia així per exercir funcions de fonda o hostal. Les primeres notícies d'aquesta masia cal vincular-les a un antic mas, el Mas Librella, abandonat ja al segle XVI. En aquella època, les seves terres pertanyien als Muntaner, propietaris de la Torre de la Sentiu, avui Can Dardena. De Miquel Muntaner el mas passà a la seva filla Joana i al seu gendre Joan Muntaner (àlies Peyrach), que el confessà l'any 1587. Aleshores el mas Librella es diu que està "diructi et desabitati", és a dir, derruït i deshabitat. Aquesta situació durà poc: el 16 d'agost de l'any 1588 una cunyada de Joan Muntaner, de nom Àngela Muntaner, maridà el pagès Joan Esquer. Pels capítols matrimonials firmats davant del rector de Castelldefels Andreu Vilar la parella obtenia com a dot una peça de terra de 12 mujades, on hi reconstruiren l'antiga casa de camp. Joan Esquer i Àngela Montaner confessaren aquest nou «mas Esquer» davant del notari Antoni Seriol el 27 de juliol de 1598. Joan Esquer i Àngela Muntaner tingueren una filla, Francesca. En morir, el mas passà al seu oncle i tutor, Pere Esquer. Quan Francesca fou major d'edat, i maridà amb Joan Vadell, pels capítols matrimonials signats davant del rector de Castelldefels el 2 de gener de 1611, la propietat del mas passà a mans dels cònjuges. Així ho confessaren el 30 de juliol de 1618 davant del notari Joan Soler Ferran i el 16 de juliol de 1632 davant del notari Onofre Personada. Els Vadell o Badell mantingueren la propietat fins a principis del segle XVIII, ja que l'any 1700 l'heretat era confessada davant del notari Ignasi Teixidor per Jacint Badell, successor de Joan Badell i Francesca Esquer A finals del segle XVIII, l'heretat ja era en mans d'una altra família: els Forment. Concretament, Baldiri Forment, de Sant Climent, apareix documentat l'any 1782. El 31 de gener de 1831 l'heretat era de Climent Forment. I a mitjans del segle XIX el mas tornà a canviar de família, i tot adquirint el seu nom actual: en un mapa de la baronia d'Eramprunyà de finals de segle XIX hom pot llegir «Heredad "Hostal del Ase", de Isidro Forment alias Flocant», la qual cosa indica que Isidre Flocant havia maridat la pubilla dels Forment. Els seus hereus ja portaren el nom de Flocant, que és l'actual. En els nostres dies, l'excursionista encara pot veure les ruïnes del mas, amb alguna paret, el forn, i l'arrencada de l'escala que conduïa al pis superior.

Can Pardal

Amb aquest curiós nom (del qual no hem pogut escatir l'origen, però que és documentat al segle XIX), es coneix ara l'antic Mas Pedregós. La primera notícia que coneixem en relació amb aquesta masia prové d'un antic capbreu senyorial. Un capbreu era una escriptura notarial en la que els masovers reconeixien que posseïen les masies en usufructe a canvi de pagar unes certes pensions o censos als seus senyors feudals. Doncs bé, en un capbreu de l'any 1587 Jaume Vinyes, propietari d'altres masies del terme de Gavà (Can Vinyes, Can Vall de Joan i Can Sopes) confessa tenir pels barons d'Eramprunyà una terra campa "in qua solebat esse mansus Pedregos", és a dir, una terra en la que hi havia hagut un mas anomenat Pedregós. Es tracta, doncs, d'un mas en aquella època rònec, abandonat i destruït. Més de cent anys després, en un altre capbreu de l'any 1700, encara es diu que els Vinyes posseeixen la «peça de terra (...) en la que hi havia el Mas dit Pedregós, ara derruït». El nom de "Pedregós" deu correspondre al cognom d'un dels seus antics possessors: un "Padregós de la raval lo saier" apareix al fogatjament de Gavà de 1497. L'any 1502 torna a sortir un gavanenc de nom Joan Pedregós. Tot i això, els Pedregós ja no apareixen més enllà de 1516. Potser en aquella data el mas ja havia revertit als Vinyes, que el mantingueren dins del nucli de les propietats familiars al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. En qualsevol cas, el mas que avui veiem al peu del camí que des del fons de la vall de la Sentiu condueix al castell d'Eramprunyà deu ser una reconstrucció molt posterior, potser del segle XVIII o XIX. Probablement va ser reedificat durant la gran expansió agrícola d'aquells anys provocada per la demanda del vi que s'exportava a Amèrica. La forta demanda d'aquest producte va fer que moltes de les antiquíssimes masies medievals que havien estat abandonades a causa de les crisis demogràfiques dels segles XIV i XV, tornessin a reconstruir-se; els seus masovers foren els que construiren, amb constància i paciència, les feixes i els marges que encara avui, quan algun incendi deixa la muntanya descoberta de vegetació, apareixen als ulls sorpresos de l'excursionista urbà. Can Pardal és una casa de camp d'arquitectura molt simple, de planta quadrada i teulada simple a dues vessants simètriques.

Can Vinyes

L'actual masia de Can Vinyes cal relacionar-la amb la parròquia de Sant Joan de Viladecans, que n'era la propietària, probablement des del llunyà segle X. Can Vinyes era conegut a finals del segle XVI com a Mas Parellada. La família Parellada està documentada com a tributària d'Eramprunyà entre els anys 1390 i 1396, a tervés d'un «Petro Parayada». El següent esment és del 1487, data en la qual hom cita Bernat Parellada i son fill Joan Parellada de la Sentiu. D'altra banda, "en Parelada" consta com a cap de casa de Gavà el 1497. A partir d'aquesta data ja no trobem més referències a la família Parellada. Probablement, a principis del segle XVI els Vinyes ja l'havien adquirit. Potser el comprador fou Bartomeu Vinyes, esmentat en la documentació l'any 1516, a qui degué succeir l'Antoni Vinyes citat el 1553. L'any 1587, era Jaume Vinyes qui confessava tenir el mas Perellada "cum domibus et suo corrali et aliis mansis diructus"en dependència de Sant Joan de Viladecans. El fill de Jaume Vinyes, de nom Joan, obtingué un títol de confirmació de la possessió de la masia de mans de Joan Miret, capellà de Sant Joan de Viladecans, davant del notari barceloní Pere Mont, l'11 de novembre de 1609. Joan Vinyes testà el 27 d'abril de 1636 davant del rector de Gavà, tot instituint hereu el seu fill Bartomeu. Bartomeu Vinyes va fer testament davant de Pau Molins, rector i notari de Gavà, el 24 de gener de 1661, i instituí hereu el seu fill Bernat Vinyes. Bernat morí intestat, però la cúria de la Baronia d'Eramprunyà adjudicà els seus béns, l'11 de setembre de 1688, a Joan Vinyes. Joan Vinyes morí també intestat, però el succeïren la seva vídua Marianna i el seu fill Andreu. A aquesta època deu correspondre la profunda renovació arquitectònica de la façana que avui presenta el mas, de clara tendència barroca. Marianna Sadurní, Vinyes i Valls, vídua en primeres núpcies d'Anton Valls, en segones de Joan Vinyes, i en terceres de Cristòfol Sadurní, i Andreu Vinyes, mare i fill, propietaris, confessaren el 16 de gener de 1701, que tenen "un mas dit Parellada, junt amb altres casetes, terres, vinyes" "pel Benefici de Sant Joan a l'església de Viladecans". La família Vinyes continuava tenint en propietat el Mas Parellada a finals del segle XVIII. L'any 1793, aquesta família protagonitzà un assenyalat enllaç matrimonial, en casar-se l'hereu de Can Vinyes amb la pubilla de Can Mas de Bruguers. Els Vinyes seguien posseint el mas a finals del segle XIX. Així figura al Llibre de Confraries de Sant Pere de Gavà, on s'indica que l'any 1890 Ramon Vinyes, de Can Vinyes, era administrador de l'ermita de Sant Miquel d'Eramprunyà Actualment la masia pertany a la família Ros, de Gavà.

Can Dardena

Can Dardena és el nom que ara rep la Torre de la Sentiu. Una torre que remunta a l'alta edat mitjana (finals del segle X), quan el pròcer Galí, veguer del castell d'Eramprunyà, llegà al monestir de Santa Maria de Castelldefels una casa, amb hort, fruiters, molí i resclosa. Originalment doncs, la masia fou cedida al monestir de Castelldefels. Aquest monestir, com a institució religiosa, no es va fer càrrec directament de l'explotació i guarda de la Torre de la Sentiu. La vall, i amb ella la Torre, fou infeudada al segle XII a una família de cavallers: els Santa Oliva (vassalls també del senyor d'Eramprunyà). A finals d'aquell segle, Guillem Ramon de Santa Oliva heretà amb la Casa i vall de la Sentiu el seu fill Berenguer, en fer-se aquest darrer canonge de la catedral de Barcelona. Del canonge Berenguer la casa i la vall passaren a principis del segle XIII a mans dels Picalquers, senyors d'Esplugues de Llobregat. Així, a finals d'aquell segle (1298) Pere Ramon de Picalquers posseïa la Vall de la Sentiu. A principis del segle XIV, però, el domini de La Sentiu tornà a canviar de mans, passant de la família Picalquers a la família dels Cunit, senyors de Canyelles. Aquesta família apareix documentada a La Sentiu per primer cop el 1309. Més endavant surt diverses vegades en ocasió del jurament de fidelitat que havien de prestar a la família dels Marc, senyors d'Eramprunyà. Però a finals d'aquell segle, la Casa de la Sentiu i amb ella la vall tornaren a canviar de mans, éssent incorporats pels Marc a la senyoria d'Eramprunyà. Així, l'any 1451 Jaume Marc III va fer un préstec a Blasco de Castellet, en casar-se amb sa filla Isabel, a càrrec de les rendes de La Sentiu. Els Marc, però, tampoc posseïren personalment la Torre de la Sentiu. Hi establiren uns masovers que, al llarg del temps, acabaren per obtenir la possessió plena del mas i la torre. Al capítol següent veurem quí foren aquests masovers. Can Dardena a l'Edat Moderna. Dèiem al capítol passat que els senyors d'Eramprunyà, que posseïen l'antiquíssima Torre de La Sentiu, actualment coneguda com Can Dardena, la feien portar per uns masovers. A mitjans del segle XVI, aquest masover era Pere Montaner, que apareix els anys 1550 i 1553esmentat en diversos documents. El seu successor fou Miquel Muntaner, que morí vers l'any 1587. I els seus successors foren la seva filla Joana i el seu gendre Joan Muntaner (anomenat abans Peyrach, ja que Joan Peyrach, en casar-se amb la pubilla del mas Muntaner adoptà el nom de la dona). Al matrimoni Joan i Joana Muntaner els succeí el seu fill Ponç, cognomenat Peyrach, que el 17 d'abril de 1613 fou confirmat pels barons en la possessió de la Torre de la Sentiu. Ponç Peyrach, davant del notari Onofre Personada, confessà l'11 de juliol de 1632 que tenia pels barons la casa amb torre i peça de terra situada a Gavà anomenada "Torre de la Sentiu", la qual cosa ratificà posteriorment davant del notari Joan Soler. De Ponç Peyrach la Casa de la Sentiu passà al seu fill Joan Peyrach, que morí l'any 1668. Aleshores, els seus executors testamentaris (Joan Poch i Pere Castellví) vengueren perpètuament l'heretat a n'Anton Dardena, el 4 de novembre d'aquell any, segons escriptura atorgada davant del notari barceloní Manuel Teixidor. Amb la família Dardena, la Casa de la Sentiu adquirí el nom que encara avui perdura: Can Dardena. Els Dardena no eren nous a Gavà. Devien ja posseir algunes terres i algun mas (que no hem pogut identificar), car el 6 de juny de 1622 Agnés, mare i tutora de Felip Dardena, pren part en l'assemblea veïnal que acorda construir la nova església parroquial de Gavà, i només els caps de casa hi tenien dret a vot. Anton Dardena maridà amb Magdalena Pasqual i Puig, segons capítols matrimonials en poder del rector de Sant Cristòfol de Begues signats el 4 d'octubre de 1654. En aquests capítols s'instituïa com a hereu el fill que els dos tinguessin. Així es portà a terme, i el 9 de setembre de 1700 Francesc Dardena, fill d'Anton i Magdalena, confessava tenir aquest mas davant del notari Teixidor, durant la capbrevació que aquest realitzà entre 1699 i 1708. Fou durant el segle XVIII que el mas adquirí la imatge que presenta actualment, amb diversos edificis adherits al cos principal i a la torre de defensa, entorn d'un pati interior complementat amb un d'exterior per on s'entra al conjunt. Els actuals propietaris de Can Dardena, que no són gavanencs, han restaurat la masia, que ofereix al caminant una esplèndida visió de solera i antiguetat. Hi destaca, al costat del camí, l'antiga torre de defensa documentada abans de l'any 1000.

Font La Sentiu

Canella sobre una bassa de ciment, Sota l'ombra espessa d'un roure centenari i altres arbres frondosos. Un escenari molt agradable. Té una llegenda popular ..... A mitjans del segle XVIII, una terrible malaltia va assolar les petites poblacions de Gavà i Castelldefels. La gent que vivia es dedicava a conrear la terra, a tenir cura dels ramats d'ovelles i també a la pesca. Per això, cada vegada quedaven menys persones adultes sanes i fortes per fer aquests treballs. Tal era així, que a la malaltia aviat se li va sumar la fam, perquè no quedaven prou agricultors per tenir cura de la terra, pastors per dirigir els ramats o pescadors que amb paciència es tiressin al mar. Un bon dia, el Baró d'Eramprunyà, hereu de la família March, va convocar una reunió amb les persones més influents de la Baronia. A part d'ell com a representant del rei, va acudir el capellà de l'Ermita de Bruguers com a representant del clergat i els seus respectius seguicis. Els acompanyants, més que prendre decisions, eren els encarregats d'aplaudir les decisions dels seus amos i senyors, com en tota societat feudal i com ara. Després de moltes hores de conversa on menjar i beure tot el que la població feia anys que no provava, el Baró va prendre una decisió. Segons la seva opinió, la malaltia era un càstig diví pels excessos que havien comes els plebeus. Per demostrar-li al Senyor que es penedien dels seus actes, pujaria els impostos reals de la Baronia durant un any sencer. Els seus emissaris van començar a cobrar els impostos a partir de l'endemà, per la qual res semblava canviar els habitants de Gavà i Castelldefels. Si de cas, que ara eren més pobres que abans. Mentrestant, la malaltia continuava deixant sense forces aquelles persones que podrien estar treballant la terra. Un temps després, veient que els impostos només feien que la població passés encara més fam i restriccions, es van tornar a reunir al castell d'Eramprunyà. Aquest cop, va ser el capellà qui va exposar la seva teoria. Segons ell, la malaltia també era un càstig que Déu enviava a la població pecadora, per la qual la solució era una altra ben diferent. Va imposar, sota pena de mort, que la gent anés a missa cada diumenge a resar un parenostre, una avemaria i totes les cançons de missa tan típiques a les parròquies del nostre país. Això tampoc va fer efecte positiu. De fet, cada vegada hi havia més gent malalta i més persones que no podien anar ha resar a les esglésies, que van ser quedant-se mes i mes buides cada vegada. El temps continuava passant, per la qual ningú sabia quin podia ser el remei per a aquesta malaltia. Fins que una nit clara d'estiu, en tant la xafogor del dia havia deixat pas a la suau brisa nocturna, dos germans bessons jugaven a amagar-pel bosc. Eren un nen i una nena molt desperts per l'edat que tenien, però encara amb la innocència que només els nens conserven. Vivien en una masia apartada de la població, al bell mig de la Vall de la Sentiu, a la falda del Castell de l'Eramprunyà. A casa, l'àvia i el pare havien emmalaltit ja feia mesos i ells ajudaven a la mare amb totes les tasques de la llar. Aquesta nit, però, la seva història canviaria per sempre. Mentre jugaven a pocs metres de casa seva, sota la llum de la primera lluna plena de l'estiu, van veure un petit resplendor a través de les alzines. Curiosos per aquella llum tan misteriosa, es van endinsar cada vegada més en aquell bosc. Van deixar enrere pins pinyers, alzines i esbarzers, també algun cirerer. Tot d'una, la llum la tinguessin tan a prop que gairebé la podrien haver tocat si na haguessin quedat embadalits. Davant seu, hi havia dues nimfes vestides amb túniques color turquesa suau que brillaven. Els cabells rossos els queien sobre l'esquena emmarcats per dos trenes que s'unien en forma de corona, trenades amb flors i fulles d'heura. Tenien ulls verds ben càlids que transmetien pau i serenitat. Eren les Nimfes de la Sentiu, que havien protegit la vall durant segles de tots els mals. Una d'elles, la que semblava més gran de les dues, va fer un pas endavant i va dir aquestes paraules: - Vosaltres, que encara conserveu la bondat que es té en néixer, sereu els encarregats de tornar la salut als seus veïns i veïnes. Tot seguit, les dues nimfes es van apartar i van deixar veure una bella font amb aigua estancada i moltes flors voltant. La naturalesa creixia ben fort i vigorosa al voltant de la font i alguns animals bevien sense espantar-se per la presència de les nimfes o dels nens. - Ara torneu a casa i demà, torneu a buscar aigua per a la vostra família. No deixeu que ningú s'apropiï d'ella, serà de tot aquell que ho necessiti. L'endemà, gens mes despuntar el sol per Llevant, van sortir els dos bessons de casa sense fer soroll amb una bota de cuir que van omplir de gom a gom l'aigua que rajava a la font. Va ser màgic! Només que la seva àvia i el seu pare es van mullar els llavis amb aquella aigua pura i fresca, va començar a notar que recuperaven lentament les forces. Durant set dies i set nits, es van encarregar de portar aigua a cadascuna de les masies i les viles de Gavà i Castelldefels. No va quedar ni una sola persona que no hagués provat aquella aigua i tothom semblava recuperar-se de l'estranya malaltia. Finalment, per desgràcia aquella bona nova va arribar a oïdes dels nobles de la zona. El Baró de l'Eramprunyà i el Pare no van trigar a atribuir-se els mèrits a través dels seus discursos i els sermons a missa. Tots dos asseguraven que havien estat les seves mesures les que havien fet que Déu els fes arribar aquesta aigua beneïda. Així que van decidir voltar la font amb una tanca de fusta i col·locar dos sentinelles per evitar que la gent pogués agafar l'aigua. El mateix dia que ho van fer, l'aigua va deixar de brollar, la qual havia estancada va agafar un color marró gens agradable i sortia una pudor que s'estenia per tot el territori de Gavà i Castelldefels. La gent es va rebel·lar per primera vegada en segles i va reclamar que la font fora d'accés públic com ho havia estat fins llavors. Va haver-hi baralles entre els soldats i els agricultors, ramaders i pescadors. El poble superava en nombre a la noblesa i van aconseguir el seu propòsit. Un cop retirada l'última fusta que tancava la font, l'aigua va tornar a brollar, la bassa va recuperar la seva transparència cristal·lina i l'olor de les flors embriagat tota la vall. Ja se sap, hi ha coses, com la naturalesa, que s'escapen al control de l'ésser humà i més val que segueixi sent així. Des de llavors, la Font de la Sentiu ha donat vida a aquella zona de Gavà i els seus habitants encara avui recorden l'esperit de protecció de l'aigua i de les nimfes, és habitual trobar passejant per aquesta zona persones que busquen tranquil·litat i d'altres que es detenen esmorzar o berenar a l'ombra que protegeix aquesta font màgica. Autor de la Llegenda de la Font de la Sentiu de Gavà Raúl Puga i Fernández

Prensa de vi i pou

Edifici en ruinas, prensa de vi i pou (inutilizat)

Can Llong

Abans Mas Sbert. El mas conegut actualment com Can Llong era propietat molt antiga d'una família anomenada Sbert. Aquesta família sembla procedir de Viladecans, ja que el segle XIV hi posseïen diverses peces de terra. Però a finals del segle XIV els Sbert foren establerts per Jaume Marc II en un mas a la Sentiu. Entre el 1390 i el 1396 Guillelma, «uxori Petri Asber» de Sant Pere de Gavà, declara que té un mas anomenat Sbert, que és l'actual mas de can Llong. Hi ha més referències als Sbert els anys 1489, el 1497 (Miquel Sbert), el 1502 (Pasqual Sbert, successor d'en Miquel), el 1516 (Pasqual Sbert, i, a més, Pere Joan Sbert, ocupant el mas Ponç de les Canals, situat al barri de Can Tries; també el 1516 la família Sbert apareix establerta a Sant Climent). L'any 1550 surten esmentats més familiars: Bartomeu Sbert de Gavà, successor d'en Pasqual, i Joan Sbert de Sant Climent. Ambdós els tornem a trobar el 1553, i Joan Sbert de Sant Climent el 1562. Més notícies apareixen a finals del segle XVI: el 15 de desembre de 1587 Joan Sbert declara un mas a la Sentiu, amb 50 mujades de terra, un bosc a les Planes, a Bruguers, i un altre al pla de Queralt, el camp dels Feixars, sota la Roca de Gavà. I Pere Sbert i la seva muller Bartolomea Gallart, de Castelldefels, declaren el mas «casa de la Roca», per herència de Montserrat Gallart, pare de Bartolomea, i dues peces de terra al Serguerar i als Feixars sota la Roca. Joan Sbert posseí el mas fins l'any 1593. El 27 de desembre d'aquell any testà davant del rector de Gavà, i el llegà al seu fill Anton. Però l'Anton no pogué gaudir de l'herència fins a principis del segle XVII, després d'una sentència arbitral. A Anton el succeí Isidre Sbert, i a aquest un altre Anton Sbert. El 6 de juliol de 1623, aquest darrer declarà tenir l'esmentat mas de la Sentiu. De n'Anton passà al seu nebot Isidre Savall, pagès de Castelldefels. Aquest testà el 26 d'agost de 1640, i el succeí Marianna Savall, filla seva, que morí impúber poc després. El mas passà aleshores a mans d'Anton Savall, hereu de Marianna. Vers el 1653, havent mort Anton Savall, un acte en poder del notari Gaspar Saiol, emès el 28 de febrer de 1653, el restituí a Paula Sbert, neboda d'Anton Sbert, i muller de Montserrat Ferrer. Però el mas no romangué a les seves mans. Paula Sbert, ja vídua, i els seus fills Miquel i Eulàlia, se'l van vendre el 9 de novembre de 1663. El comprador fou Miquel Sadurní, pagès de Begues (propietari del mas Montau), que l'obtingué pel preu de 2.972 lliures barcelonines, segons acte del notari Benet Güell. L'any 1700, l'esmentat Miquel Sadurní confessà davant dels barons posseir "aquell mas nomenat Esbert". Miquel Sadurní només tingué una filla, que el 1700 ja era casada amb Josep Llonch. En morir, ell fou l'hereu del mas, que a partir d'aquell moment abandonà el centenari nom de mas Sbert per adoptar l'actualment conegut de Llong. Can Llong en mans dels Llonch. Els Llonch adquiriren el mas conegut avui com can Llong vers l'any 1700. A Josep Llonch, el primer dels propietaris del mas, el succeí Tomàs Llonch, a qui l'any 1748 el trobem exercint de batlle de Gavà. A Tomàs succeí Joan Llonch, esmentat l'any 1781. A Joan el succeí Jacint Llonch, que el 18 de setembre del 1805 comprà dues cases situades a la Plaça de Gavà. I a Jacint un altre Joan, esmentat el 20 de febrer del 1810, tot signant uns justificants de despeses del consistori. L'agost de 1810 Joan Llonch torna a aparèixer com a regidor de Gavà, i l'any 1817 torna a exercir de regidor. Les guerres civils del segle XIX no impediren el seu enriquiment: el 1833 ampliaven la seva masia, i segueixen participant en els Ajuntaments d'aquella època: Ramon Llonch, successor d'en Joan, va fer carrera política al consistori: en 1851-1853 era regidor, i el bienni següent (1853-1855) ja era alcalde. L'any 1860 tornà a ser regidor, i el 1868, altra vegada, alcalde. Per copsar el grau de riquesa dels Llonch, direm que a la llista dels gavanencs de 1865, Ramon Llonch era el major contribuent de Gavà, a una distància enorme del segon. L'any 1879 seguia sent el més ric del poble. El maig del 1891 Teodor Llonch, fill d'en Ramon, fou escollit alcalde, càrrec que mantingué fins el 1895. L'any 1909 assolí un càrrec de regidor. Tornaria a ser primer tinent d'alcalde l'any 1917. Finalment, al consistori prerepublicà de 1930, Teodor Llonch, ja vell, ocuparia també el càrrec de segon tinent d'alcalde. El successor d'en Teodor, Josep Llonch, va ser fundador, el 1910, de l'Ateneu Popular de Gavà, entitat adscrita a la Lliga Regionalista. Per aquest partit esdevindria segon tinent d'alcalde l'any 1922 i regidor de l'oposició al consistori del 1931. L'any 1934, després del Sis d'Octubre, fou nomenat alcalde, càrrec que exercí fins les eleccions generals del 1936. Identificat amb la dreta local, Josep Llonch Tarrida va ser empresonat durant la revolució de 1936, però sobrevisqué i va ser nomenat, el 1939, president de la Comissió Gestora nomenada per l'exèrcit d'ocupació tot just entrà a Gavà. Continuà amb el càrrec d'alcalde fins el 1945. Josep Llonch tingué dos fills, Ramon, l'hereu, i Francesc, que fou també regidor en els consistoris de la dictadura entre 1967 i 1974, ininterrompudament. Ramon Llonch fou qui alienà del patrimoni familiar el mas de La Sentiu, en vendre les seves terres a una immobiliària, durant els anys setanta. A instàncies d'aquesta, l'Ajuntament aprovà el 15 de juny de 1978 el Programa d'Actuació Urbanística de la Sentiu. La urbanització s'inicià tot i que el Pla Parcial de la Sentiu no s'aprovà definitivament fins set anys després, el 13 de febrer del 1985. Amb motiu d'aquesta urbanització, cedí l'any 1979 la vella masia i 19 Ha de terreny a l'Ajuntament de Gavà, que des d'aquella data n'és el propietari. Actualment, la masia s'està restaurant per part d'una escola-taller promoguda per l'Ajuntament i el Museu de Gavà i finançada per l'INEM.

Forn de Rajoles

L'estructura del forn de rajola es divideix en tres parts: La primera és el forn pròpiament dit, de perímetre quadrat amb una alçada aproximada de 3 mts. El sostre, que ha desaparegut, tenia una obertura inferior per on s'introduïa el combustible vegetal i una altra de superior per on ficaven els totxos i les rajoles perquè es coguessin. La segona part, ara desapareguda, era una caseta quadrada de la qual sols en resten les quatre parets i que devia servir com a magatzem i com aixopluc del forner. És adjacent al forn, s'hi accedeix per una petita porta a la part perpendicular al camí i té la mateixa amplada que el forn. El tercer cos de l'edifici està formada per una petita era que servia amb tota seguretat per acumular-hi la llenya que s'utilitzava com a combustible. D'aquesta era en surten unes escales que permeten accedir a la part posterior del forn. Tot i que no se sap amb certesa, és molt possible que els seus orígens es remuntin als segles XVIII. Per fer els maons i rajoles amb els quals es van construir l'obre vista de les diferents masies. Mes amunt al altre costat de la carretera en una antiga pdedrera i ha un forn de calç que és una construcció tradicional, en la qual s'amuntegaven pedres calcàries per obtenir la calç. El procés per obtenir-la consistia en mantenir la pedra a uns 1000º o 1200º C. durant deu o dotze dies usant llenya com a combustible. Temps enrere, la calç era un dels elements més imprescindibles de la nostra societat: totes les obres es feien amb calç, com a element cohesiu de l'argamassa, les cases es blanquejaven, els metges recepten aigua de calç, les vinyes es esquitxava amb calç, les porcades es desinfectaven, encara hi havia moltes aplicacions d'aquest producte multifuncional. De fet, cada casa tenia un racó reservat a la gerra de la calç. Tanta demanda exigia una gran producció, que es realitzava en els anomenats forns de calç, petites fàbriques en les quals, amb foc, es convertia la pedra calcària en calç. Un forn de calç consistia en una excavació ( "olla") tapiada fins a la part de dalt de la superfície del terreny. Per produir calç, primer es preparaven feixos de llenya, procedents de la escapçada de les branques baixes dels pins, extreure la pedra i portar els dos elements a prop del forn. Tot seguit, amb grans pedres es componia una volta partint de la base interna del forn, es deixaven forats entre les pedres perquè poguessin passar les flames. Sobre aquesta volta, la resta del forn s'omplia de pedra viva i es cobria amb calç morta o terra. El buit sota la volta s'omplia de llenya fina i es calava foc. Calia afegir llenya durant un temps, que variava entre 9 i 15 dies. La producció de calç que, un cop cuita, es tapava perfectament amb canyís i branques per evitar que es mullés, ja que això la faria malbé.

Castell Castelldefels

Sobre restes ibèriques i romanes, aquest castell d'origen medieval (cap el 967) es va formar inicialment amb les defenses de l'església de Santa Maria. Posteriorment es va transformar en una casa-quadra de la Baronia de l'Eramprunyà. Va arribar, després de dos importants modificacions en els segles XVI i XVIII, a inicis del segle XIX convertit en una austera fortificació, que tenia una torre exempta del segle XVIII de forma troncocònica en un del seus costats. L'any 1897 pateix una forta intervenció (estava mig derruit), que li proporciona la major part de l'aspecte actual. Torre de Guaita Torre defensiva del segle XIV, de forma cilíndrica, situada al NO del Castell, en un turonet. La seva situació com a torre de guaita s'entén per la superació dels possibles angles cecs de la visió desde el Castell. Els murs són de paredat antic i només resta una part de la torre original.