Vil·la Romana St Amanç Viladés - Muralla de Quius - Sagrera i Capella St Esteve - Molí Castellar - Ermita St Amanç Viladés

Aparcament

Es pot aparcar més amunt, no caldria deixar-lo en aquest lloc.

Vil·la Romana de Sant Amanç de Viladés

La vil·la romana es devia fundar al canvi d'era i va ser abandonada al segle VI. El moment en que la vil·la va ser reestructurada i ennoblida correspon a la 2a. meitat del S. IV o a principis del S. V. El jaciment presenta fases anteriors d'època ibèrica i posteriors (al costat sud) d'època altmedieval. El 1027 ja apareix documentat Sant Emanz. L'existència d'una església en aquest lloc fa pensar en la reutilització d'un lloc de culte anterior. Més endavant, a Sant Amanç es formarà una sagrera, que donarà lloc al nucli més important de la parròquia de Rajadell al segle XIII. Tot i que se sabia que en aquesta zona hi havia un important assentament romà, no es va descobrir fins 1993, quan J. Piñero en va trobar els vestigis, fent el PEP 1993. Unes obres fetes el 1986 per obrir la nova carretera N-141b per enllaçar Rajadell amb la carretera de Manresa a Calaf, va malmetre estructures romanes a banda i banda deixant a la vista estructures importants, però el descobriment no va transcendir fins el 1993. Posteriorment, el jaciment va quedar afectat per les obres de l'Eix Transversal C-25 (que començaren el 1995). Les prospeccions realitzades el 1995 detectaren diversos indrets amb ceràmica en superfície (Cal Viladés I i II). De febrer a juliol de 1996 s'hi efectuaren excavacions d'urgència, que continuaren fins el 1999. Posteriorment s'efectuaren noves intervencions d'urgència el 2005, 2008 i 2009-11, sobretot al sector sud.

MIllor passar per PISTA! Esquerra Corriol de Can Quius

S'aconsella passar per la pista que puja per la banda dreta ja que el corriol és molt dret i depèn de les condicions de l'usuari i el terreny si és molt sec o molt relliscós perquè ha plogut. En el nostre cas, vam pujar pel corriol però acabava de ploure hi van haver algunes petites relliscades sense importància.

Panoràmica

Tenim bones vistes.

Flora Mediterrània

1. Botja d'escombres o botgeta blanca (Dorycnium pentaphyllum) és una espècie de planta dins la família de les fabàcies molt comuna per tot el territori dels Països Catalans. 2. Sempreviva, planta pròpia de la regió mediterrània. Viu en llocs aclarits de sòl sec i assolellats (heliofília), com a arenals costaners o pedregars i matollars, per la qual cosa no és exclusiu del litoral encara que és bastant freqüent en nombroses dunes costaneres. Planta indicadora de sequedat. 3. Timó 4. Romaní 5. Boix 6. Llentiscle

Poste elèctric antic girar dreta

Muralla i Barraca de vigia

Muralla de Quius

Agafar corriol dreta per arribar a Quius

Cal Quius

Casa de pagès de planta rectangular i amb coberta a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana, amb cossos adossats a llevant i a ponent. El cos central consta de planta baixa més dos pisos. La façana principal -que mira al SE- presenta una porta rectangular descentrada (està al costat est) amb brancals i llinda de pedra. Les dues plantes superiors presenten també dues finestres a cada planta, emmarcades en brancals i llindes de pedra, i amb ampits motllurats. El cos de llevant té planta baixa i un pis, i al damunt una galeria amb arcades i al soterrani una cambra coberta amb volta. Aquesta cambra té uns recs la funció dels quals no és possible de determinar. El cos de ponent hostatja espais de treball, i llueix un ample porxo amb encavallades de fusta i coberta de teula. Te dues portes. Les parets de la casa són de maçoneria, arrebossades en part amb ciment i en part amb calç, de color beix. La casa es troba situada en una posició elevada respecte la vall del torrent de cal Prim, a tocar del camí que mena a Can Bruqueses i al Mas Centelles. L'entorn immediat esta ben cuidat. A la llinda de la porta principal s'hi observa una creu gravada. A la llinda de la porta del balcó del cos de llevant hi apareix la data gravada 1888, dins una sanefa, i a sota d'una mena de creu inscrita. A la llinda d'una de les finestres de la planta primera de la façana principal es troba una espectacular inscripció gravada amb la següent llegenda emmarcada en una sanefa: " Any 1866 29 de setembre". La llinda també presenta tres figures gravades, que podrien correspondre a oficis. A l'exterior hi ha un enorme tambor cilíndric, un possible corró, amb la data gravada: 1948. A la paret posterior exterior del cos de ponent també hi ha un corró, al terra. A cal Quius tenien arnes i s'hi feia mel. Per les llindes de les finestres disposem de dues dates: 29 de setembre de 1866 i 1888. No podem assegurar que la data del 29 de setembre de 1866 correspongui a la "inauguració" de la casa. En qualsevol cas, aquestes inscripcions ens situen la construcció de l'immoble dins de la segona meitat del segle XIX.

Esquerra corriol de la solana

Despreniment Boulders

Creu termal

Pi pluges

Clot de la font

Barraca Clot de la font

Fites termals

Barraca Buïga 1

Barraca Buïga 2

Barraca Buïga 3

Corriol costa cal Massana a la dreta amb vistes

trencar cap a esquerra pista Solana Cal Ferrer

Vistes al castell de Castellar (gòtic), visitable el 2n diumenge de cada mes. Més informació a: https://bagesturisme.cat/activitat/el-castell-de-castellar/

Panoràmica

Túnel de pas doble tren i eix transversal

Sagrera i església Sant Esteve Castellar

La sagrera o cellera és l'espai que envolta les esglésies i que es considerava territori físic sagrat. El terme apareix esmentat en diversos concilis visigòtics que fixen la distància d'inviolabilitat de trenta passes al voltant d'esglésies i cementiris (681). Tot i la sacralització del voltant dels temples no és fins a les assemblees de Pau i Treva de Déu que limitava les accions violentes en un període al segle XI, quan les sagreres esdevenen veritables nuclis permanents d'habitació. En aquesta època l'Església va aconseguir ser vista per la pagesia com una garantia contra l'extorsió feudal garantint el dret de sagrari, això és, un radi de trenta passes al voltant d'una església o ermita, espai que el bisbe delimitava solemnement en consagrar un edifici de culte, on no s'hi podia dur a terme cap acte de violència sota pena d'excomunió. L'efecte immediat d'aquest dret va ser la concentració d'edificacions a tocar dels temples a fi d'estar sempre protegits. A l'església de Sant esteve hi ha una campana que hi figura que va ser sufragada per tres dones: "Josefa Carmen Florinda. San Esteban XXVI-XII-MCMXXXVIIII (26/12/1939). Año de la victoria"

Cal Palà

La masia o mas de Cal Palà havia fet d’hostal del camí ral. Cal Palà és una casa d'Aguilar de Segarra (Bages) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Casa de planta allargassada amb planta baixa i un pis. A un dels extrems hi ha una galeria coberta al primer pis, just al peu d'una torre de planta quadrada d'un pis més d'alçada. La porta principal d'arc de mig punt i dovelles de pedra ben treballada, es troba a la façana d'un dels costats allargassats de la casa, i al costat esquerre de la porta el mur està fet en forma de talús.

Font de Castellar

On hi ha una Mola del molí. Castellar és una entitat de població al municipi d'Aguilar de Segarra, a la comarca catalana del Bages. El poble se situa la dreta de la riera de Rajadell a la confluència d'aquesta amb la de Grevalosa. La carretera N-141g, branc de la C-25, és la seva principal via de comunicació. El seu edifici principal és el castell de Castellar, l'església i la rectoria estan situades en un flanc del turó del castell, amb el que formen un conjunt monumental del qual destaca la silueta del campanar. El comtat de Castellar fou concedit el 1707 per Carles III a Francesc d'Amat-Grevalosa i de Planella, baró de Castellar (comtat de Sant Miquel de Castellar, des del 1923). Al segle xix formava municipi amb les quadres de les Coromines, Puigfarners i Seguers i el santuari de Còdolrodon.

Molí Medieval de Castellar

Edifici de planta quadrangular amb diferent annexos, composat per planta baixa, primer pis i golfes sota coberta. L'edifici originari era l'anomenat Cal Fuster, amb una part antiga amb un arc apuntat (que sosté tot l'edifici) on hi ha els molins. Al segle XIX s'hi afegí la part davantera (que ofereix actualment la façana vers l'exterior), anomenada Cal Pepó. Entre les diferents instal·lacions visibles s'observen conilleres, galliners, un forn amb volta i un pou (al davant) datat el 1749), vinculades segurament als últims usos de l'edifici. L'entrada principal és a l'est, i encara són visibles restes de la porta dovellada en arc de mig punt original. Tanmateix una reforma posterior en tapià una part, i ara hi ha una porta rectangular definida amb brancals i llindes de pedra perfectament escairats. Segurament i en relació a aquesta reforma, s'ha de relacionar el balcó del primer pis, delimitat amb la mateixa tipologia de pedra, i on hi ha una llinda amb la data 1881. Al sud del conjunt, per unes escales exteriors, de construcció o reforma força recent, s'accedeix a la bassa. Aquesta, té planta semi rectangular amb extrems arrodonits i més de 60 m de llargada, és plena d'aigua i encara és visible el seu cacau rodó. El rec que l'omple agafa l'aigua prop de la confluència de la riera de Maçana amb la de Rajadell. Des d'aquesta zona més elevada, també es té accés al segon pis del molí. La construcció feta amb pedres escairades lligades amb argamassa, és evident que ha patit diverses reformes al llarg dels segles, i fou adaptada com habitatge. Poca a poc si han anat adossant diferents edificacions, el que en fa difícil definir el perímetre del molí i de les estructures vinculades, com les dependències dels moliners. Actualment hi ha tres edificis annexats, Cal Fuster (casa sobre el molí), Cal Papó i Cal Molí (cases adossades al molí), que podrien tenir relació amb el conjunt. Tot i que no hem pogut accedir a l'interior, sembla que es conserva part de l'aparell propi d'una instal·lació d'aquestes característiques, així com una sala amb arcades de pedra. Segons es desprèn d'un petit rètol informatiu a tocar de la porta, la casa del molí (Cal Molí) al costat, es va refer completament al segle XVIII. A més a més aquest mateix rètol apunta que antigament hi havia hagut dos molins i una ferreria. Molí fariner d'origen feudal, que sempre va estar sota la propietat del senyor del Castell de Castellar. Les primeres referències documentals daten del segle XIV en relació a un servei al qual estaven obligats a acudir tots els pagesos del terme. El molí restà actiu fins a la dècada dels '70 del segle XX i habitat fins fa poc per la darrera molinera de Castellar, Rosa Cots i Closa, coneguda com la Rosita, vídua de Miquel Clotet, (PARCERISAS 2013: 165). El 2013 el comte de Sant Miquel de Castellar feu donació de l'edifici del molí a l'Ajuntament d'Aguilar de Segarra, i també se'n preveu la restauració.

Passera de la Riera de Rajadell

El curs fluvial més important de Rajadell és la riera de Rajadell. La Riera de Rajadell, al Bages, és un afluent per la banda dreta del riu Cardener. Neix a l'altiplà de Calaf per la unió de diversos torrents des de les poblacions de la Llavinera fins al castell de Boixadors. Passa encaixat entre els termes d'Aguilar de Segarra i Rajadell i arriba al Cardener ja en el terme de Manresa, al paratge anomenat albereda de Can Poc Oli. La seva llargada és d'uns 30 km i s'orienta d'oest a est. Compta amb nombroses fonts i alguns boscos de ribera amb refugis per la fauna silvestre, especialment aus. En el sector de Rajadell, la Riera entra al terme a l'oest ,des d'Aguilar de Segarra, a prop de Sant Amanç de Viladés, i surt del terme, a l'est, cap a Manresa, en el sector de Collbaix. Els principals torrents que aflueixen a la riera són els següents. Afluents de la ribera nord (d'oest a est): Torrent del Prim, torrent del Perich, torrent de Segarra (aquesta denominació és recent), torrent del Dalmau, torrent de la Fassina (o del Gru) i torrent de cal Mallencosa. Afluents de la ribera sud (d'oest a est): torrent de Valldòria, torrent de cal Torra , torrent de la font de la Puda (afluent de cal Torra), torrent de Daurell (afluent de Valldòria i cal Torra), torrent de l'Enfilat, torrent del Forn (antigament Rasa del Junyent) , torrent del Puig, torrent de ca la Magdalena, torrent de l'Infern. Els torrents de l'Enfilat i del Daurell són els que rodegen el turó on s'assenta el Nucli Antic de Rajadell, una mica abans de desguassar a la Riera de Rajadell. A la vall de la Riera s'hi bastí el principal vial de comunicació, cap a Manresa i cap a Calaf i Cervera, mitjançant el camí Ral (que ja era anteriorment una via romana). L'aigua de la riera es va utilitzar sobretot per regar els horts que hi havia al llarg del seu recorregut. A més va ser usada per moure diferents molins (un a Sant Amanç i l'altre al nucli dels Molins, el Molí de Baix o Can Ferrer)

Cal Teixidor

Masia molt ben conservada, on hi trobem a l'exterior una premsa de vi i una d'oli amb 2 peces.

Freixe de fulla petita

El freixe de fulla petita, freixe de fulla estreta o estanca-sang (Mallorca) (Fraxinus angustifolia) és una espècie del gènere Fraxinus, arbre caducifoli de boscos de ribera que s'estén principalment pel sud del continent. També es coneix com a freixe de riu, freixe femella, freixe mascle (oposat a freixe femella, Fraxinus ornus). Es distribueix per bona part d'Europa. A Catalunya es troba a gran part del territori des dels 0 als 1.000 metres. Viu a la terra baixa poc àrida, o en rius importants, i a la muntanya submediterrània. Floreix de març a maig. És un arbre que arriba al màxim de 25 m d'alçada, amb les branquetes aplanades als nusos. Les fulles són oposades o poden formar verticils de tres, compostes, imparipinnades i no tenen estípules. Presenten de 5 a 9 folíols. La inflorescència és un raïm o panícula axil·lar o terminal. Les flors són unisexuals o hermafrodites i brunenques. No tenen ni calze ni corol·la, ja que són pol·linitzades pel vent. L'androceu està format per només dos estams. El fruit és una sàmara glabra que duu una sola llavor a la part basal. S'ha usat en la medicina popular, emprant-se l'escorça i les fulles, ja que tenen propietats diürètiques, laxants i antiartrítiques. La infusió de l'arrel és indicada com febrífug i la de les fulles contra l'escorbut, la gota i el reuma. Es cultiva com ornamental i per usar la seva fusta en ebenisteria.

Passera Bosc del Ferrer

Barraca

Cruïlla antic camí romà

Camí ral

Riera de Rajadell

Passera Viladés

Masoveria de Viladés

Actualment, any 2024, a Viladés hi viu només una família en forma de masoveria que es qui s'ocupa de tot el que hi ha. I segons vaig poder parlar amb el masover de moment pot viure del que li dona.

Ermita de Sant Amanç de Viladés

També coneguda com a Sant Amanç de Rajadell. La primera notícia documental del temple és del 1027, quan és citat com a "Sant Emanz". Es tracta, però, d'un topònim afegit posteriorment al document. L'any 1113 es fa la donació del "mansum Font e Amanz" al monestir de Sant Cugat. Es tracta, doncs, d'un nucli important. L'any 1284 l'església es coneix com Santa Maria de Sant Amanç (Maria era l'advocació i Amanç el lloc?), però els documents posteriors només citen l'advocació de sant Amanç. A partir de l'església es formarà una sagrera que donarà lloc al nucli de poblament més important del terme de Rajadell al segle XIII, tot i que mai va tenir categoria parroquial. El 1558 Joana Sentelles, del Mas Centelles, fa testament i deixa tres lliures per al retaule que s'ha de fer a l'església de sant Amanç. El 1632 es va acabar la nova església, tal com ho indica la llinda de la porta. Quatre anys més tard s'hi enterra Melcior Sentelles, casat amb la pubilla Planell. L'any 1676 es va fer un contracte amb Pere Casals per fer una sagristia. Del document es desprèn que en aquest moment quedaven restes de l'antiga església que es van destruir en fer la sagristia. Un document de 1685 es refereix al temple com a sufragani de Sant Iscle de Rajadell. Al segle XVIII el lloc agrupava un nucli de famílies al voltant de l'església, del mas i del molí. L'antic edifici romànic va subsistir sense culte, tal vegada com a magatzem del mas, que és l'ús que actualment té, en estat de total abandó. L'església es va saquejar durant la Guerra Civil i es destruí un retaule. Des d'aleshores ja no s'ha recuperat. Tot i que fins el moment no tenim cap evidencia arqueològica, és probable que la primitiva església romànica s'assenti sobre un temple anterior d'època romana (ja fos pagà o paleocristià). La importància de l'establiment romà que hi havia a prop (fitxa 136) el pas d'una estrada antiga donen força crèdit a aquesta hipòtesi.