Vilanova del Camí - Ermita de Collbàs - Coll de la Llentilla - Esgavellats - Vilanova del Camí

Riu Anoia

L'Anoia és un riu de Catalunya, afluent del Llobregat pel marge dret. El riu neix a l'Altiplà de la Segarra en quatre punts en els municipis de Calaf, Sant Martí Sesgueioles, Montmaneu i Argençola; quan s'ajunten les aigües al municipi de Jorba es pot parlar pròpiament de riu Anoia. A la seva llera hi ha viles com ara Igualada, Capellades, Sant Sadurní d'Anoia, Gelida i, finalment, Martorell, on desemboca al riu Llobregat. L'únic embassament de la conca és el pantà de Sant Martí de Tous, un petit embassament d'1,3 hm³ a la riera de Tous, però entre 1880 i 1973 s'havia projectat la construcció de la presa de Jorba al mateix Anoia

Zona esportiva Can Titó

Situat a la banda dreta del riu Anoia, Can Titó és la zona esportiva municipal de Vilanova del Camí. Té dues parts ben diferenciades: Una dedicada a l'esport d'aventura (cross, bicicleta i mountain bike amb el seus circuits) i una altra part amb unes pistes poliesportives tant cobertes com descobertes, gimnàs, sala de ping-pong, piscina, camp de fútbol,... A més de bàsquet, handbol, voleibol, hockey,... També s'utilitza per altres esdeveniments com per exemple salons d'infància i altres actes culturals.

Bosc de ribera

Zona tocant el torrent on hi ha abundants arbres, sobretot pollancres, algunes de les quals estaven caiguts amb l'arrel arrencada.

Cementiri de Vilanova

Gallaret i Lletsó

1. Gallaret: Flor vermella i molt delicada, silvestre, que creix a la primavera a les terres conreades. 2. Lletsó: Sonchus és un gènere de plantes amb flor de la família de les asteràcies. Aquestes plantes es coneixen amb els noms populars de lletsons, llitsons/llicsons o herbes lleteres (lletissó o lletrissó al Rosselló). El llicsó o lletsó d'hort, de fulla comestible i rica en vitamina A, és l'espècie més coneguda. Són plantes dures, sovint considerades males herbes i que poden créixer de forma ruderal.

Travessem crta C-37

Panoràmica

All silvestre o Porradell

Allium scorodoprasum ssp.rotundum (= A.rotundum) és un porradell, un all silvestre, que es caracteritza per les flors purpúries i les fulles en forma de cinta plana, d’entre mig i un cm d’amplada, que embolcallen la tija fins prop de la meitat. Com tots els alls, té un bulb; es tracta doncs d’un geòfit. La inflorescència és esfèrica, amb una bràctea a la base que cau aviat, densa i amb flors amb pedicels de longitud variable entre 0,5 i 2 cm, més curts els de les flors de baix, més llargs els de les de dalt, de manera que l’extrem del peduncle se situa per sota del centre de l’esfera de flors. A vegades -no és el cas de las imatges- algunes flors poden ser substituïdes per bulbils sèssils, sense pedicel. Les flors són acampanades, tancades, amb estams curts que no sobresurten del periant.

Arç blanc

És un petit arbre caducifoli que molt sovint té forma arbustiva. Les branques tenen fortes espines. L'escorça és de color gris blanquinós i les branques joves són de tonalitat rogenca. Les fulles tenen pecíol curt (1-2 cm) i estan molt dividides en 3-7 lòbuls; són de color verd intens per l'anvers i més apagat pel revers. Sol servir d'empelt per arbres fruiters, té usos medicinals.

Intersecció

Panoràmica

Masia Can Bernades

Mas format per un cos primigeni amb multitud d'annexos al voltant. La inspecció visual duta a terme des de l'exterior durant la visita al mas sembla posar de manifest que la part més antiga és la que té façana directa al camí de Can Bernades. Aquest cos presenta actualment planta baixa i planta pis i té coberta de teula de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana principal que s'orienta a migdia (SE). L'extrem de llevant d'aquest cos és significativament més alt que la resta i tot fa apuntar que, en origen, també la resta del cos principal del mas presentava aquesta alçada. Dins del cos principal encara es pot individualitzar un cos més petit, de forma quadrada, a partir de les cadenes cantoneres de carreus visibles al parament actual que funcionaren anteriorment com a cantonades de l'edifici. Aquest cos, que a simple vista ens inclinem a pensar que és el més antic del mas que veiem actualment, és el que conserva l'accés principal a l'habitatge. Aquest accés està construït mitjançant uns muntants de pedra ben treballada i un arc escarser de dovelles de pedra també molt ben treballades. Les característiques constructives d'aquest cos ens fan plantejar una cronologia àmplia per a la seva construcció que, segons el nostre parer, podria anar des del segle XVIII fins a principis del segle XIX. No podem descartar, però, que la part baixa d'algunes de les parets mestres del cos principal siguin originàries de moments més antics, atès que hi ha documentació que ja parla del mas durant el segle XIII.

Torrent del Coll de la LLentilla

Es veu la petita llera però en canvi podem veure com està sec, malgrat les darreres pluges.

Panoràmica

Ermita de Collbàs

Mare de Déu de Collbàs o Santuari de Collbàs és una ermita dalt d'un turó de la Serra de Collbàs. Inicialment depenia de Santa Maria del castell de Claramunt, i des de 1779 va quedar vinculada a la parròquia de Sant Marti de Carme, terme municipal al qual pertany. Accés S'hi accedeix per una pista en bon estat que surt des de la carretera que va de Carme a Orpí, Santa Càndia i Miralles. En un trencall a un centenar de metres de Carme hi ha un desviament a la dreta on comença, entre camps de cereals, oliveres, vinyes i bosc, l'Avinguda de Collbàs, el camí de dos quilòmetres que porta fins al santuari. S'hi pot arribar també des del Castell de Claramunt, seguint el PR 119, un sender singular que dona la volta a la Conca d'Òdena. I també des de Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Igualada, pels senders tradicionals que l'antiga vinculació comarcal a Collbàs ha anat traçant.

Ermita de Collbàs

El santuari està documentat des de 1205, any en què Ramon de Guàrdia, marit de Saurina de Claramunt, deixa deu sous a Sancte Marie de Collebas. S'ha anat transformant al llarg del temps i l'actual edifici data de 1793. És de planta rectangular, d'una sola nau, amb teulada a dues aigües. El campanar d'espadanya que hi havia, enderrocat per un llamp, va ser substituït l'any 1960 per un altre de semblant. Forma conjunt amb una casa de colònies de construcció recent, emplaçada on havia estat la casa dels ermitans. Des del mirador es pot veure tota la vall de Carme. S'hi venera la Mare de Déu de Collbàs, una marededéu dreta, que porta el nen a coll sobre el braç esquerre i sosté un bolet amb l'altra mà. Dins de la tradició de les marededéus trobades, la llegenda explica que l'antiga imatge romànica, d'uns 60 cm d'alçada, fou trobada per un pastor a la soca d'una alzina. Sembla que la imatge original ―que va desaparèixer durant la Guerra Civil i va ser substituïda per una nova talla― sostenia aleshores un fòssil, element molt comú a la zona. Pròxim a l'indret on es troba el santuari ―a la serra de Collbàs, en el camí de Carme a Igualada― hi ha el coll de la Llentilla o de la Llentia (484 m), nom que al·ludeix a la presència abundant de nummulits, uns fòssils lenticulars del protozou marí Nummulites que són fàcils de trobar escampats a terra, despresos dels terrenys margosos de l'eocè mitjà. Els més corrents són de mida petita, amb diàmetres d'entre 1 i 6 mm, i també n'hi ha de més grans, entre 10 i 30 mm.

Serra Collbàs

Zona d'interès natural constituïda per la serralada muntanyosa denominada en general Serra de Collbàs i que es subdivideix tres parts amb les denominacions següents: Serra de Collbàs al tram occidental, Serra de Can Bernades al tram central i Serra de la Guàrdia al tram oriental. Tota la serralada està protegida com a bé natural pel POUM de Vilanova del Camí, tret d'una franja a l'extrem sud de la part central, que comprèn part de l'anomenada plana de Ca l'Aromir, i d'una franja a l'extrem occidental, seguint el Torrent de la Vall, limítrof amb el terme de Santa Margarida de Montbui. Es tracta d'una serralada aproximadament de 7,6 quilòmetres de llargada i d'una amplada entre els 700 i 950 m, aproximadament, situada en la seva major part al límit sud del terme municipal de Vilanova del Camí. La vessant sud es situa en part en el terme municipal de Carme i en part en el de la Pobla de Claramunt i també comprenent. L'extrem oriental de la serra correspon íntegrament al terme de la Pobla de Claramunt. Per l'oest la serra neix d'una partió amb la Serra de la Portella (TM de Santa Margarida de Montbui, Orpí), a través del Torrent de la Vall; per l'est el límit l'estableix el turó on s'assenta el castell de Claramunt (TM de la Torre de Claramunt).

Serra Collbàs

La serra comprèn de forma general altituds entre els 350 i 500 m, on el cim dominant és el Turó de l'Aromir (528 m), seguit per altres cims com el Pujol de la Guàrdia (488 m) o el Turó d'en Sabater (362 m). Es caracteritza per una gran massa de bosc dens de pineda de pi blanc, amb algunes llacunes de bosc clar i matollars, pràcticament sense cap zona de conreu. La serra és solcada per múltiples torrents que de sud a nord des de la carena es dirigeixen cap al Torrent de la Vall – Torrent de Can Bernades i de la Costa dels Ratons. Les característiques confereixen un gran espai natural escassament antropitzat en un municipi dominant per les zones urbanes i conreus, essent la zona més extensa amb valors naturals de Vilanova del camí.

Fòssils

Es troben moltíssims fòssils a la Serra de Collbàs. Sobretot en forma de petxines. L'antiga marededéu de l'ermita de Collbàs (desapareguda/robada el 1936) a la mà hi portava un fòssil, com a element comú de la zona.

Nummulites striatus

Grava formada per fòssils de Nummulites striatus. Tenen forma de Llentia. Els Nummulites són el grup de fòssils més característics de l’Eocè marí. Per la seva forma, se’ls anomena popularment llenties o dinerets; mentre que el nom científic Nummulites prové del llatí nummulus, és a dir, moneda. Es van extingir a la fi de l’Oligocè. Eren protozous marins amb esquelet calcari del grup dels foraminífers i tenien un diàmetre que feia des de pocs mil·límetres fins a 6 cm.

Igualada

Panoràmica de la capital de la comarca de l'Anoia, així com també podem observar la conca d'Odena.

Panoràmica

Panoràmica

Poble del Carme

És un municipi situat a la comarca de l'Anoia, en plena Catalunya central. Concretament, el poble està al mig d'una vall, que està composta, per una banda, per la serralada d'Orpinell (751 m) i per l'altra per la de Collbàs (544 m). El poble està situat al fons de la vall, enmig del bosc i subtilment apartat de les grans poblacions. Actualment, el poble té aproximadament uns 800 habitants, però en temporades de vacances aquesta xifra es pot veure lleugerament augmentada.

Intersecció

Intersecció

Els Esgavellats

Amb el nom de "Els Esgavellats" es coneix una àrea de la serra de Collbàs on el paisatge es caracteritza per la presència de grans escletxes al sòl rocós i per grans blocs de pedra caiguts que han provocat formes estranyes, petites coves i passos estrets. És una zona de gran bellesa que val la pena visitar. L'indret exacte que s'indica en aquesta fitxa es correspon amb l'inici (anant de baixada) d'un dels trams que, segons el nostre parer, és més espectacular. Si el comenceu aquí passareu entre dues parets de pedra que us deixaran en alguns punts poc més de 50 cm d'amplada per seguir entre roques durant uns quants metres. En un parell de punts una mica més complicats comptareu amb l'ajuda d'unes bones escales de fusta col·locades a fi efecte de facilitar el trànsit per aquest recorregut.

Els Esgavellats

Els Esgavellats és un paratge natural d’interès botànic certament singular de la comarca de l’Anoia situat a Vilanova del Camí. La zona dels Esgavellats és la part que sobresurt més de la serra que tanca la conca d’Òdena per la banda de Vilanova i que es perllonga fins a Collbàs i Miralles, amb una derivació cap a la Tossa de Montbui, trencada per l’acció d’alguna falla, i que ha patit amb força l’acció dels agents erosius externs com el vent i la pluja que han provocat formacions rocoses amuntagades, de grans blocs envoltats d’una rica vegetació.

Els Esgavellats

En general aquesta serra de Vilanova, que protegeix la població com una gran barrera, disposa d’una vegetació molt comuna al país, formada per pi blanc i brolles, especialment la zona que va des de la Creu Vermella fins el puig de la Guàrdia. De tota manera encara es troben zones de bosc d’alzinar mediterrani, compartit amb petites zones de roure. Els Esgavellats deu el seu nom al fet que aquesta part de la serralada està com trencada, “esgavellada”. És un lloc ideal, una mica “laberíntic”, per jugar a fet i amagar.

Els Esgavellats

Els Esgavellats

Les primeres fotos es veu el barranc i les quatre darreres és com sortir-ne d'ell, i per passos.

Els Esgavellats

Fent camí

Sortim de la zona d'els Desgavellats, amb tot posat que ja ens ha costat.

Panoràmica

Zona esportiva Can Titó

Situat a la banda dreta del riu Anoia, Can Titó és la zona esportiva municipal de Vilanova del Camí. Té dues parts ben diferenciades: Una dedicada a l'esport d'aventura (cross, bicicleta i mountain bike amb el seus circuits) i una altra part amb unes pistes poliesportives tant cobertes com descobertes, gimnàs, sala de ping-pong, piscina, camp de fútbol,... A més de bàsquet, handbol, voleibol, hockey,... També s'utilitza per altres esdeveniments com per exemple salons d'infància i altres actes culturals.

Pont sobre el riu Anoia

Ens trobem en la zona del Parc Fluvial de Vilanova del Camí, punt d'inici i final de la sortida.