Tosseta Rasa i Rases de Maraco. Port

1 de març de 2020

La Tosseta Rasa, la gran oblidada. A molts mapes no surt ni el topònim, però estem parlant del sostre comarcal de la Terra Alta, un magnífic mirador de la zona central del Port, de 1217m. d'alçada.
Feia molt temps que volia pujar-hi, combinant la sortida amb la visita a les coves de la Solana de les Feixes, un espectacle geològic, a la cara sud de les rases del Maraco, aprofitant que a l'hivern sembla ser que no hi ha els ramats de bous i vaques braves que normalment dominen aquesta zona, i que en més d'una ocasió m'han barrat el pas i m'han fet dessistir del meu objectiu.


Aproximació: pugem per la carretera T-342 des de Roquetes en direcció a Alfara de Carles, i entrem pel barranc de las Conca fins al Toscar. Deixem el cotxe a l'esplanada del transformador de llum que hi ha a l'entrada de l'urbanització del Toscar.


Dificultat: Difícil!. Algun tram transcorre per fora de senders, i especialment la baixada des de les Rases és molt empinada i cal fer alguna petita desgrimpada  


Duradada: Unes 6 hores. Uns 14 Km.


Itinerari: Sortim pel sender que voreja el transformador i que remunta cap al Coll de Carabasses. Aviat deixem a l'esquerra el sender que puja cap a Cova Pintada i més endavant, un altre cap a la dreta que passa pel corral de Morera, per on tornarem. El sender comença a enfilar-se resseguint el marge dret del Barranc del Bosc Negre. 
Arribem a un encreuament senyalitzat amb un indicador i prenem el sender de la dreta que en pocs metres ens deixa davant la preciosa font del Bosc Negre. Un regerall d'aigua cristal·lina s'aboca generosa a una piqueta entre molses, falzies i capil·leres, al mateix llit del barranc i escampant la seva frescor i humitat a l'ombriu de la raconada. A la vora descansen les restes d’un gran bassi per abeurar el bestiar.
Tornem a l'encreuament anterior i seguim remuntant la preciosa sendera, encara molt empedrada que ens parla d'altres temps, quan aquesta devia ser una important via de comunicació per creuar el Port. Creuem varies vegades el llit del barranc seguint una ziga-zaga que el remunta decididament. Ara cal estar ben atent perquè a una forta corba a la dreta trobem un entrador senyalitzat amb una placa de la UEC al terra que ens assenyala el Coll de Caubet. Deixem el traçat del sender principal, i molt net, per adentrar-nos a un sender menys fressat i per tant bastant més perdut, però que com l'anterior encara conserva força trams empedrats. Al guanyar la carena se’ns obre al davant una extensa panoràmica cap a Caro i la Barcina. El sender va girant per trobar, a la mateixa carena del massis, el GR7.


El seguim pocs metres en direcció sud per sortir del sender per l'esquerra i remuntar per entre boixos i pedregam, fora sender, cap a la lloma pelada que se'ns aixeca al davant. En tornar a guanyar la carena i uns metres cap al sud-oest trobem el piló que assenyala el cim de la Tosseta Rasa que, amb els seus 1217 metres, esdevé el sostre comarcal de la Terra Alta. Un mirador de primer ordre de la zona central del Port on ens trobem. La panoràmica de 360º és excepcional: les Rases, l'Espina, Roques Benet, L'Enrajolada, Punta Serena, La Ballestera, Terranyes, Mola de Catí, Caro, Barcina...
Carenegem cap al nord-est, però emprenem la baixada per la dreta per un petit barranquet, cercant també els passos més evidents i salvant la potent pendent que ens separa de la base on retrobem, al costat de les restes d'un vell maset, el GR7 un altre cop. 
Ara el seguim cap al nord fins al Coll de Carabasses on va a parar el sender que ens ha pujat pel barranc del Bosc Negre. Seguim el seu clar traçat que va perdent alçada fins a situar-se al mig d'un frondós pinar, absolutament envaït per la criminal i implable  "Processionària del pi", que en aquesta zona està fent estralls. Les corrues de cucs són per tot arreu, i fins i tot ens fa patir que el fort vent que ens acompanya no ens posi un niu per barret. Trobem la bifurcació que ens porta al refugi de les Clotes, però prenem momentàniament la vella pista que s'obre per l'esquerra i que baixa cap a la Vall d'Uixó, a la recerca de la Creu de Carabasses, que per segona vegada se'm resisteix a deixar-se veure, i queda pendent per una propera ocasió.
Tornem fins a l'encreuament per guanyar amb poca estona la sempre recomfortant i tranquil·la esplanada que acull el refugi de les Clotes. De cara al solet hivernal i al recer del refugi restablim forces i fem petar la xerrada amb el company Josep.
Deixem el refugi i seguim progressant pel GR-7, esquivant cucs per tot arreu i comentant que potser hem fet més vegades aquesta ruta de nit (nocturna de la UEC) que de dia.
El sender comença a remuntar fins a trobar les primeres rampes fortes del Coll dels Eriçons i les primeres panoràmiques del Clot de l'Auró que s'aboca a l'imponent Carrer Ample. Les Rases s'obren per la dreta deixant enrera tot rastre de vegetació i remuntem fins al Coll de les Mirandes, on un pal indicador del GR ens marca que cal canviar de vessant i passar a les envistes del Barranc de la Conca que s'obre camí cap a l'Ebre.
Uns metres després deixem la carena i comencem a baixar entre el rocam de les Rases. Estem al punt més delicat de la travessa, cal vigilar perquè el pendent és molt fort i cal cercar el pas que ens permet desgrimpar un parell de cingles pels passos més evidents, perdent ràpidament alçada. Cap senyal ni cap fita ens mostra el camí, només el sentit comú, o un bon GPS, serà el nostre aliat.
Arribem a una zona intermitja del pendent per on ja transcorren inmobrables corriols dels bous i cerquem una punta de cingle que ens mostrarà el camí per visitar la primera de les balmes que trobem en aquesta zona, aprofitant uns curiosos plegaments de la roca que de manera natural han format potents aixoplucs per als ramats que pasturen aquestes feixes. Arribem a la Cova de la Menta, parcialment tancada per murs de pedra en sec, i on una solitària heura li dona un  toc de verdor a la balma. Les restes d'una vaca a dins de la cova, parcialment desmembrada pels voltors, són testimoni de que es tanca el cicle de la cadena alimentària natural als Ports.
A partir de la Cova de la Menta ja trobem marques vermelles de pintura assenyalant el sender que primer en fort pendent ens deixa davant les restes del Mas de Marí, i la seva petita era, aprofitant un replà del terreny, com una balconada natural sobre la finca de l'Ullal, que al fons del barranc llueix les seves basses de cultiu de truites, la seva petita plaça de bous... També prop del mas i seguint el sender trobem la font de Marí, molt malmesa i que deixa anar la poca aigua que raja per tot arreu menys als abeuradors.
Sense prendre alçada i en direcció sud-oest seguim trescant la Solana de les Feixes. Sorprén veure que tot i el paisatge tant agrest i rocós de les Rases, s'amaguen barranquets i fondalades formament poblades de petits boscos i vegetació abundant, i petites illes de grans bancals. A un entrant a la dreta i sota uns cingles alterosos, uns 50 metres per sobre nostre, distingim les restes del Mas del Roig i el cingle que amaga la font dels Corralets, custodiats per una vaca (o bou) que ens observa atentament al nostre pas. Seguim el sender fins a una altra punta de serra que ens regala unes vistes espectalulars de les properes coves del Curro i dels Adells, que com la de la Menta, s'obren a la muntanya aprofitant uns curiosos plegaments. Tornem a deixar el sender baixant uns metres per visitar, al recer d'un petit cingle, la Font dels Pradets, d'on regalima un fil d'aigua que alimenta dos petits bassals argilosos. Tornem al sender i  arribem a la cova del Curro. A l’entrada sota la balma de roca un panell metàl·lic recull el degotall del sostre i el condueix fins un bassi al mig del bancal uns metres més avall. Al fons de la cova una pared de pedra en sec, en porta, separa una estança més protegida segurament per als pastors. El curiós plegament de la roca del cingle configura aquesta cova i la que trobem a continuació: la dels Adells. Més gran encara que la primera, serveix de recer als ramats de bous i vaques a jutjar pel gruix de fems que trobem a l’interior. Una autèntica meravella, on algun geòleg ens podria explicar el perquè d’aquest curiós plegament.
Des d’aquí surt per la dreta un sender que ens tornaria a la Font del Bosc Negre, prenem el de l’esquerra que en baixada ens conduirà fins al llit del barranc del Bosc Negre, i més avall encara passem a tocar del corral de Morera. Retrobem el sender que hem pujat, el coll de Morera d’on surt un dels senders a Cova Pintada i baixem fins al transformador, inici de la ruta.
No podem deixar de visitar la preciosa Font del Xorros al mig de l’urbanització del Toscar, a tocar també de l’Ermita de Santa Magdalena.
De baixada ens regalem amb les vistes del vell castell de Carles, que ja està documentat el 1173, i sobre un turó, domina tota la vall del Toscar.

Salut i muntanya!!!