Vall de Galba: Estanys de la Portella d’Orlu des del Pont dels Plans de l’Orriet (Capcir-Catalunya Nord)

Vall de Galba: Estanys de la Portella d’Orlu des del Pont dels Plans de l’Orriet (Capcir-Catalunya Nord)

Avui he tornat a tenir problemes amb l'altímetre a l'inici de la ruta. Segons la màquina hem començat a caminar als 3.502 metres quan l’aparcament està realment a 1.623 metres. En algun punt de la tornada l’altímetre ha baixat, sobtadament, als 1.807 metres i ha seguit baixant fins l’aparcament, però amb xifres irreals.

Les xifres reals són:

- Altura a l’inici de la ruta a l'aparcament: 1.623 metres.
- Altura màxima a l’últim estany de la Portella d'Orlu i punt de tornada a 2.199 metres.
- Desnivell real: 576 metres.

Mesos després tornem al Capcir per fer una ruta lineal, d'anada i tornada, que travessa la Vall de la Galba des de l'aparcament del Pont dels Plans de l’Orriet fins als Estanys de la Portella d'Orlu. És una vall llarga i estreta, orientada d'est a oest.

Comencem la ruta a l'aparcament, prou ample com per contenir una quinzena de cotxes, on hem arribat per la pista (uns 4 quilòmetres de terra i en un estat acceptable) que surt del poble d'Espollosa i s'interna a la vall en direcció oest. Tot i que fa temps es podia arribar en cotxe fins a l'àrea d'esbarjo de la Barraca de la Jaceta, ara s'ha de deixar a l'aparcament habilitat al Pont dels Plans d'Orriet. Això vol dir caminar uns 2 quilòmetres més, entre anada i tornada. A l'aparcament hi ha un plafó informatiu del Bosc de Camporells i de la ruta que seguirem.

Passem la tanca de fusta que barra el pas i inicien la caminada en paral·lel al riu Galba, que ja no deixarem durant la major part de la ruta. Els primers quilòmetres seguim el GR del "Tour del Capcir" (marques grogues i vermelles) que veurem, sovint, en rocs i arbres.

Als 750 metres arribem a la Barraca de la Jaceta, refugi lliure a 1.645 metres que, com és habitual en aquesta zona, està molt ordenat i net. A l'exterior hi ha una barbacoa autoritzada i una taula de pícnic de fusta. Al fons de la vall ja veiem la bonica silueta piramidal del Pic Terrers encara amb força neu.

Poc després arribem a la zona d'esbarjo on s'aparcava temps enrere. Hi ha tres taules de fusta a tocar del riu i un altre plafó informatiu del Bosc de Camporells.

Seguim endavant, ara en suau ascens, i encara podem trobar les restes de l'antiga tanca que barrava el pas als vehicles. En poca estona passem a tocar d'un salt d'aigua que deixem a la nostra esquerra. És un lloc que convida al bany en els dies més calorosos de l'estiu. Avui fa un dia espectacular, però no fa gaire calor i es camina molt bé.

Passat el salt d'aigua seguim per la pista herbada fins que, en un revolt, a més del Terrers, ens apareix també la silueta del Pic Mortiers. Encara no podem veure la Portella d'Orlu perquè ens queda amagada més al nord-oest.

Entre avets i amb molts torrents que ens baixen a dreta (Solana de la Vall de Galba) i esquerra (Baga de la Vall de Galba) i el Massís del Canigó a la nostra esquena, arribem a la Cabana de la Jaça de la Llosa, refugi lliure a 1.760 metres, també amb un molt bon estat de conservació i neteja. A l'exterior hi ha una nova barbacoa autoritzada.

Deixem enrere el refugi i, poc després, s'acaba la pista i comença un camí herbat que, més endavant, es transformarà en un corriol fressat.

Sota la vigilància constant dels Mortiers i Terrers, arribem a una cruïlla de camins senyalitzada. Per l'esquerra segueix el GR del Tour del Capcir que ens portaria al Refugi de Camporells, travessant el riu per una palanca que veurem molt bé des del nostre camí. Nosaltres deixem el GR i seguim un corriol per la dreta sense cap tipus de senyalització o marca. Només anirem trobant algunes fites de pedra, però, si estem amatents, no hi ha pèrdua possible.

Travessem una zona de graonades amb trams herbats i plens de flors. Creuem alguns torrents que baixen per la dreta i, sense gaire esforç, ens plantem a Les Bassetes, planer espai glacial on el riu juga fent meandres en diverses direccions. El lloc és espectacularment preciós i convida a seure per gaudir de l'aigua, dels prats verds, de les vessants farcides de neret encara sense florir i dels cims que ho dominen tot.

Aprofitem per descansar, dinar i respirar fons. És un d'aquells llocs dels que no marxaries mai.

Després del dinar, la Carme es queda descansant i amb el Tuc ens dirigim al fons de la planúria per iniciar l'ascens final als Estanys de la Portella d'Orlu. Travessem els meandres i iniciem l'ascens per corriol fressat que travessa matollars de neret (llàstima que encara no tinguin flors) i alguns matolls de Tora Blava, també sense florir. Poc a poc anem guanyant alçada. A banda i banda veiem algunes plaques de neu que encara resisteixen. Si mirem enrere veurem la bellesa de la planúria de Les Bassetes, cada vegada més llunyana.

A la part alta passem al costat de la torre metàl·lica d'un Telenivòmetre. Aquí ja tenim plaques de neu molt grans que haurem de travessar per seguir amunt. La part més planera del rec està coberta de neu així que el seguim per sobre i anem girant en direcció nord-est per pujar als Estanys de la Portella d'Orlu.

Quan acaba aquesta primera placa retrobem el corriol i passem a tocar del salt d’aigua que desaigua de l’estany i apareix per sota d’una altra gran placa de neu que trobem més amunt.

En aquest punt ja tot és neu i no trobem corriol. Seguim alguna traça sobre la neu i des d’un petit collet veiem uns metres més avall l’Estany gran de la Portella d’Orlu (2.155 metres) majoritàriament glaçat i amb unes magnífiques tonalitats blaves que canvien amb els raigs del sol.

Des d’aquí gaudim de vistes magnifiques de l'entorn nevat: d’esquerra a dreta tenim els pics de Mortiers, Terrers, Pic de la Portella i la pròpia Portella d’Orlu, Baxouillades, Tribuna i Pla de Bernat.

Seguim pujant en direcció nord i poc després veiem el primer dels tres estanys petits de la Portella d’Orlu. Aquest és el que queda just per sota de la Portella d’Orlu (que està a 2.277 metres, marca el límit amb l’Arieja i és una porta d’accés al Parc Nacional d’Orlu). L’estany està glaçat en la seva practica totalitat. De fet, quan vam venir el setembre passat encara tenia una gran congesta que el cobria parcialment. Suposo que aquests any la neu també aguantarà molt temps.

Com aquella vegada ja vam pujar a la Portella d’Orlu, avui decidim seguir en direcció nord, cap als altres dos estanys que es troben en direcció a la Portella de Laurenti.

En pocs minuts arribem al segon estany petit de la Portella, envoltat de neu i farcit de granotes que, en sentir-nos arribar, es llencen a l’aigua per tot arreu.

Seguim amunt amb la vista posada a la Portella de Laurenti, flanquejada a llevant per la piràmide del Pic de la Tribuna (2.499 metres) i a ponent per la part final de la cresta del Pic de Baxouillade. La tartera de la canal té molt poca neu, només un parell de congestes i podríem pujar sense problemes, però avui no ho farem perquè ja toca baixar, que ens esperen.

Abans d’iniciar la tornada, anem a visitar el tercer i últim estany petit de la Portella (també conegut com Solà de la Portella), on el Tuc fa alguns banys abans de marxar.

Aquí, als 2.200 metres, iniciem la tornada. Tornem a passar pels estanys anteriors i a l’alçada de la Portella d’Orlu girem a l’est per baixar a l’Estany Gran de la Portella. Per un moment deixem la traça de la pujada i ens desviem una mica per anar a visitar l’estany i veure de prop les tonalitats blavoses del gel que cobreix pràcticament tota la superfície.

Arribats a la vora de l’aigua l’espectacle és brutal. Malauradament les fotos no fan justícia a la bellesa del lloc. Ens estem una estona per carregar piles i, poc a poc, retornem al camí inicial per seguir el descens.

Entre algunes curses per la neu que el Tuc gaudeix com una juguesca, alguna “esquiada” i alguna baixada cul avall, anem perdent alçada amb rapidesa.

En un no res, arribem de nou al Telenivòmetre. Des d’aquí, ja sense neu, resseguim el corriol fressat de la pujada i poc a poc perden alçada pel llom de neret fins arribar, de nou, a les Bassetes, on ens espera la Carme.

Recollim el "campament" i, poc a poc, desfem el camí d'anada fins retrobar l'aparcament. Final de la ruta.

Una ruta magnífica per una vall solitària i tranquil·la, farcida de colors, olors, neu, aigua i cims que omplen els sentits.

Aconsellable, accessible i sense dificultats tècniques de cap tipus llevat dels trams més alts on, amb la neu, cal anar més en compte. A l’hivern amb neu i glaç caldrà fer servir el material adequat.

Salut i bona caminada !