Tomb per les Valls de Perafita i Claror

15 Jun 2019
Ruta pensada per conèixer les Valls de Perafita i Claror i passar pels dos refugis per segellar el passaport dels refugis d’Andorra.

La vall del Madriu-Perafita-Claror s'estén per les parròquies d'Andorra la Vella, Escaldes-Engordany, Encamp i Sant Julià de Lòria, al SE del Principat d'Andorra, tractant-se d’una conca fluvial d’origen glacial formada pel riu Madriu i els seus afluents, els rius de Perafita i de Claror, tractant-se aquest Parc Natural d’un indret declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2.004 en la categoria de paisatge cultural. Al llarg d’aquest itinerari circular per la capçalera de les valls de Claror i Perafita, trobarem bordes i cabanes de pastors que han estat recuperades, terrenys delimitats per murs de pedra seca, així com trams de l’antic camí empedrat que recorria la vall i que és un dels valors culturals més característics d’aquest entorn natural, que començarem al quilòmetre 7 de la carretera de la Comella i la Plana (CS-101), just a l'entrada del Parc Natural. Per arribar-hi, des del nucli d’Escaldes, pujarem en direcció a Engolasters per la CS-200, parant compte a un fort revolt d’esquerra, en el que s’hi troba la cruïlla amb l’esmentada CS-101, que és per on hem de tombar, mirant d’aparcar en algun dels escassos punts del voral on podem fer-ho.
Veiem l’entrada a la vall, en un punt que coincideix amb el G.R. 7, començant la pujada per un ample sender empedrat, fins arribar al trencall del camí de Boïgot, on deixem la ruta principal i ens enfilem a la dreta per l’interior del bosc, passant al costat de la borda de Boïgot, voltats de murs de pedra seca. Arribem a un pont sobre el riu de Perafita, en una zona anomenada prats de l’Hospital, topònim que rau en el fet que en aquesta zona hi va haver un lloc destinat a passar la quarantena per evitar el contagi de la pesta a mitjans del segle XVIII. Poc més endavant arribem a un trencall senyalitzat, on trobem el camí que prové d’Entremesaigües, incorporant-nos cap a la dreta al G.R. 11-10, que va remuntant la vall del riu de Perafita, seguint cara amunt la seva riba dreta orogràfica, enmig d’una vegetació exuberant, gaudint en el nostre cas, en el que el riu baixava molt cabalós, de la força dels seus salts d’aigua. Anem guanyant alçada de forma continuada, per un sender molt ben traçat, que dibuixa tot un seguit de ziga-zagues, fins que sortim del bosc i trobem el trencall de la vall de Claror, fitat, com tota l’estona, amb un pal indicador. El G.R. 11-10 marxa recte en direcció al refugi de Perafita, mentre que en el nostre cas seguim un corriol desdibuixat que gira a la dreta vers el refugi de Claror. Tot i estar senyalitzat amb marques de pintura groga, aquestes són molt escadusseres i força antigues, per tant, cal estar més a l’aguait de les fites de pedra i de la pròpia orientació. Primer travessem un torrent i ens enfilem a uns prats, travessats pel riu de Claror, que passem per un pont de fusta, havent-nos d’encarar, traçant una diagonal ascendent, cap a una tartera molt evident a la nostra dreta, que passarem per sota, fins arribar a un collet, des del que travessem un nou torrent, que baixa precisament dels plans superiors, on s’alça el refugi de Claror, integrant-nos en poca estona al traçat del G.R.P. (sender de llarg recorregut que dóna la volta al Principat d’Andorra), havent de girar a la dreta, per encarar els darrers metres de pujada fins arribar al refugi lliure, situat en una bonica coma a 2.280 mts. d‘alçada. És un edifici en perfecte estat de conservació, d’ús lliure i capacitat per a unes 20 places, als peus de la collada de Prat Primer i els contraforts del pic Negre de Claror, que no arribem a veure, però sí ho podem fer amb el Monturull i el pic de Perafita, separats pel coll de Claror, als peus del qual neix el seu riu homònim.
Desfem uns metres el tram de pujada que hem fet pel G.R.P. i el seguim en direcció al NE pel mig d’uns amples prats herbats, travessant altre cop les aigües del riu de Claror, encarant a continuació un còmode flanqueig per sobre la seva vall, fins arribar a l’estany de la Nou, tractant-se d’un bonic llac amb un parell de peculiaritats que el diferencien d’altres del Principat, i és que, per una banda, no rep les seves aigües de cap aportació fluvial, sinó que es nodreix del subsòl, i, en segon lloc, es considera el més calent d’Andorra, per la qual cosa les seves aigües no solen estar gelades, oferint un conjunt paisatgístic de primer ordre, a l’estar voltat d’un frondós bosc de pi negre. Tot i que els senyals del G.R.P. marxen en direcció al refugi de Perafita voltant el llac en sentit horari, en el nostre cas ens enfilem a una mena de carena, seguint el seu antic traçat (que encara figura en alguns mapes), per sobre la seva riba sud, fins trobar-nos de cara amb la vall de Perafita, perdent uns metres d’alçada per a incorporar-nos de nou al G.R. 11-10, que per la dreta prové dels estanys de la Pera pel collet de Sant Vicenç, situat entre els pics de Sirvent i Perafita. Girem a l’esquerra i arribem al refugi de Perafita, situat a 2.200 mts. d’alçada, on conflueixen els dos senders de gran recorregut, a la capçalera de la seva vall. Es tracta d’un refugi no guardat, que compta amb capacitat per a 6 places, havent-se inaugurat l’any 1.981, uns metres més enllà de l’antiga cabana de pedra, que encara roman dempeus.
La tornada no la farem pel G.R. 11-10, sinó que davallarem pel bosc del Ròdol, a través d’un camí molt ben traçat, que perd alçada de forma decidida i còmoda, amb un seguit de ziga-zagues que són de molt bon fer. Per arribar-hi, cal dirigir-se a la visible cabana de Perafita, on trobarem els senyals de pintura groga que ens guiaran durant aquest descens. En principi, baixem suaument, fins endinsar-nos al vessant obac de la muntanya on la inclinació augmenta notablement, davallant per un bosc frondós, conegut com del Ròdol, que acaba just a l’alçada del riu Madriu, que creuem pel pont de Ràmio, on enllacem amb el G.R- 7, camí històric de la vall, que en força trams està empedrat, tombant a l’esquerra, cara avall, pel marge dret orogràfic del riu. En poca estona arribem a l’antic nucli d’Entremesaigües, on es conserven algunes de les seves cases de pedra, fins travessar més endavant el riu pel pont de Sessana. Més endavant arribem a la cruïlla en la que tanquem el cercle i des d’aquí en pocs minuts a
l’entrada del Parc Natural a la carretera de la Plana, on donem per enllestida aquesta ruta, que combina paratges d’alt contingut cultural i paisatgístic.

ressenya de xrs1959