Vilobí - Pèlag Petit - Pèlag Fiol - Mirador i Pèlag Gran - Pèlag Llarg - Parc dels Talls

Aparcament

Hem iniciat la ruta i aparcat el cotxe davant de l'ajuntament i el centre cívic, a poca distància d'on comença l'itinerari marcat.

Sta Maria de Vallformosa

Església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, situada en un lloc proper a la carretera que va de Guardiola a Vilafranca. Forma part d'una petita plaça juntament amb la rectoria i les escoles. És un edifici d'una sola nau amb capelles laterals i absis de planta semicircular. Té voltes bufades i arcs torals de mig punt. La coberta és a dues vessants. La façana presenta rosassa i portada amb arquivoltes, columnes, capitells esculpits i timpà amb la representació del tema de l'Ascensió esculpit. Té el campanar i la rectoria adossats. En conjunt respon a les característiques formals de l'historicisme neoromànic. La pica baptismal és un vas troncocònic amb els costats còncaus, sobretot a la part inferior. Presenta un peu molt baix de 5 cm d'alçada i 48 cm de diàmetre. Fa 65 cm d'alçada i un diàmetre de la boca de 99 cm a l'exterior i 81 cm a l'interior. Les parets són de 9 cm de gruix i la profunditat del vas és de 73 cm, si bé al fons presenta un considerable gruix de ciment que indica que en realitat és més profunda. És completament llisa i presenta un cèrcol de 9 cm d'ample que l'envolta. L'Església de Santa Maria de Vallformosa va ser bastida el 1937. La pica Baptismal destaca. Segons el llibre "Edicions d'homenatge", editat el 1970 pel Museu de Vilafranca, aquesta pica procedeix de Vallformosa prop de La Sala. Després de la guerra es trobava abandonada prop de l'església on era utilitzada com a test. L'any 1945 fou traslladada al Museu de Vilafranca i instal·lada al pati com a brollador.

Conjunt de l'església de Sta Ma de Vallformosa

Donada la llunyania de l'església vella de Vallformosa dels dos nuclis més poblats de la parròquia, Vilobí i Bellver, a començament del segle XX es va decidir construir un nou temple entre els dos barris. La nova església, projectada per Enric Sagnier, va ser edificada entre 1927 i 1931 (tot i que el campanar no es va coronar fins als anys quaranta). El conjunt de l'església, la rectoria i la casa del campaner, està obrat amb maçoneria irregular, tret de les cantoneres i les obertures, emmarcades amb pedra treballada. Tot plegat dins un estil historicista que imita el romànic, a voltes de forma mimètica, com es fa palès a la portalada.

Placeta

Elements del poble.

Punt d’informació

Els pèlags –anomenats també els talls– aparegueren a conseqüència de l'activitat extractiva de guix que es remunta a l'època romana i que ha estat pròpia de Vilobí fins a l'any 1993. Des que es va deixar d'extreure pedra, s'ha format un espai natural constituït per quatre pèlags. La concentració d'aigües d'escolament ha originat la seva forma característica de mitja lluna i el particular ecosistema que s'ha desenvolupat a l'entorn. Té diferents paisatges força interessants i molt peculiars com són les pedreres en si, i una fauna i una flora força peculiars. Aquest micro-ecosistema format pels pèlags de Vilobí contrasta fortament amb el paisatge vitivinícola de la comarca de l'Alt Penedès.

Pèlag Petit i tortuga nedant

Pèlag Petit

Tal com ens indica és el de mides reduïdes, però també et pots fer idea de l'extracció de l'antiga guixera que va tenir lloc fins els anys 90 del segle XX.

Pèlag Petit

Pèlag fiol sense aigua

Té forma de mitja lluna i una llargada de 20 metres. Té poca aigua en superfície, la qual cosa es veu que està ocupat per forces canyissars que donen un aspecte d'una important zona humida.

Mirador Pèlag Gran

Pèlag Gran i estrats dels guixos

Estepa blanca florida

L’estepa blanca (Cistus albidus), malgrat ser silicícola com la majoria de congèneres, viu bé en terrenys descarbonatats. La trobem, molt abundosa, a les parts altes dels massissos de Montserrat i de la serra de l’Obac on el carbonat de calci ha desparegut del sòl, lixiviat per la pluja. En canvi és molt rara a la resta de la comarca. L’estepa blanca sol ser l’arbust dominant a les brolles de les carenes de la serra de l’Obac. Les fulles, ovades, toves i sèssils es diposen oposades per parelles entrecreuades, de manera que la tija, vista des de dalt, mostra quatre rengleres de fulles perfectament aliniades. A ple estiu o en temps de secada persistent, aquestes fulles es poden marcir i fins i tot caure. L’estepa blanca deu el seu nom al color clar, grisenc a causa de la pilositat, de tota la planta; no pas al color de la flor. Compte doncs a no confondre l’estepa blanca (Cistus albidus) amb alguna de les estepes de flor blanca com serien, per exemple, l’estepa borrera (C.salviifolius) i l’esteperola (C.clusii). La flor de l’estepa blanca és descaradament gran i cridanera, amb cinc pètals de color rosa purpuri, una mica arrugats, i nombrosos estams grocs. Per embolicar una mica més la troca, excepcionalment algun exemplar d’estepa blanca té les flors blanques, com mostra la imatge 5ª. El fruit és una càpsula que s’obre per 5 valves per alliberar les llavors petites, nombroses i seques, que poden mantenir-se viables durant molts anys al sòl.

Ginesta florida i Estepa Blanca

La ginesta (Spartium junceum) és un arbust alt ben conegut per la vistositat desbordant de la seva florida. Té unes branques verdes assimiladores, estriades, que donen el nom de morfologia genistoide que s’aplica a les espècies d’arbustos, majoritàriament de la família papilionàcies, que com l’argelaga (Genista scorpius) tenen una fesomia similar. Les fulles són simples, escasses i cauen ben aviat deixant tota la responsabiltiat de la fotosíntesi a les tiges verdes. Les flors són grogues, típìcament papilionàcies, grosses, molt perfumades i tan abundants que solen recobrir completament tota la planta. La ginesta és una planta tòxica que conté l’alcaloide citisina, de propietats similars a les de la nicotina. La ginesta viu en ambients lluminosos i no massa freds; sovint plantada o escapada de jardins.

Mirador Pèlag Gran o Nou

Camps de vinyes

Cal Pau Miret

Es tracta sens dubte d'una de les masies més antigues del barri del Bellver, edificada al bell mig del cim del turó. Els seus orígens es remunten segurament al segle XIII o XIV, malgrat que no trobem la primere referència documental fins el el fogatge del 1553, en que apareix anomenat un personatge anomenat Joan Miret (LLORAC,1991:42) . Tornem a tenir notícies al segle XVIII, concretament a una de les llibretes de delmes del fons documental de la casa Olivella datada el 1729, en que s'anoten les cases i famílies que paguen le delme a la Pia Almoina (LLORAC, 1991:55). En aquest cas apareix referenciada la casa Miret de Dalt, sens dubte l'actual Cal Miret. També apareix l'any 1754, en la relació de famílies que composen la quadra de Vilobí, un tal Joan Miret, batlle del terme (LLORAC, 1991:174). La importància de la casa devia ser molta al barri de Bellver, ja que van ser els propietaris des dels seus orígens de l'església de Sant Pere de Bellver. Ja des dels seus orígens, l'església, segurament del segle XIII va ser construïda com una capella privada lligada a la casa. Per tant cal pensar que si el nom de Cal Miret no apareix fins el segle XVIII, és perquè fins almenys el segle XVII devia tenir un altre nom, i l'actual el devia prendre mitjançant el casament d'alguna pubilla. Si l'església de Sant Pere era la capella privada de la casa, l'actual espai ocupat per la plaça de l'església al cim del turó era l'era particular de la casa. A mitjans del segle XIX, una pubilla de la casa anomenada Cinta, va contraure matrimoni en segones núpcies amb un metge de Vilafranca, i van construir una nova residència per la parella a tocar de l'antiga casa. Es tracta de l'actual casa de Cal Jan Pau. La vella casa familiar de Cal Miret va passar ha ser la casa dels masovers, traslladant-se el llinatge a Cal Jan Pau. A mitjans del segle XX, les successives particions fetes per les herències van fer que la casa passes a uns parets que finalment la van vendre. L'edifici actual segurament té els seus orígens en alguna nova reconstrucció que es deuria fer entre els segles XVI i XVII. La casa segurament devia conservar la seva fesomia original fins a l'actualitat en que està sent reformada molt profundament, interna i externament. No es tracta d'un edifici de gran categoria, ja que segurament va anar quedant desfasat fins el segle XIX en què va ser definitivament relegat a casa de masovers. El fet de trobar-se adossat a altres edificis del nucli urbà impideix una visió complerta del conjunt.

Cep i pàmpols

Els pàmpols són les fulles que poden ser introduïdes a la cuina, sobretot la turca, grega, búlgara, àrab, romanesa i vietnamita. Algunes de les receptes que les usen són el dolma, el sarma i el luop vietnamita.

Pou

Està protegit i sembla en desús. (?) Al fons la Masia de Can Brugueres

Torrent de Cal Miret

Curs fluvial, que té característiques pròpies del clima mediterrani, per tant depèn molt de les pluges. Les aigües, poques o moltes aniran a parar el riu Foix.

Vinyes

Can Sogues

Masia del municipi de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. No es pot assegurar amb certesa l'època històrica de la masia, però segons el testimoni verbal del propietari, l'obra inicial és segurament anterior al segle XVIII i ha sofert diverses reformes en dates successives. Masia amb planta baixa, pis i golfes, amb teulada a dues vessants. La façana està dividida en sectors per bandes verticals i horitzontals de maó, coronades per quatre arcades i centrada per un portal d'arc de mig punt adovellat i per una finestra superior de marcs, ampits i arc conopial de pedra, amb trencaaigües motllurat. Hi ha un jardí davanter tancat per un baluard que inclou un pou i edificis agrícoles annexes. Cal Sogas, dona nom a la barriada que s'ha creat al seu entorn.

Jaciment arqueològic Guixeres de Vilobí

A la muntanya de can Sogues, dins del terme de Sant Martí, es podrà veure el jaciment neolític, on als estius s’estan fent excavacions amb un equip d’arqueòlegs de les universitats de Barcelona, Autònoma i Saragossa. (segons ens indica Eixdiari) https://www.eixdiari.cat/serveis/agenda/acte/25546/caminada-als-talls-de-vilobi-pelags-i-al-jaciment-neolitic-de-la-muntanya-de-can-sogues.html

Pèlag Gran o Nou

El pèlag gran o pèlag nou, es troba ubicat a migdia del terme de Vilobí del Penedès, a tocar del bosc i del turó de Can Carbó. Ocupa una superfície de 15.880 m2 i té una fondària màxima de 20 metres. Aquest pèlag va aparèixer al voltant del 1993, quan desprès d'anys explotació a cel obert dels dipòsits de guix, es va originar un aflorament del nivell piezomètric, de tal forma que es va produir l'entrada d'aigua en el forat generat. Cal destacar que durant el període d'extracció de material de la pedrera, l'explotació es va realitzar amb el mètode tradicional de voladures, extraient la roca i formant talls verticals que en alguns punts superen els vint-i-cinc metres de desnivell. Aquest ha estat l'origen dels pèlags i dels penya-segats. La zona actualment ocupada pel pèlag D, va estar inicialment ocupada per dos pèlags diferenciats, que en anar pujant el nivell d'aigua, es van anar fusionant en un de sol l'any 1994. al mateix temps que això passava, les espècies helofítiques anaven colonitzant els marges del pèlag creant un ambient lacustre favorable a espècies vegetals i animals pròpies d'ambients humits. Per acabar d'enriquir l'ambient, els penya-segats originats com a conseqüència de les voladures han anat configurant un hàbitat idoni per se ocupats per espècies rupícoles. Cal senyalar per altra banda que al seu límit nord compta amb algunes zones de gran inestabilitat, en concret a la zona central, on hi ha un punt d'esllavissament apical. El procés d'esllavissament ha originat a la seva base cons de dejecció, molt evidents a la zona central del pèlag, que arriben fins l'aigua. És important remarcar que aquests pèlags tenen un origen antròpic, totalment lligat a l'acció secular de l'home, però que no per això deixen de ser importants els seus valors naturals. En efecte, el que al seu dia va ser una pertorbació ha donat lloc, a un conjunt d'ecosistemes realment singulars dins el context comarcal. Les espècies vegetals que hi predominen a l'entorn són el pi blanc, el garric i el llentiscle. A les vores de les zones lacustres han aparegut espècies vegetals caracteritzades per la dependència del l'aigua. Es tracta de canyissars i bogars, i de forma puntual algun exemple de tamariu i de pollancre. A nivell de fauna les plantes helofítiques van anar-se expandint i es van convertir en un bon refugi per a la fauna, especialment invertebrats i amfibis, i també ha suposat l'aparició d'ocells típics d'aiguamolls com el cabusset, la fotja, la polla d'aigua, l'ànec collverd i estacionalment el corb marí i el bernat pescaire. . Les parets de les antigues pedreres també ofereixen una infinitat de forats per a la nidificació de rapinyaires diürns i nocturns. Cal esmentar també la introducció d'algunes espècies de peixos al·lòctones com la gambúsia, la perca i la carpa. Entre els rèptils introduïts hi ha la tortuga de Florida. Aquest pèlag era format inicialment per dues canteres que posteriorment van quedar unificades. La més antiga era coneguda popularment com Montserrat, i la més recent com La Nova. Actualment es coneix com a Pèlag Nou o Pèlag Gran.

Pèlag Gran o Nou

Aquest pèlag va entrar en funcionament desprès del 1933, al aparèixer el nivell freàtic en els altres tres pèlags històrics. El pèlag va ser explotat per l'empresa d'Inès Domènech Els pèlags van aparèixer com a conseqüència de l'activitat extractiva del mineral de guix, que al terme de Vilobí es remunta a l'època romana. No obstant, no va ser fins el 1933, moment en què es va arribar al nivell freàtic i es va abandonar l'explotació, que la modificació del paisatge no va ser crucial, fins a esdevenir un espai únic enmig de la plana agrícola penedesenca. Es va passar d'un indret eixut amb un potent rocam al descobert un paisatge enriquit per una zona humida. A més l'abandonament progressiu de les activitats forestals a partir de la segona meitat del segle XX, ha potenciat els petits boscos que envoltaven la zona. Les tres canteres existents fins el 1933 eren les A,B i C, conegudes en aquells moments pel nom del propietari que l'explotava. El seu abandonament va posar en marxa l'obertura d'una nova cantera (la D) coneguda com Nova, que va ser explotada de forma industrial fins a mitjans dels anys noranta. L'empresa encarregada de la seva explotació era Vilovigyps S.A., que el 1993 es converteix en Iberplaco S.A. El 1998 l'empresa propietària era Iberyeso Med. S.A. que posseïa tres de les pedreres. L'altra era propietat del Senyor Salvador Suriol. El 25 de novembre del 1998 es creà el conveni entre el Consell Comarcal del Penedès i el Patronat dels Pèlags de Vilobí per a la delegació de la contractació i execució del Projecte de Restauració dels Pèlags. El 16 de desembre del 1998 es constitueix la Fundació Pública del Patronat dels Pèlags de Vilobí del Penedès. En aquells moments la propietats del pelags era de BPB Iberpalco S.A. que posseïa les finques anomenades "La Masia" "Cal Fillol" i "La Coma" El 2 d'abril del 2002 es crea el dret real d'ús a favor del Patronat dels Pèlags de Vilobí a fi de procedir a la seva restauració.

Mirador Pèlag Gran

Formacions de Guix

El guix és un mineral tou, de duresa 2 a l'escala de Mohs. Presenta una exfoliació perfecta en {101} i sol presentar macles; les més conegudes i característiques són les macles en punta de fletxa, també anomenades macles en cua d'oreneta. El guix sol ser incolor o blanc, però segons les impureses que pugui contenir, pot ser també, groc, marró, ocre, blau, rosa, marró vermellós o gris. La seva lluïssor és des de vítria a sedosa, tot i que a causa de la seva exfoliació aquesta sol ser nacrada. En ser ratllat, el guix presenta una ratlla de color blanc. La seva densitat és de 2,308 g/cm3 i és soluble tant en aigua com en àcid clorhídric. La forma de presentar-se (hàbit) és en cristalls tabulars de grans dimensions, amb marcat hàbit monoclínic. En masses espàtiques o micàcies transparents ("guix cristal·litzat"), massiu o finament granular. Són molt freqüents les formes fibroses Macles freqüents (guix en fletxa i guix en llança )

Llac

Cases

Dues cases del carrer Sta Maria del Barri La guixera de dalt.

Pèlag Llarg

Antiga cantera de guix actualment abandonada, degut a l'aparició de l'aigua del nivell freàtic, que ha convertit l'espai en una zona lacustre. El pèlag A és sens dubte el pèlag més proper a les cases del nucli urbà de Vilobí. Té uns setanta metres de longitud i una fondària màxima de vuit metres. El pèlag es troba habitat per carpes, però també per la perca americana, que es caracteritza per la seva voracitat, perjudicant als altres peixos i a les aus que hi nidifiquen. És important remarcar que aquests pèlags tenen un origen antròpic, totalment lligat a l'acció secular de l'home, però que no per això deixen de ser importants els seus valors naturals. En efecte, el que al seu dia va ser una pertorbació ha donat lloc, a un conjunt d'ecosistemes realment singulars dins el context comarcal. Les espècies vegetals que hi predominen a l'entorn són el pi blanc, el garric i el llentiscle. A les vores de les zones lacustres han aparegut espècies vegetals caracteritzades per la dependència del l'aigua. Es tracta de canyissars i bogars, i de forma puntual algun exemple de tamariu i de pollancre. A nivell de fauna les plantes helofítiques van anar-se expandint i es van convertir en un bon refugi per a la fauna, especialment invertebrats i amfibis, i també ha suposat l'aparició d'ocells típics d'aiguamolls com el cabusset, la fotja, la polla d'aigua, l'ànec collverd i estacionalment el corb marí i el bernat pescaire. Les parets de les antigues pedreres també ofereixen una infinitat de forats per a la nidificació de rapinyaires diürns i nocturns. Cal esmentar també la introducció d'algunes espècies de peixos al·lòctones com la gambúsia, la perca i la carpa. Entre els rèptils introduïts hi ha la tortuga de Florida.

Pèlag Llarg

Aquest pèlag era conegut per diversos noms, un d'ells era el de pèlag de l'Olivelló , ja que aquest era el nom de l'arrendatari que l'explotava. També era conegut com pèlag del Sisquet, un altre dels arrendataris. Malgrat tot la propietat pertanyia a la casa de Can Olivella. L'aigua dels pèlags és d'origen freàtic i manté una alta alcalinitat amb una lata concentració de sulfats degut a la dissolució dels guixos. D'altra banda les anàlisis realitzades indiquen que els valors de nitrats, nitrits i fòsfor són baixos, per la qual cosa es pot afirmar que les aigües es troben en bon estat pel que fa als contaminants bàsics. Els pèlags van aparèixer com a conseqüència de l'activitat extractiva del mineral de guix, que al terme de Vilobí es remunta a l'època romana. L'origen d'aquest pèlag el podem situar a finals del selge XVIII i principis del segle XIX, obrint-se com a complement dels talls històrics ubicats a dalt del turó de l'Olivella. La propietat pertanyia a a la casa de Can Olivella, malgrat que els seus propietaris no l'explotaven mai directament, estimant-se més un arrendament indirecte. En base a aquest fet, la cantera acostumava a agafar el nom de la persona que en aquells moments l'esplotava. Aquest pèlag era conegut a principis del segle XX com el de Cal Sisquet, i a partir dels anys vint com el de l'Olivelló, ja que l'explotació l'exercien els propietaris de la casa de Ca l'Olivelló, que comptaven amb una de les fàbriques de guix. El 1933 es va arribar al nivell freàtic i es va abandonar l'explotació esdevenint un espai únic enmig de la plana agrícola. Es va passar d'un indret eixut amb un potent rocam al descobert un paisatge enriquit per una zona humida. A més l'abandonament progressiu de les activitats forestals a partir de la segona meitat del segle XX, va potenciar els petits boscos que envoltaven la zona. Fins el 1998 la propietat pertanyia al Senyor Salvador Suriol. El 25 de novembre del 1998 es creà el conveni entre el Consell Comarcal del Penedès i el Patronat dels Pèlags de Vilobí per a la delegació de la contractació i execució del Projecte de Restauració dels Pèlags. El 16 de desembre del 1998 es constitueix la Fundació Pública del Patronat dels Pèlags de Vilobí del Penedès. En aquells moments la propietats del pelags era de BPB Iberpalco S.A. que posseïa les finques anomenades "La Masia" "Cal Fillol" i "La Coma" El 2 d'abril del 2002 es crea el dret real d'ús a favor del Patronat dels Pèlags de Vilobí a fi de procedir a la seva restauració.

Punt d’informació

Casa edificada sobre material

Casa de Vilobí construïda sobre la unitat de guixos. Detall de l’aflorament del nivell inferior de guixos, format per una alternança, de vegades mil·limètrica, de nivells carbonatats, lutítics i de guix. Els plecs són deguts a la plasticitat d’aquestes litologies, que es deformen amb petits esforços tectònics.

Museu Geologia i del Guix

Museu va ser fundat pel senyor Josep Rovira l'any 1986 i conté una de les millors col·leccions de guixos de l’Estat, així com diversos fòssils de la zona en molt bon estat de conservació. És un lloc ideal per a ensenyar les diferents morfologies del guix, gràcies al Museu de Geologia. A més, és excepcional el registre fòssil, sobretot de peixos, que aquest atresora. Pel que fa als Pèlags, el fet de què hi hagi una aula de natura i un panell explicatiu de la geologia fa que sigui un indret especialment interessant per a la didàctica de la geologia a nivells bàsic, mig i superior. El valor patrimonial turístic també es troba incentivat per la bellesa paisatgística de l’indret i l’ambient de tranquil·litat que es respira al poble de Vilobí.

Església de Vilobí

Font de la Plaça