Ascensió al cim de la Tossa d’Alp

CER 021_La Molina_Tossa d’Alp
Parc natural del Cadí_Moixeró. La Tossa

La Molina_Masella_Refugi de Niu de l’Àliga_Coll de la Vall_Collada de Comafloriu_Coll de Pal_La Molina

Distància: 24
Desnivell: 1010
Temps 3 30
Dificultat 3


CARTOGRAFIA

Mapes Comarcals de Catalunya. Cerdanya. 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC).

Ascensió al cim de la Tossa d’Alp

Dura i clàssica ascensió des de la Molina al punt culminant de la muntanya de la Tosa d’Alp també conegut com a Pedró dels Quatre Batlles. La tornada és fa per un sender molt aeri que flanqueja la vertical vessant sud de la Serra de Comabella i ens permet arribar a Coll de Pal, des d’on còmodament tornem al punt de sortida Una ruta impressionant tant per paisatge com pel grau de tècnica que es necessita per dur-la a terme amb comoditat.

Sortim de la Molina per la carretera que duu a Masella, la qual deixem per una pista que perd alçada per una frondosa pineda i que ens porta, després d’una curta pujada a l’estació d’esquí de la Masella. A Masella comença l’ascensió dura i tècnica, tant per les fortes rampes que trobem com per la grava que sovinteja al ferm. El primer tram en direcció a Coll de Pal, sobradament conegut pels viatgers que fan la Transpirineaica, ja marca les sensacions que tindrem pràcticament fins al cim. Trams costeruts amb ferm irregular on s’ha de mantenir la cadència física i la voluntat mental per rodar.

Deixem la pista de Coll de Pal i prenen la pista que porta al telecadira de Set Fonts vivint cada pedalada intensament i descansant superades les rampes fortes per agafar aire. Poc a poc anem guanyant alçada. El telecadira, ubicat en un replà sota mateix del Pedró dels Quatre Batlles, va vomitant gent. Famílies, senderistes, turistes... que en poc temps es poden acostar al refugi de Niu de l’Àliga i gaudir de las panoràmiques impressionants que es gaudeixen des del cim. Altres, ciclistes amb casc i protectors a les cames i les espatlles, abillats amb l’estil habitual dels que gaudeixen del descensos ràpids per camins habilitats per aquestes proeses, es preparen a baixar el més ràpid possible, de vegades sense respectar o tenir en compte que part del trajecte està ocupat per altres usuaris que pugen a la muntanya.

Ens queden poc més de 200 metres de desnivell per assolir el cim. Passat un tram extremadament inclinat, curt però molt intens, accedim a una petita vall entre la Tossa i la Serra de Comabella per la qual és mou mansament la pista que ja ens mostra l’objectiu a assolir. Un tram on la combinació d’un ritme més pausat i el fet que arribes a dalt de tot, el fa molt plaent.

Des del refugi ens acostem al cim per tal de gaudir de les extenses panoràmiques que s’albiren en totes direccions. Segurament el més sorprenent és la mirada cap les crestes abruptes que coronen la Serra del Moixeró, per altra banda la direcció que hem de prendre per tancar la ruta.

Baixem per un curt sender molt tècnic que ens deixa al Coll de la Vall on continuem per les antigues traces que duien a la Cabana de la Mena, una antiga barraca on vivien els miners que treballaven a les Mines de la Font de la Mena. La cabana va ser construïda cap a l’any 1940 per facilitar l’extracció de manganès de la mina. Només cal veure el color de la pedra vermellosa del voltant, una barreja de ferro i manganès. La dificultat d’accés i la seva altitud, feia que només es pogués treballar de maig a octubre per culpa de la neu.

Des d’aquest punt veiem clarament la traça del sender que ens ha de dur a la Collada de Comafloriu. Un estret camí que flanqueja la vertical barrancada sud de la Serra de Comabella, una vessant que s’assembla a les parets d’un embut on cal estar alerta degut a la seva exposició. Es millor no afrontar trams que sense ser tècnic ens podrien fer perdre l’equilibri. A peu o en bici el trajecte és impressionant: la verticalitat, fa que tot el camí és converteixi en una gran balconada des d’on mirar el muntanyam de l’Alt Berguedà. Realment fantàstic.

A la Collada de Comafloriu seguim les traces d’un corriol que marxa cap a l’est i que ens deixa a Coll de Pal, desprès de navegar per un espai que recorda a les imatges que hom té de Mongòlia.

Només ens resta per acabar, baixar de nou a la Molina, primer per la pista que duu a la Masella i més tard, per una de fort pendent que ens deixa a les basses que subministren d’aigua els canons de l’estació, també coneguts com Llac de la Molina i Llac de Prat Agre.

Agost de 2017