Sortida març 2024: Mirador Zigurat-el Garxal-desembocadura de l’Ebre

Passades les vuit i mitja del matí del passat dissabte, una corrua de cotxes ens dirigíem cap a Riumar des d’Amposta per iniciar allí la sortida d’este mes de març. Davant nostre una boira espessa cobria l’horitzó. No estem gaire acostumats a tanta boira aquí al Delta i potser per això anàvem pensant si acabaria desapareixent i ens deixaria veure el paisatge o hauríem de caminar com qui diu a les palpentes.
Hem fet el reagrupament davant el càmping de l’Aube i hem anat cap al Muntell de les Verges a iniciar la ruta. Avui ens acompanyaven socis i sòcies que prompte faran el Camí de Roncesvalles a Logroño, per això hem volgut començar expressament al Muntell perquè és aquí on comença el Camí de l’Ebre. Des d’esta duna de 4 metres d’altura, el lloc més elevat del Delta, hem vist la boira passejar-se sobre el riu, però decidida a fer-se fonedissa quan el sol li prengués el relleu.
La primera parada ha estat al mirador del Zigurat. Un Zigurat és un temple de l’antiga Mesopotàmia que té forma d’una torre esglaonada, tal com està construït el mirador. Des de dalt vèiem el riu avançar cap al seu final, ara sí, amb el cel bastant clar.
Ara uns ara uns altres, tots hem volgut gaudir del privilegi de poder contemplar des de dalt del temple la majestuositat del nostre riu. Després hem continuat per camins sorrencs cap al mirador del Garxal. El Garxal és una llacuna que es troba a l’esquerra de la desembocadura i que gràcies a l’entrada d’aigua dolça té un ecosistema ric en espècies de flora i fauna. Hem aprofitat per parar uns minuts per fer l’observació dels ocells i les aus que s’amaguen entre els illots de la llacuna.
Una mica abans de la platja de Riumar hem esmorzat i tot seguit hem emprès el trajecte vora mar cap a l’aiguabarreig del riu amb el mar. Tot el camí, tant d’anada com de tornada ha estat una joia per als sentits. Espectaculars colònies de flamencs a tocar de la costa. Contrast de colors. Serenor.
Per als que no havíem estat mai a la desembocadura pròpiament dita ha estat una descoberta. Veure com es barregen les aigües és extraordinari; és una cosa natural, és cert, però a la vegada curiosa i sorprenent. Costava d’anar-se’n perquè el lloc convidava a badar davant la natura com poques vegades fem.
Però hem hagut desfer el camí fins a Riumar. I després d’un matí assolellat i amb força caloreta tocava dinar i recuperar forces.