Svelgabreen

Svelgabreen

Noruega és preciosa de nord a sud i d'est a oest, però en aquesta zona del sud ens costa molt trobar l'essència de Noruega, a causa de la massificació de gent que hi ha a tot arreu. Aquí, a Svelgabreen, sí que vam trobar aquesta essència, va ser meravellós.

L'últim tram de carretera per accedir al punt d'inici és molt bonic, un preludi del que trobarem al llarg del dia. Vam aparcar just abans de la central hidroelèctrica Blåfalli IV, però si la carretera està oberta (en el nostre cas estava tallada per un mur enorme de neu acumulada de tot l'hivern) podeu seguir endavant fins al llac Mosevatnet i des d'allí també es pot iniciar la ruta.

La glacera apareix davant nostre al poc temps d'haver començat a caminar, quan assolim certa alçada i ens endinsem una mica endins. Posteriorment la perdrem de vista durant bona part de la ruta, però sereu compensats per la bellesa extrema de la vall que hi ha al voltant del llac Midtbotnevatnet i el riu Blådalselvi. Veureu que és un lloc increïble, natura en estat pur, i a més els antics pals de llum que hem trobat a la part inicial van quedant enrere. A prop d'una zona que es diu Kjeringebotnen hi ha un petit refugi lliure idílicament ubicat. A dintre hi ha una llitera amb espai per a dues persones, una petita taula i fins i tot un lloc per cuinar. I sobretot, molta tranquilitat. Després d'una petita pausa aquí, seguim caminant i no triguem gaire estona a tornar a veure la glacera al fons i a trobar el pont penjat que ens permet creuar el riu que hem anat veient durant el trajecte. En aquest punt sabíem que ens tocava renunciar a arribar a la glacera, la vèiem molt a prop, però no hagués estat prudent continuar. En cas d'haver continuat, el camí segueix lleugerament a l'esquerra del pont.

Ens van faltar menys de 2km per arribar a la glacera, però vam decidir girar cua perquè s'estava fent tard, anàvem malament de temps i volíem assegurar-nos de no haver de caminar quan el sol ja s'hagués post i la temperatura caigués en picat, a més de les dificultats d'orientació que suposaria guiar-nos només pel punt de llum d'una llanterna frontal.

Vam començar la ruta molt tard (al voltant de les 14h), i això va ser el gran error. No esperàvem trobar tanta, tantíssima neu, i això va ser el que ens va fer perdre molt de temps i va impedir que poguéssim arribar als peus de la glacera.

Crec que si hagués fet aquesta ruta un o dos mesos més tard l'hauria qualificat com a fàcil, però en aquesta ocasió l'he qualificat com a moderada per la gran quantitat de neu que vam trobar. Això va provocar moltes dificultats per caminar, a més de molta energia invertida en això, vam acabar més cansats del que havíem previst. Va ser molt complicat orientar-nos, ja que les marques vermelles que es van trobant al llarg del camí estaven cobertes per la neu, només en vam trobar algunes de tant en tant, però van ser molt poques. Així doncs, no podíem caminar a un ritme constant, ens havíem d'estar aturant molt sovint per orientar-nos amb el mapa i per observar el nostre voltant a la recerca d'alguna petjada antiga o d'algun vestigi de camí. Per això, si seguiu el meu track, pot ser que en alguns moments no estigui ubicat exàctament al mig del camí, sinó uns metres més enllà, ja que vam haver d'endivinar el camí que estava amagat per la neu en la gran majoria del recorregut.

Tingueu en compte que en aquesta ruta no tindreu gens de cobertura mòbil, així que és recomanable tenir l'itinerari ben estudiat amb antel·lació i tenir mapes offline descarregats. Només vam rebre una lleu senyal de cobertura a la zona del km 2'39 del meu track, però va ser en un punt molt concret, com us dic, no en podeu confiar.

Això sí, la tranquilitat que trobareu aquí no té preu. Nosaltres només ens vam creuar just al començament amb dos holandesos que havien desistit de fer la ruta al poc temps de començar precisament per la quantitat de neu que hi havia, i en acabar vam trobar dos alemanys a l'aparcament que estaven acabant de sopar i es disposaven a passar la nit allà. La resta va ser solitud i silenci només trencat pel soroll de l'aigua fluïnt, acompanyats en tot moment d'un paisatge de somni. Esperem tornar-hi i arribar als peus de la glacera en una altra ocasió, però amb menys neu que ens dificulti la ruta i que a més cobria la glacera i n'ocultava els seus colors i les textures característiques. Però va ser impressionant de totes formes!