Serra de Turp

Des de Llinars pel coll de la Coma. Retorn per la carena i les Anoves
La Serra de Turp és un massís calcari al marge esquerre del Segre, a gregal d’Oliana. És límit comarcal i fa de termenal entre diversos municipis: Fígols i Alinyà, Oliana, Coll de Nargó (Alt Urgell) i Odèn (Solsonès). El punt més alt és Lo Cogulló que gaudeix d’una dilatada perspectiva sobre els Pirineus i Prepirineus.
Com altres serralades prepirinenques, mostra formes suaus per la banda septentrional, contraposades a unes parets meridionals abruptes i encinglerades.
S’hi pot pujar per migdia, des de Llinars. És el camí més curt. Però també pel nord, des del riu de Perles per on, a banda de més llargària, cal superar un major desnivell.
Com que des de Llinars l’excursió resulta curta, us proposo un recorregut més llarg, seguint bona part de la carena de la serra i baixant a Sant Joan de les Anoves.
Vaig realitzar aquest itinerari amb l’UEC Anoia, guiats per en Josep Baldelló, que l’havia fet abans juntament amb el Peio Marsol, seguint una ressenya de la col•lecció Llibre de Motxilla.
No té cap pas problemàtic però, malgrat la curta llargària, cal emprar-hi bona estona perquè transita sense camí per un sotabosc molt dens.

Accés. Sobre Llinars (terme d’Odèn) per la L-401 (Oliana-Sant Llorenç de Morunys) entre els punts quilomètrics 16 i 17 hi ha el Coll de Boix, termenal entre el Solsonès i l’Alt Urgell. Per la dreta (en direcció a St Llorenç) surt una pista indicant cap a Santa Pelaia. Al cap d’uns cent metres deixem un trencall a la dreta i continuem a l’esquerra per un ramal pavimentat. Deixem una granja a mà dreta, poc més enllà un ramal a mà esquerra (baixa a Llinars per Cal Jepet) i encara un parell més a mà dreta. Abastem una cruïlla on, de la pista per la que venim, en surten dos ramals a la dreta, vers ponent i mestral (ONO). En aquesta cruïlla (a uns 700 metres de la granja) deixem el vehicle. Aquest punt és idoni dons hi coincideixen el camí d’anada i el de retorn.
Per arribar al Cogulló, tot i que no està acabat d’indicar, trobarem a cruïlles i desviaments uns taulons de fusta verticals, sense retolar.

Cruïlla. Camí de Santa Pelaia (1.341 m). Marxem per la pista del mig, vers ponent, pel costat d’un clap boscós. Quan acaba l’arbreda deixem un ramal a mà esquerra i tot seguit un altre a l’esquerra. Més enllà, en una bifurcació en Y, rebutgem el ramal de l’esquerra. Si l’agaféssim ens duria al mateix lloc, per una cota més alta. Però nosaltres continuem per la nostra pista a la dreta, en baixada, que aviat descriu un revolt. Som a la font del Tilló (és un petit aiguaneix). Passat el revolt ens cal estar atents a un tauló que ens assenyala un corriol a mà esquerra i que va a passar pel costat d’una barraca enrunada.
El corriol no és excessivament fressat però molt ben indicat per filades de pedres i troncs que barren els ramals incorrectes [1]. Així continuem per dins del bosc fins que, al Coll de la Travessa, els corriol ens deixa sobre la pista que hem rebutjat abans. La seguim a mà dreta en moderat pendent, en un tram força pedregós i precari. El Cogulló del Turp queda just sobre nostre vers mestral. La pista fineix a la collada.

Coll de la Coma (1.479 m, 50’). Emprenem un corriol senyalitzat per fileres de pedres a banda i banda, vers garbí. És ben fressat i amb un fortíssim pendent. No ens cal ajudar-nos de les mans però, tot i algunes llaçades, ens fa esbufegar de valent.

Cogulló del Turp (1.620 m, 1h 15’). Vèrtex geodèsic, gran fita de fusta, pessebre i llibre de registre. És un cim amb una molt bona panoràmica, solament escapçada parcialment vers llevant pel massís del Port de Comte.[2] Citem solament alguns dels punts que poden albirar-s’hi: Moles del Corb i Sant Honorat, Pantà d’Oliana, Serres de l’Aubenç, Montsec d’Rúbies i d’Ares, Carreu i Boumort, Cadí, Port del Comte...
La paret de migdia, com la de tota la serra que s’estén vers garbí (SO) és molt abrupte i es desploma literalment sobre la fondalada de les Anoves.
A partir d’aquí i durant bona estona transitem sense camí fressat, seguint la serra ben propers al fil de la cinglera. Però això no sempre ens és possible i, si al començament aprofitem tiranys dels ramats, pels volts de la Roca Alta ens cal marxar-ne separats. Ens endinsem a la pineda amb un sotabosc de boixeda espessa que ens dificulta i alenteix extraordinàriament la marxa i, sobretot, ens priva de l’espectacle visual de la cinglera.
Guanyem i perdem alçària salvant els diferents turons careners: Roc del Roser, Roca Alta, Collada de Turp i el Cap de la Bòfia. Aquesta és la darrera graonada que ens cal salvar dons, des d’aquest punt i vers ponent destaca entre la pineda una clariana als peus dels contraforts de Lo Coscoller (o Turó del Parroi). Son les Boïgues del Jenot. Quan l’abastem, encara ens cal continuar una mica més per l’espessa vegetació revoltant en sentit contrari a les busques del rellotge, el turó que tenim a mestral. A l’altre cap del turó hi trobem més feixes.

El Grau (1.301 m, 3h 10’). Un corriol senyalitzat per un parell de fites, poc fressat al començament, va definint-se més endavant. Per un grauet baixem l’estimball marxant vers sol ixent. Desprès, sempre amb un pendent que no passa de moderat, anem salvant les canals que es despengen de la carena, fins que albirem a vista d’ocell Sant Joan de les Anoves.
Ja al fons de la vall, el nostre corriol acaba sobre un camí carreter que ens mena passar pel costat de l’abundosa font de Sant Joan. Una mina forneix un deu regular tot l’any. Camí carreter amunt arribem, en poca estona més, al llogaret del mateix nom.

Sant Joan de les Anoves (1.640 m, 4h 5’). Petit nucli rural amb una esglesiola mig enrunada. Alguna de les cases també està força malmesa. Si és habitat, ho deu ser molt esporàdicament.
Partim de Sant Joan per una pista que s’enfila en moderat pendent vers sol ixent. Desprès, en llaçades, va guanyant alçària fins al mas rònec del Soler. Aquest mas i una gran feixa, ens queden a la dreta de la pista que continua vers migdia. A l’esquerra (cantó llevantí) hi ha tres feixes ermes en sengles bancals, separats per marjades. Ens cal anar a buscar l’extrem més al nord de la darrera de les tres feixes, on acaba precàriament la pista.
En aquest punt surt un corriol poc definit al començament (senyals de pintura grocs ens ajuden a localitzar-lo) però que desprès és ben fressat. Prenem aquest corriol que, en pendent entre moderat i fort, s’enfila per la pineda vers gregal (NO). Desprès d’una llarga i ombrívola pujada, abastem el final d’un camí carreter a l’alçada d’una font.

Font de la Pinyassa (1.685 m, 5h 20’) Rètol indicador. Surgència ran de terra que fa un bassiol. Final de la pujada. Emprenem planerament el camí carreter vers migdia per anar girant desprès a llevant. Abastem unes feixes de conreu[3] i seguim per la pista, deixant-les a mà esquerra i bosquina a mà dreta, vers gregal (ENE).
A la cruïlla, prenem el ramal de la dreta, vers sol ixent. A la propera cruïlla, en Y, prenem el ramal de l’esquerra que, en suau pendent de baixada ens retorna al punt on hem iniciat la ruta. (5h 55’).

• [1] Tinc entès que aquest i d’altres camins de la zona els ha arranjat en Miquel Riba d’Organyà.
• [2] Nosaltres vàrem tenir un dia núvol que no ens en va deixar gaudir plenament.
• [3] Les patates que es recullen en aquesta zona son molt apreciades. Sobretot les de la varietat del bufet. Aquestes feixes es dediquen a aquest cultiu. Podem observar arreu túmuls de terra de diverses mides. Alguns amb forat d’accés amb pedra seca, altres amb porta de fusta,... Son forats de trumfos que s’utilitzen per a emmagatzemar-les.
Àlbum d'imatges a: https://photos.app.goo.gl/B8H8okb7VZEGCiqN8